dimecres, 26 de febrer de 2014

Port Aventura


Aquest Nadal també vam anar a Port Aventura, feia més de 10 anys que no hi havia tornat i no recordava que l'entrada fos tan cara. Per sort, sempre fan ofertes, ja sigui amb les cerveses, refrescos, caramels o restaurants fast-food.
El més sorprenent de tot, és que malgrat la crisis vam haver de fer mitja hora de cua per poder comprar les entrades. Hi havia una munió de famílies amb cotxets i evidentment, tothom anava cap a les atraccions destinades als petits, és a dir, a SésamoAventura. 
Ja sabíem que el Martí era massa petit i que podria pujar a pocs llocs, però el que no m'imaginava és que a la part destinada als nens només tingués dret a dues atraccions. Era difícil de fer-li entendre que no podia pujar als avions del Coco perquè només medeix 92cm, ell es veia com els altres nens i això dels centímetres li semblava un sopar de duro. Sé que les restriccions són per seguretat, però no entenc perquè no els deixen pujar acompanyats d'un adult sobretot si es tracte d'anar dins una vagoneta. Per tant, si els vostres nens no fan 1 metre d'alçada quedeu-vos a casa! 

Després de 20 minuts de cua vam poder pujar al cotxe que ens faria recórrer la granja de l'Elmo. Com acostuma a succeir, passes més estona a la fila que no pas dins de l'atracció, i amb un nen l'espera es fa eterna. Però una vegada darrera al volant, i amb els seus pares de passatgers, tot eren somriures i alegria.
Volíem veure un espectacle però l'anfiteatre ja estava ple i ens havíem de tornar a esperar, així que quan vam sentir el xiulet del tren vam anar-hi corrents amb el Martí més feliç que un gínjol.
En arribar al Far West el primer que vam recordar el Maurici i jo va ser una experiència que vam viure en un parc d'Arizona fa 6 anys i vam decidir que si aquí també ho feien, repetiríem la vivència. Així que quan vam veure el fotògraf, vam entrar-hi per disfressar-nos d'època. Als USA ens havíem vestit de noia de saloon i de sherif, però amb un nen de quasi tres anys no era molt judiciós envoltar-lo de meuques. Per tant, ens vam fer una foto familiar, els meus homes vestits de soldats i jo de senyora de la casa, és a dir, un vestit llarg amb un mirinyac, i com a complements una pamela i un bolso poc pràctic. No vam riure tant com als Estats Units però la cara del Martí no tenia pèrdua, es va deixar fer sense dir ni mu i la veritat és que estava guapíssim vestit de mini-soldat. La broma és una mica cara, crec que 19€, però tenim un bon record a les estanteries del despatx.

Després vam pujar tots tres al caroussel que hi ha al bell mig del Far West, és tan divertit tornar a l'infància d'alt d'un cavall i no haver-se de preocupar del què diran... Imagineu-vos la quantitat de gent que hi havia que només es veien cotxets i no va quedar ni un sol cavall lliure!
Quan va veure el Woody, la mascota del parc, s'hi va acostar sense por i es va deixar fotografiar. Evidentment, no genera la mateixa atenció que el Mickey i no hi ha ni cues ni empentes.

Com us podeu imaginar, en tots aquests parcs t'esperen amb els braços oberts a l'hora de dinar. La qualitat del menjar té molt a desitjar i et foten un cop de pal que et deixa sec. Vam anar en un dels restaurants i la veritat és que l'atenció al nen va ser fantàstica: colors, dibuixos per pintar, pitet i un got super xulo que el vam pagar amb escreix amb el preu del seu menú.
Amb l'estòmac ben ple, vam anar en una de les altres poques atraccions on el nen podia pujar tot sol: els autos de xoc. Déu meu, com vam arribar a riure! Ens pensàvem que hauria d'anar amb el seu pare, però el que vigilava ens va dir que arribaria al pedal sense problemes. I ja el veieu assentat com un mil homes dins d'un búfal amb les mans al volant i apunt per l'acció, i nosaltres ben aprop per si l'havien de rescatar. Vam acabar plorant de tant riure, ell serio i donant voltes sobre si mateix sense parar; no es va moure gaire del punt d'origen mentre els seus pares estaven enriolats i li cridàvem que havia de girar el volant cap a l'altre costat.

Després vam decidir que era el moment de comença a veure algun espectacle, i en vam veure dos. El primer va ser l'espectacle dels ocells a la Polynèsia, divertídissim perquè l'animador era un bromista nat, el Martí no entenia les seves bromes però abaixava el cap cada vegada que un ocell volava aprop seu.
Llavors vam anar corrents cap a la Xina per veure un altre espectacle amb bombolles de sabó; realment impressionant. En aquest l'animadador no tenia tanta verborrea però ens va deixar esmaperduts. El Martí no es va moure del seu seient durant els dos l'espectacles i això pot voler dir dues coses: o que li va agradar o que estava mort de son.
No sé si encara els fan o només eren per l'època de Nadal, però realment valen la pena.

Després de fer algunes de les poques atraccions que hi han a la Xina per nens petits, vam anar a Mèxic perquè pujés a l'última atracció dedicada a la seva edat. Però quan l'estàvem deslligant del cotxet, el tiu ens va dir que ja hi havia pujat, cosa que era mentida. A Mèxic hi havia el Père Noël i vam al.lucinar amb la cua que hi havia, més de 30 minuts. Però si fins fa no gaire aquest bon home no existia en terres catalanes?!?! A més a més, no trobavem massa adient el seu emplaçament. Des de quan viu a Mèxic? Una altra cosa que ens va sorprendre va ser el dinar que organitzaven amb els follets del Pare Nadal, on la broma et sortia caríssima i no hi havia ni una sola plaça lliure.

En fi, que vam passar un dia genial i vam poder comprovar que ja se'ns ha passat l'edat de pujar a les atraccions més bèsties tot i que sabem, que d'aquí no gaires anys, haurem d'acompanyar-hi al nen. Arribat el dia, imagino que ho farem a sorts perquè si ara em moriria dalt del Shambhala no sé què poden arribar a inventar d'aquí uns anys.

A part d'anar a Port Aventura per fer una activitat els tres i sortir una mica dels àpats familiars eterns, també hi vam anar per comprovar si el Martí podria aguantar a Disney, i la conclusió va ser que sense migdiades ho veiem fotut.

dijous, 20 de febrer de 2014

1r Aniversari


Avui fa 1 un any vaig deixar endarrera les meves pors i em vaig llençar en l'aventura d'escriure un blog.
Feia temps que un bon amic m'animava però no m'atrevia i no creia que el que jo pugués escriure interessés. Però aquell dimecres vaig deixar endarrera la meva desconfiança i em vaig tirar a la piscina. No sabia com anava blogger, no sabia ni per on començar però sabia de què volia escriure, i un centenar d'idees bullien dins del meu cap.
Per fi m'oblidava del "què diran" i de les meves pròpies crítiques, i començava a fer una cosa que sempre m'ha agradat, escriure!
Així doncs, mica en mica vaig començar a perfilar les idees fins arribar en el que s'ha convertit avui: un blog on explico les experiències viscudes per la meva petita família en les sortides i les activitats que fem.

Potser no ha tingut la repercussió que m'hagués agradat, al principi em preocupava i només volia tenir més i més seguidors; però quan algú em felicita em sento orgullosa.

Sóc conscient que hi ha molt per fer i molt per millorar, però estic satisfeta del seu primer any de vida i confio que hagi sigut útil d'alguna manera o altre.

Només espero que els lectors assidus segueixin seguint-me i que d'altres, decideixin unir-se!

Gràcies a tots!

dijous, 6 de febrer de 2014

Musée d'histoire Naturelle


El millor dels nens a aquestes edats és que pots repetir activitats o museus i ells, tenen la sensació que hi van per primera vegada, el problema el tenen els pares, que ja sabem quantes rajoles o escales hi han.

Feia quasi un any que vam anar al Museu d'Història Natural de Ginebra i també era un dia gris i plujós, així que aprofitan que ara hi tenen una exposició temporal sobre els ocells, hi vam tornar anar.

Resulta curiós veure com també evoluciona la seva manera de visitar el museu, feia un any només corria de diorama a diorama, nerviós per descobrir més coses o repetint els sons dels animals que veia. Amb quasi tres anys, la feina era nostre d'arrencar-lo d'un diorama i seguir avançant. Es quedava embadalit i era capaç d'observar el més petit detall, veia animalons entre les fulles que nosaltres se'ns havien passat per alt.
L'altre diferència important és que ara escala i puja a qualsevol lloc, i quan ens distrèiem ja el teníem enfilat fent el mico.
Aquell dia vaig passar una gran vergonya; quan érem a la tercera planta, on s'explica la geologia, va veure uns nens més grans enfilats en un globo terraqui i li feien donar voltes, com era d'esperar, una vegada els nens van marxar, ell va voler fer el mateix. En aquestes, que mentre intentava pujar amb les seves petites cames i donar voltes al globo, un nen més petit s'acosta i ell baixa d'una revolada i li dóna una espenta que el tira a terra, mentre jo i l'altre mare ens quedàvem estupefactes. Em volia fondre, no és la primera vegada que ens demostra que té un caràcter fort i que nos es deixa intimidar ni per grans ni petits, però allò era massa. Per sort tot es va arreglar amb un "pardon" del nen. I després el Martí va passar a una altra cosa tot i que no li treia els ulls de sobre.


El proper tema que el va fascinar van ser unes columnes basàltiques, ja li podia explicar què eren i com estaven formades, gràcies als meus anys a la carrera de geologia, que ell hi veia una confortable cadira. I així el vam tenir una bona estona fins que va sentir la paraula dinosaures.

Després vam anar a veure l'exposició temporal sobre els ocells que està molt ben feta. En una sala hi ha tot de columnes i quan t'hi acostes sents els soroll que fan diferents aus. Llavors tens tot un seguit de plomes que pots tocar i també teles amb cascos per sentir-hi documentals. Com ja va passar al Museu Olímpic de Lausanne, aquí també es va col.locar com va poder el casc per poder sentir el què deia la bona dona.
Vam aconseguir que vingués dient-li que hi havien ous, i així era, una sala allargada amb les parets repletes d'imatges d'ous. Al costat hi ha una petita sala fosca, on el nen no va tenir cap problema per entrar-hi, on s'hi veuen les aus extingides, com ara el Dodo, recreant un cementiri. El més sorprenent és que un escalfred em va recórrer l'esquena allà dins i el Martí estava la mar de tranquil.

A la segona planta hi han col.locat una àrea de jocs on vaig poder evitar un altre conflicte pels pèls. El tema central són els ocells, amb llibres i jocs per totes les edats. Es va sentir atret per uns ocellets de fusta de diferents colors, on cada part anava imantada, i per sort la nena que hi estava jugant l'hi va deixar el seu lloc abans de que la poca paciència del Martí s'hagués exhaurit.

No vam fer totes les plantes, no era el nostre objectiu, senzillament vam dedicar més temps allà on el nen disfrutava. I mentre ell corria per una espècie de casa gran de fusta que hi ha a la primera planta, nosaltres admiràvem a la tortuga Jano, el símbol del museu. El seu nom ve donat pel déu romà de dos caps, i és que aquesta tortuga, igual que el déu, té dos caps (és la primera foto de l'article)

És la tercera vegada que visitem el museu, ja no ens interessen ni els animals ni les pedres, ara disfrutem veient com canvia la percepció del nen a mesura que es va fent gran.

Fitxa tècnica

Horari
Dimarts a diumenge de 10h a 17h

Preus
Gratuït
Adreça
1 route de Malagnou 1208 Genève


dimarts, 4 de febrer de 2014

Cosmocaixa


Aquestes vacances a Sabadell, a part d'estar amb la família, vam fer un parell de sortides. Una d'elles va ser idea de la meva cosina, i la veritat és que la va encertar de ple!
El ritme de vida de Catalunya és diferent del que portem nosaltres aquí i quan se'ns fan les 10 del matí i el més calent és a l'aigüera, ens posem nerviosos ja que queden pocs minuts abans el nen no es comenci a posar neguitós.
Així que vam quedar trobar-nos directament al que per mi sempre serà el Museu de la Ciència. Potser feia vint anys que no hi havia tornat i em sembla que l'han canviat de dalt a baix, o tinc molt mala memòria.
El primer que em va sorprendre quan vaig començar a mirar la pàgina web és que el preu de l'entrada és força econòmic, sobretot en veure què et fan pagar en altres llocs. Només són quatre euros i tens 2 hores de parking gratuït, i si ets client de la Caixa, l'entrada és gratuïta però pagues el parking.
Amb aquesta entrada visites el museu i després et pots inscriure a diferents activitats a preus bastant ajustats.
En arribar, aquell dissabte després de les festes de Nadal, hi havia una cua impressionant; crec que mitja Barcelona i rodalies havia tingut la mateixa idea.
Teníem el nen una mica KO a causa dels dinars copisos i la falta de son, així que mentre els altres nens baixaven l'interminable rampa en forma de cargol corrents, el meu s'ho mirava assentat al cotxet amb al Mic ben agafat.
El pèndol de Foucault el va tenir embadalit durant 15 minuts ben bons, va agafar al Mic i es va quedar mirant el va i ve del pèndol fins que va caure una de les peces.

Després, tot van ser corredises, tocant tot el que podia tocar i agafant el que podia i el que no; com per exemple hi va haver un moment que va agafar una piloteta que formava part d'un dels experiments, i se la volia emportar per jugar. Ja us podeu imaginar com en va ser de difícil que la deixés al seu lloc.

Com era d'esperar, el Bosc Inundat també el va captivar; de seguida va agafar un seient a primera fila al costat de la seva cosina segona (no sé si aquest és el parentesc correcte,  és la filla de la meva cosina i en aquest nivell tot es complica). El que més el va impressionar quan vam entrar dins del bosc, no va ser la calor o les monstruoses aranyes, sinó la colònia de formigues! Sobretot veure-les com carregaven troços de fulles en fila índia.

Com era d'esperar i amb els seus antecedents, vam sortir del museu amb un nyanyo al front, però va passar un matí divertit perquè ho podia tocar quasi tot sense que l'haguéssim de renyar.

Si sou de Barcelona i rodalies, o aneu a Barcelona i us fa mal temps (que també seria mala sort), us recomano una petita parada al Cosmocaixa, fins i tot un nen de quasi 3 anys va disfrutar encara que evidentment, no va entendre el motiu pel qual el pèndol es mou o el per què de molts experiments. Però l'objectiu era que s'ho passés bé i ho vam aconseguir, no només pel museu en si sino per descobrir-lo amb una nena i no només amb adults.