dimarts, 23 de juliol de 2013

Passaport

El Martí va néixer a Suïssa i fer-li els papers va ser tota una odissea.
Per sort, el mateix hospital s'encarregava de recollir els papers per inscriure'l al registre civil de Meyrin. Abans de que neixés, ja ens havíem informat de tots els papers que necessitàvem al ser estrangers: llibre de família, passaport, certificar de matrimoni, certificat de residència i a més a més, les nostres partides de naixement, que es poden demanar per internet a través del Ministeri de Justícia.

El nen va estar més d'un mes sense cap mena de paper, i cada dia creuavem la frontera. Encara no entenc com no passen més desgràcies, si m'haguessin parat no hagués pogut demostrar que aquell era el meu fill.

Sense l'acte de naixement no es pot anar-lo a inscriure al registre civil espanyol, i sense estar inscrit a Espanya no es pot demanar el passaport.

Sembla senzill, només són tràmits però després de 3 setmanes vam decidir trucar a Meyrin per saber què passava amb els papers del nen. Tot estava bloquejat per culpa d'uns maleïts accents! Així són els suïssos, tot ha de ser clavat i a la partida de naixement del meu home no hi havien accents als seus cognoms però si en al certificat de matrimoni.

Vam enviar emails als consulats espanyols tant de França com de Suïssa, i després d'uns dies, el consulat espanyol de Ginebra ens va contestar que hi anéssim, que ens farien un paper. Es veu que ja estan acostumats, ja tenen un document tipus en el qual només van canviar els noms, i sense més ni més, van certificar que el meu home, amb o sense accents, és la mateixa persona, i així Suïssa ens va lliurar la ditxosa acte de naixement.

Semblava que el més complicat havia passat però heu intentat mai fer-li una foto de passaport a un bebé d'un mes?!? Perquè aquesta és la tonteria més grossa, necessites una foto per un passaport que tindrà una validesa de 2 anys, quan tothom sap que la cara d'un nadó no té res a veure amb la d'un nen de 2 anys; però així és l'administració.

Tornem al tema de la foto; per evitar més problemes dels necessaris vam anar-li a fer les fotos a un fotògraf. Conec algunes parelles que han optat per l'opció "fotomaton" i no em puc imaginar com s'ho han fet.
Els requisits de la fotografia són: fons blanc, ulls oberts, sense xumet i/o gorrito. Amb el primer que has de lluitar és en despertar el nen, sembla senzill, però no ho és, nosaltres vam necessitar 10 minuts perquè obria els ulls però els tornava a tancar al cap de dos segons. Llavors van venir els plors, però es veu que no importa si ploren mentre tinguin els ulls oberts.
El tema del fons blanc és fàcil, però com ho fas perquè un nen d'un mes estigui sentat, aguanti el cap i obri els ulls?!? Doncs el fotògraf em va fer posar una samarreta blanca i jo vaig ser el fons de la foto. Això de blanca és un dir, perquè aquella camiseta feia anys que no havia vist ni l'aigua ni el sabó.
Portàvem 15 minuts a cal fotògraf i encara no teníem cap foto, però ell ja es va dirigir al darrera de la càmara per fer l'instantània; tot és qüestió de mil.lèsimes de segon, s'ha d'estar atent per quan el nen tingui els ulls oberts, el cap dret, no es vegin les meves mans aguantant-li el cap i encaixi en el format demanat. Aquest procés ens va demanar 15 minuts més, i evidentment, al final el nen estava emprenyadíssim i no m'estranya. Us podeu posar a la seva pell? És pitjor que una tortura; i tot per una foto que al cap de dos mesos no tindrà res a veure amb la cara del nen.
Evidentment, el preu del retrat va ser conseqüent amb l'estona que vam passar dins la botiga! 

Per acabar, vam haver d'anar tots al Consulat Espanyol de Ginebra perquè la bona senyora que recollia els papers del passaport havia d'escriure darrera la foto del nen: "He visto al niño". Un nen que en aquell moment dormia, anava amb un xumet, un gorrito i tapat amb la manteta.

