Fent turisme als hospitals/ Haciendo tursimo en los hospitales/ Tourisme aux hôpitaux

A casa nostre els hospitals formen part del edificis turístics a visitar quan estem fora de casa. Tots tres hem acabat al metge durant les nostres vacances i podem dir que als tres països on hem "tastat" la sanitat, aquesta és correctíssima.

El primer en instaurar la visita a les urgències va ser el meu home en el nostre viatge de nuvis. Si, si, es va obrir el cap amb l'aixeta de la dutxa quan es va ajupir a recollir el sabó. El més al.lucinant de tot és que quan vam trucar a la recepció de l'hotel per demanar una ambulància, l'home ens va dir que hi anéssim caminant! D'acord que l'hospital estava al cantó però ja ens podeu imaginar caminant en la negre nit amb el meu home aguantant-se una tovallola al cap. Vam haver-nos d'esperar més de 3h i quan per fi ens van atendre, vaig estar apunt de caure en rodó a causa de les preguntes del meu home, les explicacions del metge sudanès, la panxa buida i els vomits dels altres pacients. Ara resulta graciòs però en aquells moments.... Els punts els hi vaig acabar treient jo una vegada arribats a casa i li ha quedat un bon record de la nostra lluna de mel.

Després em va tocar a mi. Quan ets petit no paren de repetir-te que no es corre per les escales però quan en tens 27, vas amb amics i vols agafar el metro que sents arribar, oblides els savis consells dels teus progenitors. Em vaig torçar el tormell i el resultat va ser un esquinç. No us podeu ni imaginar com se'm va posar el peu, semblava un botifarró. Evidentment no vam agafar el metro que m'havia fet córrer tot rient, i ens vam parar a la plaça principal de la ciutat per trucar al 112. Al principi tot eren bromes però quan vaig veure les sirenes i els turistes que ens envoltaven, la cara em va canviar de cop. Vaig fer el meu primer viatge en ambulància. Degut als meus trets creien que era una autòctona i tothom es dirigia en l'idioma del país. Vaig sortir de l'hospital amb crosses i amb el peu ben envenat. Encara ens quedaven 2 dies de visita i fer turisme amb crosses resulta diferent. Per cert, no et deixen pujar a l'avió amb elles, les has de deixar a la guixeta d'equipatge especial, juntament amb les bicis, esquis i altres. Em van proposar una cadira de rodes per arribar a la porta d'embarcament però tampoc no era plan, així que hi vaig arribar agafada del bracet del meu home.

Per acabar, aquest estiu li va tocar al Martí. No feia ni 48h que les vacances havien començat i el senyor va decidir saltar un esglaó, una cosa ben banal, tots els nens ho fan, però no sé com s'ho va fer per acabar coix. Si, si, caminava coix i ens deia que no podia caminar. De seguida el vam mirar, buscant alguna inflamació o cop, però no hi havia res aparent i vam pensar que ens prenia el pèl. Però quan vam arribar al tobogan i ell volia córrer a pujar-hi i no podia, llavors ens vam espantar. Quan tens un nen molt mogut i de sobte està quiet, vol dir que alguna cosa li passa. Així que l'endemà ja ens veus anant cap al CAP. Hi havia una cua monstruosa però per sort ens van posar entre les visites de pediatria i va ser una pediatra la que el va veure. A la sala d'espera els veies tan tranquil, xerraire com sempre mentre la resta de nens anaven amb el xumet i feien cara de malaltons. La pediatre el va fer estirar a la camilla i li va anar preguntant si li feia mal allà a on li tocava. Però t'has de creure el que et diu un nen de 2 anys i mig? Entén la pregunta i és conscient del dolor? Doncs resulta que si, perquè li va posar el dit al nas i ell va dir un no amb un to de quina ximpleria em preguntes. El diagnòstic va ser una fascitis i el tractament una setmana de dalcy. L'hauríeu d'haver vist desprès de dues dosis d'ibuprofè, el meu belluguet havia tornat!

Per cert, una visita a les urgències del CAP sense probes externes són 65€, i ni tan sols el va pesar per saber la dosis d'ibuprofè o auscultar, i ni va gastar tinta del boli però es paga el que sigui per posar un nom a la coixera inexplicable del teu fill.

Us aconsello que quan viatgeu per Europa demaneu la targeta sanitaria europea, a Espanya només és vàlida un any i es pot fer per internet a través d'aquest link https://sede.seg-social.gob.es/Sede_1/Lanzadera/index.htm?URL=98
Si teniu la "Carte Vitale" francesa també es pot fer tramit per internet http://www.ameli.fr/assures/droits-et-demarches/a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-en-europe.php

NY amb un nen de 21 mesos: The end

Si no heu passat un cap d'any a la Gran Poma no us podeu ni imaginar l'embolic que es crea. A les 15h de la tarda tots els accessos a la 7th Ave i a Broadway Street estan tallats, sents volar els helicòpters, veus els SWAT equipats amb totes les armes inimaginables passejant pels carrers, centenars de cotxes de polícia, milers de polícies... i riuades i riuades de gent! 

