dijous, 24 de juliol de 2014

Museu de Bombers a Gex, La Remise 01


Començo a dubtar de que tots els nens es tornin bojos amb els bombers com ho fa el meu, em sembla que part de culpa la té l'ofici del seu pare.

Quan li vam dir que aniríem al museu dels bombers que hi ha a Gex, no hi va haver migdiada. Estava tot content i excitat, i no parava de preguntar quan marxaríem, i tot i que vam intentar negociar que dormís una mica, no hi va haver manera. Així que ja ens tens a les tres de la tarda d'un dissabte d'estiu plujós anant cap al museu.

El parking està ple de camions de totes les èpoques i fins i tot hi tenen un helicòpter! Només baixar del cotxe, el Martí ja va córrer per veure si podia pujar en una d'aquelles relíquies. I així ho va fer, es va assentar a la cistella de l'helicòpter dient que havia sonat una alarma i fent el soroll del rotor. A més a més, el seu pare encara l'animava més en la seva història rocambolesca, explicant-li que s'havia d'ajupir vigilant amb les hèlices. De vegades no sé qui és més nen dels dos.
A l'entrar vam descobrir que la visita no era gratuïta, havia estat buscant per internet però apart dels horaris, molt estranys i difícils de memoritzar, no havia trobat res. 
Aquell dia en vam poder treure profit del tema bombers, i la visita ens va sortir de franc. Resulta que els qui se n'encarreguen són antics bombers jubilats del CERN, i només entrar van conèixer al Maurici de seguida. Potser pel mateix motiu, no van dir res quan el nen va córrer a enfilar-se dalt d'un jeep, doncs al sortir, vaig veure un minúscul rètol que prohibia pujar a tots els camions. Però resultava tan llaminer, sobretot quan no hi havia cap porta que ho impedís. 
El museu està atapeït, no hi ha cap forat buit i fins i tot, aprofitant que està al costat d'unes antigues vies, uns vagons de tren han servit d'ampliació. 
No està tan ben explicat com el Musée des Pompiers de Genève però el supera en quantitat de material. Si vols, et proposen les seves explicacions per visitar-lo, però anant amb el Maurici i amb el nen que es va quedar enamorat del jeep, no calia.

A la part de dalt hi tenen uniformes i cascs de diferents èpoques i vinguts de diferents llocs del món. Fins i tot hi ha un petit homenatge dels bombers que van morir a les torres bessones. El valor d'algunes de les relíquies consta de quants zeros, i el que més va captivar al meu home va ser un casc dels EEUU del 1930. 
A mi no em va fascinar cap objecte, seria més aviat xocar, sobretot el super casc del Congo del 1930 que tan pot servir per anar apagar un foc, com per fer un safari.
I què dir dels capellans amb un sac de patates com a sotana que a l'època feien el rol de bombers. El més esfereidor de tot el museu són els maniquins, que amb les seves disfresses semblen trets d'una pel.lícula de Hitchcock.

En fi, la feina que vam tenir en convèncer el nen de marxar, ell només volia tornar a entrar i muntar-se una història dalt del seu jeep.

diumenge, 13 de juliol de 2014

ONU: Palais des Nations


Quan l'estiu decideix fer un descans s'han de buscar nous llocs a cobert, sobretot quan a més a més, tens els avis a casa.
Després de més d'una trentena de visites, encara no havien anat mai a l'ONU, així que "gràcies" al mal temps van poder passejar-se pels passadisos del Palais des Nations.

Ni pel Martí ni per mi era la primera vegada, és el que passa quan vius fora i tens visites; acabes anant al mateix lloc una i una altra vegada. Des de fa un temps que em nego a tornar al Chateau de Chillôn, en un any crec que hi vaig anar quatre vegades, al final podia fer de guia.

L'ONU potser no és el lloc més interessant per un nen de tres anys, però no ens podem passar la vida fent coses només per ells. Almenys aquí els menors poden entrar-hi perquè no és el cas a la seu de Nova York.
Les visites sempre les fan en anglès i francès, si les vols en una altra llengua has de ser un grup de mínim 15 persones, així que els meus pares van a haver de treure la pols al seu rovellat francès. No hi havia anat mai en horari laboral, i déu ni do quin merder que hi havia a les 9h45 del matí. Resulta que hi havia una conferència i hi havia una cua enorme, amb gent de totes les races i llengües; el Martí se'ls mirava encuriosit i preguntava per què n'hi havia que anaven disfressats. I no era que l'ONU organitzés un ball de disfresses, sinó que n'hi havien que anaven amb els trajos tradicionals dels seus respectius països.
Per sort, vaig preguntar al guarda de seguretat quina cua s'havia de fer per realitzar la visita, i vam acabar a primera fila. A l'entrada et demanen un passaport i et fan una mena de tarjeta d'accés, i llavors et toca passar per caixa.

El guia resulta que era sud-americà i ens va dir que si ens posàvem al seu costat, ens podria explicar coses en castellà tot i que la visita es fes en francès. La resta del grup eren francesos de l'Imserso, i una de les dones va començar a dir, de forma desagradable, que nosaltres no érem del seu grup. No em vaig poder mossegar la llengua, la vaig respondre i... "zasca, en toda la boca" es va quedar a quadros de que l'entengués i la contestés, em va acabar demanant disculpes.

Va ser impossible estar al costat del guia, en comptes d'una visita semblava una cursa; vaig acabar esllomada corrent pels passadisos amb el nen a coll i intentant traduir el que explicava. Per sort ens vam poder assentar a la Sala del Consell tot i que llavors, el Martí anava i venia canviant-se de cadira. Ens van explicar el significat de les pintures del Sert com també el què representa la cadira de la Place des Nations (l'efecte de les mines anti-persona).

La cursa va continuar per arribar a la Sala de l'Assemblea, i l'únic que vaig retenir és que també s'hi celebren alguns concerts gràcies a la seva bona acústica. El senyor Martí es va dedicar a passejar-se entre les cadires, apropant-se a la tarima i resultava difícil renyar-lo. Alguns dels  altres turistes em van dir que anava prenent mides per quan hi treballés. Ja ho va dir la guia quan tenia 14 mesos, que era un "pequeño diplomático".

Va deixar el millor pel final, la Sala dels drets de l'home i les alliances de les civilitzacions o més coneguda com la sala del Barcelò. Tenia el meu pare preocupat perquè havíem vist que era a on s'hi feia la conferència i ell volia veure la sala si o si. De seguida vaig recordar, com la primera vegada, el Martí es va dedicar a anar a quatre grapes fent-se seva la part de la sala oberta al públic. Aquesta vegada va agafar l'espècie de "pinganillu" i va estar escoltant el que es deia a la sala, no sé en quin idioma parlaven però el vam tenir quiet una estona. El que més em va frapar va ser el preu, 20 milions d'euros, dels quals el 40% va pagar Espanya.

Malauradament, durant la visita no es pot passejar pels jardins per veure l'esfera armil.lar o l'entrada de les banderes, ens hem de conformar en veure-ho des de les finestres o entre les reixes.

Dubto que el Martí estigués gaire atent amb les explicacions del guia, va sortir amb els mateixos coneixements amb els que va entrar però en cap moment va ser un destorb. 

Per acabar el matí, i veient que la pluja ens donava una treva, vam baixar a la Place des Nations per fer unes quantes corredisses entre els sortidors d'aigua mentre els avis feien el paper de turista japonès.

dimecres, 2 de juliol de 2014

El Circ Zavatta i Raluy


El circ és l'alegria del nens, quan veuen que la carpa vermella s'instal.la, ja comencen a donar la tabarra perquè els hi portis.

Els meus avis van ser els que m'hi van portar la primera i única vegada; en aquella època encara hi havien animals i la carpa es posava al cap damunt de la carretera de Prats.

El Martí ja hi ha anat dues vegades, una a Sabadell i l'altre, va ser aquest diumenge a St. Genis (França). La diferència entre una ciutat i l'altre és important, en una està prohibida la presència dels animals i s'han hagut de trencar les banyes perquè el circ segueixi sent interessant; en l'altre, tot està centrat en un espectacle amb animals. No negaré que és espectacular veure el domador davant de tigres i lleons, però no hi trobo l'interès en veure un parell de dromedaris donant voltes a la pista deixant un tuf darrera seu.

Segurament, no hi hagués anat si les dues vegades no m'ho haguessin proposat, i quan ho van fer, vaig pensar que era una bona manera de passar una tarda de diumenge.

Al circ Zavatta que es va instal.lar a St. Genis el passat cap de setmana, dubto molt que hi torni anar-hi. Em vaig quedar de pasta de moniato quan em van dir el que costaven les entrades, vam agafar les de cadira perquè anant-hi amb una embarassada a només una setmana de parir hagués sigut mortal aguantar 2h als bancs de fusta sense ni tan sols respatller. Però veient el preu vaig dubtar, és que anàvem a veure el cirque du Soleil? Només entrar ja em vaig anar a queixar, era immoral que ens fessin pagar aquella bajanada per estar assentats a 6è fila en unes fredes cadires de plàstic. Pels que em coneixeu, sabreu que sóc directe però a la meva interlocutora no li va fer ni fred ni calor que li digués que era l'última vegada que hi anava; amb uns aires de grandesa amb va respondre que era el meu problema. Però ja ho diuen, que qui no plora no mama, i al final vam estar a primera i segona fila en cadires tapissades.
L'espectacle va començar 40 minuts més tard de l'hora prevista, van tenir més èxit del que esperaven i es van dedicar a aixecar la carpa per montar més grades. Surrealista.

A mesura que les actuacions s'anaven succeint, ens vam adonar que la senyora que venia cotó de sucre era la mateixa que feia l'espectacle de trapeci, que el que feia de pallasso també tocava la bateria, que la nena que ens havia instal.lat domava ponys i feia contorsionisme.... Eren 4 i tots feien de tot. No va ser un espectacle cuidat al detall, no hi havien acrobàcies que et deixessin amb la boca oberta, sense les bestioles no haguessin pogut fer un show de 2 hores.
Per l'únic motiu que va valer la pena pagar el que vam pagar va ser perquè el nen va al.lucinar amb els tigres i les lleones, però havent vist el circ Raluy amb un goset com a únic animal, prefereixo mil vegades aquest últim, i a més a més, més barat!