ONU: Palais des Nations

Quan l'estiu decideix fer un descans s'han de buscar nous llocs a cobert, sobretot quan a més a més, tens els avis a casa.
Després de més d'una trentena de visites, encara no havien anat mai a l'ONU, així que "gràcies" al mal temps van poder passejar-se pels passadisos del Palais des Nations.

Ni pel Martí ni per mi era la primera vegada, és el que passa quan vius fora i tens visites; acabes anant al mateix lloc una i una altra vegada. Des de fa un temps que em nego a tornar al Chateau de Chillôn, en un any crec que hi vaig anar quatre vegades, al final podia fer de guia.

L'ONU potser no és el lloc més interessant per un nen de tres anys, però no ens podem passar la vida fent coses només per ells. Almenys aquí els menors poden entrar-hi perquè no és el cas a la seu de Nova York.
Les visites sempre les fan en anglès i francès, si les vols en una altra llengua has de ser un grup de mínim 15 persones, així que els meus pares van a haver de treure la pols al seu rovellat francès. No hi havia anat mai en horari laboral, i déu ni do quin merder que hi havia a les 9h45 del matí. Resulta que hi havia una conferència i hi havia una cua enorme, amb gent de totes les races i llengües; el Martí se'ls mirava encuriosit i preguntava per què n'hi havia que anaven disfressats. I no era que l'ONU organitzés un ball de disfresses, sinó que n'hi havien que anaven amb els trajos tradicionals dels seus respectius països.
Per sort, vaig preguntar al guarda de seguretat quina cua s'havia de fer per realitzar la visita, i vam acabar a primera fila. A l'entrada et demanen un passaport i et fan una mena de tarjeta d'accés, i llavors et toca passar per caixa.

El guia resulta que era sud-americà i ens va dir que si ens posàvem al seu costat, ens podria explicar coses en castellà tot i que la visita es fes en francès. La resta del grup eren francesos de l'Imserso, i una de les dones va començar a dir, de forma desagradable, que nosaltres no érem del seu grup. No em vaig poder mossegar la llengua, la vaig respondre i... "zasca, en toda la boca" es va quedar a quadros de que l'entengués i la contestés, em va acabar demanant disculpes.

Va ser impossible estar al costat del guia, en comptes d'una visita semblava una cursa; vaig acabar esllomada corrent pels passadisos amb el nen a coll i intentant traduir el que explicava. Per sort ens vam poder assentar a la Sala del Consell tot i que llavors, el Martí anava i venia canviant-se de cadira. Ens van explicar el significat de les pintures del Sert com també el què representa la cadira de la Place des Nations (l'efecte de les mines anti-persona).

La cursa va continuar per arribar a la Sala de l'Assemblea, i l'únic que vaig retenir és que també s'hi celebren alguns concerts gràcies a la seva bona acústica. El senyor Martí es va dedicar a passejar-se entre les cadires, apropant-se a la tarima i resultava difícil renyar-lo. Alguns dels  altres turistes em van dir que anava prenent mides per quan hi treballés. Ja ho va dir la guia quan tenia 14 mesos, que era un "pequeño diplomático".

Va deixar el millor pel final, la Sala dels drets de l'home i les alliances de les civilitzacions o més coneguda com la sala del Barcelò. Tenia el meu pare preocupat perquè havíem vist que era a on s'hi feia la conferència i ell volia veure la sala si o si. De seguida vaig recordar, com la primera vegada, el Martí es va dedicar a anar a quatre grapes fent-se seva la part de la sala oberta al públic. Aquesta vegada va agafar l'espècie de "pinganillu" i va estar escoltant el que es deia a la sala, no sé en quin idioma parlaven però el vam tenir quiet una estona. El que més em va frapar va ser el preu, 20 milions d'euros, dels quals el 40% va pagar Espanya.

Malauradament, durant la visita no es pot passejar pels jardins per veure l'esfera armil.lar o l'entrada de les banderes, ens hem de conformar en veure-ho des de les finestres o entre les reixes.

Dubto que el Martí estigués gaire atent amb les explicacions del guia, va sortir amb els mateixos coneixements amb els que va entrar però en cap moment va ser un destorb. 

Per acabar el matí, i veient que la pluja ens donava una treva, vam baixar a la Place des Nations per fer unes quantes corredisses entre els sortidors d'aigua mentre els avis feien el paper de turista japonès.

Carnestoltes al Bois de la Bâtie

Una cosa molt curiosa a Suïssa és que depèn de la regió es celebra carnestoltes o no, tot depèn de si és un cantó protestant o catòlic. Per tant, a la ciutat de Calvi no han sigut dies de disbauxa però tot i així, vam decidir que s'havia de celebrar si o si.

Dijous gras vaig fer 20 minuts de cotxe per aconseguir llardons, em vaig posar el delantal i em van sortir dues coques de "landrrons" amb "xampinyons", segons el Martí, i les va devorar. Gràcies a una bona amiga, que és una artista amb temes de costura, vaig posar-me fil a l'agulla per fer-li una cua de lleó ja que amb el Centre Català de Lausanne li faríem la màscara el mateix dissabte de carnaval. I tot i haver fet cursos de costura quan era petita, vaig descobrir que no en tinc ni idea.

Feia anys que no menjava botifarra d'ou, aquí no se'n troba, però una senyora del centre de Lausanne va fer el viatge de Barcelona a Ginebra amb la maleta ben carregada  d'aquest embotit tan emblamàtic. El Martí no l'havia probat mai, i en comptes d'agafar el pa amb tomàquet i la botifarra, ell es va dedicar a deixar el pa ben pelat, imagino que li va agradar.

No en teníem prou i vam decidir que amb el centre català de Ginebra organitzaríem un berenar de carnestoltes. Com que no tenim local es va dir de fer-ho en un parc, i vaig donar l'idea de fer-ho al Bois de la Bâtie. El més curiós de tot és que ningú el conexia, i vaig fer descobrir aquest fantàstic indret a 6 famílies. 

Veient que anunciaven un cap de setmana de primavera, vaig témer que el parc no fos un formiguer de nens, i les meves pors es van fer realitat. Trobar aparcament es va convertir en una missió quasi impossible i havíem de vigilar en no esclafar cap gos i no emportar-nos cap cotxet, mai havia vist tanta munió de gent en un parc.

El millor de tot és que en mig d'aquella multitud era fàcil trobar els nostres nens, perquè eren els únics que anaven disfressats. Em va resultar curiós veure com la vergonya s'instal.la cap als 7 anys; els més petits anaven tot cofois amb la seva disfressa i es feien el sord amb els comentaris de la gent, però els que ja tenien quasi set anys, en veure que el miler de nens que jugaven anaven vestits de carrer (encara que de vegades alguns conjunts semblin disfresses), es volien treure la roba de princesa o de bruixa. Us asseguro que el meu no va deixar anar la destral ni un sol moment, anava tot orgullós vestit de bomber amb la cara bruta perquè havia apagat un foc.

No cal dir que no van parar quiets, tots van trobar l'àrea de joc més indicada per la seva edat i fins i tot, es van posar a jugar a cuit i amagar entre mig dels arbres. Quan ja estaven ben cansats vam anar a descobrir els animals que allotja el parc; no tenien por en posar les mans entre les reixes per tocar les ovelles peludes, córrer darrera dels galls d'indis i d'unes altres aus que campaven en llibertat.

Em temo que algunes d'aquelles bestioles van acabar probant les xuxes, doncs cada nen anava amb una bosseta i com que tenen aquelles ànsies d'alimentar els animals... Espero que la propera vegada que hi anem, no hi trobem a faltar alguna de les bèsties perquè no sé fins a quin punt el seu estòmac pot tolerar les llaminadures.

Si no coneixeu aquest parc és un lloc ideal per descobrir-lo aquests dies que la primavera comença a treure el cap.

Musée d'histoire Naturelle

El millor dels nens a aquestes edats és que pots repetir activitats o museus i ells, tenen la sensació que hi van per primera vegada, el problema el tenen els pares, que ja sabem quantes rajoles o escales hi han.

Feia quasi un any que vam anar al Museu d'Història Natural de Ginebra i també era un dia gris i plujós, així que aprofitan que ara hi tenen una exposició temporal sobre els ocells, hi vam tornar anar.

Resulta curiós veure com també evoluciona la seva manera de visitar el museu, feia un any només corria de diorama a diorama, nerviós per descobrir més coses o repetint els sons dels animals que veia. Amb quasi tres anys, la feina era nostre d'arrencar-lo d'un diorama i seguir avançant. Es quedava embadalit i era capaç d'observar el més petit detall, veia animalons entre les fulles que nosaltres se'ns havien passat per alt.
L'altre diferència important és que ara escala i puja a qualsevol lloc, i quan ens distrèiem ja el teníem enfilat fent el mico.
Aquell dia vaig passar una gran vergonya; quan érem a la tercera planta, on s'explica la geologia, va veure uns nens més grans enfilats en un globo terraqui i li feien donar voltes, com era d'esperar, una vegada els nens van marxar, ell va voler fer el mateix. En aquestes, que mentre intentava pujar amb les seves petites cames i donar voltes al globo, un nen més petit s'acosta i ell baixa d'una revolada i li dóna una espenta que el tira a terra, mentre jo i l'altre mare ens quedàvem estupefactes. Em volia fondre, no és la primera vegada que ens demostra que té un caràcter fort i que nos es deixa intimidar ni per grans ni petits, però allò era massa. Per sort tot es va arreglar amb un "pardon" del nen. I després el Martí va passar a una altra cosa tot i que no li treia els ulls de sobre.


El proper tema que el va fascinar van ser unes columnes basàltiques, ja li podia explicar què eren i com estaven formades, gràcies als meus anys a la carrera de geologia, que ell hi veia una confortable cadira. I així el vam tenir una bona estona fins que va sentir la paraula dinosaures.

