dimarts, 16 de desembre de 2014

La visita del Monsieur Carotte


Aquest cap de setmana el Monsieur Carotte ens ha visitat. És la mascota de la classe, i ja ens van dir a principis de curs que cada cap de setmana aniria a casa d'un alumne amb el seu "Carnet de Voyage". Quan divendres vaig veure sortir el Martí amb el bon home em volia fondre, precisament aquest cap de setmana que el teníem super carregat, i havíem d'anar amunt i avall amb un ninot més gran que ell.

A més a més, com que són èpoques Nadalenques, cada dia el calendari d'advent li porta una peça de roba. Així que s'afegia una dificultat, no perdre cap mitjó ni l'armilla.

Només sortir de la classe, amb el Sr. Pastanaga dins d'una motxilla, em va dir a mi i als seus amiguets, tots gesticulant amb les mans:"- Je vais faire tout avec Monsieur Carotte". Déu meu senyor, ja em veia barallant-me per disuadir-lo en cada idea boja que tindria.

En arribar a casa, li va ensenyar la seva habitació corrents. I era curiós veure'l parlant en francès amb aquell peluix, perquè es clar, no entèn el català. La feina que tenia per fer-lo seure en una de les cadires i que no rellisqués, o que el cap no li penjés. Tot d'una me'ls vaig trobar dins del llit perquè es veu que tenia son, i no podia deixar de pensar per on havia passat i si estava nèt o ple de polls.
Les primeres hores anava amb ell per tot arreu, fins i tot volia que es banyessin junts, però aviat l'interès del primer moment va començar a desaparèixer.

Se'l volia emportar a la piscina i per no iniciar una discusió, li vam dir que no hi podia anar perquè no tenia banyador, i ens va dir que n'hi compraria un.

El pitjor de tot era sortir al carrer amb tots dos! El pobre Martí el portava de qualsevol manera i resultava complicadíssim que no toqués al terra. Hagueren pogut triar una mascota més petita i transportable per unes petites mans i nens de menys d'1metre, perquè per anar a la Fête de l'Escalade, vam haver d'agafar al cotxet. Passejant per la vieille ville, tothom es mirava incrèdul el ninot vestit de Père Noël que portàvem al carro.
Quan el Martí va veure les primeres persones vestides del 1602, el primer que va dir va ser: "-Els mosqueperros!!" Vam trencar a riure; per youtube vam trobar els famosos dibuixos dels anys 80 i li encanten.

Després d'haver menjat una bona fondue i haver vist i sentit els trabucàires a la Plaça de la Catedral, la pluja ens va fer marxar. Vam enteforar nen i ninot dins del carro i els hi vam posar el plàstic, la meva gran preocupació era que no es mullés. I mentre baixàvem pels carrers empinats, uns homes ens  van començar a cridar, i quan ens vam girar, vam veure amb estupor el Sr. Pastànaga estirat al bell mig del carrer mullat! El seu estat era lamentable, xop i brut. La pressió d'haver-lo de tornar l'endemà a l'escola en bon estat no parava d'augmentar. Per sort, aquells senyors ens havien avisat, ja que el Martí no va dir res, perquè si no hagués estat així, haguerem estat els primers pares de l'història en perdre la mascota d'una classe de maternal i ocasionar un trauma a 24 nens.

Així que ja em veus arribant a casa i despullant al "bitxo", fins i tot porta calçotets, per posar la roba a la rentadora. El pitjor de tot és que és blanc, i per molt que fregués les seves mans i el seu cap, no va quedar nèt. I la meva pregunta és: qui va tenir la brillant idea de que la mascota de la classe fos un peluix de color blanc de més d'un metre?!?!? Segurament no deu tenir nens...

La precupació del Martí era si li diria a la Marina que li havia caigut a terra, i vam decidir que seria el nostre secret, tampoc no calia que el nen passés un mal moment, ves a saber com l'han tornat els altres pares. I quan el dilluns el deixar al cole, em vaig treure un enorme pes de sobre!

I aquí no acaba la història, perquè com ja us he dit, el "bitxo" venia amb un "carnet de voyage", i ja em veus fent els deures; omplint dues fulles de fotos i explicacions en francès del gran cap de setmana amb el Sr. Pastanaga. Per sort, ja s'ha acabat; la idea és molt bona però els pares tenim una pressió enorme, perquè de cop i volta has de fer coses super interessants i divertides, per sort no ens va enganxar en un cap de setmana avorrit dins de casa.





dimecres, 10 de desembre de 2014

Père Noël i els Reis Mags



Com cada any, Nadal s'acosta a passos de gegant, d'aquí quatre dies estarem entaulats durant hores menjant com toixons. Però aquest any, el viurem d'una manera diferent, a través dels ulls plens de màgia i innocència d'un nen de tres anys i mig. Quan li preguntes si vol anar a Sabadell per veure als avis, et contesta que no, que ell vol anar a Sabadell per veure als Reis Mags. Té clar qui són aquests tres senyors però el seu cap és un garbuix de tradicions francòfones i catalanes.

La veritat és que no sé què li expliquen al cole sobre el Nadal, no crec que el nen Jesús i el pessebre estiguin en el pla d'estudis. Totes les nadales que aprèn a l'escola van sobre el rabassut barbut i evidentment, el famós vers de Nadal que nosaltres apreníem quan érem petits, ens encarreguem d'ensenyar-li a casa.

La setmana passada, quan va sortir del cole, em diu que vol fer el "sapin de Noël" li explico com es diu en català, però ell vinga a dir "sapin de Noël". Evidentment, passant totes les festes a casa, li dic que ja el farem a casa dels avis, i ja veus als meus pares treient la pols al vell arbre de Nadal artificial. 

I fa uns dies m'arriba amb el Père Noël al cap, cantant cançons d'aquest vell rodanxó vestit de vermell i preguntant quan vindrà. A la meva època, aquest bon home només sortia als anuncis de la Coca-cola i seguíem esperant amb ànsies la nit del 5 de gener. 
Així que ja em veus explicant-li que el Père Noël porta regals als nens francesos i suïssos, però com que ell és català, són els Reis Mags qui li portaran les joguines.  I llavors resulta que li diu a la seva professora que els Reis Mags aniran a Sabadell, i com que aquí no saben en què consisteix el tema, li contesta que no, que és el Père Noël. Quan m'ho va explicar, hagués estrangulat a la profe! Però el seu comentari desafortunat no va tenir cap efecte, ja que uns dies més tard va anar cap al seu pare dient-li que el Père Noël parla francès i els Reis Mags, català. Santa innocència! 

Sabem que mantenir les tradicions catalanes en el país d'acollida és difícil i la majoria de vegades, impossible, però els Reis Mags són molt especials, i estiguem a Sabadell o aquí, seguirant passant.
Amb quasi quatre anys encara és fàcil enredar-lo, però sé que cada any que passi serà més complicat trobar resposta en les seves rebuscades preguntes.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

La tête d'or



Després de la magnífica i inoblidable hora al consulat espanyol, vam decidir anar-nos a relaxar a la Tête d'Or. Diria que és el millor que un pot fer per aprofitar la 1h45 de trajecte.

Pels que no hi hagueu estat mai, us diré que és un parc enorme amb jardí botanic, zoo, llac... i tot gratuït! Ho té tot per passar-hi un dia en família.

Tenim l'horari europeu molt arrelat i tot i que només eren les 11h30, el meu home ja tenia gana. Així que només entrar al parc, ja havíem de buscar un lloc per anar a menjar i cap dels que véiem eren del seu agrat. I mentre ens feiem un tip de caminar intentant evitar totes les àrees de joc i els animals, no aconseguíem que el nen ens seguís; ell estava emocionadíssim, enmig d'aquell passeig ple de castanyers, recollin totes les castanyes que podia. I es clar, en les seves petites mans només n'hi cabien un parell i ens havíem de parar cada vegada que en perdia una perquè feia un drama.
Per complicar-ho tot una mica més, en el parc només hi ha panells a les entrades, així que una vegada descartats els tres primers restaurants, no sabíem a on quedava el quart. Quan vam arribar a una de les entrades, vam veure que havíem de desfer tot el camí i anar cap a la zona dels animals, just davant de les girafes.

La propera vegada ja us dic jo que farem picnic perquè mare de déu senyor, aquell xiringuito es feia pagar a preu d'or totes les begudes i postres. Si, el menjar era bo però deixar-se la setmanada en un parell d'amanides és un robo.
En el menú del nen hi anava inclòs un regal i en el seu cas va ser una avió de cartró. No parava de fer-lo volar i jo ja em veia que aniria a parar a l'úll d'una girafa i després, començarien els plors perquè l'hauria perdut. Amb el seu avió ja en tenia prou i només es va quedar embadalit quan les cinc girafes que hi havien al tancat van començar a córrer. Desconeixia la velocitat que podien agafar aquells animals de coll tan llarg i la veritat, i és que tot i tenir aquestes mides tan desproporcionades, tenien estil.

Feia 10 des de la primera vegada al parc, va ser el dia que vam anar a donar-nos d'alta al consulat, i la part del zoo ha patit un canvi brutal i necessari. Alguns dels animals no els has de veure entre les reixes sinó que els hi han intentat recrear el seu habitat natural. Per tant, pots veure zebres, vaques watusi, girafes i antílops en una sabana artificial.

L'interés pels animals es va acabar ben aviat, llavors només volia recollir branquillons i fer focs. Inútil d'ensenyar-li les tortugues o els micos, tossut com és, anava a la seva buscant el millor lloc per fer un foc imaginari.

L'indret és enorme i vam decidir anar a la zona de gespa per relaxar-nos una mica. Mentre el seu pare estava estirat a l'ombra d'un plataner, es van canviar els rols i li va començar a explicar contes perquè s'adormís. I mentre gaudiem d'aquells moments en família una bestiola de vuit potes va començar a pujar per la meva sandàlia. Els que em coneixeu sabreu que tinc fòbia a les aranyes, així que em vaig treure la sabata d'una revolada, vaig fer un bot i vaig cridar. Sort en vaig tenir del Martí, que amb un dels seus pals es va dirigir a la meva sandàlia i em una veu tranquil.litzadora em va dir: "- Tranquil.la mama, jo la mato". I així ho va fer, com si es tractés del Tió li va fúmer un parell de cops i em va salvar. Els protectors dels animals potser em titllareu d'assassina i mala mare, el Martí sap que no s'ha de fer mal a cap bestiola i ha anat castigat per trepitjar un llimac, però és que amb les aranyes no puc.
Amb esgarrifances vaig sortir de la gespa per anar a veure els cèrvols, i llavors els pals que duia el Martí es van convertir en baquetes i tot eren tambors. Impossible de fer un metre sense que es parés a qualsevol lloc per "tocar" l'instrument imaginari.

I mentre ens dirigíem a veure els osos i els tigres, ens va fer una marranada de les que fan història, d'aquelles en les que tothom et mira com si fossin la santa inquisició. No em pregunteu què li passava per què no ho sé, tot eren crits i plors. Vam acabar marxant sense veure els tigres i els osos, no per culpa del seu drama, sinó perquè no hi eren.

En fi, si mai heu d'anar al consulat o decidiu passar el dia a Lyon, no us deixeu de visitar la Tête d'Or.


dijous, 18 de setembre de 2014

Renovació del passaport



Si fer-li el passaport per primera vegada al nen ja va ser una odissea, renovar-lo per segona vegada va ser tot un mal de cap.
Tot comença amb una trucada, una trucada que tems perquè no sé per quin motiu, els consulats espanyols desprenen simpatia a dojo. Molt educada, perquè saps que tenen la paella pel mànec, preguntes si hi ha hagut algún canvi en la renovació del passaport d'un menor o si es pot seguir enviant la documentació per correu sense desplaçar-se; i una dolça veu et contesta: "ha cambiado todo, señora".
Només sentir aquesta frase ja t'encomanes a tots als déus, ves a saber si ara també et fan passar un exàmen. Mentre intentes calmar-te preguntes què es necessita i la dona, et deixa anar una llista de coses sense ni tan sols respirar. Evidentment, mentre ella recita intentes escriure amb la mala sort que el boli que tens entre els dits ha decidit fer vaga. Desesperada, li demanes si ho pot tonar a repetir, i notes en la veu que a la bona dona li suposa un problema. La llista és llarga: 2 fotos del nen, l'antic passaport, el llibre de família, un certificat de domicili, fotocòpia del passaport dels pares, un sobre de 16x22 franquejat a 6,17euros, 25,76euros que és el que val el passaport, i que hi anem tots tres. "Cómo?!? Los tres?" I ella em respon: "los dos padres i el niño". Desesperada li pregunto si el pare no pot fer un certificat i amb la mateixa mala gana em contesta: "tienen que venir el padre, la madre y el niño".
Només penjar el telèfon cridaria per alliberar la ira que he hagut de reprimir, i és que tot i tenir el consulat de Ginebra a 15 minuts de casa, al viure a França hem d'anar al que hi ha a Lyon, a 1h45!!!!! I amb els horaris tan flexibles que fan, de dilluns a divendres de 9h a 13h, tothom ha de fer festa, uns del cole i els altres de la feina.

Aprofitem la festa ginebrina de la Jeûne genevoise (el dejuni ginebrí) i sortim a primeríssima hora amb més papers dels demanats: actes de naixement, certificat de matrimoni, cartes de sejour, més fotos per si les mosques... 
Pels que no hagueu tingut l'honor de visitar aquest consulat, us diré que només entrar per la porta tens la sensació de retrocedir 50 anys. És tètric, sinistre, caspós, rònec, anclat en un període de l'història que per sort, es va acabar.
En un post-it et donen un numéro i quan entres a la sala d'espera pitjor decorada i antiquada del món, no saps si l'espera serà eterna o tindràs sort, i només serà llarga. Després de només mitja hora una dona de mitjana edat diu el teu número i et reb amb un: "antes de dejarles pasar quiero confirmar que no les falta ningún papel". Compto fins a tres per no dir-li el nom del porc però no em tallo i li contesto: "no creo, ya que llamé para preguntar qué hacia falta", mentre li començo a treure papers i més papers. Aclaparada, ens deixa entrar en una oficina atapeïda i mal endreçada, que ha intentat modernitzar-se posant-hi un parell d'ordinadors. 

Quan tota la paperasa està feta, és a dir, que el Maurici i jo firmem un document amb les dades del nen, goso preguntar-li si cada dos anys haurem d'anar-hi els tres, i que falti a l'escola, per renovar el seu passaport. I mentre ella em contesta, veig com una altra Anna s'abraona a la bona dona escanyant-la amb totes les seves forces. Amb un to impertèrrit em diu: "hasta los 12 años el niño no hace falta que venga" Com?!?! I afegeix "además, viviendo tan cerca de Ginebra, la próxima vez que su marido vaya al consulado de allí y le hagan un certificado para que luego pueda venir usted sola" Què?!?!? Sense perdre les bones maneres li dic que no és el que em van dir per telèfon, i juraria que vaig parlar amb ella perquè gasta la mateixa amabilitat. I impassible em respon: "pues no se lo dijeron bien o usted lo entendió mal". Ahhhhhh!!!! Val més marxar abans de que perdi el control definitivament però encara em queden forces per preguntar si li podem fer el DNI, i em diu que això s'ha de fer a Espanya i que no sap els anys de validesa d'aquest document ni què es necessita a part del certificat de no resident que ella em farà arribar. Déu meu senyor, no em vull ni imaginar el què pot ser anar a fer aquests tràmits a la comisaria de Sabadell! Si trobo l'esma necessària potser m'embarco en l'aventura de fer-nos el DNI, i dic fer-nos perquè abans no es podia tenir DNI si no residies a Espanya, i el vam deixar morir, no sé ni a on el tinc.

En fi, vam sortir d'allà alleugerats, però sense el nou passaport, perquè no saps mai què pot passar quan vas al consulat. Per aprofitar el viatge, vam decidir acabar de passar el dia a la Tête d'Or, però aquesta ja és una altra història.

Per cert, vaig trobar a faltar la fotografia del nou monarca, potser encara no han tingut temps d'emmarcar-la.

diumenge, 14 de setembre de 2014

Comença el cole


Us presento la classe del Martí; mentre els nens catalans encara disfruten de les últimes hores de vacances, a França ja fa quasi 15 dies que els nens van tornar a la rutina escolar i per alguns d'ells, com pel meu fill, començaven per primera vegada el cole.

Per primera vegada ho vaig viure des de l'altre banda, ja no era l'alumne que carregava una tona de llibres nerviosa i contenta per retrobar els amics, sinó que em vaig convertir en la mare que deixa per primera vegada al seu fill a l'escola amb un nus a l'estòmac. El primer dia no va caure ni una llàgrima i el Martí es mirava estranyat els nens que ploraven agafats als pantalons dels seus pares però el segon dia...., buf quins plors. Ja sabia de què anava la cosa i em deia que no hi volia anar, que el cole és tòxic, que tenia por perquè hi ha molta gent i mentre m'agafava la mà, sense ni tan sols moure's, dels seus ulls queien les llàgrimes com un riu desbocat. I evidentment, com a mare fas el cor fort en veure aquella mirada plena de tristesa, i mentre intentes que no et tremoli massa la veu, li dius que s'ho passarà la mar de bé i que d'aquí una estona l'aniràs a buscar. I és que l'estona que passa al cole és ben curta, una cosa realment sorprenent del sistema francès com d'altres coses que em desconcerten en comparació al sistema educatiu que vaig rebre.

L'hora d'entrada al cole és de 8h20 a 8h45, i no es limita a deixar al nen al cole com nosaltres hem fet tota la vida, sinó que se l'ha d'acompanyar al seu penjador, treure-li la jaqueta i les sabates, posar-li les sabatilles, acompanyar-lo a fer pipi, rentar-se les mans i després de quasi 10 minuts, pots deixar el teu fill dins de la seva classe. I encara no han passat tres hores que ja has de sortir corrents de casa per anar-lo a buscar, no fos cas que et tanquin la porta a les 11h30 i encara no l'hagis recollit. Evidentment, has de tenir el dinar mig enllestit perquè a la 13h30 tornen a tancar la porta i tu ja has d'haver acompanyat al teu nen als dormitoris perquè és l'hora de la migdiada. I és que no tens temps ni de prendre't el cafè tranquil.la, només fas que mirar l'hora perquè un cop la porta està tancada no hi ha excusa que valgui.
I sinó l'has inscrit a les activitats exraescolars, els dilluns i dijous l'has d'anar a buscar a les 15h. Així doncs, encara no has acabat d'estendre la roba i ja has de córrer; et poses a planxar i només et dóna temps de fer una camisa i uns pantalons; vas al super amb el fuet al cul i et desesperes quan hi ha cua a la caixa.... Et passes el dia corrent amunt i avall, estressada mirant el rellotge perquè evidentment, no vols que el teu fill sigui l'últim al que van a buscar.

Però per acabar-ho d'adobar, els dimecres a la tarda no hi ha escola i per si això no fos suficient, cada 6 setmanes tenen 15 dies de vacances! Perquè no sé qui diu que els nens sinó van molt cansats i no rendeixen. I llavors et preguntes, com t'ho has fet per acabar l'escola viva anant-hi cada dia, fins les 17h30 i sense vacances cada dos per tres?!?!

I el que em sobta més de tot plegat, és que encara que paguis no pots deixar el nen al menjador perquè no hi han suficients places i tenen prioritat els pares que treballen els dos a jornada completa. I a més a més, si algún dia necessites que es quedi, has de portar un justificant, ni que el dinar fos gratuït!

Us enrecordeu de compartir un entrepà o un bollycao a l'hora del pati; doncs és una cosa que mai farà el Martí perquè està absolutament prohibit que els nens portin menjar o begudes a la motxilla. Per tant, a les 16h30 surten famèlics i ja veus a tots els pares carregats amb berenars.

El dijous passat, a l'hora de sopar, el Martí em pregunta: "quan acabi de menjar anirem al cole a dormir?" Encara estem tots mig trasbalsats i intentant agafar el ritme, espero que no triguem massa a trobar-lo.

dimecres, 10 de setembre de 2014

Primera vegada al cine


Aquest estiu vam aprofitar la nostra estada a Sabadell per portar per primera vegada al Martí al cine.
Jo havia estat una gran cinèfila, no hi havia mes que amb els meus amics no anéssim al cinema, i no es limitava en anar a veure la pel.lícula, sino que era un pack de peli, crispetes i sopar.

Però quan vam arribar a Ginebra vaig veure que era quasi impossible seguir aquell ritme, només amb el cine, les crispetes i la beguda ja has de desembutxacar uns 27CHF per persona (22€). D'acord que a la França veïna (Pays de Gex) és més econòmic però les sales són de l'època de la post-guerra, és a dir, seients de fusta encoixinats, a on et queda el cap penjant, i si tens la mala sort que algú s'assenta a la butaca del davant, ja has begut oli.

En fi, veient els preus de la zona, era una mica arriscat per la butxaca, portar-hi el Martí i que a la meitat de la pel.lícula haguéssim de marxar. Així que vam decidir d'anar-hi a casa el dia de l'espectador, a on per menys del preu d'una entrada a Ginebra en vam comprar tres. La pel.lícula escollida va ser "Aviones, Equipo de Rescate" i no haguerem pogut triar millor perquè reunia tot allò que li agrada al nen: avions, helicòpters, incendis i bombers!!

Quasi ni se'l veia en aquella enorme butaca davant d'un pot gegantí de crispetes, només es va moure per acostar-se a la pantalla per estar més aprop de l'acció. Fins i tot, em preguntava per què els altres nens parlaven o s'aixecaven. Ens vam haver d'empassar tots els crèdits perquè el senyor no volia marxar fins que les lletres deixessin de desfilar, no fos cas que tornessin a sortir els protagonistes i ell s'ho perdés.

Quan al vam aconseguir arrencar de la sala em va dir que li havia agradat moltíssim anar al cine i que hi volia tornar anar. A mi se'm va omplir el cor d'alegria perquè per fi podia compartir amb el meu fill dues de les meves passions: cine i disney, perquè pels que no em conegeu, segeuixo sent una nena.

Per acabar de fer més rodona la tarda, vam anar a fer un viena, una altra cosa típica de la nostra cultura sabadellenca que el nen desconeixia. I el que per la majoria de clients del local era la cosa més banal, per nosaltres era un gran aconteixement, perquè quan ets lluny de casa aquestes petites coses es transformen en importants moments i t'apropen a les teves arrels.


divendres, 29 d’agost de 2014

Canvi d'etapa


Avui el Martí tanca un capítol de la seva vida, tot i que el continuo veient com el meu bebè, se'ns ha fet gran i una nova etapa està apunt de començar.

Des de fa 3 anys i mig que anem passant pàgines, petites històries s'acaben i en comencen d'altres que fan que a poc a poc es faci més gran.

Primer va començar a gatejar, després a caminar i a dir alguns mots en idiomes que desconeixíem, més tard les seves paraules van ser més coherents fins a convertir-se en el xerrameca que és ara. Llavors, ell que sap el què vol, va decidir que era l'hora de dir adèu als bolquers i el mateix va fer amb el xumet. Amb l'arribada del llit gran, va tenir clar que aquella tetina de silicona no tenia cabuda entre els llençols de bombers. I aquesta tarda, una etapa acaba per deixar lloc aquest dimarts, al primer dia d'escola.

Avui haurà de dir adèu a la persona que l'ha vist crèixer durant tres anys, a la senyora que li ha ensenyat una llengua diferent a la de casa, a la dona que ens ha ajudat a educar-lo, a un membre que tot i no ser de la família, ha sigut clau en aquesta primera etapa de la seva curta vida.

El pobre no entèn quan nosaltres li diem que avui és l'últim dia a casa de l'Angelika, la "nounou". Ens pregunta a on anirà desprès, si l'anirem a buscar, què farà... El seu cap és un garbuix i encara ho serà més el 2 de setembre, el dia de "la rentrée" (tornada a l'escola).
Però no és ell qui té un nus a l'estòmac, qui està més nerviós o compte els dies que falten. Perquè per sort, en aquestes edats encara no són prou conscients del què representa aquest canvi, el pas de la guarderia al cole, o en el seu cas, de la "nounou" al cole.

El meu nen es fa gran i només espero poder retenir les llàgrimes al veure'l amb la motxilla apunt per encetar un nou capítol d'aquest gran llibre que és la vida.


dijous, 24 de juliol de 2014

Museu de Bombers a Gex, La Remise 01


Començo a dubtar de que tots els nens es tornin bojos amb els bombers com ho fa el meu, em sembla que part de culpa la té l'ofici del seu pare.

Quan li vam dir que aniríem al museu dels bombers que hi ha a Gex, no hi va haver migdiada. Estava tot content i excitat, i no parava de preguntar quan marxaríem, i tot i que vam intentar negociar que dormís una mica, no hi va haver manera. Així que ja ens tens a les tres de la tarda d'un dissabte d'estiu plujós anant cap al museu.

El parking està ple de camions de totes les èpoques i fins i tot hi tenen un helicòpter! Només baixar del cotxe, el Martí ja va córrer per veure si podia pujar en una d'aquelles relíquies. I així ho va fer, es va assentar a la cistella de l'helicòpter dient que havia sonat una alarma i fent el soroll del rotor. A més a més, el seu pare encara l'animava més en la seva història rocambolesca, explicant-li que s'havia d'ajupir vigilant amb les hèlices. De vegades no sé qui és més nen dels dos.
A l'entrar vam descobrir que la visita no era gratuïta, havia estat buscant per internet però apart dels horaris, molt estranys i difícils de memoritzar, no havia trobat res. 
Aquell dia en vam poder treure profit del tema bombers, i la visita ens va sortir de franc. Resulta que els qui se n'encarreguen són antics bombers jubilats del CERN, i només entrar van conèixer al Maurici de seguida. Potser pel mateix motiu, no van dir res quan el nen va córrer a enfilar-se dalt d'un jeep, doncs al sortir, vaig veure un minúscul rètol que prohibia pujar a tots els camions. Però resultava tan llaminer, sobretot quan no hi havia cap porta que ho impedís. 
El museu està atapeït, no hi ha cap forat buit i fins i tot, aprofitant que està al costat d'unes antigues vies, uns vagons de tren han servit d'ampliació. 
No està tan ben explicat com el Musée des Pompiers de Genève però el supera en quantitat de material. Si vols, et proposen les seves explicacions per visitar-lo, però anant amb el Maurici i amb el nen que es va quedar enamorat del jeep, no calia.

A la part de dalt hi tenen uniformes i cascs de diferents èpoques i vinguts de diferents llocs del món. Fins i tot hi ha un petit homenatge dels bombers que van morir a les torres bessones. El valor d'algunes de les relíquies consta de quants zeros, i el que més va captivar al meu home va ser un casc dels EEUU del 1930. 
A mi no em va fascinar cap objecte, seria més aviat xocar, sobretot el super casc del Congo del 1930 que tan pot servir per anar apagar un foc, com per fer un safari.
I què dir dels capellans amb un sac de patates com a sotana que a l'època feien el rol de bombers. El més esfereidor de tot el museu són els maniquins, que amb les seves disfresses semblen trets d'una pel.lícula de Hitchcock.

En fi, la feina que vam tenir en convèncer el nen de marxar, ell només volia tornar a entrar i muntar-se una història dalt del seu jeep.

diumenge, 13 de juliol de 2014

ONU: Palais des Nations


Quan l'estiu decideix fer un descans s'han de buscar nous llocs a cobert, sobretot quan a més a més, tens els avis a casa.
Després de més d'una trentena de visites, encara no havien anat mai a l'ONU, així que "gràcies" al mal temps van poder passejar-se pels passadisos del Palais des Nations.

Ni pel Martí ni per mi era la primera vegada, és el que passa quan vius fora i tens visites; acabes anant al mateix lloc una i una altra vegada. Des de fa un temps que em nego a tornar al Chateau de Chillôn, en un any crec que hi vaig anar quatre vegades, al final podia fer de guia.

L'ONU potser no és el lloc més interessant per un nen de tres anys, però no ens podem passar la vida fent coses només per ells. Almenys aquí els menors poden entrar-hi perquè no és el cas a la seu de Nova York.
Les visites sempre les fan en anglès i francès, si les vols en una altra llengua has de ser un grup de mínim 15 persones, així que els meus pares van a haver de treure la pols al seu rovellat francès. No hi havia anat mai en horari laboral, i déu ni do quin merder que hi havia a les 9h45 del matí. Resulta que hi havia una conferència i hi havia una cua enorme, amb gent de totes les races i llengües; el Martí se'ls mirava encuriosit i preguntava per què n'hi havia que anaven disfressats. I no era que l'ONU organitzés un ball de disfresses, sinó que n'hi havien que anaven amb els trajos tradicionals dels seus respectius països.
Per sort, vaig preguntar al guarda de seguretat quina cua s'havia de fer per realitzar la visita, i vam acabar a primera fila. A l'entrada et demanen un passaport i et fan una mena de tarjeta d'accés, i llavors et toca passar per caixa.

El guia resulta que era sud-americà i ens va dir que si ens posàvem al seu costat, ens podria explicar coses en castellà tot i que la visita es fes en francès. La resta del grup eren francesos de l'Imserso, i una de les dones va començar a dir, de forma desagradable, que nosaltres no érem del seu grup. No em vaig poder mossegar la llengua, la vaig respondre i... "zasca, en toda la boca" es va quedar a quadros de que l'entengués i la contestés, em va acabar demanant disculpes.

Va ser impossible estar al costat del guia, en comptes d'una visita semblava una cursa; vaig acabar esllomada corrent pels passadisos amb el nen a coll i intentant traduir el que explicava. Per sort ens vam poder assentar a la Sala del Consell tot i que llavors, el Martí anava i venia canviant-se de cadira. Ens van explicar el significat de les pintures del Sert com també el què representa la cadira de la Place des Nations (l'efecte de les mines anti-persona).

La cursa va continuar per arribar a la Sala de l'Assemblea, i l'únic que vaig retenir és que també s'hi celebren alguns concerts gràcies a la seva bona acústica. El senyor Martí es va dedicar a passejar-se entre les cadires, apropant-se a la tarima i resultava difícil renyar-lo. Alguns dels  altres turistes em van dir que anava prenent mides per quan hi treballés. Ja ho va dir la guia quan tenia 14 mesos, que era un "pequeño diplomático".

Va deixar el millor pel final, la Sala dels drets de l'home i les alliances de les civilitzacions o més coneguda com la sala del Barcelò. Tenia el meu pare preocupat perquè havíem vist que era a on s'hi feia la conferència i ell volia veure la sala si o si. De seguida vaig recordar, com la primera vegada, el Martí es va dedicar a anar a quatre grapes fent-se seva la part de la sala oberta al públic. Aquesta vegada va agafar l'espècie de "pinganillu" i va estar escoltant el que es deia a la sala, no sé en quin idioma parlaven però el vam tenir quiet una estona. El que més em va frapar va ser el preu, 20 milions d'euros, dels quals el 40% va pagar Espanya.

Malauradament, durant la visita no es pot passejar pels jardins per veure l'esfera armil.lar o l'entrada de les banderes, ens hem de conformar en veure-ho des de les finestres o entre les reixes.

Dubto que el Martí estigués gaire atent amb les explicacions del guia, va sortir amb els mateixos coneixements amb els que va entrar però en cap moment va ser un destorb. 

Per acabar el matí, i veient que la pluja ens donava una treva, vam baixar a la Place des Nations per fer unes quantes corredisses entre els sortidors d'aigua mentre els avis feien el paper de turista japonès.

dimecres, 2 de juliol de 2014

El Circ Zavatta i Raluy


El circ és l'alegria del nens, quan veuen que la carpa vermella s'instal.la, ja comencen a donar la tabarra perquè els hi portis.

Els meus avis van ser els que m'hi van portar la primera i única vegada; en aquella època encara hi havien animals i la carpa es posava al cap damunt de la carretera de Prats.

El Martí ja hi ha anat dues vegades, una a Sabadell i l'altre, va ser aquest diumenge a St. Genis (França). La diferència entre una ciutat i l'altre és important, en una està prohibida la presència dels animals i s'han hagut de trencar les banyes perquè el circ segueixi sent interessant; en l'altre, tot està centrat en un espectacle amb animals. No negaré que és espectacular veure el domador davant de tigres i lleons, però no hi trobo l'interès en veure un parell de dromedaris donant voltes a la pista deixant un tuf darrera seu.

Segurament, no hi hagués anat si les dues vegades no m'ho haguessin proposat, i quan ho van fer, vaig pensar que era una bona manera de passar una tarda de diumenge.

Al circ Zavatta que es va instal.lar a St. Genis el passat cap de setmana, dubto molt que hi torni anar-hi. Em vaig quedar de pasta de moniato quan em van dir el que costaven les entrades, vam agafar les de cadira perquè anant-hi amb una embarassada a només una setmana de parir hagués sigut mortal aguantar 2h als bancs de fusta sense ni tan sols respatller. Però veient el preu vaig dubtar, és que anàvem a veure el cirque du Soleil? Només entrar ja em vaig anar a queixar, era immoral que ens fessin pagar aquella bajanada per estar assentats a 6è fila en unes fredes cadires de plàstic. Pels que em coneixeu, sabreu que sóc directe però a la meva interlocutora no li va fer ni fred ni calor que li digués que era l'última vegada que hi anava; amb uns aires de grandesa amb va respondre que era el meu problema. Però ja ho diuen, que qui no plora no mama, i al final vam estar a primera i segona fila en cadires tapissades.
L'espectacle va començar 40 minuts més tard de l'hora prevista, van tenir més èxit del que esperaven i es van dedicar a aixecar la carpa per montar més grades. Surrealista.

A mesura que les actuacions s'anaven succeint, ens vam adonar que la senyora que venia cotó de sucre era la mateixa que feia l'espectacle de trapeci, que el que feia de pallasso també tocava la bateria, que la nena que ens havia instal.lat domava ponys i feia contorsionisme.... Eren 4 i tots feien de tot. No va ser un espectacle cuidat al detall, no hi havien acrobàcies que et deixessin amb la boca oberta, sense les bestioles no haguessin pogut fer un show de 2 hores.
Per l'únic motiu que va valer la pena pagar el que vam pagar va ser perquè el nen va al.lucinar amb els tigres i les lleones, però havent vist el circ Raluy amb un goset com a únic animal, prefereixo mil vegades aquest últim, i a més a més, més barat!


dijous, 12 de juny de 2014

Picnic a Nyon amb paparra



Amb aquests dies de tanta calor el que ve més de gust és anar a la platja, encara que no siguin de sorra fina i aigua salada, les platges que hi han a vora del llac fan el fet.
Un petit inconvenient és que quan fa bo i és cap de setmana, milers de suïssos tenen la mateixa idea, i qualsevol petit racó que dongui al llac s'omple fins a tal punt que no hi cap ni una puça.
La idea era parar a la platja de Versoix però no hi havia cap forat a on poder deixar el cotxe. Així que vam continuar per la Route du Lac, mirant al costat dret a veure si vèiem una petita entrada que no fos per anar al centenar de mansions que voregen el llac. Vam arribar a Nyon i ens vam quedar esparverats en veure la gentada que volia entrar a la piscina, així que vam continuar fins arribar al poble on hi ha una platja.
Mai m'ha agradat massa la platja de Nyon, per accedir a l'aigua hi han unes escales gegants de formigó però havíem sortit a l'hora dels senyors i la gana començava apretar. Però desconeixia que al final de tot hi havia una zona dedicada al nens, amb un tobógan, un accés més fàcil a l'aigua i sorra-pedres per poder jugar amb el cubell.

Com era d'esperar, va ser difícil que el Martí es quedés a la tovallola per dinar, però també va necessitar el seu temps per apropar-se al llac però quan ho va fer... entrava i sortia sense cap mena de por, i sense flotador. Sempre estàvem a la vora però el problema va venir quan es va endinsar per seguir al seu pare que havia començat a nedar. El vaig haver de treure d'una revolada, tinc els seus ulls oberts del pànic grabats en la meva ment.

Sabem que quan la temperatura del llac arriba a un cert punt (20°C), s'ha de vigilar amb les "puces dels ànecs" i per tant, dutxar-se bé després de sortir de l'aigua. I això és el que vam fer quan vam marxar. I ara ve el millor o pitjor de tot, l'endemà al matí, li vaig tocar el cabell mentre passava per davant meu i vaig notar una espècie de crosta. De seguida vaig mirar què tenia i per sort el meu home ho va relacionar de seguida. Just en el naixement del cuir cabellut hi havia una mena de saquet negre, una paparra! No n'havia vist mai cap, i quin fàstic. De seguida em va començar a picar tot mentre el nen em demanava veure el bitxo que tenia ben enganxat. Es ben veritat allò que diuen : "en casa del herrero cuchillo de palo". Per treure-la el Maurici va fer una cosa que no s'ha de fer, posar-hi qualsevol líquid per deixar-la tonta. 
Havia de dir a la guarderia que el nen havia alimentat a una paparra, i encara no estava familiaritzada amb el nom d'aquest fastigós bitxo en francès. I com de vegades em passa, primer vaig haver de buscar la paraula del català al castellà, i després del castellà al francès. Per desgràcia no oblidaré mai les diferents traduccions.
Encara no entenc com el paràsit va arribar fins al seu cap i imaginem que va ser un petit record del dia a la platja. 
Aquell mateix dia, vam inspeccionar tots els plecs i cada racó del seu cos per veure si hi tenia més habitants, i ahir quan vam arribar del camp, vam comprovar que no portés un altre inquilí. Puc dir que vaig esterilitzar els seus llençols rentant-los a 90 ° C, en tancar els ulls només veia aquella cosa negra enganxada al cap succionant-li la sang. Ens hem obsesionat amb el tema, però quan la pediatre em va dir que havia d'estar atenta les pròximes setmanes i el farmacèutic em va donar un fulletó informatiu, em vaig adonar que cal ser ben primmirat i que pot arribar a ser molt seriós.
Esperem que només quedi en una desafortunada anècdota i que no haguem de córrer a l'hospital, i també espero no agafar-li mania a les platges d'aquí, sobretot perquè és la primera vegada que ens passa una cosa així després de 10 anys.

Per infomació: s'han de treure amb unes pinces especials i vigilant que també es tregui el cap del bitxo; no s'hi ha de tirar cap producte, una vegada treta s'ha de desinfectar. Vigilar que no apareguin taques vermelles a la zona ni febre elevada. 

dimarts, 10 de juny de 2014

Castellers a Suïssa



Han passat més de dos mesos des de l'última entrada, un silenci massa llarg però justificat. Primer vam allargar la Setmana Santa a Sabadell i després, he estat liadíssima amb un munt de coses, una d'elles, els castells.


La majoria de vosaltres sabreu què va passar aquest diumenge i quin era el missatge que es volia donar al món, però deixant de banda tots aquests temes, veure i viure els castells a Suïssa és una experiència única.

A la festa major havia vist actuar als Saballuts davant de l'ajuntament però veure als Xiquets de Reus a la Place de la Riponne de Lausanne o a la Place des Nations de Ginebra, és màgic. Quan sento que fan castells de 3 de 7, o amb folres i manilles, tinc la sensació que parlen en xinès. Per mi, sigui quin sigui el castell que aixequen és tota una proesa i em genera una enorme admiració.

Pel Martí era la primera vegada, i mentre anàvem a Lausanne, no parava de dir que volia pujar-hi o preguntava si el castell cauria. S'enfadava quan li déiem que no podria fer d'anxeneta, però quan vam sortir a la plaça i va veure els més de 170 castellers amb la camisa avellana, es va quedar atònit i se'ls mirava de lluny, no gosant ni tant sols fer una sola passa per acostar-se a la pinya.

Quan un dels nens, uns cinc anys més gran que ell, li va proposar tocar el timbal mentre la colla feia un petit descans, va amagar les mans com si la baqueta hagués de cremar.
Hi va haver un moment que una de les castelleres, la Sandra, li va dir si volia fer un pilar però li va contestar que no, que era massa petit i que ja ho faria quan fos més gran.
Per sort, es va relaxar quan un cop acabada l'actuació, van fer el toc de vermut. Desconeixia en què consistia i veure les rialles dels més petits saltant sobre de les espatlles dels més grans amb el so de les gralles, era meravellós. El meu fill no hi podia faltar, i de seguida el seu pare es va unir als castellers.

L'endemà era el dia on una quarentena de castells s'aixecarien a la mateixa hora en diferents punts d'Europa, l'acte no era tan familiar com el del dia abans, però no va deixar indiferent a ningú.
La Place des Nations es va omplir, la majoria de catalans però algún turista es va quedar sorprès en veure com un pilar feia l'entrada a la plaça. Em costa trobar un adjectiu que descrigui el què vaig sentir en veure carregar diferents castells just davant del Palau de Nacions. No passa gaire sovint el fet de poder viure les nostres tradicions en els països d'acollida, i aixó fa que l'actuació dels castellers encara fos més especial.

Per sort, el Martí ja sabia de què anava el tema i el que va resultar més difícil va ser aguantar una hora sota un sol de justícia.
Ja havia tingut ocasió de sentir l'himne dels segadors i aquest cap de setmana, intentava cantar-lo, tot i que repetia una i una altra vegada "Bon cop de falç".
Quan va sentir que començava el toc de vermut, va córrer juntament amb el seu pare amb un somriure d'orella a orella, era el seu moment.

Ara a casa, va corrents al seu pare i li diu que vol fer d'anxeneta. Es posa dret sobre les seves espatlles i fins i tot, fa l'aleta. A veure si ens ha sortit un futur casteller?

divendres, 4 d’abril de 2014

Zoo de Servion, un any més tard


És la tercera vegada que anem al Zoo de Servion i aquesta és la primera vegada que el Martí va disfrutar com un boig.
La primera vegada tenia 13 mesos i encara no caminava, va ser un pal perquè no volia estar-se al cotxet i només volia anar en braços. La segona vegada va ser l'abril de l'any passat i en arribar, ens vam trobar tot el zoo nevat i els animals encara amb el pelatge d'hivern.
Aquesta vegada vam aprofitar els primers dies de sol i temperatures càlides per anar-hi. Vam sortir de casa en horari català i quan vam arribar ja eren quasi les 12h, hora de dinar! Així que per evitar cues i trobar una taula lliure, només passar per la porta vam anar al restaurant, amb l'estòmac ple sempre es visita millor.

Ens vam posar ben aprop de les finestres per veure el tigre passejar-se, i com que estem en ple apogeu del "Libro de la Selva", el Martí no parava de dir que era el Shere Khan i que ell era el Mowgli. Aquella finestra amb vistes al felí va ser millor que qualsevol tauleta, smartphone o tele ja que obria la boca encantat.

Vam decidir que en comptes d'agafar el cotxet aniríem amb el tricicle i així intentaríem que aprengués d'una vegada per totes a pedalejar, però és més fàcil moures a l'estil "Pedro Picapiedra" i malgrat els nostres intents, la seva tossuderia va guanyar.

La part dels micos el va fascinar, sobretot perquè n'hi havia un, que emprenyat, es posava dret i picava contra el vidre. Ell es feia el valent acostant-se al vidre però quan veia que un dels simis s'apropava, un riure nerviós l'envaïa i fugia corrents. L'havíem d'empènyer a veure més animals sinó s'hagués quedat davant d'aquella gàbia.
Quan es va cansar d'avançar amb el tricicle, va començar a córrer pels camins de terra. I una senyora en sentir que el cridàvem en català ens va parar per preguntar d'on érem. És la segona vegada que ens trobem catalans en aquest zoo i quan ets lluny de casa, et fa il.lusió i de seguida preguntes d'on ets. Els llops blancs no li van fer ni fred ni calor, ell només volia córrer per la passarel.la de fusta i fer soroll. 
Tot d'una, va veure uns ànecs mig endormiscats i s'hi va voler apropar, va intentar anar tan a poc a poc i fer els menys soroll possible, però de seguida van escapar i ell els va perseguir fins que van entrar al tancat dels antílops. Va arribar un moment que ja tant l'hi era veure animals, ell només volia anar a l'enorme àrea de jocs que hi ha a l'entrada. Per sort, el "Libro de la Selva" va funcionar, ja que li vam dir que veuríem el Baloo. Però quan els va veure, de seguida ens va dir que aquells no eren el seu "compadre" ja que eren ossos bruns. Tot i així, es va quedar encuriosit veient com es posaven drets i es rascaven amb l'enorme tronc. Ni els lleons ni els tigres van fer que canviés d'idea, ell volia jugar. Va ser el moment que vam aprofitar per fer un cafè a les taules de fora mentre ell pujava i baixava el tobogan.
Abans d'anar a veure els rèptils, es va voler despedir del seu amic simi, va pujar al tricicle i tirat pel seu pare vam arribar al Tropicarium. 
Quan va veure els cocodrils dormint amb la boca oberta va ser quasi impossible moure'l d'aquell terrari. Vam arribar just a l'hora que donaven de menjar a tots els insectívors, quin espectacle. En funció de cada rèptil tiraven una quantitat important de grills, els pobres no paraven de carrisquejar davant l'imminent queixalada. En tot això el Martí va deixar el terrari dels cocodrils per quedar-se embadalit davant de les tortugues d'aigua; l'única cosa que el va moure va ser una enorme taràntula i el seu pare es va ocupar d'ensenyar-li com n'era de peluda mentres a mi em recorrien esgarrifances.
No li va fer cap mena de fàstic veure les serpotes com es menjaven els ratolins morts. A la meva àvia li hagués agafat un infart veient aquells tres animals de sang freda obrint la boca desmesuradament. La resta del zoo li va interessar ben poc, ni els pingüins van aconseguir cridar-li l'atenció, ja estava massa cansat i la son el començava a dominar.

La propera vegada que hi anem, que segurament serà l'any que ve, sortirem de casa després de dinar així podrem veure com alimenten a la majoria d'animals i ens estalviarem uns quants dinerons.

Aquest zoo no té res a veure amb el de Barcelona, no us hi espereu trobar elefants o dofins, però a mi m'agrada molt més que el de la ciutat comtal. Està al mig del bosc, els animals tenen lloc per córrer, està molt més ben cuidat i el preu, tot i sent Suïssa, és més correcta.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Aniversaris


S'acosta el meu aniversari a passos de gegant, el decè que celebro fora de casa i potser perquè ja fa dèu anys que visc lluny, que l'estic vivint amb una nostàlgia que feia anys que no sentia.

Recordo que el primer va ser força dur, encara que van venir els meus pares per ajudar-me a bufar les espelmes, jo trobava a faltar les meves grans festes d'aniversari amb els meus amics; perquè l'última festa va ser ben sonada.

Fa 10 anys vam pujar a la Mola de nit, una muntanya que els de Sabadell tenim ben aprop. Em van preparar un seguit de proves que les vaig haver de passar mentre anàvem pujant, totes ben esbojarrades. Una vegada a dalt ens esperava un bon sopar i quan ja baixàvem, ben enriolats, un grup va arribar als cotxes i el meu, ens vam perdre. Quina angoixa, ara ric quan hi penso però em recordo dient que paréssim les llanternes perquè si se'ns acababen les piles.... Vam arribar tots sans i estalvis i guardo, com un tresor ben preuat, tots els sobres amb les diferents proves.

Potser perquè per mi sempre ha estat important celebrar l'aniversari i sobretot, bufar les espelmes que des del primer aniversari del Martí hem fet festa grossa. Però quan la família està lluny no és fàcil.

El primer any el pobre no sabia què passava al seu voltant. Vam decidir que ens quedaríem a casa i vam convidar als avis a venir; ells es van dedicar a recollir els regals de la resta de família que es va quedar a Sabadell, i fer-los arribar a l'homenatjat. Al despertar de la migdiada es va trobar la casa plena de globos i banderoles, i al cap de poc, van arribar els nostres amics amb fills. El menjador de casa es va convertir en un espai multicultural: hi havien suïssos, italians, espanyols, libanesos, iranís, francesos, anglesos i alemanys, hi havia un garbuix de llengües i al final costava saber quin idioma utilitzar amb cadascú. La primera espelma la va bufar mentre li cantàvem "Joyeux Anniversaire" doncs era la única llengua que ens unia a tots els que estàvem en aquella sala.

Però el segon i el tercer aniversari, vam decidir que com que encara no tenia amics propis, sinó els fills dels que són els nostres amics, vam passar-los a Sabadell i vam fer la festa al menjador de casa dels meus pares amb la família més propera.

Aquest any, ja era conscient que el protagonista del dia era ell i com que en alguns llibres diuen que és tan important el 3r aniversari, el pastís el vaig fer jo. Però ens vam adonar que el que necessitava eren nens, que bufar les espelmes amb els avis i els tiets està molt bé però poder jugar amb nens de la seva edat encara és millor.

El setembre comença al cole i tot canviarà, començarà a fer-se un grupet i ser que haurem de canviar el plantajament de les festes d'aniversari. Alguns pares en fan dues, una aquí i l'altre al seu país amb la seva família. Encara no sé com ens organitzarem però el que està clar és que quan ets petit el que vols és celebrar-ho amb els amics, jo en sóc la prova. Una ganàpia mare de família que encara enyora les grans festes amb els amics tot i que sentir com el Martí em cantarà "Moltes felicitats", no ho canvio per res del món!