dimarts, 10 de juny de 2014

Castellers a Suïssa



Han passat més de dos mesos des de l'última entrada, un silenci massa llarg però justificat. Primer vam allargar la Setmana Santa a Sabadell i després, he estat liadíssima amb un munt de coses, una d'elles, els castells.


La majoria de vosaltres sabreu què va passar aquest diumenge i quin era el missatge que es volia donar al món, però deixant de banda tots aquests temes, veure i viure els castells a Suïssa és una experiència única.

A la festa major havia vist actuar als Saballuts davant de l'ajuntament però veure als Xiquets de Reus a la Place de la Riponne de Lausanne o a la Place des Nations de Ginebra, és màgic. Quan sento que fan castells de 3 de 7, o amb folres i manilles, tinc la sensació que parlen en xinès. Per mi, sigui quin sigui el castell que aixequen és tota una proesa i em genera una enorme admiració.

Pel Martí era la primera vegada, i mentre anàvem a Lausanne, no parava de dir que volia pujar-hi o preguntava si el castell cauria. S'enfadava quan li déiem que no podria fer d'anxeneta, però quan vam sortir a la plaça i va veure els més de 170 castellers amb la camisa avellana, es va quedar atònit i se'ls mirava de lluny, no gosant ni tant sols fer una sola passa per acostar-se a la pinya.

Quan un dels nens, uns cinc anys més gran que ell, li va proposar tocar el timbal mentre la colla feia un petit descans, va amagar les mans com si la baqueta hagués de cremar.
Hi va haver un moment que una de les castelleres, la Sandra, li va dir si volia fer un pilar però li va contestar que no, que era massa petit i que ja ho faria quan fos més gran.
Per sort, es va relaxar quan un cop acabada l'actuació, van fer el toc de vermut. Desconeixia en què consistia i veure les rialles dels més petits saltant sobre de les espatlles dels més grans amb el so de les gralles, era meravellós. El meu fill no hi podia faltar, i de seguida el seu pare es va unir als castellers.

L'endemà era el dia on una quarentena de castells s'aixecarien a la mateixa hora en diferents punts d'Europa, l'acte no era tan familiar com el del dia abans, però no va deixar indiferent a ningú.
La Place des Nations es va omplir, la majoria de catalans però algún turista es va quedar sorprès en veure com un pilar feia l'entrada a la plaça. Em costa trobar un adjectiu que descrigui el què vaig sentir en veure carregar diferents castells just davant del Palau de Nacions. No passa gaire sovint el fet de poder viure les nostres tradicions en els països d'acollida, i aixó fa que l'actuació dels castellers encara fos més especial.

Per sort, el Martí ja sabia de què anava el tema i el que va resultar més difícil va ser aguantar una hora sota un sol de justícia.
Ja havia tingut ocasió de sentir l'himne dels segadors i aquest cap de setmana, intentava cantar-lo, tot i que repetia una i una altra vegada "Bon cop de falç".
Quan va sentir que començava el toc de vermut, va córrer juntament amb el seu pare amb un somriure d'orella a orella, era el seu moment.

Ara a casa, va corrents al seu pare i li diu que vol fer d'anxeneta. Es posa dret sobre les seves espatlles i fins i tot, fa l'aleta. A veure si ens ha sortit un futur casteller?

Han pasado más de dos meses desde la última entrada, un silencio demasiado largo pero justificado. Primero alargamos la Semana Santa en Sabadell y después, he estado liadísima con un montón de cosas, una de ellas, "els castells".

La mayoría de vosotros sabréis qué pasó este domingo y cuál era el mensaje que se quería dar al mundo, pero dejando de lado todos estos temas, ver y vivir "els castells" en Suiza es una experiencia única.

En la fiesta mayor había visto actuar a los "Saballuts" enfrente del ayuntamiento pero ver los "Xiquets de Reus" en la Place de la Riponne de Lausanne o en la Place des Nations de Ginebra, es mágico. Cuando oigo que hacen castillos de 3 de 7, o con "folres i manilles", tengo la mpresión de que hablan en chino. Para mí, sea cual sea el castillo que levanten es toda una proeza y me genera una enorme admiración.

Para Martí era la primera vez, y mientras íbamos a Lausana, no paraba de decir que quería subir o preguntaba si el castillo caería. Se enfadaba cuando le decíamos que no podría hacer de anxeneta, pero al salir a la plaza y ver a los más de 170 castellers con la camisa avellana, se quedó atónito y se los miraba de lejos, no osando ni tan sólo hacer un sólo paso para acercarse a la piña.

Cuando uno de los niños, unos cinco años mayor que él, le propuso tocar el tambor mientras "la colla" hacía un pequeño descanso, escondió las manos como si la baqueta tuviera que quemar.
Hubo un momento en que una de las "castelleres", Sandra, le dijo si quería hacer un pilar pero le contestó que no, que era demasiado pequeño y que ya lo haría cuando fuera mayor.
Por suerte, se relajó cuando una vez terminada la actuación, hicieron el "toque de vermut". Desconocía en qué consistía y ver las risas de los más pequeños saltando sobre los hombros de los más mayores con el sonido de las "gralles", era maravilloso. Mi hijo no podía faltar, y enseguida su padre se unió a los "castellers".

Al día siguiente era el día donde una cuarentena de "castells" se levantarían a la misma hora en diferentes puntos de Europa, el acto no era tan familiar como el del día anterior, pero no dejó indiferente a nadie.

La Place des Nations se llenó, la mayoría de catalanes pero algún turista se quedó sorprendido al ver como un pilar hacía la entrada en la plaza. Me cuesta encontrar un adjetivo que describa lo que sentí al ver cargar diferentes castillos justo delante del Palacio de Naciones. No pasa muy a menudo el hecho de poder vivir nuestras tradiciones en los países de acogida, y esto hace que la actuación de los "castellers" aún fuera más especial.

Por suerte, Martí ya sabía de qué iba el tema y lo que resultó más difícil fue aguantar una hora bajo un sol de justicia.
Ya había tenido ocasión de escuchar el himno de los segadores y este fin de semana, intentaba cantarlo, aunque repetía una y otra vez "Bon cop de falç".
Cuando oyó que comenzaba el "toc de vermut", corrió junto con su padre con una sonrisa de oreja a oreja, era su momento.


Ahora en casa, va corriendo a su padre y le dice que quiere hacer de anxeneta. Se pone de pie sobre sus hombros e incluso, hace "l'aleta". A ver si nos ha salido un futuro "casteller"?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada