Cavallet de mar

 

Podríem dir que el "post" d'avui és la continuació dels "miérdoles" perquè el tema dóna molt de si...
Es tracta dels cursos de piscina que fins les vacances d'abril el nen feia. La dinàmica era més o menys la mateixa que la dels famosos "miérdoles": corre a buscar-lo a la guarderia del cole, macarrons, barallat amb ell per sortir amb el banyador posat i arriba a temps. Després d'haver fet una proba de nivell, el seu grup era el "cavallet de mar" i per fi entrava ell sol i aprenia a nedar, mentre jo em desesperava mirant pel finestral. Els pares no podien entrar als vestuaris així que el nen havia de ser capàs de preparar-se, sortir a l'hora i ser responsable de les seves coses. Però ja sabem que els nens no tenen cap noció del temps ni cap mena de pressa. Quantes vegades he vist a tot el grup apunt amb la monitora i el meu fill desaparegut.... Si, si, vaig haver de demanar que me'l busquessin perquè ningú sabia a on era. I tot d'una, apareix tan tranquil, xim-pum xim-pum, sense la més mínima preocupació, mirant com els altres nens neden, distreient-se amb una gota d'aigua, amb tota la passivitat del món mentre la meva exasperació comença a créixer, i el festival només acaba de començar.

El veus a través del vidre amb un passotisme absolut, la monitora els hi diu que han de nedar esquena i ell fa crol, el altres nens fan dues piscines i si ell si n'arriba a fer mitja ja n'hi ha prou. Quan es tractava de capbussar-se era el primer, però quan s'havia de posar a nedar... Els altres anys li encantava anar a la piscina, allò era un "aquaparc" amb mil i un jocs, però aquest any de diversió poca.

Per la meva pau interior, vaig decidir marxar durant els 50 minuts o si més no, no mirar-lo perquè no m'agafés un atac. Però malgrat tots els meus esforços per mantenir la calma, ell sempre aconseguia treure'm de pollaguera.
El primer dia em va demanar que li posés sabó per dutxar-se, però no ho vaig trobar una bona idea i sort, perquè ha arribat a fer-me esperar 35 minuts per esbandir-se i vestir-se! Quan les altres mares anaven marxant, les pobres em miraven amb ulls de desconsol però amb alegria de que no fos el seu fill.  Es va guanyar una bronca històrica i durant unes setmanes hi va haver certa millora, imagino que era la por de que un dia sortís i jo no hi fos, però quan la pressió disminueix... sant torne-m'hi, sessió de spa sota la dutxa. I et demanes què està fent i la desesperació creix quan la secretària et mira i en seus llavis es dibuixa la paraula "encore?!?" Si, si, encara espero!  Mig amagada el veus aparéixer mig vestit, amb la bossa arrossegant-la com si hagués anat volant i hagués batut el récord olímpic de rapidesa. Em pregunto que haguera passat si li hagués donat sabó per dutxar-se... m'haurien hagut d'ingressar un parell de vegades.
Per sort, per unes obres improvisades, els "miérdoles" a la piscina s'han acabat, ell està feliç perquè pot fer futbol, i jo encara més perquè aquelles tardes em deprimien.

"Miérdoles"

"Miérdoles", quina bonica paraula per definir el dia que es troba al bell mig de la setmana.

No sé com, parlant amb una bona amiga de Sabadell, em va descriure aquest dia d'aquesta manera; per ella, és el dia que arriba més tard a casa per mi, és el dia que vaig amunt i avall a toc de pitu. Segurament estaria més tranquil.la i amb menys estrés a la feina...

Els dimecres a la majoria d'escoles franceses, els nens només van al col.le al matí; un matí minúscul perquè a les 11h30 s'acaba la jornada escolar i comença el malson de les mares.

Malgrat que des de que va començar al col.le sempre el 3r dia de la setmana ha estar un infern, abans m'ho muntava millor.
Després d'haver-lo recollit a les 12h15 a la guarderia de l'escola, escalfat els macarrons que havia deixat apunt el dia abans, i haver-me cremat la llegua amb el café, a les 13h30 el deixava a "Encuentros" per les classes de castellà. I llavors començava el meu moment; em trovaba amb una Canària i una Asturiana per desconectar del rol de mare i fer-la petar una bona estona. Recordo amb nostàlgia aquelles tardes assolellades en una terrasseta... mira que n'haviem dit de bestieses.

L'any passat els dimecres eren els "MIERDOLES" amb majúscules! Quin infern! Vam canviar les classes de llengua per les de piscina, i en el canvi, hi vaig sortir perdent. La cursa era la mateixa però sense la recompensa de les 2h entre amigues, sinó amb un dels pitjors càstigs, haver-me de posar dins de l'aigua. Ja us avanço que va faltar uns quants dies... quan l'hivern s'acostava, buscava mil excuses per no anar-hi malgrat la insistència del nano. Eren 45 minuts fent xup-xup dins d'una bassa d'1 metre de profunditat, on l'aigua estava gelada i només rebia puntades de peu cada vegada que el nen es capbussava. L'aigua de les dutxes, a on pel meu gust faltaven alguns graus, empitjorava la situació; i vestir-nos fent contorsionisme en un petit cubicle per no mullar-nos els mitjons era digne de les pelis de Tom Cruise.

I aquest any quasi tots els dies són "miérdoles". M'està agafant complexa de "correcaminos"; totes les tardes amb el fuet al cul i matant el temps mentre ell fa castellà, piscina, anglès o futbol. No recordo que jo a la seva edat tingués tantes ocupacions però és que tret del futbol, no ens en podem passar de cap.
En teoria els dimecres són perquè els nens tinguin una petita treva, un dia de repós a la setmana. Però ens el passem fent malabars intentant que tots els plannings quadrin amb les mil i una activitats.

La visita del Monsieur Carotte

Aquest cap de setmana el Monsieur Carotte ens ha visitat. És la mascota de la classe, i ja ens van dir a principis de curs que cada cap de setmana aniria a casa d'un alumne amb el seu "Carnet de Voyage". Quan divendres vaig veure sortir el Martí amb el bon home em volia fondre, precisament aquest cap de setmana que el teníem super carregat, i havíem d'anar amunt i avall amb un ninot més gran que ell.

A més a més, com que són èpoques Nadalenques, cada dia el calendari d'advent li porta una peça de roba. Així que s'afegia una dificultat, no perdre cap mitjó ni l'armilla.

Només sortir de la classe, amb el Sr. Pastanaga dins d'una motxilla, em va dir a mi i als seus amiguets, tots gesticulant amb les mans:"- Je vais faire tout avec Monsieur Carotte". Déu meu senyor, ja em veia barallant-me per disuadir-lo en cada idea boja que tindria.

