dimarts, 29 de març de 2016

Cap de setmana al Valais



Ultimament tenim molta vida social i els caps de setmana els tenim plens de compromisos; i fa cosa d'uns mesos el vam passar fora.

Vam sortir de casa el dissabte per anar a Blonay a veure la "désalpe" i vam acabar el dia als banys d'Ovronnaz, i el millor de tot és que no vaig organitzar res de res, perquè de vegades va bé deixar-te portar i dedicar-te a disfrutar.

Després de passejar-nos entremig de les vaques evitant les seves cues, mosques i possibles excrements vam encaminar-nos cap al Valais, i els 40 minuts de trajecte vam permetre que el Martí recobrés forces.
Per arribar als banys vam haver d'enfilar-nos muntanya amunt i estàvem ansiosos d'arribar-hi doncs allà ens esperaven els nostres amics. Malauradament no fan preus especials per arribar a mitja tarda i si vas amb nens, no et deixen entrar a l'espai relax a on hi han les saunes &co, així que ens vam haver de conformar en que el nen no pagués.

L'espai és idílic, amb piscines a l'exterior rodejades de muntanyes escarpades i a on segurament encara, estan plenes de neu.
Encara que em fes ràbia no poder entrar a l'espai zen, entenc el motiu, ja que els dos nens de 4 anys no paraven de saltar de bomba dins les piscines i ningú es podia relaxar. Tot i renyar-los un munt de vegades ens van acabar cridant l'alto i vam haver d'entrar a la piscina interior a on allà ningú ens mirava malament.

L'altre parella havia trobat un allotjament molt més econòmic que els apartaments que hi han als banys. Només a cinc minuts es trobava la casa de colònies, i després d'haver negociat l'hora de sopar, vam sortir corrents dels banys per arribar al menjador a l'hora acordada.

Tant per mi com pel meu home, vam fer un salt en el passat recordant aquelles setmanes, que una vegada a l'any, tot el cole marxava de "convivències". Per sort, tenien habitacions petites amb o sense lliteres, i cadascú va haver de aguantar els roncs dels seus respectius o els plors dels seus fills.

El sopar va ser quasi de restaurant, res a veure amb els grans menjadors a on tot arriba preparat i només s'ha d'escalfar. A més a més, una vegada l'home de la casa ens va deixar sols, teníem tota la cuina per nosaltres amb els cafès i tès gratis. Això si, al bon home li hauria convingut una bona dutxa perquè cada vegada que passava deixava un rastre de tigre imposant.

La casa semblava un laberint, escales infinites, sales i més sales, portes i més portes... i una sala enorme amb una taula de ping-pong, un futbolí, tele, jocs de taula, llibres... Els petits estaven excitadíssims "jugant" a ping pong i els més grans, al futbolí. Vaig recordar aquelles tardes de divendres al St. Pep, quan d'adolescent anàvem en aquell local no per jugar, sinó per estar amb els nois que ens agradaven.

La nit va ser moguda i llarga, el Martí va caure dues vegades del llit la mida del qual semblava fet pels nans de la Blancaneus. A més a més, parlar de que la casa no estava tancada i que podia entrar qualsevol, va afegir un neguit en la foscor del silenci.
Ara, no em queixo, perquè per 175CHF vam sopar, dormir i esmorzar els tres i això a Suïssa és quasi impossible.

Al matí, tots amb cara de son, ens vam trobar al menjador a on l'home que no utilitzava desodorants ens havia preparat l'esmorzar. Però gràcies a ell, vam saber què podíem fer aquell matí amb 3 nens i un bebé per explorar les muntanyes que ens envoltaven.

A només 5 minuts es troba el telecadires que et puja fins a la Jorasse i d'allà surten centenar de camins per excursions de tot tipus. Nosaltres n'havíem de fer una de senzilleta i curta, i tot i així no vam parar de sentir l'interminable:"-que no arribem?!?!" La primera sorpresa en arribar al capdamunt va ser veure els ponys i cavalls a disposició de tothom per fer una passejada; la segona sorpresa va ser que el recorregut era gratuït i com a bons catalans, ens va faltar temps.

Després de la caminada dalt de cavall, va resultar molt difícil motivar els nens per fer una excursió. Quan no n'era un que es queixava, era l'altre i durant una hora i mitja no van parar de somicar, sort que les vistes eren immillorables.

Sempre hi ha una recompensa després de l'esforç; pels petits van ser els castells inflables, i gratuïts, que hi han al restaurant. Pels grans, una bona cerveceta acompanyda d'un bon plat de caça.