dijous, 13 de març del 2014

Carnestoltes al Bois de la Bâtie



Una cosa molt curiosa a Suïssa és que depèn de la regió es celebra carnestoltes o no, tot depèn de si és un cantó protestant o catòlic. Per tant, a la ciutat de Calvi no han sigut dies de disbauxa però tot i així, vam decidir que s'havia de celebrar si o si.

Dijous gras vaig fer 20 minuts de cotxe per aconseguir llardons, em vaig posar el delantal i em van sortir dues coques de "landrrons" amb "xampinyons", segons el Martí, i les va devorar. Gràcies a una bona amiga, que és una artista amb temes de costura, vaig posar-me fil a l'agulla per fer-li una cua de lleó ja que amb el Centre Català de Lausanne li faríem la màscara el mateix dissabte de carnaval. I tot i haver fet cursos de costura quan era petita, vaig descobrir que no en tinc ni idea.
Feia anys que no menjava botifarra d'ou, aquí no se'n troba, però una senyora del centre de Lausanne va fer el viatge de Barcelona a Ginebra amb la maleta ben carregada  d'aquest embotit tan emblamàtic. El Martí no l'havia probat mai, i en comptes d'agafar el pa amb tomàquet i la botifarra, ell es va dedicar a deixar el pa ben pelat, imagino que li va agradar.
No en teníem prou i vam decidir que amb el centre català de Ginebra organitzaríem un berenar de carnestoltes. Com que no tenim local es va dir de fer-ho en un parc, i vaig donar l'idea de fer-ho al Bois de la Bâtie. El més curiós de tot és que ningú el conexia, i vaig fer descobrir aquest fantàstic indret a 6 famílies. 
Veient que anunciaven un cap de setmana de primavera, vaig témer que el parc no fos un formiguer de nens, i les meves pors es van fer realitat. Trobar aparcament es va convertir en una missió quasi impossible i havíem de vigilar en no esclafar cap gos i no emportar-nos cap cotxet, mai havia vist tanta munió de gent en un parc.
El millor de tot és que en mig d'aquella multitud era fàcil trobar els nostres nens, perquè eren els únics que anaven disfressats. Em va resultar curiós veure com la vergonya s'instal.la cap als 7 anys; els més petits anaven tot cofois amb la seva disfressa i es feien el sord amb els comentaris de la gent, però els que ja tenien quasi set anys, en veure que el miler de nens que jugaven anaven vestits de carrer (encara que de vegades alguns conjunts semblin disfresses), es volien treure la roba de princesa o de bruixa. Us asseguro que el meu no va deixar anar la destral ni un sol moment, anava tot orgullós vestit de bomber amb la cara bruta perquè havia apagat un foc.

No cal dir que no van parar quiets, tots van trobar l'àrea de joc més indicada per la seva edat i fins i tot, es van posar a jugar a cuit i amagar entre mig dels arbres. Quan ja estaven ben cansats vam anar a descobrir els animals que allotja el parc; no tenien por en posar les mans entre les reixes per tocar les ovelles peludes, córrer darrera dels galls d'indis i d'unes altres aus que campaven en llibertat.
Em temo que algunes d'aquelles bestioles van acabar probant les xuxes, doncs cada nen anava amb una bosseta i com que tenen aquelles ànsies d'alimentar els animals... Espero que la propera vegada que hi anem, no hi trobem a faltar alguna de les bèsties perquè no sé fins a quin punt el seu estòmac pot tolerar les llaminadures.

Si no coneixeu aquest parc és un lloc ideal per descobrir-lo aquests dies que la primavera comença a treure el cap.

Una cosa muy curiosa en Suiza es que depende de la región se celebra carnaval o no, todo depende de si es un cantón protestante o católico. Por lo tanto, en la ciudad de Calvino no han sido días de desenfreno pero aún así, decidimos que teníamos que celebrarlo si o si.

El jueves lardero hice 20 minutos de coche para conseguir chicharrones, me puse el delantal y me salieron dos "cocas" de "landrrons" (en catalán chicharrones son llardons) con "champiñones", según Martí, y las devoró. Gracias a una buena amiga, que es una artista con temas de costura, me puse manos a la obra para hacerle una cola de león ya que, con el Centro Catalán de Lausana le haríamos la máscara el mismo sábado de carnaval. Y a pesar de haber hecho cursos de costura  cuando era pequeña descubrí que no tengo ni idea.
Hacía años que no comía butifarra de huevo, aquí no se encuentra, pero una señora del centro de Lausana hizo el viaje de Barcelona a Ginebra con la maleta bien cargada de este embutido tan emblemático. Martí no lo había probado nunca, y en vez de coger el pan con tomate y la butifarra, él se dedicó a dejar el pan pelado, imagino que le gustó.
No teníamos suficiente y decidimos que con el centro catalán de Ginebra organizaríamos una merienda de carnaval. Como no tenemos local se dijo de hacerlo en un parque , y di la idea de hacerlo en el Bois de la Bâtie. Lo más curioso de todo es que nadie lo conocía, y les hice descubrir este fantástico lugar a 6 familias.
Viendo que anunciaban un fin de semana de primavera, me temí que el parque no fuera un hervidero de niños, y mis miedos se hicieron realidad. Encontrar aparcamiento se convirtió en una misión casi imposible y teníamos que vigilar en no aplastar a ningún perro y no llevarnos ningún carrito con el coche, nunca había visto tal cantidad de gente en un parque.
Lo mejor de todo es que en medio de aquella multitud era fácil encontrar nuestros niños, porque eran los únicos que iban disfrazados. Me resultó curioso ver como la vergüenza se instala hacia los 7 años; los más pequeños iban satisfechos con su disfraz y se hacían el sordo con los comentarios de la gente, pero los que ya tenían casi siete años, en ver que el millar de niños que jugaban iban vestidos de calle (aunque a veces algunos conjuntos parezcan disfraces), se querían quitar la ropa de princesa o de bruja. Os aseguro que mi hijo no soltó el hacha ni un sólo momento, iba todo orgulloso vestido de bombero con la cara sucia porque había apagado un fuego.

No hace falta decir que no pararon quietos, todos encontraron el área de juego más indicada para su edad e incluso, se pusieron a jugar al escondite entre medio de los árboles. Cuando ya estaban muy cansados ​​fuimos a descubrir los animales que aloja el parque; no tenían miedo de poner las manos entre las rejas para tocar las ovejas peludas, correr detrás de los pavos y otras aves que campaban en libertad.
Me temo que algunos de aquellos bichos terminaron probando las chuches, pues cada niño iba con una bolsita y cómo tienen esas ansias de alimentar a los animales... Espero que la próxima vez que vayamos, no echamos de menos alguna de las bestias porque no sé hasta qué punto su estómago puede tolerar las golosinas.

Si no conocéis este parque es un lugar ideal para descubrirlo estos días en que la primavera empieza a asomarse.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada