diumenge, 13 de juliol del 2014

ONU: Palais des Nations


Quan l'estiu decideix fer un descans s'han de buscar nous llocs a cobert, sobretot quan a més a més, tens els avis a casa.
Després de més d'una trentena de visites, encara no havien anat mai a l'ONU, així que "gràcies" al mal temps van poder passejar-se pels passadisos del Palais des Nations.

Ni pel Martí ni per mi era la primera vegada, és el que passa quan vius fora i tens visites; acabes anant al mateix lloc una i una altra vegada. Des de fa un temps que em nego a tornar al Chateau de Chillôn, en un any crec que hi vaig anar quatre vegades, al final podia fer de guia.

L'ONU potser no és el lloc més interessant per un nen de tres anys, però no ens podem passar la vida fent coses només per ells. Almenys aquí els menors poden entrar-hi perquè no és el cas a la seu de Nova York.
Les visites sempre les fan en anglès i francès, si les vols en una altra llengua has de ser un grup de mínim 15 persones, així que els meus pares van a haver de treure la pols al seu rovellat francès. No hi havia anat mai en horari laboral, i déu ni do quin merder que hi havia a les 9h45 del matí. Resulta que hi havia una conferència i hi havia una cua enorme, amb gent de totes les races i llengües; el Martí se'ls mirava encuriosit i preguntava per què n'hi havia que anaven disfressats. I no era que l'ONU organitzés un ball de disfresses, sinó que n'hi havien que anaven amb els trajos tradicionals dels seus respectius països.
Per sort, vaig preguntar al guarda de seguretat quina cua s'havia de fer per realitzar la visita, i vam acabar a primera fila. A l'entrada et demanen un passaport i et fan una mena de tarjeta d'accés, i llavors et toca passar per caixa.

El guia resulta que era sud-americà i ens va dir que si ens posàvem al seu costat, ens podria explicar coses en castellà tot i que la visita es fes en francès. La resta del grup eren francesos de l'Imserso, i una de les dones va començar a dir, de forma desagradable, que nosaltres no érem del seu grup. No em vaig poder mossegar la llengua, la vaig respondre i... "zasca, en toda la boca" es va quedar a quadros de que l'entengués i la contestés, em va acabar demanant disculpes.

Va ser impossible estar al costat del guia, en comptes d'una visita semblava una cursa; vaig acabar esllomada corrent pels passadisos amb el nen a coll i intentant traduir el que explicava. Per sort ens vam poder assentar a la Sala del Consell tot i que llavors, el Martí anava i venia canviant-se de cadira. Ens van explicar el significat de les pintures del Sert com també el què representa la cadira de la Place des Nations (l'efecte de les mines anti-persona).

La cursa va continuar per arribar a la Sala de l'Assemblea, i l'únic que vaig retenir és que també s'hi celebren alguns concerts gràcies a la seva bona acústica. El senyor Martí es va dedicar a passejar-se entre les cadires, apropant-se a la tarima i resultava difícil renyar-lo. Alguns dels  altres turistes em van dir que anava prenent mides per quan hi treballés. Ja ho va dir la guia quan tenia 14 mesos, que era un "pequeño diplomático".

Va deixar el millor pel final, la Sala dels drets de l'home i les alliances de les civilitzacions o més coneguda com la sala del Barcelò. Tenia el meu pare preocupat perquè havíem vist que era a on s'hi feia la conferència i ell volia veure la sala si o si. De seguida vaig recordar, com la primera vegada, el Martí es va dedicar a anar a quatre grapes fent-se seva la part de la sala oberta al públic. Aquesta vegada va agafar l'espècie de "pinganillu" i va estar escoltant el que es deia a la sala, no sé en quin idioma parlaven però el vam tenir quiet una estona. El que més em va frapar va ser el preu, 20 milions d'euros, dels quals el 40% va pagar Espanya.

Malauradament, durant la visita no es pot passejar pels jardins per veure l'esfera armil.lar o l'entrada de les banderes, ens hem de conformar en veure-ho des de les finestres o entre les reixes.

Dubto que el Martí estigués gaire atent amb les explicacions del guia, va sortir amb els mateixos coneixements amb els que va entrar però en cap moment va ser un destorb. 

Per acabar el matí, i veient que la pluja ens donava una treva, vam baixar a la Place des Nations per fer unes quantes corredisses entre els sortidors d'aigua mentre els avis feien el paper de turista japonès.

Cuando el verano decide hacer un descanso se deben buscar nuevos sitios a cubierto, sobre todo cuando además, tienes los abuelos en casa. 
Después de más de una treintena de visitas, aún no habían ido a la ONU, así que "gracias" al mal tiempo pudieron pasearse por pasillos del Palais des Nations. 

Ni para Martí ni para mí era la primera vez, es lo que pasa cuando vives fuera y tienes visitas; acabas yendo al mismo lugar una y otra vez. Desde hace un tiempo que me niego a volver al Chateau de Chillon, en un año creo que fui cuatro veces, al final podía hacer de guía. 

La ONU quizás no es el lugar más interesante para un niño de tres años, pero no nos podemos pasar la vida haciendo cosas sólo para ellos. Al menos aquí los menores pueden entrar porque no es el caso de la sede de Nueva York. 
Las visitas siempre las hacen en inglés y francés, si las quieres en otra lengua debes ser un grupo de mínimo 15 personas, así que mis padres tuvieron que sacar el polvo a su oxidado francés. No había ido nunca en horario laboral, y dios mío qué lío que había a las 9h45 de la mañana. Resulta que había una conferencia y había una cola enorme, con gente de todas las razas y lenguas; Martí les miraba curioso y preguntaba por qué había algunos que iban disfrazados. Y no era que la ONU organizara un baile de disfraces, sino que había gente que iba con los trajes tradicionales de sus respectivos países. 
Por suerte, pregunté al guardia de seguridad qué cola se debía hacer para realizar la visita, y acabamos en primera fila. En la entrada te piden un pasaporte y te hacen una especie de tarjeta de acceso, y entonces te toca pasar por caja. 

El guía resulta que era sudamericano y nos dijo que si nos poníamos a su lado, nos podría explicar cosas en castellano aunque la visita se hiciera en francés. El resto del grupo eran franceses del Imserso, y una de las mujeres comenzó a decir, de forma desagradable, que nosotros no éramos de su grupo. No me pude morder la lengua, la respondí y ... "zasca, en toda la boca" se quedó a cuadros de que la entendiera y la contestara, me terminó pidiendo disculpas. 

Fue imposible estar al lado del guía, en lugar de una visita parecía una carrera; acabé deslomada corriendo por pasillos con el niño en brazos e intentando traducir lo que contaba. Por suerte nos pudimos sentar en la Sala del Consejo aunque entonces, Martí iba y venía cambiándose de silla. Nos explicaron el significado de las pinturas del Sert como lo que representa la silla de la Place des Nations (el efecto de las minas anti-persona). 

La carrera continuó hasta llegar a la Sala de la Asamblea, y lo único que puede retener es que también se celebran algunos conciertos gracias a su buena acústica. El señor Martí se dedicó a pasearse entre las sillas, acercándose a la tarima y resultaba difícil regañarle. Algunos de los otros turistas me dijeron que iba tomando medidas para cuando trabajara allí. Ya lo dijo la guía cuando tenía 14 meses, que era un "pequeño diplomático". 

Dejamos lo mejor para el final, la Sala de los derechos del hombre y las alianzas de las civilizaciones o más conocida como la sala del Barceló. Tenía mi padre preocupado porque habíamos visto que era donde se hacía la conferencia y él quería ver la sala si o si. Enseguida recordé, como la primera vez, Martí se dedicó a ir a cuatro patas haciendo suya la parte de la sala abierta al público. Esta vez cogió la especie de "pinganillo" y estuvo escuchando lo que se decía en la sala, no sé en qué idioma hablaban pero lo tuvimos quieto un rato. Lo que más me sorprendió fue el precio, 20 millones de euros, de los cuales el 40% pagó España.

Desgraciadamente, durante la visita no se puede pasear por los jardines para ver la esfera armilar o la entrada de las banderas, hay que conformarse en verlo desde las ventanas o entre las rejas. 

Dudo que Martí estuviera muy atento con las explicaciones del guía, salió con los mismos conocimientos con los que entró pero en ningún momento fue un estorbo. 

Para terminar la mañana, y viendo que la lluvia nos daba una tregua, bajamos a la Place des Nations para hacer unas cuantas carreras entre los surtidores de agua mientras los abuelos hacían el papel de turista japonés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada