diumenge, 29 de maig del 2016

Augst o el que era Augusta Raurica



Basilea és una ciutat preciosa però morta si és festiu. Així que després d'haver passejat pels carrers peatonals, que el Martí veiés com un pardal queia del seu niu sense paracaigudes i se'l volgués emportar a casa, tot i que ja estava a l'altre barri, i després de que hagués posat el peu dins d'una font modernista, ideal perquè tots els crius i caiguin de quatre potes; vam decidir recollir els trastos i deixar-nos guiar per la recepcionista española de l'hotel i anar a Augst un poble romà.

Desconeixíem que a 10 minuts de la gran ciutat es trobava un teatre, la cúria, temples, uns banys i fins i tot un amfiteatre!

Pel nen veure aquelles antigues edificacions només eren un munt de pedres. Si pels adults de vegades ja resulta difícil imaginar-se com quatre rocs escampats i una sola columna havia estat un temple, imagineu-vos per un nen de 5 anys. Es limitava a pujar per les grades reconstruïdes del teatre per anar saltant els immensos graons.

Només arribar es va posar a ploure i just quan ja teníem els paraigües, la maleïda llei de Murphy es va complir. Per escalfar-nos una mica vam anar al Museu, i els minuts de calor els vam pagar cars, tant pel preu de l'entrada com perquè el nen va estar insistint que li compréssim una espasa de fusta. Segur que els que s'ocupen del merchandising no tenen fills, perquè sinó sabrien que les seves andròmines provoquen moltes discusions, males cares, plors, rabietes i tensions entre els pares i els nens.

El millor del museu és la representació del que haguera pogut ser una casa d'una persona be estant, i la veritat és que no estava gens malament.

Diria que només vam veure la meitat de les ruïnes que tenen repartides per tota la ciutat, però és que de vegades sembla que tingui dos nens; quan no n'és un qui rondina és l'altre. Al gran li feia molta mandra caminar fins el teatre però per sort, el petit va veure una mena de joc de pistes amb gladiadors, i vam anar tirant. Però evidentment, l'emoció del moment va durar poc i vam acabar arrossegant-lo. I quina decepció quan per fi vam arribar a les arenes de l'amfiteatre; havíem de fer volar molt la imaginació per veure que aquelles quatre pedres mal repartides havien format part de combats sanguinaris. Gràcies als paraigües, el nens de casa van començar una lluita de gladiadors, mentre els pocs turistes de la zona se'ls miraven amb somriures els llavis.

Pel camí de tornada, entremig d'unes vaques distretes, hi havia un altre temple. En el Martí li van interessar més aquells mamífers remugadors que apropar-se a les pedres. Ja en tenia prou d'aquell improvisat curs d'història, era moment de tornar cap a casa.





diumenge, 8 de maig del 2016

Zoo de Basilea


Després de la fabulosa nit a la cabana i d'un dia molt intens veient dinosaures, petjades i coves, va ser d'allò més gratificant arribar a l'hotel.
Només havien passat 24h sense "comoditats", tot i que tenia l'estranya impressió que havien passat dies, i no sabeu com vam valorar l'escalfó d'aquella estança, els llençols calents, i el més important, el lavabo a dos passes sense la necessitat de posar-nos les xiruques per anar-hi.

Feia un dia magnífic i vam aprofitar per passejar per la ciutat. La llera del Rin era un bullider de gent aprofitant les últimes hores de sol, i el més sorprenent és que tothom es passejava amb una cervesa a la mà.
Apart d'anar a veure el famós colorejat ajuntament, la prioritat era trobar la mateixa bomboneria a on 20 anys endarrera, en el viatge de fi de curs, havia comprat un bombons per portar a casa. Però tot i ser el cap de setmana de Pàsqua, s'havien permès el luxe de tancar a les 16h30. Coses com aquestes encara em sorprenen, perquè a Suïssa tan és el calaix que puguin fer, es tanca quan és l'hora i no s'estan de romanços.


Tornant cap a l'hotel buscant un restaurant, just al carrer paral.lel, ens creuem amb una senyora calçada amb uns talons de vertigen, uns pantalons massa cenyits i una semarreta que semblava més aviat un cinturó. Em miro el Maurici i li dic: "-És el que em penso que és?" i em contesta: "-Si, tira i no et paris". Resulta que darrera del nostre hotel es concentraven totes les barjaules de Basilea, i tot i que abans de fer una reserva en qualsevol establiment em miro i em remiro totes les crítiques, aquest petit detall se'm va passar per alt. El nen ni es va immutar i feiem el que fos per evitar els 50 metres de "carrer vermell". 

Però no us volia parlar de tot això, sinó del fantàstic zoo, un zoo que no té res a envejar al de Barcelona sinó al contrari i que a més a més, és més barat.
Les infrastructures són explèndides, nèt, envoltat de natura tot i trobar-se dins de la ciutat i amb una vintena de cigonyes vigilant cada racó des dels seus alts nius.
Guardo un mal record de l'última visita al zoo de Barcelona; brut, els animals mal cuidats, fred, amb olors desagradables...,  i aquest és diatralment oposat, amb un restaurant que sembla que estiguis en un lodge en mig de la sabana africana.

Malgrat que el dia abans semblava que la primavera havia arribat, un dia gris, trist i plujós ens esperava quan vam entrar al parc i per escalfar-nos una mica, vam anar directes a l'aquari. I és que aquest zoo està preparat pels durs hiverns, tots els animals tenen l'habitat d'hivern, tancat, i el d'estiu a l'aire lliure. Així tant els visitants com els inquilins no passen fred.

Tot i que teníem el Martí girat per culpa de la falta de son i el cansament, vam disfrutar veient com
els lleons endrapaven amb impaciència els troços de carn que havien amagat dins del seu enclòs. Vam poder veure com el lleó feia gala de la seva ferocitat marcant el seu territori i no deixant que cap cria s'acostés al menjar que creia seu. Era un espectacle sentir-lo rugir i córrer darrera dels seus congèneres que quan el veien despistat, intentaven rapinyar un tall.

També va ser curiós veure com 5 elefants sortien per recuperar els platans i altres fruites que el seu cuidador havia repartit. L'expectació era màxima, la majoria dels visitants tenien els smartphones apunt per immortalitzar la passejada.

Ens vam enriolar a la zona dels primats; un orangutan amagat sota una caixa plena de palla, un goril.la mirant-nos de reüll, uns micos perseguint-se, i un caputxí observant atentament el Martí.

Com ja us he dit, el nen s'havia llevat amb el peu esquerra i ja l'havíem avisat que no li compraríem res a la botiga del zoo; i tot i que ho vam voler evitar, no sé com s'ho fan però no hi ha cap sortida sense passar per la tenda de regals i aquí va començar el show.
Abans de tenir fills, quan veia una criatura fent una marranada al mig del carrer, sempre deia que a mi allò no em passaria, però em va passar. Crits, plors, més crits, en definitiva una rebequeria en tota regla, xisclant entre sanglots que ell volia un conill de peluix mentre cada vegada que intentàvem parlar amb ell ens cridava que el deixéssim. Vaig passar a ser la mare observada, amb aquelles mirades d'incredulitat i de desaprovació. L'única solució va ser deixar-lo en la seva frustració, ràbia i impotència fins que les llàgrimes es van convertir en plors de tristesa mentre mirava per la finestra del tram.

Una de les altres atraccions que no us podeu perdre si aneu a Basilea és creuar la llera del Rin amb unes barquetes de fusta que es desplacen gràcies a la corrent del riu. La tonteria se la fan pagar i el preu no inclou la tornada, així que la caminda per tornar a creuar el riu ens va acabar de rematar; i el més trist de tot plegat és que no hi havia cap cafeteria oberta per poder recuperar forces.



diumenge, 3 d’abril del 2016

Prehisto Parc


Per setmana santa, vam decidir fer alguna cosa diferent, i com que tenim el Martí fascinat pels dinosaures, vam anar al Jura a on hi ha un parc on "els hi podem trobar". I és que el nom de Juràssic, ve donat per aquestes muntanyes que estan plenes de fòssils.

