diumenge, 29 de maig de 2016

Augst o el que era Augusta Raurica



Basilea és una ciutat preciosa però morta si és festiu. Així que després d'haver passejat pels carrers peatonals, que el Martí veiés com un pardal queia del seu niu sense paracaigudes i se'l volgués emportar a casa, tot i que ja estava a l'altre barri, i després de que hagués posat el peu dins d'una font modernista, ideal perquè tots els crius i caiguin de quatre potes; vam decidir recollir els trastos i deixar-nos guiar per la recepcionista española de l'hotel i anar a Augst un poble romà.

Desconeixíem que a 10 minuts de la gran ciutat es trobava un teatre, la cúria, temples, uns banys i fins i tot un amfiteatre!

Pel nen veure aquelles antigues edificacions només eren un munt de pedres. Si pels adults de vegades ja resulta difícil imaginar-se com quatre rocs escampats i una sola columna havia estat un temple, imagineu-vos per un nen de 5 anys. Es limitava a pujar per les grades reconstruïdes del teatre per anar saltant els immensos graons.

Només arribar es va posar a ploure i just quan ja teníem els paraigües, la maleïda llei de Murphy es va complir. Per escalfar-nos una mica vam anar al Museu, i els minuts de calor els vam pagar cars, tant pel preu de l'entrada com perquè el nen va estar insistint que li compréssim una espasa de fusta. Segur que els que s'ocupen del merchandising no tenen fills, perquè sinó sabrien que les seves andròmines provoquen moltes discusions, males cares, plors, rabietes i tensions entre els pares i els nens.

El millor del museu és la representació del que haguera pogut ser una casa d'una persona be estant, i la veritat és que no estava gens malament.

Diria que només vam veure la meitat de les ruïnes que tenen repartides per tota la ciutat, però és que de vegades sembla que tingui dos nens; quan no n'és un qui rondina és l'altre. Al gran li feia molta mandra caminar fins el teatre però per sort, el petit va veure una mena de joc de pistes amb gladiadors, i vam anar tirant. Però evidentment, l'emoció del moment va durar poc i vam acabar arrossegant-lo. I quina decepció quan per fi vam arribar a les arenes de l'amfiteatre; havíem de fer volar molt la imaginació per veure que aquelles quatre pedres mal repartides havien format part de combats sanguinaris. Gràcies als paraigües, el nens de casa van començar una lluita de gladiadors, mentre els pocs turistes de la zona se'ls miraven amb somriures els llavis.

Pel camí de tornada, entremig d'unes vaques distretes, hi havia un altre temple. En el Martí li van interessar més aquells mamífers remugadors que apropar-se a les pedres. Ja en tenia prou d'aquell improvisat curs d'història, era moment de tornar cap a casa.





diumenge, 8 de maig de 2016

Zoo de Basilea


Després de la fabulosa nit a la cabana i d'un dia molt intens veient dinosaures, petjades i coves, va ser d'allò més gratificant arribar a l'hotel.
Només havien passat 24h sense "comoditats", tot i que tenia l'estranya impressió que havien passat dies, i no sabeu com vam valorar l'escalfó d'aquella estança, els llençols calents, i el més important, el lavabo a dos passes sense la necessitat de posar-nos les xiruques per anar-hi.

Feia un dia magnífic i vam aprofitar per passejar per la ciutat. La llera del Rin era un bullider de gent aprofitant les últimes hores de sol, i el més sorprenent és que tothom es passejava amb una cervesa a la mà.
Apart d'anar a veure el famós colorejat ajuntament, la prioritat era trobar la mateixa bomboneria a on 20 anys endarrera, en el viatge de fi de curs, havia comprat un bombons per portar a casa. Però tot i ser el cap de setmana de Pàsqua, s'havien permès el luxe de tancar a les 16h30. Coses com aquestes encara em sorprenen, perquè a Suïssa tan és el calaix que puguin fer, es tanca quan és l'hora i no s'estan de romanços.


Tornant cap a l'hotel buscant un restaurant, just al carrer paral.lel, ens creuem amb una senyora calçada amb uns talons de vertigen, uns pantalons massa cenyits i una semarreta que semblava més aviat un cinturó. Em miro el Maurici i li dic: "-És el que em penso que és?" i em contesta: "-Si, tira i no et paris". Resulta que darrera del nostre hotel es concentraven totes les barjaules de Basilea, i tot i que abans de fer una reserva en qualsevol establiment em miro i em remiro totes les crítiques, aquest petit detall se'm va passar per alt. El nen ni es va immutar i feiem el que fos per evitar els 50 metres de "carrer vermell". 

Però no us volia parlar de tot això, sinó del fantàstic zoo, un zoo que no té res a envejar al de Barcelona sinó al contrari i que a més a més, és més barat.
Les infrastructures són explèndides, nèt, envoltat de natura tot i trobar-se dins de la ciutat i amb una vintena de cigonyes vigilant cada racó des dels seus alts nius.
Guardo un mal record de l'última visita al zoo de Barcelona; brut, els animals mal cuidats, fred, amb olors desagradables...,  i aquest és diatralment oposat, amb un restaurant que sembla que estiguis en un lodge en mig de la sabana africana.

Malgrat que el dia abans semblava que la primavera havia arribat, un dia gris, trist i plujós ens esperava quan vam entrar al parc i per escalfar-nos una mica, vam anar directes a l'aquari. I és que aquest zoo està preparat pels durs hiverns, tots els animals tenen l'habitat d'hivern, tancat, i el d'estiu a l'aire lliure. Així tant els visitants com els inquilins no passen fred.

Tot i que teníem el Martí girat per culpa de la falta de son i el cansament, vam disfrutar veient com
els lleons endrapaven amb impaciència els troços de carn que havien amagat dins del seu enclòs. Vam poder veure com el lleó feia gala de la seva ferocitat marcant el seu territori i no deixant que cap cria s'acostés al menjar que creia seu. Era un espectacle sentir-lo rugir i córrer darrera dels seus congèneres que quan el veien despistat, intentaven rapinyar un tall.

També va ser curiós veure com 5 elefants sortien per recuperar els platans i altres fruites que el seu cuidador havia repartit. L'expectació era màxima, la majoria dels visitants tenien els smartphones apunt per immortalitzar la passejada.

Ens vam enriolar a la zona dels primats; un orangutan amagat sota una caixa plena de palla, un goril.la mirant-nos de reüll, uns micos perseguint-se, i un caputxí observant atentament el Martí.

Com ja us he dit, el nen s'havia llevat amb el peu esquerra i ja l'havíem avisat que no li compraríem res a la botiga del zoo; i tot i que ho vam voler evitar, no sé com s'ho fan però no hi ha cap sortida sense passar per la tenda de regals i aquí va començar el show.
Abans de tenir fills, quan veia una criatura fent una marranada al mig del carrer, sempre deia que a mi allò no em passaria, però em va passar. Crits, plors, més crits, en definitiva una rebequeria en tota regla, xisclant entre sanglots que ell volia un conill de peluix mentre cada vegada que intentàvem parlar amb ell ens cridava que el deixéssim. Vaig passar a ser la mare observada, amb aquelles mirades d'incredulitat i de desaprovació. L'única solució va ser deixar-lo en la seva frustració, ràbia i impotència fins que les llàgrimes es van convertir en plors de tristesa mentre mirava per la finestra del tram.

Una de les altres atraccions que no us podeu perdre si aneu a Basilea és creuar la llera del Rin amb unes barquetes de fusta que es desplacen gràcies a la corrent del riu. La tonteria se la fan pagar i el preu no inclou la tornada, així que la caminda per tornar a creuar el riu ens va acabar de rematar; i el més trist de tot plegat és que no hi havia cap cafeteria oberta per poder recuperar forces.