Després vam anar a veure l'exposició temporal sobre els ocells que està molt ben feta. En una sala hi ha tot de columnes i quan t'hi acostes sents els soroll que fan diferents aus. Llavors tens tot un seguit de plomes que pots tocar i també teles amb cascos per sentir-hi documentals. Com ja va passar al Museu Olímpic de Lausanne, aquí també es va col.locar com va poder el casc per poder sentir el què deia la bona dona.
Vam aconseguir que vingués dient-li que hi havien ous, i així era, una sala allargada amb les parets repletes d'imatges d'ous. Al costat hi ha una petita sala fosca, on el nen no va tenir cap problema per entrar-hi, on s'hi veuen les aus extingides, com ara el Dodo, recreant un cementiri. El més sorprenent és que un escalfred em va recórrer l'esquena allà dins i el Martí estava la mar de tranquil.

A la segona planta hi han col.locat una àrea de jocs on vaig poder evitar un altre conflicte pels pèls. El tema central són els ocells, amb llibres i jocs per totes les edats. Es va sentir atret per uns ocellets de fusta de diferents colors, on cada part anava imantada, i per sort la nena que hi estava jugant l'hi va deixar el seu lloc abans de que la poca paciència del Martí s'hagués exhaurit.

No vam fer totes les plantes, no era el nostre objectiu, senzillament vam dedicar més temps allà on el nen disfrutava. I mentre ell corria per una espècie de casa gran de fusta que hi ha a la primera planta, nosaltres admiràvem a la tortuga Jano, el símbol del museu. El seu nom ve donat pel déu romà de dos caps, i és que aquesta tortuga, igual que el déu, té dos caps (és la primera foto de l'article)

És la tercera vegada que visitem el museu, ja no ens interessen ni els animals ni les pedres, ara disfrutem veient com canvia la percepció del nen a mesura que es va fent gran.

Fitxa tècnica

Horari	Dimarts a diumenge de 10h a 17h
Preus	Gratuït
Adreça	1 route de Malagnou 1208 Genève

Fête de l'Escalade

Aquest cap de setmana es celebra a Ginebra la Fête de l'Escalade, una festa que m'encanta i que intento anar-hi cada any. La Vieille Ville es transforma, els carrers s'omplen de gent vestida d'època, de cavalls, de timbalers, trabucaires, llances... Costa trobar tant ambient en els mesos d'hivern i malgrat el fred, els carrers s'omplen.

Aquesta celebració es basa en un fet històric que va tenir lloc a Ginebra la nit de l'11 al 12 de desembre del 1602. Aquella nit, la nit més llarga de l'any, les forces del duc de Savoia van llançar un atac contra la ciutat de Ginebra. Poc després de mitjanit, un exèrcit de més de dos mil homes es trobava a Plainpalais, i un grup es va dirigir cap als peus de la muralla per preparar-hi les escales. El grup és descobert i les campanes de la Catedral comencen a repicar per despertar el poble que dormia. Els ginebrins van impedir que escalessin la muralla, d'aquí ve el nom "l'escalade", impedint l'invasió de la ciutat.

Segons la llegenda va ser una mare de 14 fills, "Mère Royaume", que es va apoderar d'un gran calder (marmite) de sopa calenta i el va vessar sobre dels atacants; l'enrenou que això va causar va fer que la gent del poble es despertés per defensar la ciutat.
Segurament hagueu vist a les xocolateries i als grans supermercats, marmites (calders) de xocolata plens de massapans representant verdures, i caramels amb els colors de Ginebra (vermell i groc), és típic d'aquestes dates, ja que representen el calder que la Mère Royaume es diu que va tirar als atacants. La tradició diu que el més vell i més jove de la casa, han d'aixafar la marmita tot dient "ainsi périssent les ennnemis de la République!" (així perriran els enemics de la República). Aquest any encara no he comprat la marmita de xocolata, però des de que vam descobrir la tradició que ens divertim esclafant-la en mil bocins i recitant la celebre frase.

Des del 1926 la Compagnie de 1602, organitza cada any aquestes festes durant tres dies, recreant l'ambient que devia regnar a la ciutat a finals del s. XVI als voltants de la catedral. La festa acaba el diumenge amb la desfilada de la comitiva històrica, amb 800 persones vestides d'època, a peu o a cavall, que fan que sigui la desfilada històrica més gran d'Europa.

Però apart de la desfilada, que realment és impressionant de veure però s'hi ha d'anar amb tres parells de mitjons, tot el cap de setmana fan activitats. El divendres fan un homenatge a les 18 víctimes que van morir en l'atac i el dissabte a la tarda comença l'ambient més festiu a diferents punts de la Vieille Ville, i fins i tot a la Plaça de la Catedral hi han jocs i animacions pels nens o es poden veure demostracions de com es montaven les escales, es tallava la pedra, es fabricaven les torxes... Tot acompanyat d'un bon vi calent i de menjar tradicional.
No us podeu perdre el passatge de Monetier que només s'hi pot accedir en aquestes festes i evidentment, sense cotxet, perquè és un carreró estret als peus de l'antiga muralla que comença a la rue du Perron,  molt medieval on l'últim tram només fa 50cm d'amplada. L'any passat reiem perquè l'únic que hi podia passar sense problemes era el nen, tots nosaltres ens vam haver de posar de costat. Al final del recorregut us espera un stand amb vi calent ;-)

També heu d'anar a Treille on hi ha un mercat de pagesos i venen porc senglar, a més a més, cada 20 minuts fan una demostració de tirs de canons i baralles amb espases.
Passejant pels carrers de l'antiga ciutat us veureu transportats en una altra època, a cada racó hi decobrireu alguna cosa i de ben segur, que aquesta festa no us deixa indiferents.

Recordaré sempre la primera vegada que hi vaig anar ara fa 9 anys, els meus pares eren de visita, i una companya de feina me n'havia parlat. La temperatura oscilal.lava entre els -2°C i 0°C i a les 15h de la tarda estàvem plantats com porros (traducció d'una expressió francesa) al mig de la Place Bourg-de-Four per veure la desfilada que començava a les 17h30. Us juro que vam quedar garratibats però impressionants per l'espectacle, era la primera vegada que els meus pares venien per aquelles èpoques i el seu comentari va ser: "t'estimem molt, però no vindrem mai més a l'hivern". Com han canviat les coses des de que tenen un nét, perquè l'any passat vam anar-hi junts a la festa tot i que no vam veure la desfilada.

Aquí teniu el programa, si hi aneu potser ens veurem!

Musée des Pompiers à Genève

Diumenge passat, el Pays de Gex es va despertar sota d'un gran diluvi i amb una hora més al rellotge degut al canvi d'horari.
Era necessari trobar alguna cosa interessant i sota cobert per marxar de casa, perquè a les 8h30 ja estàvem a la porta apunt per sortir.

Vam fer una parada al mercat del poble per comprar el dinar dels diumenges, pollastre a l'ast i vam anar al Museu de Bombers de Ginebra.

No sé si és el fet de que el seu pare és bomber, però el Martí es torna boig quan veu un camió de bombers, quan sent les sirenes o veu fum. Els seus dibuixos preferits, a part del Mic, són Fireman Sam i qualsevol furgoneta de color vermell és un cotxe de bombers.

No només el nen rep les conseqüències de la professió del seu pare, jo també m'estic convertint en una experta, i era la primera vegada que veia cotxes tan antics, estris sortits del laboratori de l'inspector Gadget i material de col.leccionista.
A l'entrada hi trobareu vells camions de principis del segle XX, en els quals hi podreu pujar demanant permís als bombers juvilats que s'encarreguen del manteniment del museu. Són d'alló més rudimentaris però imagino que en aquella època eren innovadors i últims models.
Al primer pis hi ha l'evolució de les mànegues i les bombes d'aigua, les pobres havien de treballar de valent perquè l'aigua sortís amb la pressió suficient, no es limitava en obrir una aixeta.
Una cosa ens va cridar l'atenció a les vitrines on hi tenen els cascs, perquè hi tenen una secció amb cascs del món i allà hi vam trobar un casc dels Bombers de la Generalitat, un casc que el meu home havia portat quan va començar en aquest món.

A l'últim pis hi podem descobrir els diferents extintors que hi han hagut al llarg dels anys i algunes escenes reconstituïdes. El que més em va sorprendre va ser la granada extintora, no n'havia vist mai cap i segons el meu home, no està provat de que fossin eficaç.
També hi ha un trasto que sembla un estri de tortura, el "resucitador"! Una cosa molt estranya de ferro amb una palanca lateral per tal de "resucitar" els ferits en cas de parada cardíaca, per sort no es va utilitzar mai perquè dubto de la seva possible eficàcia.

És un museu diferent però potser massa centrat amb objectes històrics, sobretot pels més petits que l'únic que volen és tocar i experimentar. Però a tots tres ens va agradar i fins i tot el Martí va fer el tímid per pujar als camions.

Potser algun dia em penediré d'haver visitat tants parcs de bombers i tants museus, però per ara sé que és un èxit assegurat.

Horari	Dimecres i diumenges	10h a 12h i de 13h30 a 15h30
	TANCAT	Els dies festius, per Nadal i el juliol i agost
Preus	Adults i nens	Gratuït
Adreça		Rue du Stand 1bis, 1204 Genève

La Fraisière a la tardor

Com us vaig dir ahir, aquest cap de setmana els sogres ens han vingut a veure i com que tenen un hort, vam decidir portar-los a la Fraisière. És sorprenent com amb poques setmanes canvia tot, i la terra deixa de donar-nos tomàquets i pebrots, i totes les verdures d'estiu queden substituïdes per les carbasses o per unes menys gustoses, com les cols.

Quan vaig arribar a la regió franco-helvètica em vaig apendre el nom en francès de la carbassa, courge però llavors quan deia courge la gent em corretgia i em deia: "no, això és un potiron, o no és una citrouille o un potimarron". El francès ens demostra la seva riquesa de vocabulari o les ganes de tocar la moral, perquè tan en català com en castellà totes aquestes formes reben el mateix nom: CARBASSA!
Així doncs, en aquesta foto hi han potirrons que són els grans de color taronja; els potimarrons que són els petits de color taronja que tenen gust de castanya; i les courge butternut que són aquestes allargades que els antics banyistes feien servir de cantimplora. I les carbasses que fan servir els americans per Halloween es diuen citrouilles.

En fi, després d'aquest petit incís, que sempre m'ha portat de corcó, anem al que anàvem. A la Fraisière encara hi trobem gerds, vaig preguntar a la mestressa fins quan es pot venir a collir i em va dir fins la primera gelada. Per tant, és qüestió de setmanes! Després, ens haurem d'esperar fins al mes de maig quan arribaran les maduixes, això si l'any que ve tenim primavera!
Malgrat que l'època de collita està apunt d'acabar-se, el mercat segueix obert els dilluns, dimecres i dissabtes de 8h a 18h però amb menys verdures i fruites per triar, perquè arriba l'època avorrida.

Ens vam endinsar cap el cultiu de gerds i gràcies a la poca afluència no cal caminar metres i metres per trobar aquest deliciós fruit vermell. Això si, vam acabar amb els peus ben mullats, per tant aneu-hi preparats! Com ja és costum, tots els gerds van acabar a la boca del Martí, que anava com boig arrencant-los i posant-se'ls a la boca de tres en tres, i al vespre vaig haver de treure un munt de taques! Però és igual, si hem d'acabar de fang fins els genolls i ben tacats, s'hi acaba, perquè el nen va disfrutar com un boig. Sobretot quan el seu avi el va posar dins d'un enorme carretó i el va passejar per la granja, i ell tot cofoi anava dient adéu mentre a la iaia i als seus pares, la vergonya els invadia.

Per més informació aquí teniu la seva pàgina web http://www.lafraisiere.ch/33/Marché.html

Jardin Alpin: sortim després de la pluja!

Han passat quasi quince dies des de l'última entrada i no tinc una bona excusa. La veritat és que els últims dos caps de setmana no hem fet res d'especial, el temps no acompanyava, teníem mandra i falta de idees noves. Perquè sí, jo també em quedo sense idees, potser és per culpa d'aquest dies humits que em remullen les neurones.

Aquest diumenge vam fer com els cargols; quan va parar de ploure vam anar a saltar bassals. Els adults ho veiem com una rucada però a ells els hi encanta; nosaltres mai ens posaríem dins d'un toll d'aigua però ells s'hi senten atrets com les mosques a la mel.

Com que havíem deixat els sogres a l'aeroport, vam decidir parar al Jardin Alpin perquè el nen s'esbargís una mica i arribés ben cansat a casa.
Pels qui no hi hagueu estat mai, és un petit parc però que fa el fet per passar-hi una estoneta, una tarda trista de diumenge. Com sempre, el més difícil serà aparcar el cotxe sobretot el cap de setmana; no perquè el parc estigui ple de gent sinó perquè al voltant està ple de pisos.

Era la primera vegada que hi anava a la tardor, i mentre el nen corria entre els immensos arbres, nosaltres vam gaudir dels canvis de colors dels arbres, els parterres de fulles i els minsos ratjos de sol del capvespre.

Tot i ser petit, el parc té uns quants animals que segur que faran les delícies dels nens. Aquesta vegada, no hi havien cérvols, o estaven amagats però si que hi havien un munt de cabres eixuplugades i unes oques gegants que trencaven el silenci amb els seus crits. A la que veien que algú s'acostava a la reixa, elles també s'apropaven per veure si els hi donaven un tros de pa, i us puc ben dir que no paraven de reclamar. Ben aprop de les gallines, ànecs, oques i altres aus hi ha una àrea de jocs pels més petits. I aquí va ser on el Martí va quedar xop!
Per primera vegada va pujar amb un gronxador de nen gran, aquí no hi ha aquells on els nens queden completament agafats. La vam explicar el sistema i feia anar les seves petites cames amunt i avall per agafar embranzida. Sempre m'ha encantat volar pels aires, així que com que no hi havia més nens em vaig posar al gronxador que quedava lliure, i mare i fill anàvem amunt i avall al mateix ritme.
Us he dit que va acabar mullat com un poll, i la culpa la va tenir el tobogan. Li vam ensenyar que estava ple d'aigua però a ell tan li feia, així que es va dedicar a eixugar-lo amb el cul.
Aquest és el problema d'anar a un parc amb jocs després de que hagi plogut; o et lies la "manta al cap" i et dius que tan és que acabi xop o no pares de dir-li que no pot jugar i acabeu tots amb males cares. També hi ha una tercera opció, comprar a l'H&M o C&A una mena de "peto" de plàstic com els que porten els pescadors de riu. Què no inventaran!

Course de l'Escalade

Alguns de vosaltres sabeu què és la Course de l'Escalade i d'altres ho desconeixeu completament. Us escric sobre aquesta tradicional carrera ara perquè la data límit d'inscripció és l'1 de novembre.

Comencem amb una mica d'història! La cursa es celebra el cap de setmana abans de la festa que commemora l'Escalade. I què és l'Escalade? Doncs és la victòria de la República de Ginebra sobre les tropes del Duc de Savoie la nit del 11 al 12 de desembre del 1906.

La mítica cursa dura tot el dia i recorre la "vielle-ville" de Ginebra. Tothom hi està convidat, petits i grans, i pels que em coneixeu una miqueta, ja us imagineu que sempre l'he viscuda com espectadora! Segons l'edat i el sexe el recorregut varia en número de quilòmetres, pels més petits és 1,8km, pels adolescents 2,3km, per les dones 4,7km i pels homes 7,2km.

No cal ser Usain Bolt per participar-hi, i si el que voleu és riure una estona amb un grup d'amics o amb tota la família, us podeu inscriure a la cursa de la "Marmite" que comença a les 18h30 i on tothom va disfressat. La cursa és de 3,4km i no hi ha cap mena de classificació, l'objectiu no és arribar el primer a la meta sinó lluir la millor difressa.

Al ser Ginebra un cantó protestant no celebren el carnestoltes i aprofiten aquest dia i el cap de setmana de l'Escalade (els nens) per convertir-se en princeses o animals ferotges.
El Parc de Bastions s'omple i moure's amb cotxet és complicadíssim però l'ambient és espectacular. L'únic problema és que la cursa és el desembre, aquest any serà el dissabte dia 7, i per tant a les 17h ja és fosc i les probabilitats de mal temps són enormes. Aquest serà el tercer any que el meu home hi participarà, el primer any plovia, el segon feia un fred de mil dimonis i potser aquest any nevarà. Això si, aquest any li compraré una semarreta de color "pistatxu", tipus Tata Martino, perquè entre que és fosc, el miler de participants i que tots van de negre, sembla una munió d'escarbats i veure'l per animar-lo és complicat.

Potser algún dia ens animem a participar a la cursa de la "Marmite", tots tres corrent disfrassats però de moment, em conformo en animar als participants i gaudir de la xauxa.

Drôle de physique

Aquest cap de setmana no li hem vist el pèl al meu home, eren les portes obertes del CERN i ha treballat més hores que un rellotge. Però malgrat que el Martí és petit i que el temps no ens acompanyava, es pot dir que nosaltres també hem passat bona part del cap de setmana al CERN.

Evidentment, no hem pogut baixar a l'accelarador (LHC) perquè les entrades van volar  i a més a més, l'accés era per majors de 12 anys, però no ens calia baixar sota terra per descobrir la màgia de la física, o per viure experiències úniques.

La veritat és que pensava que no hi hauria res d'interessant per un nen de 2 anys i mig però va resultar ser fals. Va disfrutar com un boig apagant el foc amb un extintor; va al.lucinar amb el nitrògen líquid, sobretot amb el fum que desprèn i veient com flotaven els imants sobre d'un superconductor; va menjar-se un gelat congelat gràcies al nitrògen; va "pescar aneguets" amb un braç elèctric i va tocar el cel pujat d'alt d'una plataforma elevadora, ell solet i mirant com n'era de petita la mama des de les altures; li van pintar la cara amb un electró o gluó o quark, no recordo quin era...

Però després d'haver fet de mini-bomber el que més el va fascinar va ser levitar sobre d'un patinet, tot gràcies a la màgia dels superconductors, els imants i el nitrògen. Va ser d'allò més curiós desplaçar-se "volant" amb l'ajuda d'una petita empenta, és com si estiguéssim dalt d'una catifa màgica però a només 2cm de terra. El viatge el vam realizar dues vegades i després vam poder experimentar nosaltres mateixos posant un imant refredat amb nitrògen sobre d'una pastilla superconductora, vam quedar fascinats com l'imant flotava impertèrrit. L'odiosa física de BUP es va convertir en màgia.

No us explico tot això per fer-vos la babarota, perquè els Open Days ja s'han acabat, i malgrat que l'any que ve sigui el 60 aniversari del CERN qui ens diu que organitzaran alguna cosa semblant; sinó perquè cada dissabte a les 15h de la tarda, en el Miscrocosmos s'organiza un taller pels menors de 14 anys anomenat Drôle de Physique. La durada és d'una hora, us explicaran les particularitats del nitrògen i com la física ens acompanya cada dia. No cal reservar però s'ha de demanar confirmació de que es fagi l'activitat el dia abans trucant al +41 22 7677676.
Us haig de ser sincera i dir-vos que no hi he anat però el dia de les portes obertes vaig veure, amb el Martí, la versió reduïda i als dos ens va encantar. Ara que els dies plujosos i boirosos han arribat és una bona manera d'ocupar el dissabte a la tarda, i així mai t'allitaràs sense saber una cosa més! (traducció una mica cutre de "Nunca te acostarás sin saber una cosa más")

Verger de St-Loup

Després d'emportar-nos una gran decepció amb la visita al Parc de Challandes vam decidir de probar sort a la Festa de la Poma que tenia lloc al Verger de St-Loup, i el dia va millorar considerablement.

El verger es troba a les afores de Versoix i als anys cinquanta els terrenys estaven ocupats per blat i colza, però als seixanta hi va haver una reconversió plantant el primer verger de pomes Golden i Starkrimson. L'evolució va continuar i avui tenen més de 20000 pomers i perers, amb una quinzena de varietats.

Hi havia una degustació de pomes i peres, que com és d'imaginar el meu fill va saquejar, i també de sucs de poma, pera i cidre. Vam arribar a l'hora de dinar i el menú era deliciós, es notava que els ingredients utilitzats eren de granja perquè eren d'alló més gustosos.

Amb la panxa ben plena vam fer una visita als cultius, la vista se'ns perdia entremig de centenars de rengleres de pomers, tots ells plens de pomes. La feina va ser nostre perquè el nen no es dediqués a fer la seva pròpia collita i malgrat que les explicacions del propietari eren d'alló més interessants, vam haver de marxar abans de que el Martí en fes una de les seves. Això si, abans de marxar vam comprar pomes de la classe Diwa que mai havia vist ni provat, i el millor suc de poma que he begut mai, i venint de mi que no m'agrada aquest suc, és tot un compliment.

Però no només escric aquesta entrada per fer-vos la babarota, sinó per dir-vos que a partir de mitjans de septembre el verger disposa d'una botiga per anar-hi a comprar directament les pomes, que són les mateixes que després trobarem a la Coop o la Migros.
Tothom coneix les varietats Golden, Royal Gala i Granny Smith, però havieu sentit a parlar mai de les varietats Idared, Jonagold, Topaz, Fuji, Diwa.... Totes elles amb sabors diferents, algunes ideals per fer coques o compotes, i d'altres per menjar-les a mossegades.

La botiga obre de dimarts a divendres de 15h a 18h, i els dissabtes de 9h a 17h. A més a més, hi trobareu sucs de poma frescos, sucs de poma pasteuritzats, sucs de pera pasteuritzats, cidre i peres del tipus Conference i Harrow.

Si sou pomers val la pena d'anar-hi, sobretot per donar vida als productors locals i trobar varietats que mai arriben als grans supermercats.

Parc Challandes

Aquest cap de setmana no volíem anar massa lluny i vam estar de sort perquè hi havien activitats a tocar de casa. Però de tant en tant, les coses no surten com ens agradaria, i malgrat que us proposo activitats a la pàgina del facebook, de vegades aquestes ens deceben. Això és el que ens va passar el diumenge quan vam anar a les portes obertes del Parc Challandes.

L'any passat vaig veure que hi havia un parc amb animals a Bellevue, a només 15 minuts de casa, i de seguida me'n vaig informar. Resulta que només el pots visitar una vegada i després t'has de fer membre de l'associació.  No sé per què no hi vam arribar anar mai però aprofitant les portes obertes vam decidir deixar-nos-hi caure.

El parc acull animals perduts, abandonats, o massa joves per rependre la llibertat. Alguns d'ells poden tornar a la natura i d'altres, es queden al parc. El parc alberga linx, panteres, servals, alguns micos, llops, ossos rentadors, diferents aus....

Evidentment, a primer cop d'ull la tasca que fan em sembla brillant però quan veus les instal.lacions... Vaig sortir d'allà empipada, sense entendre com l'Estat de Ginebra permet que els animals visquin d'aquella manera, sense comprendre per què no els traslladen en un indret més òptim.

Només entrar tens la sensació d'estar anxovat i una ferum t'omple les narius. Resulta obvi que el parc no està preparat per acullir visitants; els camins estan fets amb rajoles desaparellades i són estrets, impossible d'anar-hi amb un cotxet i de difícil circulació quan els visitants es paren per observar els animals, ja que el camí queda bloquejat. Algunes de les feres s'han convertit en animals de companyia, com el lleopard de les neus, anomenat Papillon, que quan el crides s'acosta de seguida.

En una casa, hi tenen milers de gàbies unes sobre les altres, amb ocells, ratolins, tortugues... i el tuf aquí és insuportable.

Només vam necessitar 30 minuts per fer el recorregut, està clar que tampoc ens hi vam encantar. A més a més, per més inri, al nen se li va tancar una d'aquelles portes de ferro amb contrapès contra els morros. Estava oberta, ningú la va tocar i de sobte, pum!!! El nen va caure assentat a terra amb un bon nyanyo acompanyat de plors.

A nosaltres no ens hi tornaran a veure però si hi voleu anar, només obren els matins de 9h30 a 12h i la primera visita és gratuïta.

La Fraisière

Us tinc abandonats, les hores passen volant i a més a més, el mateix dia que vaig publicar l'entrada dels hospitals hi vam acabar; el Martí va caure però per sort només va ser un ensurt.

Aquest dissabte vam descobrir un indret genial i a més a més, aprop de casa. Es tracta de la granja la Feuillasse a Meyrin, potser més coneguda com la La Fraisière. És una granja amb més de 80 anys d'història i des del 1926 la famíla Stalder s'encarrega de l'explotació.

El que té d'especial aquesta granja és que vosaltres mateixos podreu collir les fruites i verdures. El funcionament és ben senzill, heu d'anar equipats amb un cistell i una caixa rígida (pot ser una carmanyola), aparqueu el cotxe a l'entrada o al voral de la carretera, i us dirigiu cap als camps passant entremig de la granja.
Segons l'època podreu collir gerds, maduixes, mores, mongetes, groselles, tomàquets, carbassons, patates, melons, carbasses, cols i síndries. A més a més, la granja proposa un petit mercat amb altres productes de la terra arribats del cantó del valais.
Una vegada hagueu omplert el cistell aneu fins el petit mercat i pagueu la vostra collita a un preu bastant econòmic.

Al ser la primera vegada anàvem com uns passerells seguint a les altres famílies, i vam preguntar a una parella com anava el tema. A l'entrada hi vam trobar un panell amb les fruites i verdures que hi podíem collir. És època de gerds però no n'hi va haver cap que caigués dins del cistell, tots anaven a parar a la boca del Martí. Al principi no sabia que només s'agafaven els vermells però al cap de pocs segons es va convertir en un expert. I mentre saludava als avions que s'enlairaven (l'aeroport és al costat) s'omplia la boca amb aquest fruit vermell.

Llavors vam anar a buscar els tomàquets. Passejar entremig de les tomaqueres era fantàstic tot i que de vegades, el nen no s'atrevia a passar entre elles. L'olor era embriagadora i fins i tot, cada vegada que el nen agafava un tomàquet ens el posava al nas i ens deia "olora, ummm, que bo". Després de 9 anys fora de casa per fi he trobat tomàquets que fan olor, i us puc dir que estan boníssims. 
Nosaltres li deiem quins podia agafar i ell amb una força bruta els arrencava.

Per acabar d'omplir el cabàs vam anar a buscar pebrots, i aquí al pobre nen li vam crear una contradicció. Fins aleshores li havíem dit que s'havia de collir quan eren vermells, i ara li dèiem que havia d'agafar els verds. Ens vam limitar a indicar-li quins havia de collir i ell, ben eixerit, els arrencava i cap a la bossa. Si hagués sigut pel Martí, haguéssim deixat els camps pelats.

En el mercat vam comprar prèssecs, i Déu meu quins prèssecs, sucosos i deliciosos; i també mores que van desaparèixer en menys de 12h. També hi havien els mateixos tomàquets que acabàvem de collir, però si no volies fer la feina bruta, evidentment eren més cars.
Segons l'època de l'any i el clima, les collites canvien així com també els dies que obren, però per norma general obren els dilluns, dimecres i dissabtes de 8 a 18h de juny a novembre.
No us ho deixeu perdre sobretot si voleu recuperar el gust de les fruites i verdures, perquè res madura dins de les neveres.

Com que el dissabte passat el dia estava una mica "tonto", després de fer de pagesos vam anar a l'Aèro-bistro a fer un café i a admirar els grans avions. Un matí divertit, econòmic, diferent i aprop de casa! I sobretot, És una bona manera de que els nens sapiguen d'on surten les verdures, que prenguin conciència del que és treballar la terra, de menjar sa i bo.

Aéro-Bistro

De vegades resulta difícil trobar activitats que estiguin aprop de casa i que no signifiquin passar el dia fora. La setmana passada en vam trobar una que pot tenir els nens bocabadats durant una horeta i tu, mentrestant, et pots prendre una Coca-Cola tranquil.lament.

A Meyrin, aprop de l'escola d'aviació hi trobem l'Aéro-Bistro. És un bar-restaurant, regentat per thailandesos, que queda a peu de pista de l'aeroport de Ginebra.

D'acord, de vegades el soroll és estrèpit i depèn de com bufa el vent et ve una flaire de querosè però resulta fascinant veure el tràfic aeri, perquè és un no parar.

Com que l'escola està just al costat, veureu com treuen d'un hangar una avioneta arrosegant-la i es prepara per enlairar-se. La veritat és que quan veus els moviments de les ales d'un costat a l'altre penses que és impossible que aquella andròmina sigui capaç d'enlairar-se, no té tanta estabilitat com els grans avions comercials i fa que tinguis sensació d'inseguretat.

Segons de les condicions metereològiques els avions aterren o s'enlairen cap un sentit o un altre. Em pensava que s'anaven tornant aterrar i enlairar però resulta que va per tandes. És impressionant veure com van aixecant el morro i en un obrir i tancar d'ulls, perds l'avió de vista.

El Martí no era l'únic nen que els admirava, n'hi havia un de 4 anys que es sabia tots els logos de les companyies aèries i fins i tot una vegada, em va corregir.
Els comentaris dels nens sempre fan gràcia, tenen una lògica ben curiosa i cridava dient adéu als avions esperant que els passatgers també el saludessin. A més a més, per ell tots els avions van i venen de Sabadell, fes-li entendre que hi han altres destinacions.

Si no teniu ganes de prendre res però voleu veure aquests enormes aparells, just al costat del bar hi ha un banc on us hi podreu seure tranquils sense que tingui cap impacte en la vostra butxaca.

No hi hem anat mai a menjar però tant es pot menjar cuina local com thai. Si hi aneu ja em direu què tal és. Per cert, hi ha una part de la terrassa on serveixen a les taules però la part que queda més aprop de les pistes és self-service.