Primera vegada al cine

Aquest estiu vam aprofitar la nostra estada a Sabadell per portar per primera vegada al Martí al cine.
Jo havia estat una gran cinèfila, no hi havia mes que amb els meus amics no anéssim al cinema, i no es limitava en anar a veure la pel.lícula, sino que era un pack de peli, crispetes i sopar.

Però quan vam arribar a Ginebra vaig veure que era quasi impossible seguir aquell ritme, només amb el cine, les crispetes i la beguda ja has de desembutxacar uns 27CHF per persona (22€). D'acord que a la França veïna (Pays de Gex) és més econòmic però les sales són de l'època de la post-guerra, és a dir, seients de fusta encoixinats, a on et queda el cap penjant, i si tens la mala sort que algú s'assenta a la butaca del davant, ja has begut oli.

En fi, veient els preus de la zona, era una mica arriscat per la butxaca, portar-hi el Martí i que a la meitat de la pel.lícula haguéssim de marxar. Així que vam decidir d'anar-hi a casa el dia de l'espectador, a on per menys del preu d'una entrada a Ginebra en vam comprar tres. La pel.lícula escollida va ser "Aviones, Equipo de Rescate" i no haguerem pogut triar millor perquè reunia tot allò que li agrada al nen: avions, helicòpters, incendis i bombers!!

Quasi ni se'l veia en aquella enorme butaca davant d'un pot gegantí de crispetes, només es va moure per acostar-se a la pantalla per estar més aprop de l'acció. Fins i tot, em preguntava per què els altres nens parlaven o s'aixecaven. Ens vam haver d'empassar tots els crèdits perquè el senyor no volia marxar fins que les lletres deixessin de desfilar, no fos cas que tornessin a sortir els protagonistes i ell s'ho perdés.

Quan al vam aconseguir arrencar de la sala em va dir que li havia agradat moltíssim anar al cine i que hi volia tornar anar. A mi se'm va omplir el cor d'alegria perquè per fi podia compartir amb el meu fill dues de les meves passions: cine i disney, perquè pels que no em conegeu, segeuixo sent una nena.

Per acabar de fer més rodona la tarda, vam anar a fer un viena, una altra cosa típica de la nostra cultura sabadellenca que el nen desconeixia. I el que per la majoria de clients del local era la cosa més banal, per nosaltres era un gran aconteixement, perquè quan ets lluny de casa aquestes petites coses es transformen en importants moments i t'apropen a les teves arrels.

Museu de Bombers a Gex, La Remise 01

Començo a dubtar de que tots els nens es tornin bojos amb els bombers com ho fa el meu, em sembla que part de culpa la té l'ofici del seu pare.

Quan li vam dir que aniríem al museu dels bombers que hi ha a Gex, no hi va haver migdiada. Estava tot content i excitat, i no parava de preguntar quan marxaríem, i tot i que vam intentar negociar que dormís una mica, no hi va haver manera. Així que ja ens tens a les tres de la tarda d'un dissabte d'estiu plujós anant cap al museu.

El parking està ple de camions de totes les èpoques i fins i tot hi tenen un helicòpter! Només baixar del cotxe, el Martí ja va córrer per veure si podia pujar en una d'aquelles relíquies. I així ho va fer, es va assentar a la cistella de l'helicòpter dient que havia sonat una alarma i fent el soroll del rotor. A més a més, el seu pare encara l'animava més en la seva història rocambolesca, explicant-li que s'havia d'ajupir vigilant amb les hèlices. De vegades no sé qui és més nen dels dos.

A l'entrar vam descobrir que la visita no era gratuïta, havia estat buscant per internet però apart dels horaris, molt estranys i difícils de memoritzar, no havia trobat res. 

Aquell dia en vam poder treure profit del tema bombers, i la visita ens va sortir de franc. Resulta que els qui se n'encarreguen són antics bombers jubilats del CERN, i només entrar van conèixer al Maurici de seguida. Potser pel mateix motiu, no van dir res quan el nen va córrer a enfilar-se dalt d'un jeep, doncs al sortir, vaig veure un minúscul rètol que prohibia pujar a tots els camions. Però resultava tan llaminer, sobretot quan no hi havia cap porta que ho impedís. 

El museu està atapeït, no hi ha cap forat buit i fins i tot, aprofitant que està al costat d'unes antigues vies, uns vagons de tren han servit d'ampliació. 

No està tan ben explicat com el Musée des Pompiers de Genève però el supera en quantitat de material. Si vols, et proposen les seves explicacions per visitar-lo, però anant amb el Maurici i amb el nen que es va quedar enamorat del jeep, no calia.

A la part de dalt hi tenen uniformes i cascs de diferents èpoques i vinguts de diferents llocs del món. Fins i tot hi ha un petit homenatge dels bombers que van morir a les torres bessones. El valor d'algunes de les relíquies consta de quants zeros, i el que més va captivar al meu home va ser un casc dels EEUU del 1930. 

A mi no em va fascinar cap objecte, seria més aviat xocar, sobretot el super casc del Congo del 1930 que tan pot servir per anar apagar un foc, com per fer un safari.
I què dir dels capellans amb un sac de patates com a sotana que a l'època feien el rol de bombers. El més esfereidor de tot el museu són els maniquins, que amb les seves disfresses semblen trets d'una pel.lícula de Hitchcock.

En fi, la feina que vam tenir en convèncer el nen de marxar, ell només volia tornar a entrar i muntar-se una història dalt del seu jeep.

ONU: Palais des Nations

Quan l'estiu decideix fer un descans s'han de buscar nous llocs a cobert, sobretot quan a més a més, tens els avis a casa.
Després de més d'una trentena de visites, encara no havien anat mai a l'ONU, així que "gràcies" al mal temps van poder passejar-se pels passadisos del Palais des Nations.

Ni pel Martí ni per mi era la primera vegada, és el que passa quan vius fora i tens visites; acabes anant al mateix lloc una i una altra vegada. Des de fa un temps que em nego a tornar al Chateau de Chillôn, en un any crec que hi vaig anar quatre vegades, al final podia fer de guia.

L'ONU potser no és el lloc més interessant per un nen de tres anys, però no ens podem passar la vida fent coses només per ells. Almenys aquí els menors poden entrar-hi perquè no és el cas a la seu de Nova York.
Les visites sempre les fan en anglès i francès, si les vols en una altra llengua has de ser un grup de mínim 15 persones, així que els meus pares van a haver de treure la pols al seu rovellat francès. No hi havia anat mai en horari laboral, i déu ni do quin merder que hi havia a les 9h45 del matí. Resulta que hi havia una conferència i hi havia una cua enorme, amb gent de totes les races i llengües; el Martí se'ls mirava encuriosit i preguntava per què n'hi havia que anaven disfressats. I no era que l'ONU organitzés un ball de disfresses, sinó que n'hi havien que anaven amb els trajos tradicionals dels seus respectius països.
Per sort, vaig preguntar al guarda de seguretat quina cua s'havia de fer per realitzar la visita, i vam acabar a primera fila. A l'entrada et demanen un passaport i et fan una mena de tarjeta d'accés, i llavors et toca passar per caixa.

El guia resulta que era sud-americà i ens va dir que si ens posàvem al seu costat, ens podria explicar coses en castellà tot i que la visita es fes en francès. La resta del grup eren francesos de l'Imserso, i una de les dones va començar a dir, de forma desagradable, que nosaltres no érem del seu grup. No em vaig poder mossegar la llengua, la vaig respondre i... "zasca, en toda la boca" es va quedar a quadros de que l'entengués i la contestés, em va acabar demanant disculpes.

Va ser impossible estar al costat del guia, en comptes d'una visita semblava una cursa; vaig acabar esllomada corrent pels passadisos amb el nen a coll i intentant traduir el que explicava. Per sort ens vam poder assentar a la Sala del Consell tot i que llavors, el Martí anava i venia canviant-se de cadira. Ens van explicar el significat de les pintures del Sert com també el què representa la cadira de la Place des Nations (l'efecte de les mines anti-persona).

La cursa va continuar per arribar a la Sala de l'Assemblea, i l'únic que vaig retenir és que també s'hi celebren alguns concerts gràcies a la seva bona acústica. El senyor Martí es va dedicar a passejar-se entre les cadires, apropant-se a la tarima i resultava difícil renyar-lo. Alguns dels  altres turistes em van dir que anava prenent mides per quan hi treballés. Ja ho va dir la guia quan tenia 14 mesos, que era un "pequeño diplomático".

Va deixar el millor pel final, la Sala dels drets de l'home i les alliances de les civilitzacions o més coneguda com la sala del Barcelò. Tenia el meu pare preocupat perquè havíem vist que era a on s'hi feia la conferència i ell volia veure la sala si o si. De seguida vaig recordar, com la primera vegada, el Martí es va dedicar a anar a quatre grapes fent-se seva la part de la sala oberta al públic. Aquesta vegada va agafar l'espècie de "pinganillu" i va estar escoltant el que es deia a la sala, no sé en quin idioma parlaven però el vam tenir quiet una estona. El que més em va frapar va ser el preu, 20 milions d'euros, dels quals el 40% va pagar Espanya.

Malauradament, durant la visita no es pot passejar pels jardins per veure l'esfera armil.lar o l'entrada de les banderes, ens hem de conformar en veure-ho des de les finestres o entre les reixes.

Dubto que el Martí estigués gaire atent amb les explicacions del guia, va sortir amb els mateixos coneixements amb els que va entrar però en cap moment va ser un destorb. 

Per acabar el matí, i veient que la pluja ens donava una treva, vam baixar a la Place des Nations per fer unes quantes corredisses entre els sortidors d'aigua mentre els avis feien el paper de turista japonès.

Saltant bassals

Els nens no els calen ni grans viatges, ni sortides llunyanes, ni indrets màgics per passar-s'ho bé, amb un bassal i tirant pedres al riu, ja són contents.

Després de setmanes amb dies de quasi estiu, l'hivern va voler tornar a treure el nas aquest cap de setmana. Ja ens havíem acostumat al cel blau i no sabíem què fer, a on portar-lo perquè cremés tota l'energia que té.

Quan es va despertar de la migdiada semblava que la pluja ens hagués donat uns moments de treva i el seu pare va tenir la brillant idea d'anar a saltar bassals. Ell ho feia quan era petit i en guarda un bon record, i aquest dissabte era la primera vegada que els acompanyava en aquella petita sortida. Tendeixo a posar seny en les activitats esbojarrades dels meus homes, de vegades no sé qui és el nen, i fins i tot el propi Martí li diu al seu pare: "-la mama ens renyarà si arribem bruts i mullats a casa". 

Però el vaig deixar fer, ja tindrà temps d'haver d'anar net i primmirat, els nens han d'embrutar-se. 

La sort de viure en un poble a on hi han més vaques que persones és que el camp el tenim a tocar i a més a més, a dos passos de casa tenim un camí que creua un rierol. Així doncs es va equipar amb les botes d'aigua i el primer bassal que va veure, es va ajupir per tal d'agafar embranzida perquè el salt fos ben alt i pogués esquitxar al màxim. No feia ni 5 minuts que havíem sortit de casa i en el primer toll ja havia quedat xop com un poll, però res el va frenar per atacar el següent bassal i com que aquest era més gran, fins i tot es va dedicar a córrer. 

Ben mullat, ens vam acostar al riu que anava carregat d'aigua, era la primera vegada que el veia tan tèrbol perquè normalment l'aigua és tan transparent que dóna ganes de banyar-s'hi. Carregat amb pals, els tirava d'un cantó del pont i ràpid anava a l'altra banda per dir-els-hi adéu. Però aquell amunt i avall no era tan divertit com córrer pel mig dels bassals. Cada vegada el grau d'humitat anava en augment i els texans agafaven un color blau fosc. No crec que estiguéssim més de 20 minuts, a més a més, fins i tot la seva forma de caminar li va canviar, semblava que anés escaldat i l'únic que passava és que estava xop.

Tot i així no va deixar escapar cap bassal, ja no venia d'aquí perquè més xop ja no podia estar.
En arribar a casa no el vaig deixar entrar amb les botes, i el seu pare els hi va treure a fora. Al treure-li la bota va passar com als dibuixos animats, un raig d'aigua va caure, només faltava que hi trobéssim un peix. Aquell era el moment d'una bona banyera i una llet amb xocolata calenta.

De moment no ha agafat cap galipàndria, i encara que l'agafés va valdre la pena. Si tingués unes botes d'aigua faria el mateix, és divertidíssim deixar-se de perjudicis i disfrutar com un nen.

Ja tenim les botes seques per fer més salts, tot i que prefereixo que pari de ploure.

Musée d'histoire Naturelle

El millor dels nens a aquestes edats és que pots repetir activitats o museus i ells, tenen la sensació que hi van per primera vegada, el problema el tenen els pares, que ja sabem quantes rajoles o escales hi han.

Feia quasi un any que vam anar al Museu d'Història Natural de Ginebra i també era un dia gris i plujós, així que aprofitan que ara hi tenen una exposició temporal sobre els ocells, hi vam tornar anar.

Resulta curiós veure com també evoluciona la seva manera de visitar el museu, feia un any només corria de diorama a diorama, nerviós per descobrir més coses o repetint els sons dels animals que veia. Amb quasi tres anys, la feina era nostre d'arrencar-lo d'un diorama i seguir avançant. Es quedava embadalit i era capaç d'observar el més petit detall, veia animalons entre les fulles que nosaltres se'ns havien passat per alt.
L'altre diferència important és que ara escala i puja a qualsevol lloc, i quan ens distrèiem ja el teníem enfilat fent el mico.
Aquell dia vaig passar una gran vergonya; quan érem a la tercera planta, on s'explica la geologia, va veure uns nens més grans enfilats en un globo terraqui i li feien donar voltes, com era d'esperar, una vegada els nens van marxar, ell va voler fer el mateix. En aquestes, que mentre intentava pujar amb les seves petites cames i donar voltes al globo, un nen més petit s'acosta i ell baixa d'una revolada i li dóna una espenta que el tira a terra, mentre jo i l'altre mare ens quedàvem estupefactes. Em volia fondre, no és la primera vegada que ens demostra que té un caràcter fort i que nos es deixa intimidar ni per grans ni petits, però allò era massa. Per sort tot es va arreglar amb un "pardon" del nen. I després el Martí va passar a una altra cosa tot i que no li treia els ulls de sobre.


El proper tema que el va fascinar van ser unes columnes basàltiques, ja li podia explicar què eren i com estaven formades, gràcies als meus anys a la carrera de geologia, que ell hi veia una confortable cadira. I així el vam tenir una bona estona fins que va sentir la paraula dinosaures.

Després vam anar a veure l'exposició temporal sobre els ocells que està molt ben feta. En una sala hi ha tot de columnes i quan t'hi acostes sents els soroll que fan diferents aus. Llavors tens tot un seguit de plomes que pots tocar i també teles amb cascos per sentir-hi documentals. Com ja va passar al Museu Olímpic de Lausanne, aquí també es va col.locar com va poder el casc per poder sentir el què deia la bona dona.
Vam aconseguir que vingués dient-li que hi havien ous, i així era, una sala allargada amb les parets repletes d'imatges d'ous. Al costat hi ha una petita sala fosca, on el nen no va tenir cap problema per entrar-hi, on s'hi veuen les aus extingides, com ara el Dodo, recreant un cementiri. El més sorprenent és que un escalfred em va recórrer l'esquena allà dins i el Martí estava la mar de tranquil.

A la segona planta hi han col.locat una àrea de jocs on vaig poder evitar un altre conflicte pels pèls. El tema central són els ocells, amb llibres i jocs per totes les edats. Es va sentir atret per uns ocellets de fusta de diferents colors, on cada part anava imantada, i per sort la nena que hi estava jugant l'hi va deixar el seu lloc abans de que la poca paciència del Martí s'hagués exhaurit.

No vam fer totes les plantes, no era el nostre objectiu, senzillament vam dedicar més temps allà on el nen disfrutava. I mentre ell corria per una espècie de casa gran de fusta que hi ha a la primera planta, nosaltres admiràvem a la tortuga Jano, el símbol del museu. El seu nom ve donat pel déu romà de dos caps, i és que aquesta tortuga, igual que el déu, té dos caps (és la primera foto de l'article)

És la tercera vegada que visitem el museu, ja no ens interessen ni els animals ni les pedres, ara disfrutem veient com canvia la percepció del nen a mesura que es va fent gran.

Fitxa tècnica

Horari	Dimarts a diumenge de 10h a 17h
Preus	Gratuït
Adreça	1 route de Malagnou 1208 Genève

Musée Olympique de Lausanne

Aquest dissabte quan vam sortir de la piscina vam anar cap al Museu Olímpic de Lausanne, com a bons catalans, havíem de profitar que fins el 24 de gener l'entrada és gratuïta.

Durant dos anys el museu ha estat tancat per obres i va tornar a obrir les seves portes el passat desembre. A l'antic museu em sembla que hi havia anat un parell de vegades i què voleu que us digui, no el trobava gens interessant i per una "gran esportista" com sóc jo, el trobava fins i tot avorrit. A on si que hi havia anat forces vegades era a la cafeteria i al restaurant, doncs es trobava al terrat del museu i oferia unes vistes espectaculars.

Per sort, el nou museu no té res a veure amb l'antic, i ens va deixar embadalits a tots tres! Per començar la visita s'ha de pujar la rampa i en aquell pis hi trobarem: Le monde olympique. En una gran pantalla hi trobarem Zeus i la respresentació de l'antiga Olímpia. Només veient la reacció que va tenir el Martí en veure aquella sala, vaig saber que li agradaria el museu! Va agafar i es va assentar a primera línia per no perdres cap de les imatges. En aquesta sala i en la següent, se'ns explica que els primers jocs olímpics van tenir lloc al 776 a. C. i estaven dedicats als deus grecs. Aquests jocs van perdurar fins el 393d.C quan l'emperador Theodor els va abolir dient que incitaven al paganisme.

I mentre passem de sala a sala, anem descobrint com evolucionen els jocs, i com Pierre de Coubertin crea els jocs moderns al 1896; també hi veurem la primera bandera olímpica creada per un sastre parisí al 1914.

I llavors entrem en moments històrics que fan posar la pell de gallina per tots aquells que recordem i vam viure el JO de Barcelona.
A l'última sala d'aquest pis hi trobem una pantalla enorme amb cascs repartits per escoltar fragments de diferents cerimònies d'inaguració. El Martí de seguida es va posar el casc, i anava canviant de model per veure si es sentia alguna cosa diferent. La pel.lícula no crec que duri més de 5 minuts i és fantàstica. Sobretot el final, on el centre de la pantalla es veu el Rebollo apunt per encendre el pebeter, i la sala s'il.lumina amb la llum del foc olímpic, com deia aquell famós entrenador del Barça: "la gallina de piel". I quan veus un peluix del Cobi, sense saber com, et poses a rebuscar en la memòria la cançó dels dibuixos d'aquella mascota olímpica. Evidentment, el nen no entenia que
els seus pares estiguessin tan emocionats per veure l'antorxa de Barcelona, aquell gos cubista, les medalles del 92.... Només teníem 13 i 14 anys, però són records que han quedat grabats en la nostra memòria. Qui no recorda el ja desaparegut Constantino Romero demanant als atletes que baixessin de l'escenari? O parts de l'espectacle de la fura dels braus?

En el següent pis hi descobrirem material que ha estat utilitzat alguna vegada per algun esportista, es veuen autèntiques relíquies. Però el que no us podeu perdre és un altre video de només 6 minuts, a on amb imatges ràpides es veu la preparació dels esportistes, els nervis, la competició, la decepció, el podi... senzillament fantàstic!
Finalment, arribem a la planta baixa, i aquí és a on els nens s'ho passaran de conya. És un espai didàctic, on es pot viure el dia a dia dels atletes i a on tot es pot tocar, on tot és un joc, fins i tot podreu fer tir al blanc. La passió del nen va ser pujar i saltar al podi i també agafar una especie de telèfon que hi havia en algunes de les vitrines, que t'explica alguna cosa relacionada, i parlar en francès. Així que tot d'una el veies embrancat en una conversa imaginària plena de "bonjour, d'accord, oui,...." i com és d'imaginar, la gent se'l mirava encuriosits.
Que estiguéssim una hora i mitja en un museu i que a tots ens agradés és un èxit!
Per acabar vam anar a fer un cafè al nou restaurant i els preus són prohibitius, per dos cafès i un suc ens van clavar 18CHF, que és el preu d'una entrada. Però tot s'ha de dir, els plats tenien molt bona pinta.
Només vam trobar a faltar una cosa, el m²  d'acera de Barcelona! En els jardins del museu, just abans d'arribar a l'entrada, hi trobàvem un tros de carrer de la ciutat comtal i feia
gràcia veure una petita part de casa tan lluny.

Fitxa tècnica

Horari	1 de maig fins 19 octubre	Tots els dies de 9h a 18h
	20 octubre al 30 d’abril	De dimarts a diumenge de 10h a 18h
Preus	Famílies 2 adults i els fills de 6-16 anys	40CHF
	Adults	18CHF
	Nens 6-16 anys	10CHF
	Menors de 6 anys	Gratuït
Adreça		1, quai d’Ouchy 1006 Lausanne

Le Château de Nyon-Musée Historique et des porcelaines

En descobrir que l'entrada als museus, aquell segon dia de l'any, era gratuïta i que a més a més, només havíem estat mitja hora al Musée Romain, vam decidir que també visitaríem el Château de Nyon.

Tot sigui dit, no sabíem que hi havia un museu dins del castell i mira que hi havíem anat vegades. Nyon és la nostra ciutat preferida, potser perquè va ser el primer poblet que vam descobrir junts quan vaig venir a passar un estiu ja fa 11 anys. Té una màgia especial, amb el seu parc que domiana el llac Léman i coronat pel seu castell i les columnes romanes. Al castell s'hi pot entrar sense accedir al museu i disposa d'una terrassa amb unes vistes infinites. Assentat en els bancs de fusta et sents petitíssim per la magnitud del llac i els alps; fins i tot, es pot veure el jet d'eau, el castell d'Yvoire que està a l'atra bora del llac, o el Mont Blanc si el dia ho permet.

Per mi és una visita obligada pujar al castell cada vegada que anem a Nyon, i seure un moment i gaudir de l'immensitat de les vistes.

Després del poc èxit que va tenir la visita al museu romà, no sabíem si el castell captivaria l'atenció del nen, sobretot en llegir que dins del castell hi havia porcellana. Perquè no sé a vosaltres, però a mi veure plats i gots no em genera una gran motivació. Però quan la noia de la recepció ens va dir que hi havia una presó i que fa les delícies dels nens, de seguida vam agafar l'ascensor i vam deixar la porcellana pels que hi estiguessin més interessats.

Ara toca una mica d'història. El castell sembla que va ser construït al s. XII per les dinasties de Cossonay-Prangins. Al 1536, a l'època bernesa, va agafar la forma que té actualment, una silueta militar. Després de la revolució del cantó de vaud al 1798, la ciutat de Nyon compra el castell i al 1804 hi instal.la la sala del Consell Comunal i els tribunals (en activitat fins al 1999) i les presons (utilitzades fins al 1979). Des del 1999 fins el 2006 el castell és restaurat i esdevé accessible al públic.

El pis on hi ha la presó fa basarda, potser el dia també acompanyava a que tot fos més tètric, però veure aquelles instal.lacions, que fins fa quatre dies estaven en ús, feia posar la pell de gallina. La part del castell que dóna a la plaça és a on vivia el carceller amb la seva família, que també s'havia de tenir estòmac per veure-hi, encara que hi tinguessin totes les comoditats. I a la part que dóna al llac hi trobem les cel.les dels presoners. Podrieu pensar que tenien unes vistes magnífiques des de les petites finestres, però a l'època en que estava en ús, estaven mig tapades i l'únic que podien veure era el cel. El Martí corria per allà sense adonar-se del què era, fins i tot hi podeu trobar un llibre amb les entrades dels presoners i el motiu pel qual eren empresonats. Hi va haver un moment que va agafar la porta i ens va tancar al seu pare i a mi, dins d'una d'aquelles fredes garjoles. No us podeu ni imaginar la cara que se'm va posar quan vaig realitzar que no hi havia cap pom a la part de dins de la porta.

Després d'uns petits segons d'angoixa i de sentir-lo riure, vam decidir que era moment d'anar a veure plats i gots. El castell també diposa d'una sala on hi celebren casaments, i en aquell mateix pis hi tenen alguns jocs que han arribat fins als nostres dies, com el joc de l'oca o una taula que té un taulell d'escàcs. Vam intentar jugar a l'oca però com sempre passa, ell només volia tirar els daus i moure les fitxes a la seva manera.

Mentre un comença a fer una partida d'escàcs, els personatges de les parets t'observen amb uns ulls que fan por. Tot són fotografies d'antics habitants del poble i la veritat és que n'hi ha cada una...

Fins al 16 de febrer hi ha exposició temporal de Gozenbach, es tracte de busts d'antics ciutadans de Nyon amb reflexes metàl.lics, una cosa d'allò ben estranya i per mi, sense cap mena d'interès.

En el subsòl hi ha una bodega on s'hi poden fer degustacions de vins, però malauradement aquell dia estava tancada.

La veritat és que la visita ens va aportar uns coneixements que desconeixíem, de la mateixa manera que ho va fer el museu romà. Una tarda cultural, diferent, per un dia gris i fred.

Fitxa tècnica

Horari	Hivern (novembre-març)	De dimarts a diumenge de 14h a 17h
	Estiu (abril-octubre)	De dimarts a diumenge de 10h a 17h
Preus	Adults	8CHF
	Menors de 16 anys	Gratuït
Adreça		Place du Château, 1260 Nyon

Gratuït el primer diumenge de cada mes

Musée Romain

Primer de tot, desitjar a tots els lectors i seguidors del blog un feliç 2014!

Aquestes últimes setmanes no hem parat quiets, és el que passa quan els nens són a casa i els hem d'ocupar. A l'hivern no és gens fàcil tenir idees i trobar llocs nous, i el més còmode és acabar als grans centres comercials. La veritat és que et treuen un maldecap però un s'acaba arruinant per culpa del miler de viatges dalt dels cavallets.

L'altre problema és l'horari d'hivern d'alguns museus; en principi haurien d'obrir més hores perquè fa mal temps, fred i la gent prefereix resguardar-se, però és tot el contrari, obren un parell d'horetes per la tarda i cap a casa. Però heu de recordar que la tarda vostra no és la d'aquí, per vosaltres comença a les 18h però aquí és quan les gallines tornen al corral. Per tant, els museus a l'hivern fan el fantàstic horari de 14h a 17h.

En fi, no sé si recordareu que a l'agost vam anar al Musée du Léman i amb l'entrada teníem accés  gratuït als altres dos museus de Nyon, així que veient que el segon dia de l'any no acompanyava massa per fer passejades, vam decidir que després de dinar, sense fer la migdiada, aniríem al Musée Romain de Nyon.

No sé quantes vegades havíem passat per davant i havíem vist l'estàtua de Juli Cèsar, sabíem que els romans havien arribat fins a Suïssa tot i que quan vam veure per primera vegada les columnes romanes dalt del parc que domina el llac Léman, ens pensàvem que eren còpies ja que desconeixíem que l'Imperi Romà hagués arribat fins a terres helvètiques.

El més curiós del museu és que no està a peu de carrer, sinó al subsól, en els fonaments de la basílica del forum de Noviodunum, Nyon pels romans. Aquest edifici va ser construït al s. I d.C i no fou descobert fins el 1974, i adaptat per acullir-hi el museu. És petit però curiós, ja que vam apendre algunes coses, com ara que les columnes de les quals parlàvem abans, no van ser trobades a on estan, sinó al centre del poble i formaven part del forum. També vam descobrir que Nyon té un amfiteatre, i malgrat l'interés que pugui despertar la visita d'un edifici com aquest, està tancat al públic perquè les seves obres resulten massa cares.

En aquests moments hi ha una exposició temporal sobre el blat i va ser curiós trobar motlles de pastissos, i més originals dels que podem trobar avui en dia. La visita no va ser gens fàcil, va ser impossible llegir cada explicació amb un nen que no havia dormit i que ho volia tocar tot, per sort es va quedar bocabadat amb les maquetes o amb algunes de les eines exposades. Potser no seria el museu millor adaptat per anar-hi amb nens de menys de 5 anys, però alguna cosa va apendre ja que aquest matí em parlava dels romans.

Fitxa tècnica

Horari	Hivern (novembre-març)	De dimarts a diumenge de 14h a 17h
	Estiu (abril-octubre)	De dimarts a diumenge de 10h a 17h
Preus	Adults	8CHF
	Menors de 16 anys	Gratuït
Adreça		Rue Maupertuis 9, 1260 Nyon

Alimentarium

A principis del mes de novembre els museus de la Riviera van obrir les seves portes i l'entrada era gratuïta. L'home del temps havia pronòsticat un dissabte terrible, però una vegada més es va equivocar i nosaltres ja havíem decidit que passaríem el dia sota cobert.

I com que som així, que tant ens és fer 20 minuts de cotxe o 1h15, vam anar cap a Vevey! 

Sempre ens havia atret la forquilla al mig del llac, davant del Museu Alimentarium, i mai hi havíem entrat perquè no sabíem en què podia consistir un museu de menjar. Però és que resulta que quan el van inagurar el 1985 era el primer museu al món dedicat a l'alimentació.

Així que com a bons catalans, aprofitant que la visita era gratuïta, vam decidir que era l'ocasió d'entrar-hi.

Pujant les rampes per arribar a l'entrada del museu, hi trobem un hort urbà i la veritat és que em sembla que ningú en treu profit de totes aquelles hortalices! Hi han unes pastanagues que semblen transgèniques i una sola podria alimentar el Bugs Bunny durant tot l'hivern!

Una vegada a dins, ens vam dirigir cap a l'espai Junior i de seguida una senyora ens va venir a donar la benvinguda. Tot i que el nen era massa petit per les activitats que s'hi podien dur a terme, ens va indicar quines podria fer. Una d'elles va ser la d'endevinar què s'amagava dins d'uns pots només amb l'ajuda de l'olfacte. Us asseguro que si per nosaltres era difícil, per ell era impossible, com un nen de dos anys i mig podia endevinar que aquella olor era la de la canyella si no l'havia vist ni probat mai?!?
Després vam passar a una part més interessant, l'aparell digestiu! Ens vam endinsar dins del cos humà, i unes teles ens guiaven i ens explicaven el circuit del menjar una vegada dins de la nostra boca. No cal dir que el que més li va fascinar va ser el final d'aquest aparell, doncs hi havia un lavabo i es podia sentir el soroll de tirar la cadena.
Després d'aquesta gran experiència n'hi havia una altra igual d'interessant, saber quins aliments van a la nevera i quins dins d'un lloc sec. Per la nostra sorpresa en aquesta part va treure un nou! Tot i que quan va descobrir que si s'equivocava s'encenia una llum amb una alarma, la seva gran motivació va ser que no parés de sonar.
Per acabar, s'havien de col.locar les diferents verdures i fruites allà a on crexien: sota terra, aprop de la terra, arbustos o arbres. I Déu meu quina paciència, perquè a ell tan li era perquè ho col.locava tot als arbres o "volant" enmig d'aquell paisatge. Perquè senyors, qui no ha vist una pastanaga penjant d'un arbre?!?
En aquesta zona també hi tenen un laboratori on s'hi poden fer tallers de cuina pels majors de 6 anys. Per la nostra decepció, aquest espai tan interessant i lúdic no està obert tots els dies, sinó només el primer diumenge de cada mes de 15h a 16h per les famílies, i entre setmana per les escoles. 

Després vam intentar visitar la resta del museu però amb un nen que no ha fet la migdiada i sense cotxet va ser pràcticament impossible. Per fer-vos cinc cèntims es podia veure com havia evolucionat la nostra forma de menjar, com havien canviat els utensilis de cuina, com hem passat d'anar a collir el que ens dóna la terra a anar-ho a comprar en el supermercat...

El museu té d'un restaurant amb un plat de descoberta que canvia segons la temporada per 18CHF, el millor de tot és que si pot anar a menjar sense haver de pagar l'entrada del museu.

Si podeu aneu-hi un d'aquests diumenges que l'espai pels nens està obert, està destinat als nens d'entre 6 a 12 anys.

Bona visita!

Fitxa tècnica

Horari	De dimarts a divendres	10h a 17h
	Dissabtes i diumenges	10h a 18h
Preus	Adults	12CHF
	Menors de 16 anys	Gratuït
Adreça		Quai Perdonnet, 1800 Vevey