Tot per veure com cau la bola! 

Nosaltres teníem l'hotel a la 7th Ave i ja ens havien dit que hauríem d'entrar per la porta lateral i que a més a més, hi hauria un control policial. I així va ser, a les 16h30 de la tarda la munió de gent era impressionant, i quan vam arribar a l'alçada del nostre hotel, una barricada ens barrava el pas. Hi havia cua per poder parlar amb el poli que vigilava que ningú es colés i en cap moment, vam tenir prioritat per anar amb un nen. El poli ens va demanar les cartes d'accés de l'habitació de l'hotel i ens va regirar les bosses i el cotxet, no fos cas que entre els bolquers hi portéssim material perillós. Si a aquella hora de la tarda ja era un caos entrar i sortir de la zona, no ens volíem ni imaginar qué pasaria més tard. Vam saber que l'hotel organitzava un sopar de cap d'any amb vistes a la riuda humana passant fred, i vam decidir que era la millor opció per despedir el 2012.

L'atracció del restaurant va ser el Martí i el Mic, amb el seu barret de festa i amb les ulleres 2013 que la taula del costat li va deixar. Abans de pujar a l'habitació vam sortir a veure l'ambient que es respirava al carrer a -1°C, la bogeria era total i malgrat que sempre havia dit que m'agradaria celebrar el cap d'any a Times Square, no hagués canviat el lloc a ningú.

Visitar el Memorial 9/11 amb un nen té el seu risc, és un lloc de silenci i per molt que li intentis explicar que no pot cridar no t'assegures que en aquell precís moment li agafi una rabieta i comenci a xisclar amb totes les seves forces. A més a més, ell veia el Memorial com un parc per córrer i ens va demanar sortir del cotxet, per sort vam aconseguir mantenir-lo "lligat" i controlat. Això si, apart d'haver de reservar la visita per dia i hora, et fan passar un control de seguretat pitjor que el de l'aeroport; però a diferència del dia de Cap d'Any, ningú es va mirar ni el nen ni el cotxet; bé si, ens van preguntar a on havíem comprat el sac del cotxet.

L'únic moment que ens va limitar anar amb un nen tan petit va ser per poder veure un espectacle a Broadway. Alguns dies hi han sessions a la tarda però el problema és que tant és quina edat tenen els nens, han de pagar l'entrada completa, i no són quatre duros. Us imagineu pagar tres entrades i que el nen no estigui quiet a la butaca, que un dels dos es passi més estona a fora amb ell que veient el show? Hi havien dues ocpions:
- Opció A: demanar a l'hotel si tenien servei de baby-sitting, deixar-lo amb una nany de parla anglesa, segurament plorant, i que el pobre es dirigís en francès i fos un caos total.
- Opció B: un dels dos es quedava amb el nen, i l'altre anava a veure un musical.

Em sembla que és evident per quina opció vam optar, no?!? Vaig ser jo qui va tenir l'honor d'anar a veure The Lion King, un altre somni fet realitat. La pitjor part va ser pel meu home, no perquè no podia veure el show sinó perquè va haver de consolar els plors del nen i respondre les preguntes d'on era la mama.

Fins i tot vam anar a fer un brunch en un penthouse. A l'anar-hi amb un menor no ens hi deixaven anar entre setmana a l'hora dels còctels, així que vam anar-hi el dissabte com a final de festa, per despedir-nos d'aquesta màgica ciutat. Evidentment les vistes eren impressionants i el Martí es va portar la mar de bé, sobretot perquè va trobar un altre nen amb el que jugar.

El vol de tornada era de nit i tot hi sortir 3h30 abans de l'hotel, una mica més i perdem l'avió. Vam trobar un tràfic de mil dimonis, i el taxista va fer tot el possible per arribar-hi a temps. Però us podeu imaginar el neguit que vam passar.

Quan ja estàvem situats a la porta d'embarcament, vam anar a treure'ns els "leotardos", vam gastar els últims dòlars i el nen no parava de dir-nos que tenia son. Dalt de l'avió li vam fer un llitet just als nostres peus, perquè si recordeu, havia reservat els seients per telèfons i estàvem junts darrera dels lavabos. El nen es va adormir, però una hostessa quan ho va veure ens va clavar una bronca impressionant. Per seguretat, els ningú es pot estirar a terra perquè si hi han turbulències pot acabar dalt del sostre. En fi, que després de barallar-nos'hi, quan vam veure que no hi havia res a fer, vaig agafar el nen i va seguir dormint sobre meu. Evidentment, jo no vaig dormir gens!

No ens en penedim gens d'haver viatjat amb ell, encara que no ho recordarà, però així tenim una bona excusa per tornar-hi!

NY amb un nen de 21 mesos: 2a part/ NY con un niño de 21 meses: 2a parte

El que em feia més por és que degut el canvi d'horari, el nen es despertés a les 5h de la matinada i em digués que ja en tenia prou de dormir. Perquè per molt que NY és la ciutat que mai dorm, no era plan llevar-se tan d'hora. Per sort, va aguantar fins les 6h i a les 8h ja sortíem a descobrir el que ens oferia la ciutat.

La primera parada va ser pujar al Top of the Rock, i el nen va al.lucinar amb la velocitat de l'ascensor. Estava molt ploramiques, no s'havia acostumat al canvi d'horari i la proba va ser que va caure de morros a terra, i durant tot el viatge un bon blau va adornar el seu front.

Feia tant fred que quan érem al carrer el nen no demanava ni sortir del cotxet ni caminar, entre el gorro, la bufanda i el sac, només se li veien els ullets. Adaptar-se al nou horari li va costar un dia i mig, fet pel qual estava una mica pesadet.

Nosaltres no som massa de museus i viatjant amb un nen encara menys, per tant, no era plan de passar tot un matí al MoMA però si que vam anar al Museu d'Història Natural.

Quan va veure tots aquells dinosaures el primer que va dir va ser: "Cavalls!" Quin tip de riure ens vam fer; anava com boig admirant aquells esquelets i reconeixia els elefants, les tortuges o els peixos prehistòrics com a tals.

Els diorames on es troben les representacions d'alguns animals en el seu estat natural, ell corria i cada vegada que veia un mico es posava les mans sota les aixelles i començava a fer el soroll d'aquests animals.

Va acabar rebentat, i evidentment, quan vam sortir per passejar per Central Park, ell es va adormir.

Vam visitar tot el que volíem veure i també vam fer coses per ell, però algunes vegades amb la mala sort que dormia, com quan vam entrar a la botiga de joguines Fao Schwarz, on fins i tot un treballador miran com dormia el nen ens va dir que no havíem triat el bon moment per anar-hi, o potser si! Perquè coneixent-lo només en entrar tothom hagués sabut que es diu Martí.

Quan vam agafar el ferry a Staten Island es va despertar quan ja arribàvem al port, i només obrir els ulls i veure el Hudson, ell va dir, : llac!!! Pensant-se que era el Llac Léman.

A on el vam despertar va ser quan vam anar al Museu dels Bombers, on de seguida un bomber jubilat li va posar un casc i el jaquetó que arrossegava per terra. El casc va caure a terra un centenar de vegades i la feina que vam tenir perquè el deixés, doncs ell se'l volia emportar. Després dels atemptats del 11-S, dins del museu hi ha un memorial amb una espelma, ja us podeu imaginar què volia fer? Era un indret de silenci i recolliment, molt emotiu, i nosaltres intentant que el casc no caigués a terra i que el nen no bufés l'espelma.

El va impressionar el soroll del metro; se'ns va quedar mirant per saber si havia de plorar o riure i encara ara em diu que el metro de NY fa soroll, tutum, tutum.

Imagino que pocs de vosaltres heu anat al zoo de Central Park i encara menys, al Children Zoo, però per nosaltres era visita obligada. I tret del rellotge Delacorte no hi ha res que recordi a la peli Madagascar, no us hi espereu trobar ni lleons, ni girafes, ni zebres; però si lleons marins, micos, ossos polars, pingüins, pandes...
En el Children Zoo per un "quarter" podreu obtenir menjar per alimentar a les cabres i a les ovelles; imprescindible pel nostre fan dels animals.

Fins i tot vam celebrar el cap d'any, encara que no a Times Square ja que a les 9h del matí la gent ja esperava per veure caure la bola a mitjanit. El pitjor no era esperar més de 12h sinó els zero graus i el vent gèlid.

Continuarà....

NY amb un nen de 21 mesos: 1a part/ NY con un niño de 21 meses: 1a parte

Imagino que només veien el títol de l'entrada molts de vosaltres haureu pensat que estem bojos, potser si però no me'n penedeixo gens d'haver fet aquest viatge amb el "bitxo" de casa.

Feia anys que volia anar a NY però anar-hi al Nadal, per veure la pista de patinatge del Rockefeller Center, el gran arbre de Nadal, la decoració.... Així que aprofitant que el nen encara no pagava billet d'avió, ens vam animar a anar-hi per Cap d'Any.

No feia ni dos minuts que havíem comprat els billets d'avió que ja em deia que estàvem grillats per voler fer un viatge tan llarg amb un nen de 21 mesos a sobre dels genolls!

No havien ni passat 24h de la compra que trucava a la pediatre perquè em digués si hi havia algún medicament per deixar el nen KO i que dormís durant les 8h30 de vol. Perquè el que més em preocupava era que estigués donant guerra en aquell espai tan reduït. Em va dir que no li podia res, que només podia recórrer a l'homeopatia, i encara que no hi creiem massa, qui volia córrer el risc?!?
Per tal de fer el vol el més agradable possible, vaig contectar la companyia àrea, i us aconsello que feu el mateix si feu un viatge llarg. Evidentment, per edat ja no podia anar al llitet que tenen, però ens van reservar els seients en la part més ampla de l'avió i així ell podia jugar per terra.

Finalment, el dia esperat va arribar i anàvem preparats per entretenir el nen durant 8h30. Recordo que abans, quan feiem un viatge tan llarg de seguida miràvem quines pel.lícules ens podien agradar per ocupar el vol. Aquesta vegada, el Martí es va apropiar del comandament-telèfon i anava apretant botons; i malgrat que vam intentar posar-li dibuixos, continuava sent més divertit aixecar el reposabraços.
La companyia li va donar un parell de joguines, les quals van ser interessants uns minuts i llavors van acabar tirades per terra. Mentrestant, nosaltres li anàvem donant les "boletes" d'homopetia perquè es relaxés i dormís, i al final va fer una llarga migdiada i vam poder respirar unes horetes.

Quan esperàvem passar el control d'immigració, una parella de gent gran que viatjava al costat nostra,  ens va felicitar, doncs el Martí s'havia portat molt bé encara que nosaltres no ens ho creguéssim. El control el vam passar en un tres i no res, ni es van mirar que la foto del passaport del nen coincidís amb la cara del nen que portàvem dins del cotxet.

El moment més dur pel Martí va arribar en aquell moment, a NY eren les 15h30 però a Ginebra les 21h30 i no parava de dir-me: "Martí vol dormir"; i esparverats vam veure que hi havia una cua mortal per agafar un taxi. I mentre nosaltres esperàvem intentant que el nen s'adormís, va passar l'exentrenador del Barça, Van Gaal, i evidentment, a ell el venien a buscar.

Per donar-nos la benvinguda, la neu ens esperava i quan finalment vam sortir al carrer un vent gèlid ens va treure la son de cop. I nosaltres anàvem treient roba per tapar el Martí, només durant uns segons fins arribar dins del taxi. I només entrar-hi, a ell se li van passar tots els mals; ja no tenia son i no parava de dir: "Nova York taxi groc"

Durant cinc minuts va estar quiet assentat als meus genolls, fins que tots vam descobrir que la tele que teníem just davant nostre, la pantalla era tàctil i evidentment, ell també volia tocar-la.

Baixar d'un taxi mentre neva, amb un nen als braços, carregat amb bosses i abrics, mentre el taxista et va treient maletes és una odisea, i el que més t'angoixa és deixar-te alguna cosa o que en perdis una.

En fi, que vam arribar a l'hotel sans i estalvis; vam buscar un restaurant per anar a sopar encara que només eren les 18h i a fer nones, perquè no sé qui estava més cansat dels tres.

Continuarà....

Anem a la piscina?

Aquest diumenge vam anar a la piscina i la veritat és que va anar millor del que em pensava.

Abans de marxar vam haver d'anar al traster per recuperar la galleda, la pala, el rasclet, la regadora... i mil altres estris per tenir al nen entretingut.

Com era d'esperar, no erem els únics que havíem tingut aquesta brillant idea, i al cap d'unes hores allò semblava un formiguer. Però vam marxar just en el moment on começava a ser sofocant, abans de que l'aigua es convertís en un caldo de cultiu.

La veritat és que les instal.lacions són espectaculars, 3 piscines: 2 pels nens i l'altre olímpica, amb accés al llac, àrea de jocs, vestuaris, xiringuito...  i tot  a un preu irrisori. Vam fer l'escampada aprop de la piscina més adecuada pel nen i ell va fugir-hi com un llampec.

Imagino que tots els nens de l'edat del meu són iguals, impossible de raonar amb ells i paciència zero. Se'ns escapava quan encara anava vestit i no entenia que li havíem de posar el banyador. Posar-li la crema va ser més complicat, el seu pare el va haver d'agafar mentre jo l'untava. I evidentment, no ens va donar temps ni a posar el tap al pot de crema, que ell ja era a l'aigua mentre jo el perseguia amb el gorro i les ulleres de sol.

Jo era d'aquelles que només necessitava la tovallola, un bon llibre, la crema solar i podia passar-me hores rostint-me com un llargandaix. Però quan es va amb nens, un quasi ni pot posar el cul a la tovallola, et limites a fer de guàrdia, vigilant quina una en porta de cap el teu nen. I això és el que vam fer tot el dia, mentre ens ho anàvem tornant. Perquè ell ja podia estar més arrugat que una pansa que no es movia de l'aigua.

A mesura que el dia anava avançant, les ombres que ens proporcionaven els arbres eren cares com l'or. Tothom es barallava per encabir la seva tovallola en un racó, i la veritat és que només hi faltava el braser. I tots tan apretadets erem testimonis d'escenes ben curioses: un pare desesperat passejant el cotxet que duia al seu fill per intentar que fes la migdiada, mentre ell es barallava per assentar-se; un pare ensenyant a sumar i a restar amb les pedretes que havien recuperat del llac; un grup de mares fent petar la xerrada mentre els nens jugaven; i el més espantós de tot, una parella que s'havien convertit en dos micos treient-se puces!

El dia va acabar amb plors, perquè és impossible raonar amb un nen de dos anys i no entenia, o no volia entedre, que era hora de marxar perquè ells mai en tenen prou encara que vagin morts de son. Només va necessitar deu minuts de passejada al cotxet per caure rodó als braços de Morfèu.

Expedició a la platja

Comencen els dies de sol i esperem tenir un estiu com cal, perquè la primavera està clar que no ens ha acompanyat.

Així doncs, és el moment de recuperar de dalt de l'armari el banyador, les cremes protectores, la mini-piscina inflable, el para-sol, el matalàs inflable, la cistella de picnic.... i tots els estris absolutament necessaris per passar un dia a la platja. Perquè anar a la platja és com fer una expedició de varios dies, sembla que estiguem fent un trasllat.

Abans de ser pares, quan anàvem a la platja amb els amics només necessitàvem la tovallola, el banyador, uns entrepans i algú portava una pilota. Però quan la família creix els trastos també ho fan, i no ens limitem a agafar el just i necessari sinó que es torna a imposar el "per si de cas", i com diuen en castellà "nos llevamos la casa a cuestas".

Quan arribem a la platja hem de buidar tot el cotxe, i el pitjor és que només hi han 4 braços pel miler de coses: cotxet, nevera, para-sol, cadira, la bossa de les tovalloles, la bossa de les joguines, la mini-piscina inflable,.... i el nen que ha decidit que vol caminar lliure per la sorra trepitjant totes les tovalloles que té a la vista!

S'han de tenir moltes ganes i molta energia per anar a la platja perquè s'ha acabat estirar-se llegint un llibre o fent sudokus, s'ha de treballar de valent i pot resultar més esgotador que una tarda al gimnàs.

Qui no ha vist  o no s'ha entossudit mai, a arrossegar un cotxet per la sorra?!? Pels qui no ho hagin fet mai és missió impossible, les rodes queden travades i un s'ha de limitar a tirar-lo al revés amb només 2 rodes tocant a terra.
I ens l'emportem pensant que el nen farà la migdiada però ells ens tenen preparat un dia intensiu on anar a dormir és una pèrdua de temps, així doncs ens limitem a passejar el cotxet per la platja tot i que ens ajuda a transportar altres estris totalment "necessaris", com la nevera.

Després del complexa de mula de càrrega i de que mitja platja sàpiga com es diu el vostre fill, trobeu un lloc prou proper del mar i suficientment ample per fer la gran escampada. És l'hora d'untar el vostre fill amb la crema portectora, com si es tractés d'una torrada i no hagués de quedar cap racó sense mantega, i el pobre queda recovert d'una pàtina blanca ideal per quedar ben arrebossat amb la sorra. I el pitjor de tot és que quan l'intenteu agafar us llisca de les mans i per ell és ideal per fugir corrents a fer alguna malifeta.

Quan són més petits i tot va a la boca, l'objectiu del dia és que cap gra de sorra arribi a la boca del vostre nadó. I per aconseguir-ho poseu tovalloles al seu voltant i els seus juguets ben aprop, perquè no s'hagi de moure gaire. Però no sé com s'ho fan, sempre acaben trobant una escapatòria i arriben en aquell racó que nosaltres no havíem previst protegir, i proben per primera vegada un grapat de sorra.

Arriba el moment de posar-los dins l'aigua, si és que ja no van mullats de cap a peus abans que li hagis pogut treure les xancles i la samarreta. Per les mares, l'aigua sempre està massa freda i tendim a protegir-los amb els "manguitos" i a més a més, amb un flotador o la "burbujita". Els pobres no es poden ni moure i es dediquen a surar dins l'aigua, com si fossin un tap de suro guiat per les onades. També hi han els nens que quan veuen que l'onada s'acosta comencen a xisclar esparverits. De cap de les maneres volen posar-hi ni un sol dit en aquella aigua que es mou i que, a més a més, té un gust estrany; però els pares s'han entossudit que el nen s'ha de banyar perquè fa massa calor o perquè té el cap calent, i aquells crits quasi et foraden els timpans.

Diuen que caminar per la sorra va molt bé per la circulació però no acabar plena de sorra. Perquè tu i tot el que portaves acaba ple d'aquesta maleïda arena fina; en trobes dins la nevera, dins l'ampolla d'aigua, al cotxet, en els teus cabells... i és tan molesta!

Però malgrat tot, anar a la platja és divertit, potser no és un moment de pau com abans sinó que surts amb els nervis de punta, però arriba la calor i és el que toca!

Àustria amb un nen de 14 mesos

Viure a la frontera amb Suïssa significa viure al centre d'Europa. Amb un cop de cotxe ets a Alemanya, Itàlia, .... i Àustria.

L'abril de l'any passat, vam decidir fer un recorregut per la Suïssa més allunyada, i quan gràcies a Google Maps, vam veure que Innsbruck i Salzburg no quedaven massa lluny, vam decidir arribar-nos-hi. Els viatges en cotxe poden ser un malson, però aquest va anar força bé perquè al llarg del dia potser feiem 4 hores de carretera.

El més sorprenent de tot és que quan arribes en una ciutat per descobrir, et dirigeixes a l'oficina de Turisme. Fins aquí no hi ha res d'anormal, però quan viatges amb fills no només demanes un mapa i que et situin els punts d'interés, sinó que els hi preguntes quines són les activitats infantils i a on són els parcs, indrets que passen completament desapercebuts per la resta de turistes sense fills.

I això és el que vam fer en cada una de les ciutats que vam visitar. Està molt bé fer turisme però tenir tot el sant dia al nen en el cotxet pot portar conseqüències nefastes en les vacances; perquè els nens necessiten treure l'energia que porten dins perquè si l'acumulen, malament rai, ja que quan exploten....  tot són plors i crits, però no només del nen sinó també dels pares.

Així doncs, a Salzburg vam passar un dia al zoo! Ni la casa de Mozart, ni concerts de música clàssica, ni visita del castell, no, no, nosaltres vam anar al zoo. I la veritat és que no me'n penedeixo perquè tots vam disfrutar, a més a més el zoo és preciós, al bell mig de la natura.
Quan els nens comencen a voler explorar i a ser independents, portar-los a un museu, que no sigui adecuat per ells, pot ser una tortura per tothom. És genial viatjar amb nens, no ho deixeu de fer, però sempre s'ha de pensar amb el cap. Sí que m'hagués agradat veure un concert de música clàssica però us imagineu el meu fill enmig de flautes travesseres, trombons, oboès, violins..., hagués aguantat 10 minuts i llavors, hagués volgut anar a explorar i com que no l'haguéssim deixat, a tots als instruments s'hi hagués unit els plors d'un nen que ni el director d'orquestra hagués pogut controlar.
Per tant, la visita al zoo va ser una idea genial i el nen va poder donar de menjar per primera vegada a les ovelles, tot i que el que jo no sabia és que estaven en llibertat i anirien a "atacar-lo" només sentir la paperina de menjar obrint-se.

A més a més, viatjar amb nens és una bona excusa per fer coses que no les faries sense ells, perquè a mesura que ens fem grans ens fa vergonya fer segons què; perquè creiem que només podem anar al zoo, pujar en un tren turístic, en un carruatge, donar de menjar als animals, anar a veure la casa de la Heidi,.... si hi anem amb un nen perquè segons nosaltres, no són coses que puguin fer els adults. Us recomano que treieu el Peter Pan que porteu dins!!

Innsbruck

Enmig de tanta disbauxa també vam tenir temps de comportar-nos com autèntics turistes, capturan els monuments més emblamàtics de cada ciutat, comprant "souvenirs" i menjant els plats típics.

Sankt Moritz

Innsbruck

Appenzell

Si us interessa el recorregut que vam fer no dubteu en posar-vos en contacte!

Viatge amb coxte

I què me'n dieu de viatjar amb cotxe? Sí, podeu parar quan us vingui de gust però el viatge es pot fer etern.
Quan són bebés dormen com marmotes només en sentir el motor del cotxe, però a mesura que es van fent grans es complica, i no cauen rendits ni a la primera corba, ni a la segona, ni a la tercera...
A més a més, tenen el do de l'oportunitat. Penses i repenses la millor manera d'organitzar un recorregut de 800km, però ells decideixen canviar els teus plans, així és més divertit, sobretot per ells perquè tu ho vius com un malson.

Encara no són capaços de demanar-te cada dos segons si falta molt per arribar, o dir-te que tenen set o pipi; però tranquils perquè saben com fer-te entendre que estan cansats d'estar lligats a la cadireta, encara que només fagi 5 minuts.
Et recomanen que paris cada 2 hores però si està despert durant aquestes dues hores... Pares a la primera àrea de servei que veus, histèric i el deixes esbargir una bona estona, i li canvies els bolquers mil vegades perquè l'últim que vols és arribar al teu destí amb un nen amb el cul més vermell que els dels micos del zoo de Barcelona.

El viatge més llarg que mai hem fet d'una tirada va ser Ginebra-Calella de Palafrugell i no sé si va ser pitjor l'anada o la tornada. Vam sortir a la una de la matinada per evitar les cues i pensant que conseguiríem que el nen seguís dormint. Però com ja he dit abans, amb ells res és fàcil i el senyor va decidir està despert fins les tres de la matinada, calladet però ben despert. Després es va fregir fins les 6, vam parar i quan ja arribàvem, vam trobar la cua del segle a Perpinya, i ell mentrestant, tirant tots els xumets i llavors, evidentment els volia. I què dir-vos de la tornada, només hi van haver un parell d'horetes de pau, la resta van ser plors, fileres eternes de cotxes, juguets que queien per terra, un nen i uns pares histèrics frisosos per arribar a casa

Les meves recomenacions: si podeu feu viatge en etapes, no tingueu presa, molta paciència i pregueu a tots als sants per no perdre-la, i sobretot, una bossa plena de juguets per anar-li tirant, molts xumets, bibis plens d'aigua i encara una mica més de paciència.

Bon Viatge!

Budapest amb un nen de 8 mesos, Budapest avec un bébé de 8 mois

Sempre havíem anat de viatge pel nostre aniversari de casats, i després de pensar-ho molt, vam decidir que hi aniríem però amb un nen de 8 mesos! 

Estàvem indecisos entre Praga i Budapest, i el que ens va fer acabar de decidir va ser el preu perquè  al mes d'octubre, el clima és igual de dolent en les dues ciutats.

Vam passar 5 dies a Budapest amb un nen i el més impressionant de tot, és que tothom ens confonia per natius i ens parlaven en hongarès, llengua que evidentment no dominem. 

Com sempre, vaig posar dins la maleta tots els bòlquers necessaris, la llet, els "potitos", les compòtes..., en fi, tots els àpats del nen. Per sorpresa, a la ciutat hi han milers de petits supermercats, i en tots ells hi vam trobar els mateixos productes que jo havia portat de manera clandestina. I una vegada més, vaig pagar l'aigua Evian a preu d'or però més barata que a Creta.

Així doncs, tot i ser l'europa de l'est, tenen qualsevol cosa que poguem trobar a l'europa de l'oest.

La ciutat no està disenyada ni per les persones amb mobilitat reduïda o per anar-hi amb cotxets. Vam acabar baldats de pujar i baixar voreres, de pujar i baixar al metro, que per cert és el segon metro més antic del món. En definitiva, enlloc hi han rampes o ascensors, i malgrat que en les escales mecàniques hi hagin senyals prohibint l'accés als cotxets, no ofereixen cap altre opció.

Per tant, si hi aneu, agafeu el voltaren i que la vostra parella us fagi massatges cada dia al vespre perquè acabareu rendits!

Vam visitar tot el que volíem veure, ni la pluja ni el cotxet ens ho van impedir. Fins i tot vam fer la visita guiada a l'òpera i al Parlament, això sí, carretejant nen i cotxet i amb les mirades dels altres turistes, la majòria de reprovació. Però no perquè tinguis un nen t'has de quedar a casa o anar a hotels "all inclusive"!

Fins i tot vam anar a les termes Szécheny, on els tres ens vam posar el banyador per anar a les piscines exteriors. La temperatura exterior era de 7°C i les instal.lacions recordaven a l'època comunista, ens vam canviar en una mini taquilla-vestuari, on hi feia una calor horrorosa. Vam poder llogar tovalloles tot i que més que tovalloles eren llençols d'hospital.
Corrents ens vam posar dins de la piscina de 32°C on hi havien àrees de jacuzzi, crec que erem els únics estrangers i els locals es miraven el nen, era el més petit de tots els que estàvem en remull.
També vam provar la piscina de 37°C on els jubilats mataven el temps jugant a escàcs. Us haig de dir que és una foto robada, perquè quan la vaig voler repetir, per si de cas, una mica més i em maten!
Ràpid vam embolicar el nen en els llençols i vam anar-nos a canviar. Quan tens un fill, primer és ell i després ja tindràs temps d'ocupar-te d'un mateix. Així que mentre nosaltres passàvem fred i gotajàvem, vam abrigar l'hereu de casa. Una bona experiència que tornaria a repetir amb nen, o sense, però amb autèntiques tovalloles!

No us perdeu el Mercat Central Nagycsarnok on podreu dinar els plats típics hungaresos al primer pis, comprar souvenirs o passejar entre les parades de fruita, verdures i carn!

Sense cap mena de dubte és una bona destinació per un cap de setmana llarg. Si hi voleu anar i voleu més informació ja sigui d'indrets turístics o restaurants, no dubteu en posar-vos en contacte amb mi!

Creta amb un nen de 5 mesos

Quasi tothom ens va titllar de bojos quan vam decidir passar una setmana de finals de juliol a Creta.

Nosaltres tampoc les teníem totes i per evitar possibles problemes, fins i tot vam posar dins la maleta dos litres d'aigua Evian per preparar els seus biberons.
M'haurieu d'haver vist comptant quants biberons podria fer amb un pot de 800g de llet en pols, i buscant si a Grècia existia la mateixa marca de llet per si les mosques.

Quan hi penso, és ven bé, que som pares primarencs i era el primer viatge en terres desconegudes perquè estàvem trastocats!

A tres hores d'avió i a una hora d'autocar, ens esperava un hotel meravellós ideal per les famílies amb nens, Hotel Ikaros Beach. Ens vam emportar una enorme sorpresa quan vam veure que teníem una petita piscina davant de la nostra habitació, i incrèduls vam preguntar si era només per nosaltres. Quan el noi ens va contestar que si, no ens ho podíem creure i vam imaginar que hi havia un error, tot i axí, vam decidir no dir res, posar el nen a dormir i gaudir de la nostra piscina!

Els matins els passàvem a la platja, i mentre un passejava amb el cotxet perquè el nen s'adormís, l'altre gaudia del sol i les aigües cristal.lines.

Per evitar que una diarrea ens tirés el viatge enlaire, vaig comprar aigua Evian a preu d'or, una mica més de 3€ l'ampolla d'un litre mig. La ruïna, però per tenir unes vacances sense haver de buscar un metge, hagués sigut capaç de pagar el que m'haguessin demanat!

Dos dies vam llogar un cotxe per visitar una mica l'illa i no fer com la majòria de guiris que no es mouen del complex hoteler.
Va ser un disbarat per part nostre ja que vam posar el nen en una cadireta del grup 1 (9-18kg) i no a la de bebés (grup 0 o maxi-cosi). Evidentment, li quedava enorme i per bloquejar-lo una mica vam omplir de tovalloles els espais buits. Per sort, no va passar res i vam poder visitar el Palau de Knossos, Agios Nikolaos, Kritsa i Elounta, tot sota un sol intens, amb un nen que es passejava amb bolquer de la calda que feia.

Va ser una bona manera de passar les primeres vacances en família i fer-li descobrir la platja i el mar.

Primeres Vacances, Primeras Vacaciones, Les premières vacances

 
Tots tenim ganes que arribin els dies càlids, abandonar la bufanda i els guants i recuperar els banyadors, gaudir del sol i les platges del mediterrani, o d'excursions a la muntanya. En definitiva, estem tips de tan hivern i aquest, ha sigut especialment llarg i dur.

Per començar a somiar, ja estem planejant les vacances i potser, per alguns de vosaltres, serà el primer estiu amb un nouvingut i dubteu què fer, si quedar-vos per casa o fer el que més us ve de gust.

La veritat és que nosaltres vam titubejar moltíssim el primer estiu, volíem seguir viatjant i descobrint món però teníem un nen de 5 mesos.

Teníem unes ganes boges d'anar a la platja però creiem que un nadó no podria aguantar la calor del mes d'agost, així que vam decidir anar a Helsinki i a Turku, on les temperatures ronden els 20 graus a l'estiu.
Em sembla que la pediatra encara riure ara, ja que li vam preguntar si era una bona idea i ho havíem decidit a contracor, perquè teníem por de la calor.
Va ser ella la que ens va animar anar a la platja, dient-nos que Sicília, Sardenya i Creta eren illes molt preparades per rebre nens.

Quasi obligats per la metgessa, vam anar a l'agència de viatges i desprès de donar-hi moltes voltes, moltíssimes voltes i dubtant més que mai, vam decidir anar a Creta.
La situació dins del cotxe, abans d'anar a donar la paga i senyal, era còmica; no paràvem de preguntar-nos si feiem ben fet, si no erem uns mals pares anteposant les nostres necessitats a les del nen... però la pediatra també estava a dins de l'habitacle, i no paràvem de sentir la seva veu. Pagàvem nosaltres però ella ens hi empenyia.

Per sort, quan el dia s'apropava veiem més clar que havia sigut una bona decisió i una vegada a l'illa, ens vam penedir de només passar-hi una setmana.

El meu consell, no us deixeu entabanar pels que pensen que és una bogeria viatjar amb un nen, o pels que diuen que és millor quedar-vos a casa, o pels que comenten que és un disbarat gastar-se els diners en un viatge que ell no recordarà.... Si, el nen no se'n recordarà, però vosaltres sí!

Gaudiu de l'estiu!