Per arribar-hi es necessiten unes 2h30 sempre i quan el gps no et fagi passar per carreteres estretes, creuar la frontera 2 vegades i trobis carreteres tallades, a on la desviació et fa donar una volta de 5km per camins agrícoles. Evidentment, la desesperació i l'avorriment d'un nen de 5 anys pot ser històrica; per sort, tenim el recurs d'un vell joc que que jo mateixa havia jugat anant de viatge amb els meus pares: pensar un animal i que els altres l'endevinint fent preguntes de sí o no. Jugar amb el nen pot resultar divertídissim; et pot demanar si l'animal en qüestió dóna de mamar a les seves "criades", triar un animal el qual ja no existeix (com els dinosaures) o de dir-te que no és hervívor perquè menja platans... A part de passar una bona estona, ell va acabar "aprenent" què vol dir carnívor, mamífer, rèptil,... No sé si us ho he dit mai, però el Martí té mal perdre i si li endevines massa ràpid s'enfada com una mula, i tot sigui dit, el joc és divertit els primers 20 minuts, després es fa pesadíssim. 


Per fer-ho tot més intéressant i divertit, la primera nit la vam passar en unes cabanes de fusta. Potser l'experiència hagués sigut més amena sinó hagués sigut per l'intens plugim, la fredor de la cabanya i la llunyania dels lavabos.

Per recuperar la clau del bungalow s'havia de tocar el timbre d'una caseta i la "mamma" italiana de la pel.lícula dels Goonies em va donar la benvinguda. Com és d'imaginar, el nen va al.lucinar quan vam entrar a la cabanya, i jo també però per altres motius. 

La nit va ser accidentada; quan ja anàvem tots amb pijama per anar a dormir, al Martí li van agafar unes ganes horroroses de fer pipi, i ja ens veus, vestint-nos i posant-nos les xiruques per recórrer 100m fins a uns lavabos fredosos. L'únic que ell volia era sortir a la negra nit amb la llanterna, i la millor excusa que va trobar va ser la necessitat d'anar al lavabo. 
En teoria, el nen havia de dormir a l'altell de la cabana, però a les 3h de la matinada el vam haver d'anar a buscar, per sort a la part baixa hi havia dos matalasos grans i fins les 4h30 vam estar de festa.

Al matí, una espesa boira baixa ens va donar la benvinguda al sortir del bungalow per anar als lavabos. Tot estava fangós i el Martí en va tenir prou amb dos minuts per acabar ple de fang. Malgrat el poc luxe de les infrastructures, vam poder anar a esmorzar al restaurant de l'hotel que es troba a uns 500m. 

Fins a les 10h no obren el parc així que vam aprofitar que el sol començava a deixar-se pas entre les boires per fer una mica de fotosíntesis. Vam ser els primers en entrar i el Martí en veure el primer dinosaure estava tot excitat i al mateix temps li feia molt respecte. Cada vegada que li deiem que s'acostés a ell per fer-li una foto, no gosava fer-ho per por que aquell rèptil de cartró-pedra cobrés vida. El joc d'endivinar els animals ens va ser de gran ajuda, doncs en veure el pictograma d'un tros de carn reconeixia que aquell dinosaure era carnívor.


Vam fer la visita combinada que inclou el parc i les coves, i per entrar a les coves només hi han dues visites al dia, a les 11h30 i a les 14h30. El Martí estava super emocionat per entrar a la cova perquè es pensava que hi havien viscut els dinosaures i va resultar impossible explicar-li que no era possible perquè l'única entrada, abans de que l'home en fes una de més accessible, era un esvoranc de 19m. Quan el guia ens va dir que hi havien ratpenats que estaven hivernant el nen es va encongir d'espatlles, de cop i volta, va desaparéixer la seva valentia i es va imaginar que uns enormes bitxos el sobrevolarien. Al veuren un de només de 8cm penjat a la roca, es va quedar més tranquil.

Com a curiositats, sempre hi ha la mateixa temperatura dins la cova, 7°C amb una humitat elevada. A part dels ratpenats, també hi viuen una espècie de gambes mínuscules en un llac petit. La sortida es fa per l'antiga entrada que es va realitzar a mà cap al 1890. Si hi aneu, tingueu els més petits ben controlats, el sistema de seguretat no és del tot idoni, a més a més, estigueu preparats per baixar i, després tornar a pujar, un centenar d'escales; el punt més profund és a uns 50m.

Per continuar la temàtica de dinosaures, en acabar la visita, vam anar cap a Porrentruy, però aquesta és una altra història.

dimarts, 29 de març del 2016

Cap de setmana al Valais



Ultimament tenim molta vida social i els caps de setmana els tenim plens de compromisos; i fa cosa d'uns mesos el vam passar fora.

Vam sortir de casa el dissabte per anar a Blonay a veure la "désalpe" i vam acabar el dia als banys d'Ovronnaz, i el millor de tot és que no vaig organitzar res de res, perquè de vegades va bé deixar-te portar i dedicar-te a disfrutar.

Després de passejar-nos entremig de les vaques evitant les seves cues, mosques i possibles excrements vam encaminar-nos cap al Valais, i els 40 minuts de trajecte vam permetre que el Martí recobrés forces.
Per arribar als banys vam haver d'enfilar-nos muntanya amunt i estàvem ansiosos d'arribar-hi doncs allà ens esperaven els nostres amics. Malauradament no fan preus especials per arribar a mitja tarda i si vas amb nens, no et deixen entrar a l'espai relax a on hi han les saunes &co, així que ens vam haver de conformar en que el nen no pagués.

L'espai és idílic, amb piscines a l'exterior rodejades de muntanyes escarpades i a on segurament encara, estan plenes de neu.
Encara que em fes ràbia no poder entrar a l'espai zen, entenc el motiu, ja que els dos nens de 4 anys no paraven de saltar de bomba dins les piscines i ningú es podia relaxar. Tot i renyar-los un munt de vegades ens van acabar cridant l'alto i vam haver d'entrar a la piscina interior a on allà ningú ens mirava malament.

L'altre parella havia trobat un allotjament molt més econòmic que els apartaments que hi han als banys. Només a cinc minuts es trobava la casa de colònies, i després d'haver negociat l'hora de sopar, vam sortir corrents dels banys per arribar al menjador a l'hora acordada.

Tant per mi com pel meu home, vam fer un salt en el passat recordant aquelles setmanes, que una vegada a l'any, tot el cole marxava de "convivències". Per sort, tenien habitacions petites amb o sense lliteres, i cadascú va haver de aguantar els roncs dels seus respectius o els plors dels seus fills.

El sopar va ser quasi de restaurant, res a veure amb els grans menjadors a on tot arriba preparat i només s'ha d'escalfar. A més a més, una vegada l'home de la casa ens va deixar sols, teníem tota la cuina per nosaltres amb els cafès i tès gratis. Això si, al bon home li hauria convingut una bona dutxa perquè cada vegada que passava deixava un rastre de tigre imposant.

La casa semblava un laberint, escales infinites, sales i més sales, portes i més portes... i una sala enorme amb una taula de ping-pong, un futbolí, tele, jocs de taula, llibres... Els petits estaven excitadíssims "jugant" a ping pong i els més grans, al futbolí. Vaig recordar aquelles tardes de divendres al St. Pep, quan d'adolescent anàvem en aquell local no per jugar, sinó per estar amb els nois que ens agradaven.

La nit va ser moguda i llarga, el Martí va caure dues vegades del llit la mida del qual semblava fet pels nans de la Blancaneus. A més a més, parlar de que la casa no estava tancada i que podia entrar qualsevol, va afegir un neguit en la foscor del silenci.
Ara, no em queixo, perquè per 175CHF vam sopar, dormir i esmorzar els tres i això a Suïssa és quasi impossible.

Al matí, tots amb cara de son, ens vam trobar al menjador a on l'home que no utilitzava desodorants ens havia preparat l'esmorzar. Però gràcies a ell, vam saber què podíem fer aquell matí amb 3 nens i un bebé per explorar les muntanyes que ens envoltaven.

A només 5 minuts es troba el telecadires que et puja fins a la Jorasse i d'allà surten centenar de camins per excursions de tot tipus. Nosaltres n'havíem de fer una de senzilleta i curta, i tot i així no vam parar de sentir l'interminable:"-que no arribem?!?!" La primera sorpresa en arribar al capdamunt va ser veure els ponys i cavalls a disposició de tothom per fer una passejada; la segona sorpresa va ser que el recorregut era gratuït i com a bons catalans, ens va faltar temps.

Després de la caminada dalt de cavall, va resultar molt difícil motivar els nens per fer una excursió. Quan no n'era un que es queixava, era l'altre i durant una hora i mitja no van parar de somicar, sort que les vistes eren immillorables.

Sempre hi ha una recompensa després de l'esforç; pels petits van ser els castells inflables, i gratuïts, que hi han al restaurant. Pels grans, una bona cerveceta acompanyda d'un bon plat de caça.