Martí nació en Suiza y hacerle los papeles fue toda una odisea.

Por suerte, el mismo hospital se encargaba de recoger los papeles para inscribirlo en el registro civil de Meyrin. Antes de que naciera, ya nos habíamos informado de todos los papeles que necesitábamos al ser extranjeros: libro de familia, pasaporte, certificado de matrimonio, certificado de residencia y además, nuestras partidas de nacimiento, que se pueden pedir por internet a través del Ministerio de Justicia.

El niño estuvo más de un mes sin ningún tipo de papel, y cada día cruzábamos la frontera. Todavía no entiendo como no pasan más desgracias, si me hubieran parado no hubiera podido demostrar que ese era mi hijo.

Sin la partida de nacimiento no se puede ir a inscribir en el registro civil español, y sin estar inscrito en España no se puede pedir el pasaporte.

Parece sencillo, sólo son trámites pero después de 3 semanas decidimos llamar a Meyrin para saber qué pasaba con los papeles del niño. Todo estaba bloqueado por culpa de unos malditos acentos! Así son los suizos, todo debe ser clavado y en la partida de nacimiento de mi marido no habían acentos en sus apellidos pero si en el certificado de matrimonio.

Enviamos emails a los consulados españoles tanto de Francia como de Suiza, y después de unos días, el consulado español de Ginebra nos contestó que fuéramos, que nos harían un papel. Se ve que ya están acostumbrados, hasta tienen un documento tipo en el que sólo cambiaron los nombres, y sin más, certificaron que mi marido, con o sin acentos, es la misma persona, y así Suiza nos entregó la dichosa partida de nacimiento.

Parecía que lo más complicado había pasado pero habéis intentado hacer una foto de pasaporte a un bebé de un mes?!? Porque esta es la tontería más grande, necesitas una foto para un pasaporte que tendrá una validez de 2 años, cuando todo el mundo sabe que la cara de un bebé no tiene nada que ver con la de un niño de 2 años, pero así es la administración.

Volvemos al tema de la foto; para evitar más problemas de los necesarios fuimos a que realizase las fotos a un fotógrafo. Conozco algunas parejas que han optado por la opción "fotomatón" y no me puedo imaginar cómo lo han hecho.
Los requisitos de la fotografía son: fondo blanco, ojos abiertos, sin chupete y sin gorrito. Con lo primero que tienes que luchar es en despertar al niño, parece sencillo, pero no lo es, nosotros necesitamos 10 minutos ya que abría los ojos pero los volvía a cerrar al cabo de dos segundos. Entonces vinieron los llantos, pero se ve que no importa si lloran mientras tengan los ojos abiertos.
El tema del fondo blanco es fácil, pero como lo haces para que un niño de un mes esté sentado, aguante la cabeza y abra los ojos?!? Pues el fotógrafo me puso una camiseta blanca y yo fui el fondo de la foto. Esto de blanco es un decir, porque aquella camiseta hacía años que no había visto ni el agua ni el jabón.
Llevábamos 15 minutos en el fotógrafo y aún no teníamos ninguna foto, pero él ya se puso detrás de la cámara para hacer la instantánea, todo es cuestión de milésimas de segundo, se debe estar atento para cuando el niño tenga los ojos abiertos, la cabeza erguida, no se vean mis manos aguantando la cabeza y encaje en el formato solicitado. Este proceso nos pidió 15 minutos más, y evidentemente, al final el niño estaba cabreadísimo y no me extraña. Os podéis poner en su lugar? Es peor que una tortura, y todo por una foto que al cabo de dos meses no tendrá nada que ver con la cara del niño.
Evidentemente, el precio del retrato fue consecuente con el tiempo que pasamos en la tienda!

Para terminar, tuvimos que ir todos al Consulado Español de Ginebra porque la señora que recogía los papeles del pasaporte, tenía que escribir detrás de la foto del niño: "He visto al niño". Un niño que en ese momento dormía, iba con un chupete, un gorrito y tapado con la manta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada