dimarts, 25 de març de 2014

Saltant bassals


Els nens no els calen ni grans viatges, ni sortides llunyanes, ni indrets màgics per passar-s'ho bé, amb un bassal i tirant pedres al riu, ja són contents.
Després de setmanes amb dies de quasi estiu, l'hivern va voler tornar a treure el nas aquest cap de setmana. Ja ens havíem acostumat al cel blau i no sabíem què fer, a on portar-lo perquè cremés tota l'energia que té.

Quan es va despertar de la migdiada semblava que la pluja ens hagués donat uns moments de treva i el seu pare va tenir la brillant idea d'anar a saltar bassals. Ell ho feia quan era petit i en guarda un bon record, i aquest dissabte era la primera vegada que els acompanyava en aquella petita sortida. Tendeixo a posar seny en les activitats esbojarrades dels meus homes, de vegades no sé qui és el nen, i fins i tot el propi Martí li diu al seu pare: "-la mama ens renyarà si arribem bruts i mullats a casa". 
Però el vaig deixar fer, ja tindrà temps d'haver d'anar net i primmirat, els nens han d'embrutar-se. 

La sort de viure en un poble a on hi han més vaques que persones és que el camp el tenim a tocar i a més a més, a dos passos de casa tenim un camí que creua un rierol. Així doncs es va equipar amb les botes d'aigua i el primer bassal que va veure, es va ajupir per tal d'agafar embranzida perquè el salt fos ben alt i pogués esquitxar al màxim. No feia ni 5 minuts que havíem sortit de casa i en el primer toll ja havia quedat xop com un poll, però res el va frenar per atacar el següent bassal i com que aquest era més gran, fins i tot es va dedicar a córrer. 

Ben mullat, ens vam acostar al riu que anava carregat d'aigua, era la primera vegada que el veia tan tèrbol perquè normalment l'aigua és tan transparent que dóna ganes de banyar-s'hi. Carregat amb pals, els tirava d'un cantó del pont i ràpid anava a l'altra banda per dir-els-hi adéu. Però aquell amunt i avall no era tan divertit com córrer pel mig dels bassals. Cada vegada el grau d'humitat anava en augment i els texans agafaven un color blau fosc. No crec que estiguéssim més de 20 minuts, a més a més, fins i tot la seva forma de caminar li va canviar, semblava que anés escaldat i l'únic que passava és que estava xop.

Tot i així no va deixar escapar cap bassal, ja no venia d'aquí perquè més xop ja no podia estar.
En arribar a casa no el vaig deixar entrar amb les botes, i el seu pare els hi va treure a fora. Al treure-li la bota va passar com als dibuixos animats, un raig d'aigua va caure, només faltava que hi trobéssim un peix. Aquell era el moment d'una bona banyera i una llet amb xocolata calenta.

De moment no ha agafat cap galipàndria, i encara que l'agafés va valdre la pena. Si tingués unes botes d'aigua faria el mateix, és divertidíssim deixar-se de perjudicis i disfrutar com un nen.

Ja tenim les botes seques per fer més salts, tot i que prefereixo que pari de ploure.


Los niños no necesitan ni grandes viajes, ni salidas lejanas, ni lugares mágicos para pasarlo bien, con un charco y tirando piedras al río, ya están contentos.
Después de semanas con días de casi verano, el invierno quiso volver a sacar la nariz este fin de semana. Ya nos habíamos acostumbrado al cielo azul y no sabíamos qué hacer, a dónde llevarlo para que quemara toda la energía que tiene.

Cuando se despertó de la siesta parecía que la lluvia nos hubiera dado unos momentos de tregua y su padre tuvo la brillante idea de ir a saltar charcos. Él lo hacía cuando era pequeño y guarda un buen recuerdo, y este sábado era la primera vez que los acompañaba en aquella pequeña salida. Tiendo a poner cordura en las actividades locas de mis hombres, a veces no sé quién es el niño, e incluso el propio Martí le dice a su padre:" - mamá nos regañará si llegamos sucios y mojados en casa".
Pero lo dejé hacer, ya tendrá tiempo de tener que ir limpio, los niños deben ensuciarse.

La suerte de vivir en un pueblo donde hay más vacas que personas es que el campo lo tenemos al lado y además, a dos pasos de casa tenemos un camino que cruza un arroyo. Así pues se equipó con las botas de agua y el primer charco que vio se agachó para coger impulso y así el salto fuera alto y pudiera salpicar al máximo. No hacía ni 5 minutos que habíamos salido de casa y en el primer charco ya había quedado empapado como un pollo, pero nada lo frenó para atacar el siguiente charco y como este era más grande, incluso se dedicó a correr .

Bien mojado , nos acercamos al río que iba cargado de agua, era la primera vez que lo veía tan turbio porque normalmente el agua es tan transparente que dan ganas de bañarse. Cargado con palos, los tiraba de un lado del puente y rápido iba al otro lado para decirles adiós. Pero aquel ir y venir no era tan divertido como correr por en medio de los charcos. Cada vez el grado de humedad iba en aumento y los vaqueros cogían un color azul oscuro. No creo que estuviéramos más de 20 minutos, además, incluso su forma de andar le cambió, parecía que iba escaldado y lo único que le pasaba era que estaba empapado.

Aún así no dejó escapar ningún charco, tanto daba porque más empapado ya no podía estar.
Al llegar a casa no lo dejé entrar con las botas, y su padre se las sacó fuera. Al quitarle la bota pasó como en los dibujos animados, un chorro de agua cayó, sólo faltaba que también cayese un pez. Ese era el momento de una buena ducha y de un vaso de leche con chocolate caliente.

De momento no ha cogido ningún catarro, y aunque lo cogiera valió la pena. Si tuviera unas botas de agua haría lo mismo, es divertidísimo dejarse de perjuicios y disfrutar como un niño.

Ya tenemos las botas secas para hacer más saltos, aunque prefiero que pare de llover.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada