diumenge, 29 de maig del 2016

Augst o el que era Augusta Raurica



Basilea és una ciutat preciosa però morta si és festiu. Així que després d'haver passejat pels carrers peatonals, que el Martí veiés com un pardal queia del seu niu sense paracaigudes i se'l volgués emportar a casa, tot i que ja estava a l'altre barri, i després de que hagués posat el peu dins d'una font modernista, ideal perquè tots els crius i caiguin de quatre potes; vam decidir recollir els trastos i deixar-nos guiar per la recepcionista española de l'hotel i anar a Augst un poble romà.

Desconeixíem que a 10 minuts de la gran ciutat es trobava un teatre, la cúria, temples, uns banys i fins i tot un amfiteatre!

Pel nen veure aquelles antigues edificacions només eren un munt de pedres. Si pels adults de vegades ja resulta difícil imaginar-se com quatre rocs escampats i una sola columna havia estat un temple, imagineu-vos per un nen de 5 anys. Es limitava a pujar per les grades reconstruïdes del teatre per anar saltant els immensos graons.

Només arribar es va posar a ploure i just quan ja teníem els paraigües, la maleïda llei de Murphy es va complir. Per escalfar-nos una mica vam anar al Museu, i els minuts de calor els vam pagar cars, tant pel preu de l'entrada com perquè el nen va estar insistint que li compréssim una espasa de fusta. Segur que els que s'ocupen del merchandising no tenen fills, perquè sinó sabrien que les seves andròmines provoquen moltes discusions, males cares, plors, rabietes i tensions entre els pares i els nens.

El millor del museu és la representació del que haguera pogut ser una casa d'una persona be estant, i la veritat és que no estava gens malament.

Diria que només vam veure la meitat de les ruïnes que tenen repartides per tota la ciutat, però és que de vegades sembla que tingui dos nens; quan no n'és un qui rondina és l'altre. Al gran li feia molta mandra caminar fins el teatre però per sort, el petit va veure una mena de joc de pistes amb gladiadors, i vam anar tirant. Però evidentment, l'emoció del moment va durar poc i vam acabar arrossegant-lo. I quina decepció quan per fi vam arribar a les arenes de l'amfiteatre; havíem de fer volar molt la imaginació per veure que aquelles quatre pedres mal repartides havien format part de combats sanguinaris. Gràcies als paraigües, el nens de casa van començar una lluita de gladiadors, mentre els pocs turistes de la zona se'ls miraven amb somriures els llavis.

Pel camí de tornada, entremig d'unes vaques distretes, hi havia un altre temple. En el Martí li van interessar més aquells mamífers remugadors que apropar-se a les pedres. Ja en tenia prou d'aquell improvisat curs d'història, era moment de tornar cap a casa.







Basilea es una ciudad preciosa pero muerta si es un día festivo. Así que después de haber paseado por las calles peatonales, que Martí viese como un gorrión caía de su nido sin paracaídas y se lo quisiera llevar a casa, aunque ya había traspasado, y después de que hubiera puesto el pie dentro de una fuente modernista, ideal para todos los críos se metan de cuatro patas; decidimos recoger los trastos y dejarnos guiar por la recepcionista española del hotel e ir a Augst, un pueblo romano.

Desconocíamos que a 10 minutos de la gran ciudad se encontraba un teatro, la curia, templos, unos baños y hasta un anfiteatro!

Para el niño ver aquellas antiguas edificaciones sólo eran un montón de piedras. Si a los adultos a veces ya nos resulta difícil imaginarnos cómo cuatro piedras y una sola columna habían sido un templo, imaginaos para un niño de 5 años. Se limitaba a subir por las gradas reconstruidas del teatro para ir saltando los inmensos escalones.

Nada más llegar se puso a llover y justo cuando ya teníamos los paraguas, la maldita ley de Murphy se cumplió. Para calentarnos un poco fuimos al Museo, y los minutos de calor nos salieron caros, tanto por el precio de la entrada como porque el niño estuvo insistiendo en que le comprásemos una espada de madera. Seguro que los que se ocupan del merchandising no tienen hijos, porque sino sabrían que sus cachivaches provocan muchas discusiones, malas caras, llantos, rabietas y tensiones entre los padres y los niños.

Lo mejor del museo es la representación de lo que hubiera podido ser una casa de una familia adinerada, y la verdad es que no estaba nada mal.

Diría que sólo vimos la mitad de las ruinas que tienen repartidas por toda la ciudad, pero es que a veces parece que tenga dos niños; cuando no es uno quien refunfuña es el otro. Al mayor le daba mucha pereza caminar hasta el teatro pero por suerte, el pequeño vio una especie de juego de pistas con gladiadores, y fuimos tirando. Pero evidentemente, la emoción del momento duró poco y terminamos arrastrándolo. Y qué decepción cuando por fin llegamos a las arenas del anfiteatro; teníamos que hacer volar mucho la imaginación para ver que aquellas cuatro piedras mal repartidas habían formado parte de combates sangrientos. Gracias a los paraguas, los niños comenzaron una lucha de gladiadores, mientras los pocos turistas de la zona se los miraban divertidos.

Por el camino de vuelta, en medio de unas vacas distraídas, había otro templo. A Martí le interesaron más aquellos mamíferos rumiantes que acercarse a las piedras. Ya tenía bastante de aquel improvisado curso de historia, era momento de volver a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada