divendres, 4 d’abril de 2014

Zoo de Servion, un any més tard


És la tercera vegada que anem al Zoo de Servion i aquesta és la primera vegada que el Martí va disfrutar com un boig.
La primera vegada tenia 13 mesos i encara no caminava, va ser un pal perquè no volia estar-se al cotxet i només volia anar en braços. La segona vegada va ser l'abril de l'any passat i en arribar, ens vam trobar tot el zoo nevat i els animals encara amb el pelatge d'hivern.
Aquesta vegada vam aprofitar els primers dies de sol i temperatures càlides per anar-hi. Vam sortir de casa en horari català i quan vam arribar ja eren quasi les 12h, hora de dinar! Així que per evitar cues i trobar una taula lliure, només passar per la porta vam anar al restaurant, amb l'estòmac ple sempre es visita millor.

Ens vam posar ben aprop de les finestres per veure el tigre passejar-se, i com que estem en ple apogeu del "Libro de la Selva", el Martí no parava de dir que era el Shere Khan i que ell era el Mowgli. Aquella finestra amb vistes al felí va ser millor que qualsevol tauleta, smartphone o tele ja que obria la boca encantat.

Vam decidir que en comptes d'agafar el cotxet aniríem amb el tricicle i així intentaríem que aprengués d'una vegada per totes a pedalejar, però és més fàcil moures a l'estil "Pedro Picapiedra" i malgrat els nostres intents, la seva tossuderia va guanyar.

La part dels micos el va fascinar, sobretot perquè n'hi havia un, que emprenyat, es posava dret i picava contra el vidre. Ell es feia el valent acostant-se al vidre però quan veia que un dels simis s'apropava, un riure nerviós l'envaïa i fugia corrents. L'havíem d'empènyer a veure més animals sinó s'hagués quedat davant d'aquella gàbia.
Quan es va cansar d'avançar amb el tricicle, va començar a córrer pels camins de terra. I una senyora en sentir que el cridàvem en català ens va parar per preguntar d'on érem. És la segona vegada que ens trobem catalans en aquest zoo i quan ets lluny de casa, et fa il.lusió i de seguida preguntes d'on ets. Els llops blancs no li van fer ni fred ni calor, ell només volia córrer per la passarel.la de fusta i fer soroll. 
Tot d'una, va veure uns ànecs mig endormiscats i s'hi va voler apropar, va intentar anar tan a poc a poc i fer els menys soroll possible, però de seguida van escapar i ell els va perseguir fins que van entrar al tancat dels antílops. Va arribar un moment que ja tant l'hi era veure animals, ell només volia anar a l'enorme àrea de jocs que hi ha a l'entrada. Per sort, el "Libro de la Selva" va funcionar, ja que li vam dir que veuríem el Baloo. Però quan els va veure, de seguida ens va dir que aquells no eren el seu "compadre" ja que eren ossos bruns. Tot i així, es va quedar encuriosit veient com es posaven drets i es rascaven amb l'enorme tronc. Ni els lleons ni els tigres van fer que canviés d'idea, ell volia jugar. Va ser el moment que vam aprofitar per fer un cafè a les taules de fora mentre ell pujava i baixava el tobogan.
Abans d'anar a veure els rèptils, es va voler despedir del seu amic simi, va pujar al tricicle i tirat pel seu pare vam arribar al Tropicarium. 
Quan va veure els cocodrils dormint amb la boca oberta va ser quasi impossible moure'l d'aquell terrari. Vam arribar just a l'hora que donaven de menjar a tots els insectívors, quin espectacle. En funció de cada rèptil tiraven una quantitat important de grills, els pobres no paraven de carrisquejar davant l'imminent queixalada. En tot això el Martí va deixar el terrari dels cocodrils per quedar-se embadalit davant de les tortugues d'aigua; l'única cosa que el va moure va ser una enorme taràntula i el seu pare es va ocupar d'ensenyar-li com n'era de peluda mentres a mi em recorrien esgarrifances.
No li va fer cap mena de fàstic veure les serpotes com es menjaven els ratolins morts. A la meva àvia li hagués agafat un infart veient aquells tres animals de sang freda obrint la boca desmesuradament. La resta del zoo li va interessar ben poc, ni els pingüins van aconseguir cridar-li l'atenció, ja estava massa cansat i la son el començava a dominar.

La propera vegada que hi anem, que segurament serà l'any que ve, sortirem de casa després de dinar així podrem veure com alimenten a la majoria d'animals i ens estalviarem uns quants dinerons.

Aquest zoo no té res a veure amb el de Barcelona, no us hi espereu trobar elefants o dofins, però a mi m'agrada molt més que el de la ciutat comtal. Està al mig del bosc, els animals tenen lloc per córrer, està molt més ben cuidat i el preu, tot i sent Suïssa, és més correcta.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Aniversaris


S'acosta el meu aniversari a passos de gegant, el decè que celebro fora de casa i potser perquè ja fa dèu anys que visc lluny, que l'estic vivint amb una nostàlgia que feia anys que no sentia.

Recordo que el primer va ser força dur, encara que van venir els meus pares per ajudar-me a bufar les espelmes, jo trobava a faltar les meves grans festes d'aniversari amb els meus amics; perquè l'última festa va ser ben sonada.

Fa 10 anys vam pujar a la Mola de nit, una muntanya que els de Sabadell tenim ben aprop. Em van preparar un seguit de proves que les vaig haver de passar mentre anàvem pujant, totes ben esbojarrades. Una vegada a dalt ens esperava un bon sopar i quan ja baixàvem, ben enriolats, un grup va arribar als cotxes i el meu, ens vam perdre. Quina angoixa, ara ric quan hi penso però em recordo dient que paréssim les llanternes perquè si se'ns acababen les piles.... Vam arribar tots sans i estalvis i guardo, com un tresor ben preuat, tots els sobres amb les diferents proves.

Potser perquè per mi sempre ha estat important celebrar l'aniversari i sobretot, bufar les espelmes que des del primer aniversari del Martí hem fet festa grossa. Però quan la família està lluny no és fàcil.

El primer any el pobre no sabia què passava al seu voltant. Vam decidir que ens quedaríem a casa i vam convidar als avis a venir; ells es van dedicar a recollir els regals de la resta de família que es va quedar a Sabadell, i fer-los arribar a l'homenatjat. Al despertar de la migdiada es va trobar la casa plena de globos i banderoles, i al cap de poc, van arribar els nostres amics amb fills. El menjador de casa es va convertir en un espai multicultural: hi havien suïssos, italians, espanyols, libanesos, iranís, francesos, anglesos i alemanys, hi havia un garbuix de llengües i al final costava saber quin idioma utilitzar amb cadascú. La primera espelma la va bufar mentre li cantàvem "Joyeux Anniversaire" doncs era la única llengua que ens unia a tots els que estàvem en aquella sala.

Però el segon i el tercer aniversari, vam decidir que com que encara no tenia amics propis, sinó els fills dels que són els nostres amics, vam passar-los a Sabadell i vam fer la festa al menjador de casa dels meus pares amb la família més propera.

Aquest any, ja era conscient que el protagonista del dia era ell i com que en alguns llibres diuen que és tan important el 3r aniversari, el pastís el vaig fer jo. Però ens vam adonar que el que necessitava eren nens, que bufar les espelmes amb els avis i els tiets està molt bé però poder jugar amb nens de la seva edat encara és millor.

El setembre comença al cole i tot canviarà, començarà a fer-se un grupet i ser que haurem de canviar el plantajament de les festes d'aniversari. Alguns pares en fan dues, una aquí i l'altre al seu país amb la seva família. Encara no sé com ens organitzarem però el que està clar és que quan ets petit el que vols és celebrar-ho amb els amics, jo en sóc la prova. Una ganàpia mare de família que encara enyora les grans festes amb els amics tot i que sentir com el Martí em cantarà "Moltes felicitats", no ho canvio per res del món!