Tió

Fins fa no gaire, mai havia sigut conscient que la nostra tradició de cagar el tió és un pèl estranya, i intentar explicar el funcionament d'aquest tronc en una altre llengua resulta d'allò més curiós. Tot d'una et trobes dient en anglès "the log makes poo" o en francès "on lui tape dessus pendant qu'on chante une chanson", i se't queden mirant amb una cara d'al.lucinats i fins i et diuen, que és un acte molt violent, ensenyem als nens que si donen cops amb un bastó a un tronc, aquest et caga regals.
Per sort, la majoria de nosaltres anem pel mòn amb "smartphones" a la butxaca i sempre podem acompanyar la nostra explicació i els ulls desorbitats dels qui ens escolten, amb una imatge o un video de youtube; i en veure'ls, somriuen tímidament i veuen que és d'allò més innocent.

Però us heu parat mai a pensar d'on ve aquesta tradició? Doncs la setmana passada, desprès de parlar-ne amb uns amics anglesos, se'm va encendre la curiositat.
Resulta que el tió és un dels elements de la mitologia catalana i té segles d'història tot i que inicialment no era altra cosa que el tronc que cremava a la llar. Un tronc que al cremar donava regals tan fantàstics com escalfor i llum. D'aquesta forma més primitiva, el tió evoluciona i per fer-lo cagar se l'havia de posar a la llar de foc i cagava llaminadures, torrons, mandarines, neules... tot el que es necessitava per aquestes festes.
I no para d'evolucionar fins a convertir-se en el que coneixem avui: un tronc amb cara, barretina i potes, que se l'ha d'alimentar i tapar amb una manta perquè no passi fred. Per sort ja no es crema perquè ens dongui regals, ara senzillament, li donem cops de pal. La veritat és que no sé què és pitjor!
L'altre tema és les cançons, cada any en descobreixo una de nova, cada família té la seva i llavors les escoles sempre n'ensenyen alguna que de vegades no és la mateixa que la que es canta a casa tradicionalment. N'hi ha que són llarguíssimes, n'hi ha que parlen de Nostre Senyor, d'arengades, d'un tal Valentí i d'una teta que fa torrons, de bous i vaques, de porcs i gallines.... Aquí trobareu un recull de les cançons, se'n poden omplir pàgines i pàgines!

Nosaltres ja vam fer una "cagada" aquest dissabte amb el Centre Català i a casa dels avis ja fa dies que l'alimenten perquè estigui ben tip. Aquest any almenys es coneix la cançó i el funcionament, espero que no es mengi el seu menjar perquè l'any passat es dedicava a rossegar el pa sec.

I vosaltres, ja teniu el tió apunt?

Fête de l'Escalade

Aquest cap de setmana es celebra a Ginebra la Fête de l'Escalade, una festa que m'encanta i que intento anar-hi cada any. La Vieille Ville es transforma, els carrers s'omplen de gent vestida d'època, de cavalls, de timbalers, trabucaires, llances... Costa trobar tant ambient en els mesos d'hivern i malgrat el fred, els carrers s'omplen.

Aquesta celebració es basa en un fet històric que va tenir lloc a Ginebra la nit de l'11 al 12 de desembre del 1602. Aquella nit, la nit més llarga de l'any, les forces del duc de Savoia van llançar un atac contra la ciutat de Ginebra. Poc després de mitjanit, un exèrcit de més de dos mil homes es trobava a Plainpalais, i un grup es va dirigir cap als peus de la muralla per preparar-hi les escales. El grup és descobert i les campanes de la Catedral comencen a repicar per despertar el poble que dormia. Els ginebrins van impedir que escalessin la muralla, d'aquí ve el nom "l'escalade", impedint l'invasió de la ciutat.

Segons la llegenda va ser una mare de 14 fills, "Mère Royaume", que es va apoderar d'un gran calder (marmite) de sopa calenta i el va vessar sobre dels atacants; l'enrenou que això va causar va fer que la gent del poble es despertés per defensar la ciutat.
Segurament hagueu vist a les xocolateries i als grans supermercats, marmites (calders) de xocolata plens de massapans representant verdures, i caramels amb els colors de Ginebra (vermell i groc), és típic d'aquestes dates, ja que representen el calder que la Mère Royaume es diu que va tirar als atacants. La tradició diu que el més vell i més jove de la casa, han d'aixafar la marmita tot dient "ainsi périssent les ennnemis de la République!" (així perriran els enemics de la República). Aquest any encara no he comprat la marmita de xocolata, però des de que vam descobrir la tradició que ens divertim esclafant-la en mil bocins i recitant la celebre frase.

Des del 1926 la Compagnie de 1602, organitza cada any aquestes festes durant tres dies, recreant l'ambient que devia regnar a la ciutat a finals del s. XVI als voltants de la catedral. La festa acaba el diumenge amb la desfilada de la comitiva històrica, amb 800 persones vestides d'època, a peu o a cavall, que fan que sigui la desfilada històrica més gran d'Europa.

Però apart de la desfilada, que realment és impressionant de veure però s'hi ha d'anar amb tres parells de mitjons, tot el cap de setmana fan activitats. El divendres fan un homenatge a les 18 víctimes que van morir en l'atac i el dissabte a la tarda comença l'ambient més festiu a diferents punts de la Vieille Ville, i fins i tot a la Plaça de la Catedral hi han jocs i animacions pels nens o es poden veure demostracions de com es montaven les escales, es tallava la pedra, es fabricaven les torxes... Tot acompanyat d'un bon vi calent i de menjar tradicional.
No us podeu perdre el passatge de Monetier que només s'hi pot accedir en aquestes festes i evidentment, sense cotxet, perquè és un carreró estret als peus de l'antiga muralla que comença a la rue du Perron,  molt medieval on l'últim tram només fa 50cm d'amplada. L'any passat reiem perquè l'únic que hi podia passar sense problemes era el nen, tots nosaltres ens vam haver de posar de costat. Al final del recorregut us espera un stand amb vi calent ;-)

També heu d'anar a Treille on hi ha un mercat de pagesos i venen porc senglar, a més a més, cada 20 minuts fan una demostració de tirs de canons i baralles amb espases.
Passejant pels carrers de l'antiga ciutat us veureu transportats en una altra època, a cada racó hi decobrireu alguna cosa i de ben segur, que aquesta festa no us deixa indiferents.

Recordaré sempre la primera vegada que hi vaig anar ara fa 9 anys, els meus pares eren de visita, i una companya de feina me n'havia parlat. La temperatura oscilal.lava entre els -2°C i 0°C i a les 15h de la tarda estàvem plantats com porros (traducció d'una expressió francesa) al mig de la Place Bourg-de-Four per veure la desfilada que començava a les 17h30. Us juro que vam quedar garratibats però impressionants per l'espectacle, era la primera vegada que els meus pares venien per aquelles èpoques i el seu comentari va ser: "t'estimem molt, però no vindrem mai més a l'hivern". Com han canviat les coses des de que tenen un nét, perquè l'any passat vam anar-hi junts a la festa tot i que no vam veure la desfilada.

Aquí teniu el programa, si hi aneu potser ens veurem!

La maison du Père Noël

Aquest diumenge vam voler repetir l'experiència d'anar a visitar el Père Noël a Rochers-de-Naye a 2042 metres d'alçada.

Per tots tres era com si fos la primera vegada que hi anàvem encara que pel meu home sí que va ser la primera vegada!

Just fa un any hi vam anar amb els meus pares un divendres que el Maurici estava de viatge. Els que em coneixeu, sabreu que sóc molt previsora i una setmana abans ja havia reservat els billets i li havia comprat al nen una combinació d'esquí. Les probabilitats de bon temps a l'hivern sempre són escases però mai m'hagués imaginat el què ens esperava aquell dia: una gran tempesta de neu d'aquelles que fan història!

Per tant, aquest any hi volia tornar anar i assegurar-me el "tanto"; em vaig esperar fins divendres per reservar el tren. Perquè per anar a la casa del Père Noël s'ha d'agafar un tren cremallera que surt a cada hora des de l'estació de Montreux. Al ser diumenge i haver-me esperat fins l'últim moment, ja no hi havia cap tren lliure al matí i vam reservar per les 13h45.

Però així vam poder arribar sense presses i aprofitar el matí per veure el "Marché de Noël". A la 13h ja estàvem al parking preparant-nos; com que l'any passat vaig quedar ben esquermentada, no ens havíem quedat curts amb roba: malles tèrmiques, pantalons, botes i guants d'esquí, gorros, bufandes... ni que anéssim a pujar a l'Everest!

Com que els nens menors de 6 anys no paguen billet has de viatjar amb ells sobre dels genolls, no hi hauria cap inconvenient si els seients fossin un pèl més amples, els trens no anéssin a tope i no anessis amb roba tan gruixuda. Per sort a l'estació de Caux, on hi ha el Village du Père Noël, molta gent va baixar i vam quedar-nos un pèl més amples. Com que recordava un viatge llarguíssim per culpa de la tempesta, em pensava que en 20 minuts s'arribava al cap d'amunt de la muntanya, però no és així perquè amb tempesta o sense, es necessita una hora. Això si, si esteu de sort amb el dia, les vistes són espectaculars i els nens sempre es poden distreure fent dibuixos als vidres que de seguida s'entelen.

Amb l'experiència de l'any passat, vam pujar al primer vagó i quan van anunciar que ja arribàvem, ens vam equipar i ens vam aixecar per ser dels primers en sortir. Una vegada a l'estació, un túnel llarg et porta fins el despatx del Pare Nadal, i amb el nen en braços ens hi vam dirigir sense dilacions per ser un dels primers en arribar-hi. Mentre anàvem caminant el nen no ens parava de dir que faria el tímid quan veiés el Père Noël, i va ser dit i fet. El seu pare el va haver d'acompanyar a la falda i va dedicar un somriure de murri al fotògraf. Com que vam ser els primers del nostre tren en arribar i no hi havia gens de cua, em vaig permetre el luxe de demanar si jo també podia fer-me una foto. I com una ganàpia em vaig posar el costat d'aquell senyor de vermell, és ben bé que els nens són l'excusa perfecte per deixar de ser adults per uns instants.
Llavors, si volies pintaven la cara als nens però de moment en el Martí no li interessa massa i es podia visitar el seu despatx on un patge li va donar una poma, una mandarina i també una bossa amb una xocolatina i una galeta d'espècies, i va segellar el certificat d'haver visitat el Père Noël.

No us podeu imaginar la cua que hi havia quan nosaltres vam sortir i nosaltres en dos minuts ho havíem fet tot. Ens vam dirigir una altra vegada cap a l'estació i vam visitar la seva habitació. Aquí el Martí ens va fer una bona marranada perquè ell hi volia entrar, i fes-li entendre que no podia ser.
No ens vam encantar massa amb la visita perquè per culpa de l'alçada i l'encostipat, en el Maurici li feien mal els sinus.
Sortint a fora vaig descobrir un món que feia un any m'havia sigut impossible de veure, un paisatge meravellós sobre del llac i de Montreux. Pel Martí el millor d'aquell dia no va ser seure al costat del Pare Nadal sinó rebolcar-se a la neu, tirar-me boles de neu i evidentment, estirar-se bocaterrosa per poder-la llepar!

El més horrorós de tot és que per agafar el tren de tornada has de fer cua a fora, enmig de la neu i evidentment, quan arriba el tren tothom s'hi abraona per no quedar-se sense lloc, i allò és un caos de gent amb mal calçat que rellisca a la neu, de cotxets que hi queden

travats, de nens que corren per ser els primers... Però és que entenc molt bé el motiu de les presses, perquè si et quedes l'últim i el tren ja està ple, t'has d'esperar una hora abans no arribi el pròxim.

De tornada no vam tenir tanta sort, i vam anar ben apretadets tot el viatge i encara es va omplir més quan vam arribar a Caux. L'idea era que hi paréssim doncs amb el billet de la visita a la Maison du Père Noël tens un descompte de 9CHF al Village du Pèere Noël però el sol s'estava ponent i encara ens quedava més d'una hora per arribar a casa. A més a més, sempre s'han de deixar coses per fer!

Els meus consells per aquesta visita són: no hi aneu sense haver reservat per telèfon 0041 21 989 81 90 o per email info@goldenpass.ch; aneu-hi ben equipats i amb calçat adequat perquè pujareu a 2000 metres; deixeu el cotxe al parking de l'estació perquè té preus raonables i és molt pràctic; i si no voleu fer cua per fer-vos la foto amb el Père Noël, no us encanteu quan sortiu del tren, llavors ja tindreu temps de passejar.

Fitxa tècnica

Horari	Del 20 de novembre fins el 24 de desembre	Tancat dilluns i dimarts. Primer tren des de Montreux 9h45, últim tren 15h45. Últim tren des de Rochers-de-Naye 17h45
	23 i 24 de desembre	Obert. Primer tren des de Montreux 9h45, últim tren 15h45. Últim tren des de Rochers-de-Naye 17h45
Preus	Adults	32CHF
	Nens 6-16 anys	19CHF
	Menors de 6 anys	Gratuït
Adreça		La Gare, Avenue des Alpes, 1820 Montreux

Marché de Noël a Montreux

Ja fa quasi quinze dies que han començat els mercats de Nadal per arreu de Suïssa i a la França veïna, però n'hi ha un que fa l'enveja de tots i aquest és el Marché de Noël de Montreux.
Tot el passeig de la vora del llac fins a l'estàtua del Freddie Mercury s'omple de paradetes i de gent.

Fa molts anys que hi vaig anar per primera vegada i el primer que em va sorprendre és el tipus de mercat. A Catalunya hi han les Fires de Santa Llúcia on hi trobem tot el que va lligat a la decoració de Nadal: pessebres, arbres de Nadal, tions, simbombes, panderetes, boix grèvol, ponsèties....
Però els mercats d'aquí no hi trobem res d'això, tot i que de vegades, mig amagat, podem veure una parada de pessebres però sense l'emblemàtic i tan nostrat, caganer. La majoria d'estands ofereixen possibles regals per les festes o decoracions d'allò ben estrafolaries, com per exemple una parada on bufen vidre per fer boles per l'arbre o peus d'espelmes.
El que no hi pot faltar mai és el vi calent i el pa d'espècies, ja us dic que sóc una fan del primer!

Vam anar-hi aquest diumenge per fer temps abans d'agafar el tren per anar a veure el Père Noël i perquè el Martí es comencés a impregnar de la màgia del Nadal.
Malgrat que el dia era assolellat, feia un fred de mil dimonis; no crec que superéssim els 0°C acompanyats d'un gèlid airet. Vam fer bé d'arribar-hi ben d'hora perquè no vam tenir cap problema per aparcar i durant una horeta vam poder passejar amb el cotxet sense cap mena de problema. El Martí es va quedar estupefacte quan va veure la gran nòria, potser si el vent ens hagués donat una mica de treva hi haguerem pujat, però es va conformar en una volta en els cavallets que hi ha aprop del Marché Couvert. Veient que allò es començava a omplir, a les 11h40 ja dinàvem a la sala amb calefacció d'aprop dels cavallets. I ben fet que vam fer, perquè en només 10 minuts ja s'havia de demanar tanda per seure.
Amb tanta gent valia més portar el nen dins del cotxet encara que moures amb ell fos un infern, i el meu home, que a la que hi han més de 10 persones juntes s'atabala, us podeu imaginar en quin estat va acabar.
Com ja us he dit abans, m'encanta el vi calent i no podia marxar sense beure'n un got, i el que preparaven al mercat era boníssim. Ben calent, amb molt de gust i sense massa alcohol perquè quan el Maurici va veure l'enorme got el primer que em va dir és si no hi havia una mida més gran. Però tots els gots tenien la mateixa mida i el mateix preu 4,5CHF, i el millor es poder passejar amb aquell got calent entre les mans mentre et pujen al nas les olors de les espècies.

No vam comprar res encara que vam tenir algunes temptacions i per ser sincera, al Martí no li va ver ni fu ni fa. Només volia veure els ànecs del llac i pujar els cavallets, i per fer aquestes dues coses no cal fer una hora i quart de cotxe!

Si hi aneu, apart de fer el mercat podeu anar al Castell de Chillon on hi ha un mercat medieval del qual no us en puc dir res perquè no hi he estat mai. I sinó, reserveu per agafar el tren per anar a la Maison du Père Noël o al Village du Père Noël.

Ah, abrigeu-vos que l'aire és traidor i si podeu, porteu els nens a la motxilla!

Alimentarium

A principis del mes de novembre els museus de la Riviera van obrir les seves portes i l'entrada era gratuïta. L'home del temps havia pronòsticat un dissabte terrible, però una vegada més es va equivocar i nosaltres ja havíem decidit que passaríem el dia sota cobert.

I com que som així, que tant ens és fer 20 minuts de cotxe o 1h15, vam anar cap a Vevey! 

Sempre ens havia atret la forquilla al mig del llac, davant del Museu Alimentarium, i mai hi havíem entrat perquè no sabíem en què podia consistir un museu de menjar. Però és que resulta que quan el van inagurar el 1985 era el primer museu al món dedicat a l'alimentació.

Així que com a bons catalans, aprofitant que la visita era gratuïta, vam decidir que era l'ocasió d'entrar-hi.

Pujant les rampes per arribar a l'entrada del museu, hi trobem un hort urbà i la veritat és que em sembla que ningú en treu profit de totes aquelles hortalices! Hi han unes pastanagues que semblen transgèniques i una sola podria alimentar el Bugs Bunny durant tot l'hivern!

Una vegada a dins, ens vam dirigir cap a l'espai Junior i de seguida una senyora ens va venir a donar la benvinguda. Tot i que el nen era massa petit per les activitats que s'hi podien dur a terme, ens va indicar quines podria fer. Una d'elles va ser la d'endevinar què s'amagava dins d'uns pots només amb l'ajuda de l'olfacte. Us asseguro que si per nosaltres era difícil, per ell era impossible, com un nen de dos anys i mig podia endevinar que aquella olor era la de la canyella si no l'havia vist ni probat mai?!?
Després vam passar a una part més interessant, l'aparell digestiu! Ens vam endinsar dins del cos humà, i unes teles ens guiaven i ens explicaven el circuit del menjar una vegada dins de la nostra boca. No cal dir que el que més li va fascinar va ser el final d'aquest aparell, doncs hi havia un lavabo i es podia sentir el soroll de tirar la cadena.
Després d'aquesta gran experiència n'hi havia una altra igual d'interessant, saber quins aliments van a la nevera i quins dins d'un lloc sec. Per la nostra sorpresa en aquesta part va treure un nou! Tot i que quan va descobrir que si s'equivocava s'encenia una llum amb una alarma, la seva gran motivació va ser que no parés de sonar.
Per acabar, s'havien de col.locar les diferents verdures i fruites allà a on crexien: sota terra, aprop de la terra, arbustos o arbres. I Déu meu quina paciència, perquè a ell tan li era perquè ho col.locava tot als arbres o "volant" enmig d'aquell paisatge. Perquè senyors, qui no ha vist una pastanaga penjant d'un arbre?!?
En aquesta zona també hi tenen un laboratori on s'hi poden fer tallers de cuina pels majors de 6 anys. Per la nostra decepció, aquest espai tan interessant i lúdic no està obert tots els dies, sinó només el primer diumenge de cada mes de 15h a 16h per les famílies, i entre setmana per les escoles. 

Després vam intentar visitar la resta del museu però amb un nen que no ha fet la migdiada i sense cotxet va ser pràcticament impossible. Per fer-vos cinc cèntims es podia veure com havia evolucionat la nostra forma de menjar, com havien canviat els utensilis de cuina, com hem passat d'anar a collir el que ens dóna la terra a anar-ho a comprar en el supermercat...

El museu té d'un restaurant amb un plat de descoberta que canvia segons la temporada per 18CHF, el millor de tot és que si pot anar a menjar sense haver de pagar l'entrada del museu.

Si podeu aneu-hi un d'aquests diumenges que l'espai pels nens està obert, està destinat als nens d'entre 6 a 12 anys.

Bona visita!

Fitxa tècnica

Horari	De dimarts a divendres	10h a 17h
	Dissabtes i diumenges	10h a 18h
Preus	Adults	12CHF
	Menors de 16 anys	Gratuït
Adreça		Quai Perdonnet, 1800 Vevey

Matí de trineu

Hem estat fora uns dies i quan vam tornar a casa, vam veure que la neu ja havia fet la seva primera aparició. Tot i tenir l'experiència de que l'hivern serà molt llarg i tindrem moltes oportunitats de veure la neu, potser masses, no vam poder resisitir la temptació de pujar al Jura amb el trineu i fer les primeres baixades.

Tot i que no és la primera vegada que el nen veu la neu o puja al trineu, sembla que ho sigui perquè aquest any es dóna compte del què passa al seu voltant i és més conscient de tot. És per això que teníem tantes ganes de portar-lo a la neu, per veure aquella cara d'admiració i sorpresa.

Evidentment, per fer trineu no cal anar gaire lluny, l'any passat vam aprofitar la baixada del parking per lliscar sobre la neu; però el passat dissabte vam haver de pujar a la muntanya i en només 15 minuts el paisatge es va transformar. El dia no acompanyava massa i com quasi sempre ens passa, l'únic que anava preparat pel fred era el Martí; però aquí no et pots esperar que el dia radiant per sortir de casa.

A només 25 minuts de casa hi trobem les pistes d'esquí del Col de la Faucille, no és com a Catalunya que a la que poden obren les pistes, aquí tot està molt planificat i per tant, tot estava tancat fins i tot el "Tea Room" i em sembla que haguessin fet l'agost, perquè no érem els únics pares que havíem pujat amb els nens per fer baixades en trineu i feia un fred de mil dimonis.

El lloc és ideal perquè tenen una pista totalment dedicada als trineus, un espai on no podreu xocar amb cap esquiador despistat i a més a més, fa baixada. El pitjor de tot és pujar la pista tirant del trineu amb el nen a dins, us asseguro que és un bon esport i ben ràpid entrereu en calor.
Em pensava que com el nen és més gran, deixaria de menjar-se la neu però resulta que continua sent la seva predilecció. A la mínima es deixava caure i te'l trobaves de morros llepant la neu; per sort era verge i podem dir que vam ser els primeres en trepitjar-la, però tot i així no entenc què hi troba en posar-se boles de neu dins de la boca.

Quan va ser l'hora de marxar van començar els plors, ell s'ho estava passant la mar de bé mentre els seus pares tenien els ossos gelats! Quin va ser el nostre error?!? Doncs que com que només anàvem a fer trineu no ens vam posar ni els pantalons d'esquí ni les botes! Però el nen portava tots els complements! Recomenació: equipeu-vos de la mateixa manera que el vostre fill!

Potser demà haurem de sortir de casa amb els esquís els peus, ha començat a nevar i em sembla que no pararà,

L'Hameau du Père Noël

Al meu poble ja han instal.lat les llums de Nadal, encara no les han encès però no crec que triguin massa a fer-ho. A més a més, ja hi han botigues que venen la decoració de Nadal, i no cal dir que Ikea ja ho té tot col.locat. I per acabar-ho d'adobar, fa quinze dies vam rebre els catàlegs de joguets amb una fulla per escriure al Père Noël, perquè aquí els Reis Mags no s'estilen.
Si ho continuen avançant tant, algún dia anirem a comprar un gelat als xiringuitos de la platja, i al costat hi trobarem un arbre de Nadal.
Personalment, m'agraden aquestes festes però detesto que ens vulguin fer viure l'esperit nadalenc quasi 2 mesos abans.
En fi, no seré menys i també us parlaré de les festes però ho faig perquè hi pogueu anar el més aviat possible i evitar les cues.

A nosaltres no ens cal anar a Lapònia per veure el Santa Claus perquè a poc més de mitja hora de casa, hi trobem l'Hameau du Père Noël que està obert tot l'any.
Agafant la carretera comarcal que us porta fins Annecy, al cap de munt del turó (Andilly) hi trobareu aquest petit poblet on hi viuen, el Père Noël, la Mère Noël i tots els follets.

Encara que el nen era petit, vam anar-hi l'any passat i com us podeu imaginar no va entendre res. Per ell només era un senyor de vermell, amb una barba blanca i una panxa prominent, se'l mirava de cua d'ull i intentava tenir controlats a tots els follets que corrien per la casa del Père Noël.

Només entrar trobareu una gran bústia i un enorme arbre de Nadal, de seguida us sentireu transportats en aquest món màgic i a on brilla l'innocència. En el poble hi trobareu la casa del Père Noël amb el seu gran llit, la roba estesa, l'indret a on es fabriquen els juguets, i una petita sala on els més menuts hi poden deixar el seu xumet. També hi ha la casa de la Mère Noël on fins el 5 de gener ens explica contes vora la llar de foc. I evidentment, també hi han els rens i un gran trineu.
Per si s'us fa tard, en el poble també hi ha un restaurant tot decorat amb motius nadalencs. Ha de ser soprenent anar-hi un dia d'estiu quan la temperatura és de 30°C, tot i que dubto que el Père Noël volti amb el seu vestit gruixut, potser té una muda més fresqueta.

La visita, com sempre, s'acaba a la botiga de records, on hi trobareu de tot! Ja siguin els grans caramels en forma de bastó, barrets de Pare Nadal, tasses i també idees per regals.

L'únic inconvenient és que no s'hi pot entrar amb cotxet, així que quan el Martí es va cansar de caminar, el vam haver de carregar en braços. Però els tres vam passar un moment molt divertit i desenganyem-nos, els nens són l'excusa perquè nosaltres puguem tornar a disfrutar com a nens.

Fitxa tècnica

Horari	Caps de setmana de novembre i dissabtes de desembre i gener	9h a 19h
	Diumenges de desembre i fins el 5 de gener	8h a 19h
	Del 8 de gener fins el 19 d’octubre	De dimecres a diumenge de 14h a 18h
Preus	Adults	8€
	Nens 3-11 anys	4,5€
	Menors de 3 anys	Gratuït
Adreça		75 route d’Annecy Mont Sion, 74350 Andilly

Per saber els horaris entre setmana, millor que ho mireu directament a la pàgina web.

Musée des Pompiers à Genève

Diumenge passat, el Pays de Gex es va despertar sota d'un gran diluvi i amb una hora més al rellotge degut al canvi d'horari.
Era necessari trobar alguna cosa interessant i sota cobert per marxar de casa, perquè a les 8h30 ja estàvem a la porta apunt per sortir.

Vam fer una parada al mercat del poble per comprar el dinar dels diumenges, pollastre a l'ast i vam anar al Museu de Bombers de Ginebra.

No sé si és el fet de que el seu pare és bomber, però el Martí es torna boig quan veu un camió de bombers, quan sent les sirenes o veu fum. Els seus dibuixos preferits, a part del Mic, són Fireman Sam i qualsevol furgoneta de color vermell és un cotxe de bombers.

No només el nen rep les conseqüències de la professió del seu pare, jo també m'estic convertint en una experta, i era la primera vegada que veia cotxes tan antics, estris sortits del laboratori de l'inspector Gadget i material de col.leccionista.
A l'entrada hi trobareu vells camions de principis del segle XX, en els quals hi podreu pujar demanant permís als bombers juvilats que s'encarreguen del manteniment del museu. Són d'alló més rudimentaris però imagino que en aquella època eren innovadors i últims models.
Al primer pis hi ha l'evolució de les mànegues i les bombes d'aigua, les pobres havien de treballar de valent perquè l'aigua sortís amb la pressió suficient, no es limitava en obrir una aixeta.
Una cosa ens va cridar l'atenció a les vitrines on hi tenen els cascs, perquè hi tenen una secció amb cascs del món i allà hi vam trobar un casc dels Bombers de la Generalitat, un casc que el meu home havia portat quan va començar en aquest món.

A l'últim pis hi podem descobrir els diferents extintors que hi han hagut al llarg dels anys i algunes escenes reconstituïdes. El que més em va sorprendre va ser la granada extintora, no n'havia vist mai cap i segons el meu home, no està provat de que fossin eficaç.
També hi ha un trasto que sembla un estri de tortura, el "resucitador"! Una cosa molt estranya de ferro amb una palanca lateral per tal de "resucitar" els ferits en cas de parada cardíaca, per sort no es va utilitzar mai perquè dubto de la seva possible eficàcia.

És un museu diferent però potser massa centrat amb objectes històrics, sobretot pels més petits que l'únic que volen és tocar i experimentar. Però a tots tres ens va agradar i fins i tot el Martí va fer el tímid per pujar als camions.

Potser algun dia em penediré d'haver visitat tants parcs de bombers i tants museus, però per ara sé que és un èxit assegurat.

Horari	Dimecres i diumenges	10h a 12h i de 13h30 a 15h30
	TANCAT	Els dies festius, per Nadal i el juliol i agost
Preus	Adults i nens	Gratuït
Adreça		Rue du Stand 1bis, 1204 Genève

Anem a caçar bolets!

Alguns de vosaltres sabreu que els catalans de la zona de Ginebra i País de Gex s'han unit per crear un Centre Català a Ginebra. Som uns quants que tenim ganes de que això funcioni i la primera activitat que vam organitzar va ser una cacera de bolets.

Tan el Maurici com jo recordàvem, amb nostàlgia, les sortides amb els nostres pares quan érem petits per anar a buscar bolets, perquè fa 20 anys enrere, s'anaven a buscar i no a caçar. Cada any, veient el programa de "Caçadors de Bolets" ens agafaven ganes de sortir a explorar els boscos de la zona però la nostra incultura boletaire ens ho impedia.

Doncs aquest dissabte, un jove català ens va fer descobrir que el Mont de Jura és terra de rovellons! Encara que uns quants catalans coneixen la zona exacte a on proliferen aquests fongs, tampoc no cal que l'indret es converteixi en les rambles per tant, només us diré que vam anar a la zona de Nyon.
De bolets en vam trobar molts, n'hi havien de molts tipus però com que no dúiem cap expert i tampoc no volíem que la primera activitat del centre es convertís en la portada dels diaris, ens vam limitar a agafar rovellons. Mai n'havia vist tants, ni els suïssos ni els francesos els consideren preuats i els pobres acaben podrint-se; vam fer una bona obra, perquè uns quants quilos van acabar a la brasa amb all i julivert.

Fins aquest dissabte, no parava de repetir-li al nen que els bolets no es tocaven i de sobte li diem que anem a buscar bolets. La veritat és que no sé com no para boig amb tantes contradiccions. En va agafar ben pocs perquè li feia fàstic el líquid sanguinolent que desprenen quan els talles, i no parava de dir-me que li netegés les mans. Quan n'hi donàvem un perquè el posés dins del cistell, tan era que li diguéssim que ho havia de fer a poc a poc, ell el tirava com si es tractés d'una pilota. Al final va acabar dins de la motxilla i nosaltres, vam acabar fent petar la xerrada perquè estàvem cansats de collir tants rovellons.

Llavors, mentre nosaltres preparàvem les brases i els nens jugaven, de vegades el Martí em portava bolets que trobava aprop del refugi perquè també els cuinéssim, i la meva màxima preocupació era que no se'ls posés a la boca. Com fer-li entendre a un nen de 2 anys i mig que no es poden agafar els bolets si feia unes hores els seus propis pares l'animaven a collir-los?

Feia anys que no menjava rovellons però tot sigui dit, els d'aquí són diferents, són més aigualits però no els hi faig cap lleig! Si teniu dubtes de si un bolet és comestible, a Suïssa heu d'anar a la policia i ells us el resoldran, a França heu d'anar a les farmàcies.

L'any que ve ens convertirem en autèntics caçadors, i ja tenim el més important: el cistell de vímet!