En arribar a casa, li va ensenyar la seva habitació corrents. I era curiós veure'l parlant en francès amb aquell peluix, perquè es clar, no entèn el català. La feina que tenia per fer-lo seure en una de les cadires i que no rellisqués, o que el cap no li penjés. Tot d'una me'ls vaig trobar dins del llit perquè es veu que tenia son, i no podia deixar de pensar per on havia passat i si estava nèt o ple de polls.
Les primeres hores anava amb ell per tot arreu, fins i tot volia que es banyessin junts, però aviat l'interès del primer moment va començar a desaparèixer.

Se'l volia emportar a la piscina i per no iniciar una discusió, li vam dir que no hi podia anar perquè no tenia banyador, i ens va dir que n'hi compraria un.

El pitjor de tot era sortir al carrer amb tots dos! El pobre Martí el portava de qualsevol manera i resultava complicadíssim que no toqués al terra. Hagueren pogut triar una mascota més petita i transportable per unes petites mans i nens de menys d'1metre, perquè per anar a la Fête de l'Escalade, vam haver d'agafar al cotxet. Passejant per la vieille ville, tothom es mirava incrèdul el ninot vestit de Père Noël que portàvem al carro.
Quan el Martí va veure les primeres persones vestides del 1602, el primer que va dir va ser: "-Els mosqueperros!!" Vam trencar a riure; per youtube vam trobar els famosos dibuixos dels anys 80 i li encanten.

Després d'haver menjat una bona fondue i haver vist i sentit els trabucàires a la Plaça de la Catedral, la pluja ens va fer marxar. Vam enteforar nen i ninot dins del carro i els hi vam posar el plàstic, la meva gran preocupació era que no es mullés. I mentre baixàvem pels carrers empinats, uns homes ens  van començar a cridar, i quan ens vam girar, vam veure amb estupor el Sr. Pastànaga estirat al bell mig del carrer mullat! El seu estat era lamentable, xop i brut. La pressió d'haver-lo de tornar l'endemà a l'escola en bon estat no parava d'augmentar. Per sort, aquells senyors ens havien avisat, ja que el Martí no va dir res, perquè si no hagués estat així, haguerem estat els primers pares de l'història en perdre la mascota d'una classe de maternal i ocasionar un trauma a 24 nens.

Així que ja em veus arribant a casa i despullant al "bitxo", fins i tot porta calçotets, per posar la roba a la rentadora. El pitjor de tot és que és blanc, i per molt que fregués les seves mans i el seu cap, no va quedar nèt. I la meva pregunta és: qui va tenir la brillant idea de que la mascota de la classe fos un peluix de color blanc de més d'un metre?!?!? Segurament no deu tenir nens...

La precupació del Martí era si li diria a la Marina que li havia caigut a terra, i vam decidir que seria el nostre secret, tampoc no calia que el nen passés un mal moment, ves a saber com l'han tornat els altres pares. I quan el dilluns el deixar al cole, em vaig treure un enorme pes de sobre!

I aquí no acaba la història, perquè com ja us he dit, el "bitxo" venia amb un "carnet de voyage", i ja em veus fent els deures; omplint dues fulles de fotos i explicacions en francès del gran cap de setmana amb el Sr. Pastanaga. Per sort, ja s'ha acabat; la idea és molt bona però els pares tenim una pressió enorme, perquè de cop i volta has de fer coses super interessants i divertides, per sort no ens va enganxar en un cap de setmana avorrit dins de casa.

Père Noël i els Reis Mags

Com cada any, Nadal s'acosta a passos de gegant, d'aquí quatre dies estarem entaulats durant hores menjant com toixons. Però aquest any, el viurem d'una manera diferent, a través dels ulls plens de màgia i innocència d'un nen de tres anys i mig. Quan li preguntes si vol anar a Sabadell per veure als avis, et contesta que no, que ell vol anar a Sabadell per veure als Reis Mags. Té clar qui són aquests tres senyors però el seu cap és un garbuix de tradicions francòfones i catalanes.

La veritat és que no sé què li expliquen al cole sobre el Nadal, no crec que el nen Jesús i el pessebre estiguin en el pla d'estudis. Totes les nadales que aprèn a l'escola van sobre el rabassut barbut i evidentment, el famós vers de Nadal que nosaltres apreníem quan érem petits, ens encarreguem d'ensenyar-li a casa.

La setmana passada, quan va sortir del cole, em diu que vol fer el "sapin de Noël" li explico com es diu en català, però ell vinga a dir "sapin de Noël". Evidentment, passant totes les festes a casa, li dic que ja el farem a casa dels avis, i ja veus als meus pares treient la pols al vell arbre de Nadal artificial. 

I fa uns dies m'arriba amb el Père Noël al cap, cantant cançons d'aquest vell rodanxó vestit de vermell i preguntant quan vindrà. A la meva època, aquest bon home només sortia als anuncis de la Coca-cola i seguíem esperant amb ànsies la nit del 5 de gener. 

Així que ja em veus explicant-li que el Père Noël porta regals als nens francesos i suïssos, però com que ell és català, són els Reis Mags qui li portaran les joguines.  I llavors resulta que li diu a la seva professora que els Reis Mags aniran a Sabadell, i com que aquí no saben en què consisteix el tema, li contesta que no, que és el Père Noël. Quan m'ho va explicar, hagués estrangulat a la profe! Però el seu comentari desafortunat no va tenir cap efecte, ja que uns dies més tard va anar cap al seu pare dient-li que el Père Noël parla francès i els Reis Mags, català. Santa innocència! 

Sabem que mantenir les tradicions catalanes en el país d'acollida és difícil i la majoria de vegades, impossible, però els Reis Mags són molt especials, i estiguem a Sabadell o aquí, seguirant passant.

Amb quasi quatre anys encara és fàcil enredar-lo, però sé que cada any que passi serà més complicat trobar resposta en les seves rebuscades preguntes.

Renovació del passaport

Si fer-li el passaport per primera vegada al nen ja va ser una odissea, renovar-lo per segona vegada va ser tot un mal de cap.

Tot comença amb una trucada, una trucada que tems perquè no sé per quin motiu, els consulats espanyols desprenen simpatia a dojo. Molt educada, perquè saps que tenen la paella pel mànec, preguntes si hi ha hagut algún canvi en la renovació del passaport d'un menor o si es pot seguir enviant la documentació per correu sense desplaçar-se; i una dolça veu et contesta: "ha cambiado todo, señora".

Només sentir aquesta frase ja t'encomanes a tots als déus, ves a saber si ara també et fan passar un exàmen. Mentre intentes calmar-te preguntes què es necessita i la dona, et deixa anar una llista de coses sense ni tan sols respirar. Evidentment, mentre ella recita intentes escriure amb la mala sort que el boli que tens entre els dits ha decidit fer vaga. Desesperada, li demanes si ho pot tonar a repetir, i notes en la veu que a la bona dona li suposa un problema. La llista és llarga: 2 fotos del nen, l'antic passaport, el llibre de família, un certificat de domicili, fotocòpia del passaport dels pares, un sobre de 16x22 franquejat a 6,17euros, 25,76euros que és el que val el passaport, i que hi anem tots tres. "Cómo?!? Los tres?" I ella em respon: "los dos padres i el niño". Desesperada li pregunto si el pare no pot fer un certificat i amb la mateixa mala gana em contesta: "tienen que venir el padre, la madre y el niño".

Només penjar el telèfon cridaria per alliberar la ira que he hagut de reprimir, i és que tot i tenir el consulat de Ginebra a 15 minuts de casa, al viure a França hem d'anar al que hi ha a Lyon, a 1h45!!!!! I amb els horaris tan flexibles que fan, de dilluns a divendres de 9h a 13h, tothom ha de fer festa, uns del cole i els altres de la feina.

Aprofitem la festa ginebrina de la Jeûne genevoise (el dejuni ginebrí) i sortim a primeríssima hora amb més papers dels demanats: actes de naixement, certificat de matrimoni, cartes de sejour, més fotos per si les mosques... 

Pels que no hagueu tingut l'honor de visitar aquest consulat, us diré que només entrar per la porta tens la sensació de retrocedir 50 anys. És tètric, sinistre, caspós, rònec, anclat en un període de l'història que per sort, es va acabar.

En un post-it et donen un numéro i quan entres a la sala d'espera pitjor decorada i antiquada del món, no saps si l'espera serà eterna o tindràs sort, i només serà llarga. Després de només mitja hora una dona de mitjana edat diu el teu número i et reb amb un: "antes de dejarles pasar quiero confirmar que no les falta ningún papel". Compto fins a tres per no dir-li el nom del porc però no em tallo i li contesto: "no creo, ya que llamé para preguntar qué hacia falta", mentre li començo a treure papers i més papers. Aclaparada, ens deixa entrar en una oficina atapeïda i mal endreçada, que ha intentat modernitzar-se posant-hi un parell d'ordinadors. 

Quan tota la paperasa està feta, és a dir, que el Maurici i jo firmem un document amb les dades del nen, goso preguntar-li si cada dos anys haurem d'anar-hi els tres, i que falti a l'escola, per renovar el seu passaport. I mentre ella em contesta, veig com una altra Anna s'abraona a la bona dona escanyant-la amb totes les seves forces. Amb un to impertèrrit em diu: "hasta los 12 años el niño no hace falta que venga" Com?!?! I afegeix "además, viviendo tan cerca de Ginebra, la próxima vez que su marido vaya al consulado de allí y le hagan un certificado para que luego pueda venir usted sola" Què?!?!? Sense perdre les bones maneres li dic que no és el que em van dir per telèfon, i juraria que vaig parlar amb ella perquè gasta la mateixa amabilitat. I impassible em respon: "pues no se lo dijeron bien o usted lo entendió mal". Ahhhhhh!!!! Val més marxar abans de que perdi el control definitivament però encara em queden forces per preguntar si li podem fer el DNI, i em diu que això s'ha de fer a Espanya i que no sap els anys de validesa d'aquest document ni què es necessita a part del certificat de no resident que ella em farà arribar. Déu meu senyor, no em vull ni imaginar el què pot ser anar a fer aquests tràmits a la comisaria de Sabadell! Si trobo l'esma necessària potser m'embarco en l'aventura de fer-nos el DNI, i dic fer-nos perquè abans no es podia tenir DNI si no residies a Espanya, i el vam deixar morir, no sé ni a on el tinc.

En fi, vam sortir d'allà alleugerats, però sense el nou passaport, perquè no saps mai què pot passar quan vas al consulat. Per aprofitar el viatge, vam decidir acabar de passar el dia a la Tête d'Or, però aquesta ja és una altra història.

Per cert, vaig trobar a faltar la fotografia del nou monarca, potser encara no han tingut temps d'emmarcar-la.

Comença el cole

Us presento la classe del Martí; mentre els nens catalans encara disfruten de les últimes hores de vacances, a França ja fa quasi 15 dies que els nens van tornar a la rutina escolar i per alguns d'ells, com pel meu fill, començaven per primera vegada el cole.

Per primera vegada ho vaig viure des de l'altre banda, ja no era l'alumne que carregava una tona de llibres nerviosa i contenta per retrobar els amics, sinó que em vaig convertir en la mare que deixa per primera vegada al seu fill a l'escola amb un nus a l'estòmac. El primer dia no va caure ni una llàgrima i el Martí es mirava estranyat els nens que ploraven agafats als pantalons dels seus pares però el segon dia...., buf quins plors. Ja sabia de què anava la cosa i em deia que no hi volia anar, que el cole és tòxic, que tenia por perquè hi ha molta gent i mentre m'agafava la mà, sense ni tan sols moure's, dels seus ulls queien les llàgrimes com un riu desbocat. I evidentment, com a mare fas el cor fort en veure aquella mirada plena de tristesa, i mentre intentes que no et tremoli massa la veu, li dius que s'ho passarà la mar de bé i que d'aquí una estona l'aniràs a buscar. I és que l'estona que passa al cole és ben curta, una cosa realment sorprenent del sistema francès com d'altres coses que em desconcerten en comparació al sistema educatiu que vaig rebre.

L'hora d'entrada al cole és de 8h20 a 8h45, i no es limita a deixar al nen al cole com nosaltres hem fet tota la vida, sinó que se l'ha d'acompanyar al seu penjador, treure-li la jaqueta i les sabates, posar-li les sabatilles, acompanyar-lo a fer pipi, rentar-se les mans i després de quasi 10 minuts, pots deixar el teu fill dins de la seva classe. I encara no han passat tres hores que ja has de sortir corrents de casa per anar-lo a buscar, no fos cas que et tanquin la porta a les 11h30 i encara no l'hagis recollit. Evidentment, has de tenir el dinar mig enllestit perquè a la 13h30 tornen a tancar la porta i tu ja has d'haver acompanyat al teu nen als dormitoris perquè és l'hora de la migdiada. I és que no tens temps ni de prendre't el cafè tranquil.la, només fas que mirar l'hora perquè un cop la porta està tancada no hi ha excusa que valgui.
I sinó l'has inscrit a les activitats exraescolars, els dilluns i dijous l'has d'anar a buscar a les 15h. Així doncs, encara no has acabat d'estendre la roba i ja has de córrer; et poses a planxar i només et dóna temps de fer una camisa i uns pantalons; vas al super amb el fuet al cul i et desesperes quan hi ha cua a la caixa.... Et passes el dia corrent amunt i avall, estressada mirant el rellotge perquè evidentment, no vols que el teu fill sigui l'últim al que van a buscar.

Però per acabar-ho d'adobar, els dimecres a la tarda no hi ha escola i per si això no fos suficient, cada 6 setmanes tenen 15 dies de vacances! Perquè no sé qui diu que els nens sinó van molt cansats i no rendeixen. I llavors et preguntes, com t'ho has fet per acabar l'escola viva anant-hi cada dia, fins les 17h30 i sense vacances cada dos per tres?!?!

I el que em sobta més de tot plegat, és que encara que paguis no pots deixar el nen al menjador perquè no hi han suficients places i tenen prioritat els pares que treballen els dos a jornada completa. I a més a més, si algún dia necessites que es quedi, has de portar un justificant, ni que el dinar fos gratuït!

Us enrecordeu de compartir un entrepà o un bollycao a l'hora del pati; doncs és una cosa que mai farà el Martí perquè està absolutament prohibit que els nens portin menjar o begudes a la motxilla. Per tant, a les 16h30 surten famèlics i ja veus a tots els pares carregats amb berenars.

El dijous passat, a l'hora de sopar, el Martí em pregunta: "quan acabi de menjar anirem al cole a dormir?" Encara estem tots mig trasbalsats i intentant agafar el ritme, espero que no triguem massa a trobar-lo.

Primera vegada al cine

Aquest estiu vam aprofitar la nostra estada a Sabadell per portar per primera vegada al Martí al cine.
Jo havia estat una gran cinèfila, no hi havia mes que amb els meus amics no anéssim al cinema, i no es limitava en anar a veure la pel.lícula, sino que era un pack de peli, crispetes i sopar.

Però quan vam arribar a Ginebra vaig veure que era quasi impossible seguir aquell ritme, només amb el cine, les crispetes i la beguda ja has de desembutxacar uns 27CHF per persona (22€). D'acord que a la França veïna (Pays de Gex) és més econòmic però les sales són de l'època de la post-guerra, és a dir, seients de fusta encoixinats, a on et queda el cap penjant, i si tens la mala sort que algú s'assenta a la butaca del davant, ja has begut oli.

En fi, veient els preus de la zona, era una mica arriscat per la butxaca, portar-hi el Martí i que a la meitat de la pel.lícula haguéssim de marxar. Així que vam decidir d'anar-hi a casa el dia de l'espectador, a on per menys del preu d'una entrada a Ginebra en vam comprar tres. La pel.lícula escollida va ser "Aviones, Equipo de Rescate" i no haguerem pogut triar millor perquè reunia tot allò que li agrada al nen: avions, helicòpters, incendis i bombers!!

Quasi ni se'l veia en aquella enorme butaca davant d'un pot gegantí de crispetes, només es va moure per acostar-se a la pantalla per estar més aprop de l'acció. Fins i tot, em preguntava per què els altres nens parlaven o s'aixecaven. Ens vam haver d'empassar tots els crèdits perquè el senyor no volia marxar fins que les lletres deixessin de desfilar, no fos cas que tornessin a sortir els protagonistes i ell s'ho perdés.

Quan al vam aconseguir arrencar de la sala em va dir que li havia agradat moltíssim anar al cine i que hi volia tornar anar. A mi se'm va omplir el cor d'alegria perquè per fi podia compartir amb el meu fill dues de les meves passions: cine i disney, perquè pels que no em conegeu, segeuixo sent una nena.

Per acabar de fer més rodona la tarda, vam anar a fer un viena, una altra cosa típica de la nostra cultura sabadellenca que el nen desconeixia. I el que per la majoria de clients del local era la cosa més banal, per nosaltres era un gran aconteixement, perquè quan ets lluny de casa aquestes petites coses es transformen en importants moments i t'apropen a les teves arrels.

Canvi d'etapa

Avui el Martí tanca un capítol de la seva vida, tot i que el continuo veient com el meu bebè, se'ns ha fet gran i una nova etapa està apunt de començar.

Des de fa 3 anys i mig que anem passant pàgines, petites històries s'acaben i en comencen d'altres que fan que a poc a poc es faci més gran.

Primer va començar a gatejar, després a caminar i a dir alguns mots en idiomes que desconeixíem, més tard les seves paraules van ser més coherents fins a convertir-se en el xerrameca que és ara. Llavors, ell que sap el què vol, va decidir que era l'hora de dir adèu als bolquers i el mateix va fer amb el xumet. Amb l'arribada del llit gran, va tenir clar que aquella tetina de silicona no tenia cabuda entre els llençols de bombers. I aquesta tarda, una etapa acaba per deixar lloc aquest dimarts, al primer dia d'escola.

Avui haurà de dir adèu a la persona que l'ha vist crèixer durant tres anys, a la senyora que li ha ensenyat una llengua diferent a la de casa, a la dona que ens ha ajudat a educar-lo, a un membre que tot i no ser de la família, ha sigut clau en aquesta primera etapa de la seva curta vida.

El pobre no entèn quan nosaltres li diem que avui és l'últim dia a casa de l'Angelika, la "nounou". Ens pregunta a on anirà desprès, si l'anirem a buscar, què farà... El seu cap és un garbuix i encara ho serà més el 2 de setembre, el dia de "la rentrée" (tornada a l'escola).
Però no és ell qui té un nus a l'estòmac, qui està més nerviós o compte els dies que falten. Perquè per sort, en aquestes edats encara no són prou conscients del què representa aquest canvi, el pas de la guarderia al cole, o en el seu cas, de la "nounou" al cole.

El meu nen es fa gran i només espero poder retenir les llàgrimes al veure'l amb la motxilla apunt per encetar un nou capítol d'aquest gran llibre que és la vida.

El Circ Zavatta i Raluy

El circ és l'alegria del nens, quan veuen que la carpa vermella s'instal.la, ja comencen a donar la tabarra perquè els hi portis.

Els meus avis van ser els que m'hi van portar la primera i única vegada; en aquella època encara hi havien animals i la carpa es posava al cap damunt de la carretera de Prats.

El Martí ja hi ha anat dues vegades, una a Sabadell i l'altre, va ser aquest diumenge a St. Genis (França). La diferència entre una ciutat i l'altre és important, en una està prohibida la presència dels animals i s'han hagut de trencar les banyes perquè el circ segueixi sent interessant; en l'altre, tot està centrat en un espectacle amb animals. No negaré que és espectacular veure el domador davant de tigres i lleons, però no hi trobo l'interès en veure un parell de dromedaris donant voltes a la pista deixant un tuf darrera seu.

Segurament, no hi hagués anat si les dues vegades no m'ho haguessin proposat, i quan ho van fer, vaig pensar que era una bona manera de passar una tarda de diumenge.

Al circ Zavatta que es va instal.lar a St. Genis el passat cap de setmana, dubto molt que hi torni anar-hi. Em vaig quedar de pasta de moniato quan em van dir el que costaven les entrades, vam agafar les de cadira perquè anant-hi amb una embarassada a només una setmana de parir hagués sigut mortal aguantar 2h als bancs de fusta sense ni tan sols respatller. Però veient el preu vaig dubtar, és que anàvem a veure el cirque du Soleil? Només entrar ja em vaig anar a queixar, era immoral que ens fessin pagar aquella bajanada per estar assentats a 6è fila en unes fredes cadires de plàstic. Pels que em coneixeu, sabreu que sóc directe però a la meva interlocutora no li va fer ni fred ni calor que li digués que era l'última vegada que hi anava; amb uns aires de grandesa amb va respondre que era el meu problema. Però ja ho diuen, que qui no plora no mama, i al final vam estar a primera i segona fila en cadires tapissades.
L'espectacle va començar 40 minuts més tard de l'hora prevista, van tenir més èxit del que esperaven i es van dedicar a aixecar la carpa per montar més grades. Surrealista.

A mesura que les actuacions s'anaven succeint, ens vam adonar que la senyora que venia cotó de sucre era la mateixa que feia l'espectacle de trapeci, que el que feia de pallasso també tocava la bateria, que la nena que ens havia instal.lat domava ponys i feia contorsionisme.... Eren 4 i tots feien de tot. No va ser un espectacle cuidat al detall, no hi havien acrobàcies que et deixessin amb la boca oberta, sense les bestioles no haguessin pogut fer un show de 2 hores.
Per l'únic motiu que va valer la pena pagar el que vam pagar va ser perquè el nen va al.lucinar amb els tigres i les lleones, però havent vist el circ Raluy amb un goset com a únic animal, prefereixo mil vegades aquest últim, i a més a més, més barat!

Castellers a Suïssa

Han passat més de dos mesos des de l'última entrada, un silenci massa llarg però justificat. Primer vam allargar la Setmana Santa a Sabadell i després, he estat liadíssima amb un munt de coses, una d'elles, els castells.


La majoria de vosaltres sabreu què va passar aquest diumenge i quin era el missatge que es volia donar al món, però deixant de banda tots aquests temes, veure i viure els castells a Suïssa és una experiència única.

A la festa major havia vist actuar als Saballuts davant de l'ajuntament però veure als Xiquets de Reus a la Place de la Riponne de Lausanne o a la Place des Nations de Ginebra, és màgic. Quan sento que fan castells de 3 de 7, o amb folres i manilles, tinc la sensació que parlen en xinès. Per mi, sigui quin sigui el castell que aixequen és tota una proesa i em genera una enorme admiració.

Pel Martí era la primera vegada, i mentre anàvem a Lausanne, no parava de dir que volia pujar-hi o preguntava si el castell cauria. S'enfadava quan li déiem que no podria fer d'anxeneta, però quan vam sortir a la plaça i va veure els més de 170 castellers amb la camisa avellana, es va quedar atònit i se'ls mirava de lluny, no gosant ni tant sols fer una sola passa per acostar-se a la pinya.

Quan un dels nens, uns cinc anys més gran que ell, li va proposar tocar el timbal mentre la colla feia un petit descans, va amagar les mans com si la baqueta hagués de cremar.
Hi va haver un moment que una de les castelleres, la Sandra, li va dir si volia fer un pilar però li va contestar que no, que era massa petit i que ja ho faria quan fos més gran.
Per sort, es va relaxar quan un cop acabada l'actuació, van fer el toc de vermut. Desconeixia en què consistia i veure les rialles dels més petits saltant sobre de les espatlles dels més grans amb el so de les gralles, era meravellós. El meu fill no hi podia faltar, i de seguida el seu pare es va unir als castellers.

L'endemà era el dia on una quarentena de castells s'aixecarien a la mateixa hora en diferents punts d'Europa, l'acte no era tan familiar com el del dia abans, però no va deixar indiferent a ningú.

La Place des Nations es va omplir, la majoria de catalans però algún turista es va quedar sorprès en veure com un pilar feia l'entrada a la plaça. Em costa trobar un adjectiu que descrigui el què vaig sentir en veure carregar diferents castells just davant del Palau de Nacions. No passa gaire sovint el fet de poder viure les nostres tradicions en els països d'acollida, i aixó fa que l'actuació dels castellers encara fos més especial.

Per sort, el Martí ja sabia de què anava el tema i el que va resultar més difícil va ser aguantar una hora sota un sol de justícia.
Ja havia tingut ocasió de sentir l'himne dels segadors i aquest cap de setmana, intentava cantar-lo, tot i que repetia una i una altra vegada "Bon cop de falç".
Quan va sentir que començava el toc de vermut, va córrer juntament amb el seu pare amb un somriure d'orella a orella, era el seu moment.

Ara a casa, va corrents al seu pare i li diu que vol fer d'anxeneta. Es posa dret sobre les seves espatlles i fins i tot, fa l'aleta. A veure si ens ha sortit un futur casteller?

Aniversaris

S'acosta el meu aniversari a passos de gegant, el decè que celebro fora de casa i potser perquè ja fa dèu anys que visc lluny, que l'estic vivint amb una nostàlgia que feia anys que no sentia.

Recordo que el primer va ser força dur, encara que van venir els meus pares per ajudar-me a bufar les espelmes, jo trobava a faltar les meves grans festes d'aniversari amb els meus amics; perquè l'última festa va ser ben sonada.

Fa 10 anys vam pujar a la Mola de nit, una muntanya que els de Sabadell tenim ben aprop. Em van preparar un seguit de proves que les vaig haver de passar mentre anàvem pujant, totes ben esbojarrades. Una vegada a dalt ens esperava un bon sopar i quan ja baixàvem, ben enriolats, un grup va arribar als cotxes i el meu, ens vam perdre. Quina angoixa, ara ric quan hi penso però em recordo dient que paréssim les llanternes perquè si se'ns acababen les piles.... Vam arribar tots sans i estalvis i guardo, com un tresor ben preuat, tots els sobres amb les diferents proves.

Potser perquè per mi sempre ha estat important celebrar l'aniversari i sobretot, bufar les espelmes que des del primer aniversari del Martí hem fet festa grossa. Però quan la família està lluny no és fàcil.

El primer any el pobre no sabia què passava al seu voltant. Vam decidir que ens quedaríem a casa i vam convidar als avis a venir; ells es van dedicar a recollir els regals de la resta de família que es va quedar a Sabadell, i fer-los arribar a l'homenatjat. Al despertar de la migdiada es va trobar la casa plena de globos i banderoles, i al cap de poc, van arribar els nostres amics amb fills. El menjador de casa es va convertir en un espai multicultural: hi havien suïssos, italians, espanyols, libanesos, iranís, francesos, anglesos i alemanys, hi havia un garbuix de llengües i al final costava saber quin idioma utilitzar amb cadascú. La primera espelma la va bufar mentre li cantàvem "Joyeux Anniversaire" doncs era la única llengua que ens unia a tots els que estàvem en aquella sala.

Però el segon i el tercer aniversari, vam decidir que com que encara no tenia amics propis, sinó els fills dels que són els nostres amics, vam passar-los a Sabadell i vam fer la festa al menjador de casa dels meus pares amb la família més propera.

Aquest any, ja era conscient que el protagonista del dia era ell i com que en alguns llibres diuen que és tan important el 3r aniversari, el pastís el vaig fer jo. Però ens vam adonar que el que necessitava eren nens, que bufar les espelmes amb els avis i els tiets està molt bé però poder jugar amb nens de la seva edat encara és millor.

El setembre comença al cole i tot canviarà, començarà a fer-se un grupet i ser que haurem de canviar el plantajament de les festes d'aniversari. Alguns pares en fan dues, una aquí i l'altre al seu país amb la seva família. Encara no sé com ens organitzarem però el que està clar és que quan ets petit el que vols és celebrar-ho amb els amics, jo en sóc la prova. Una ganàpia mare de família que encara enyora les grans festes amb els amics tot i que sentir com el Martí em cantarà "Moltes felicitats", no ho canvio per res del món!

El dia del pare

En els païssos catòlics es celebra el dia del pare el 19 de març, el dia de St. Josep pare de Jesús. A Suïssa es celebra el primer diumenge de juny i a França el tercer diumenge. Només al cantó del Tessin (de parla italiana) celebra el dia del pare el mateix dia que nosaltres.

Però a la República independent de casa meva (com diria el famós anunci de mobles suecs) per St. Josep el Martí té preparada una manualitat.
Com que encara no va al cole i no sé si aquí els nens els hi fan alguna cosa als pares, sóc jo la que una setmana abans em començo a trencar el cap. Ni ell ni jo som bons amb les manualitats, ell perquè és petit i jo perquè no sóc gens creativa.
El primer any li vaig enganxar un full a terra, li vaig donar un llapis i li vaig dir "express yourself", va acabar pintant el terra perquè era més divertit.
L'any passat li vam fer les mans en pintura, i quina feina que vaig tenir perquè posés la mà plana i no tanqués el puny.
I aquest any hem fet boletes amb paper de seda i hem omplert unes lletres. Tinc un mal record d'aquest tipus de manualitat, si tanco els ulls em veig assentada en una d'aquelles mini-cadires dels Escolapis intentant omplir una rosa fent boletes vermelles; quin drama, la meitat es quedaven enganxades als dits i el pitjor de tot és quan agafaves el dibuix i veies com la majoria de les boletes queien i decoraven el terra.

Li vaig dir al nen que era una sorpresa i un secret, que ho començàvem a fer però que no li podríem donar fins dimecres. De seguida va entendre el funcionament i jo vaig tenir controlada la cola en tot moment, tot i ser cola blanca per nens de 3 anys, ja ens veia enganxats a la taula. A part de ser una manualitat diferent també va aprendre alguna cosa, les lletres. Això si, encara no havia enganxat 15 boletes que ja estava cansat i volia passar a una altra cosa. Sort que jo també n'enganxava, sinó ens hagués sigut impossible tenir el regal apunt.
El pitjor de tot és que no té la noció del temps i tot hi haver-li dit que encara no li podíem donar al papa, es va posar com una mona perquè ell volia donar-li la cartolina inacabada i jo no el deixava. Ha semblat l'obra de la Seu, però enganxant 10 boletes per dia encara hem tingut sort que estigués acabat per St. Josep.

1r Aniversari

Avui fa 1 un any vaig deixar endarrera les meves pors i em vaig llençar en l'aventura d'escriure un blog.
Feia temps que un bon amic m'animava però no m'atrevia i no creia que el que jo pugués escriure interessés. Però aquell dimecres vaig deixar endarrera la meva desconfiança i em vaig tirar a la piscina. No sabia com anava blogger, no sabia ni per on començar però sabia de què volia escriure, i un centenar d'idees bullien dins del meu cap.
Per fi m'oblidava del "què diran" i de les meves pròpies crítiques, i començava a fer una cosa que sempre m'ha agradat, escriure!
Així doncs, mica en mica vaig començar a perfilar les idees fins arribar en el que s'ha convertit avui: un blog on explico les experiències viscudes per la meva petita família en les sortides i les activitats que fem.

Potser no ha tingut la repercussió que m'hagués agradat, al principi em preocupava i només volia tenir més i més seguidors; però quan algú em felicita em sento orgullosa.

Sóc conscient que hi ha molt per fer i molt per millorar, però estic satisfeta del seu primer any de vida i confio que hagi sigut útil d'alguna manera o altre.

Només espero que els lectors assidus segueixin seguint-me i que d'altres, decideixin unir-se!

Gràcies a tots!

Tió

Fins fa no gaire, mai havia sigut conscient que la nostra tradició de cagar el tió és un pèl estranya, i intentar explicar el funcionament d'aquest tronc en una altre llengua resulta d'allò més curiós. Tot d'una et trobes dient en anglès "the log makes poo" o en francès "on lui tape dessus pendant qu'on chante une chanson", i se't queden mirant amb una cara d'al.lucinats i fins i et diuen, que és un acte molt violent, ensenyem als nens que si donen cops amb un bastó a un tronc, aquest et caga regals.
Per sort, la majoria de nosaltres anem pel mòn amb "smartphones" a la butxaca i sempre podem acompanyar la nostra explicació i els ulls desorbitats dels qui ens escolten, amb una imatge o un video de youtube; i en veure'ls, somriuen tímidament i veuen que és d'allò més innocent.

Però us heu parat mai a pensar d'on ve aquesta tradició? Doncs la setmana passada, desprès de parlar-ne amb uns amics anglesos, se'm va encendre la curiositat.
Resulta que el tió és un dels elements de la mitologia catalana i té segles d'història tot i que inicialment no era altra cosa que el tronc que cremava a la llar. Un tronc que al cremar donava regals tan fantàstics com escalfor i llum. D'aquesta forma més primitiva, el tió evoluciona i per fer-lo cagar se l'havia de posar a la llar de foc i cagava llaminadures, torrons, mandarines, neules... tot el que es necessitava per aquestes festes.
I no para d'evolucionar fins a convertir-se en el que coneixem avui: un tronc amb cara, barretina i potes, que se l'ha d'alimentar i tapar amb una manta perquè no passi fred. Per sort ja no es crema perquè ens dongui regals, ara senzillament, li donem cops de pal. La veritat és que no sé què és pitjor!
L'altre tema és les cançons, cada any en descobreixo una de nova, cada família té la seva i llavors les escoles sempre n'ensenyen alguna que de vegades no és la mateixa que la que es canta a casa tradicionalment. N'hi ha que són llarguíssimes, n'hi ha que parlen de Nostre Senyor, d'arengades, d'un tal Valentí i d'una teta que fa torrons, de bous i vaques, de porcs i gallines.... Aquí trobareu un recull de les cançons, se'n poden omplir pàgines i pàgines!

Nosaltres ja vam fer una "cagada" aquest dissabte amb el Centre Català i a casa dels avis ja fa dies que l'alimenten perquè estigui ben tip. Aquest any almenys es coneix la cançó i el funcionament, espero que no es mengi el seu menjar perquè l'any passat es dedicava a rossegar el pa sec.

I vosaltres, ja teniu el tió apunt?

Fête de l'Escalade

Aquest cap de setmana es celebra a Ginebra la Fête de l'Escalade, una festa que m'encanta i que intento anar-hi cada any. La Vieille Ville es transforma, els carrers s'omplen de gent vestida d'època, de cavalls, de timbalers, trabucaires, llances... Costa trobar tant ambient en els mesos d'hivern i malgrat el fred, els carrers s'omplen.

Aquesta celebració es basa en un fet històric que va tenir lloc a Ginebra la nit de l'11 al 12 de desembre del 1602. Aquella nit, la nit més llarga de l'any, les forces del duc de Savoia van llançar un atac contra la ciutat de Ginebra. Poc després de mitjanit, un exèrcit de més de dos mil homes es trobava a Plainpalais, i un grup es va dirigir cap als peus de la muralla per preparar-hi les escales. El grup és descobert i les campanes de la Catedral comencen a repicar per despertar el poble que dormia. Els ginebrins van impedir que escalessin la muralla, d'aquí ve el nom "l'escalade", impedint l'invasió de la ciutat.

Segons la llegenda va ser una mare de 14 fills, "Mère Royaume", que es va apoderar d'un gran calder (marmite) de sopa calenta i el va vessar sobre dels atacants; l'enrenou que això va causar va fer que la gent del poble es despertés per defensar la ciutat.
Segurament hagueu vist a les xocolateries i als grans supermercats, marmites (calders) de xocolata plens de massapans representant verdures, i caramels amb els colors de Ginebra (vermell i groc), és típic d'aquestes dates, ja que representen el calder que la Mère Royaume es diu que va tirar als atacants. La tradició diu que el més vell i més jove de la casa, han d'aixafar la marmita tot dient "ainsi périssent les ennnemis de la République!" (així perriran els enemics de la República). Aquest any encara no he comprat la marmita de xocolata, però des de que vam descobrir la tradició que ens divertim esclafant-la en mil bocins i recitant la celebre frase.

Des del 1926 la Compagnie de 1602, organitza cada any aquestes festes durant tres dies, recreant l'ambient que devia regnar a la ciutat a finals del s. XVI als voltants de la catedral. La festa acaba el diumenge amb la desfilada de la comitiva històrica, amb 800 persones vestides d'època, a peu o a cavall, que fan que sigui la desfilada històrica més gran d'Europa.

Però apart de la desfilada, que realment és impressionant de veure però s'hi ha d'anar amb tres parells de mitjons, tot el cap de setmana fan activitats. El divendres fan un homenatge a les 18 víctimes que van morir en l'atac i el dissabte a la tarda comença l'ambient més festiu a diferents punts de la Vieille Ville, i fins i tot a la Plaça de la Catedral hi han jocs i animacions pels nens o es poden veure demostracions de com es montaven les escales, es tallava la pedra, es fabricaven les torxes... Tot acompanyat d'un bon vi calent i de menjar tradicional.
No us podeu perdre el passatge de Monetier que només s'hi pot accedir en aquestes festes i evidentment, sense cotxet, perquè és un carreró estret als peus de l'antiga muralla que comença a la rue du Perron,  molt medieval on l'últim tram només fa 50cm d'amplada. L'any passat reiem perquè l'únic que hi podia passar sense problemes era el nen, tots nosaltres ens vam haver de posar de costat. Al final del recorregut us espera un stand amb vi calent ;-)

També heu d'anar a Treille on hi ha un mercat de pagesos i venen porc senglar, a més a més, cada 20 minuts fan una demostració de tirs de canons i baralles amb espases.
Passejant pels carrers de l'antiga ciutat us veureu transportats en una altra època, a cada racó hi decobrireu alguna cosa i de ben segur, que aquesta festa no us deixa indiferents.

Recordaré sempre la primera vegada que hi vaig anar ara fa 9 anys, els meus pares eren de visita, i una companya de feina me n'havia parlat. La temperatura oscilal.lava entre els -2°C i 0°C i a les 15h de la tarda estàvem plantats com porros (traducció d'una expressió francesa) al mig de la Place Bourg-de-Four per veure la desfilada que començava a les 17h30. Us juro que vam quedar garratibats però impressionants per l'espectacle, era la primera vegada que els meus pares venien per aquelles èpoques i el seu comentari va ser: "t'estimem molt, però no vindrem mai més a l'hivern". Com han canviat les coses des de que tenen un nét, perquè l'any passat vam anar-hi junts a la festa tot i que no vam veure la desfilada.

Aquí teniu el programa, si hi aneu potser ens veurem!

La Castanyada i Tots Sants

Com ja he dit en més d'una ocasió, les tradicions catalanes es viuen d'una altra manera quan estàs lluny de casa. Pel Martí aquesta serà la primera castanyada que celebrarem com cal, fins ara era massa petit per menjar castanyes i panellets, i entendre el costum.
Però ja estem preparats, els avis li han comprat un llibre de la "Castanyera" que ja li hem llegit una decena de vegades, les castanyes li encanten i la seva mare, ha fet per primera vegada panellets. Així doncs, només falta que a Ginebra instal.lin les paradetes de castanyes à la rue de la Confederation i ja ho tindrem tot llest. D'acord que no són les típiques parades de nanos que guanyen diners pel viatge de fi de curs, ni a cada dos metres i et venen a demanar si vols castanyes, però aquestes sempre estan totes cuites i són bones.
Segur que alguns de vosaltres vau vendre castanyes i fins i tot panellets, que us feien les mares. Jo ho vaig fer dues vegades, una quan tenia 13 anys pel viatge de fi de curs d'EGB i l'altre, quan en tenia 16 pel viatge de BUP. A mi mai m'han agradat les castanyes i dubto que aquelles fossin comestibles.

Fins aquest any, mai m'havia plantejat d'on venia aquesta tradició; quan era més petita era el dia que estrenava l'abric i la roba dels diumenges, ens reuníem la família i fèiem un bon tiberi. Però ara que el Martí comença amb el miler de "per quès" un ha d'estar informat i apunt per qualsevol pregunta.
Es veu que el costum de menjar castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada, tot altament energètic, prové del fet que durant la nit de Tots Sants es tocava a morts sense parar, amics i parents ajudaven als campaners, i aquets aliments els ajudaven a no defallir.
Però com sempre passa amb les tradicions, no hi ha una sola versió de la història i n'hi ha un altre que diu que la castanyada deriva dels antics àpats funeraris on només es menjaven castanyes i panellets, mentre es resaven les tres parts del rosari pels difunts.

Com sempre passa, totes les festes s'acaben pervertint i no sé per quin motiu les tradicions americanes ens acaben invaint. Visc en un poblet petitíssim, on totes les cases es concentren al voltant de la carretera principal, on no hi ha cap colmado ni cap forn de pa, i l'any passat, el 31 al vespre, uns nens van picar a la porta. El Maurici i jo ens vam mirar quan vam sentir els cops, sorpresos de que a les 20h algú vingués a casa (en horari europeu és molt tard), i quan vaig mirar per l'espiell i vaig veure un grup de marrecs disfressats vaig caure que, segons els anglosaxons, era Halloween. No cal dir que no tenia ni carmels, ni xocolatines i que això de "Truco o trato" no va amb mi, i per tant, vaig decidir de no obrir la porta. Senyors, això no és Amèrica i a França també és el dia dels difunts!

I d'on ve això de Halloween? Doncs era una celebració d'origen celta i el dia 31 d'octubre es celebrava la festivitat de Samhain, el déu dels morts, que coincidia amb l'últim dia de l'any segons els antics calendaris celtes. Es creia que les ànimes dels morts visitaven les cases per robar un cos a on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això la gent es vestia de bruixes o dimonis per foragitar les ànimes. Quan va arribar el cristianisme amb el dia de Tots Sants, el 31 d'octubre es va convertir en All Hallows Eve (vigília de Tots Sants).
Els immigrants irlandesos van importar aquesta tradició als Estats Units i s'ha convertit amb un dels dies més importants del seu calendari festiu.

En fi, que no em deixaré manipular i mentre pugui, a casa meva ningú es disfressarà sinó que menjarem castanyes i panellets!

EDIT 29 Novembre 2014:  Ha passat un any des de que vaig escriure aquesta entrada, em negava a celebrar Halloween i creia que no ho faria mai, però una cosa ha canviat: el nen va al col.legi. Aquest divendres la seva escola i l'esplai organitzen una festa de Halloween i hem decidit anar-hi per relacionar-nos una mica.
Em pensava que el Martí es voldria disfressar de "spiguesguesman" (Spiderman) però va i em diu que vol anar de ratpenat! No sé d'on ha tret aquesta idea i jo, que sóc nul.la amb el fil i l'agulla, ja estava angoixada. Per sort, resulta que aquesta disfressa és més comuna del què em pensava i fins i tot al "H&M" venen màscares.
Aprofitant la ben entesa, i que si els adults van disfressats l'entrada surt més barata (sóc una bona catalana), jo aniré de bruixa. Tenia ganes de guarnir-me en un personatge maquiavèlic però sense enlletgir-me massa, res de cares verdes o nassos prominents, no m'agradaria que el Martí tingués por al veure'm.
Ja ho tenim tot apunt per celebrar el primer Halloween, però també per la castanyada, perquè aquest any tornarem a menjar panellets, castanyes i moniatos.

Course de l'Escalade

Alguns de vosaltres sabeu què és la Course de l'Escalade i d'altres ho desconeixeu completament. Us escric sobre aquesta tradicional carrera ara perquè la data límit d'inscripció és l'1 de novembre.

Comencem amb una mica d'història! La cursa es celebra el cap de setmana abans de la festa que commemora l'Escalade. I què és l'Escalade? Doncs és la victòria de la República de Ginebra sobre les tropes del Duc de Savoie la nit del 11 al 12 de desembre del 1906.

La mítica cursa dura tot el dia i recorre la "vielle-ville" de Ginebra. Tothom hi està convidat, petits i grans, i pels que em coneixeu una miqueta, ja us imagineu que sempre l'he viscuda com espectadora! Segons l'edat i el sexe el recorregut varia en número de quilòmetres, pels més petits és 1,8km, pels adolescents 2,3km, per les dones 4,7km i pels homes 7,2km.

No cal ser Usain Bolt per participar-hi, i si el que voleu és riure una estona amb un grup d'amics o amb tota la família, us podeu inscriure a la cursa de la "Marmite" que comença a les 18h30 i on tothom va disfressat. La cursa és de 3,4km i no hi ha cap mena de classificació, l'objectiu no és arribar el primer a la meta sinó lluir la millor difressa.

Al ser Ginebra un cantó protestant no celebren el carnestoltes i aprofiten aquest dia i el cap de setmana de l'Escalade (els nens) per convertir-se en princeses o animals ferotges.
El Parc de Bastions s'omple i moure's amb cotxet és complicadíssim però l'ambient és espectacular. L'únic problema és que la cursa és el desembre, aquest any serà el dissabte dia 7, i per tant a les 17h ja és fosc i les probabilitats de mal temps són enormes. Aquest serà el tercer any que el meu home hi participarà, el primer any plovia, el segon feia un fred de mil dimonis i potser aquest any nevarà. Això si, aquest any li compraré una semarreta de color "pistatxu", tipus Tata Martino, perquè entre que és fosc, el miler de participants i que tots van de negre, sembla una munió d'escarbats i veure'l per animar-lo és complicat.

Potser algún dia ens animem a participar a la cursa de la "Marmite", tots tres corrent disfrassats però de moment, em conformo en animar als participants i gaudir de la xauxa.

Manualitats

Sento aquest silenci tan llarg, aquesta última setmana he estat molt liada amb la trobada de catalans a Ginebra i amb la possible creació d'un centre.
D'activitats pel nen n'hem fet però si us explico que el diumenge amb el Centre Català de Lausanne vam anar als bombers i els nens van poder apagar focs, l'únic que faré serà fer-vos la babarota i la idea del blog no és aquesta.

Avui em ve de gust parlar-vos de manualitats que també és una activitat divertida que podem fer a casa amb els nostres bitxos. Primer de tot, dir-vos que sóc una negada amb les tisores, el dibuix no és el meu fort i no tinc gens d'imaginació per les arts plàstiques. Però no es tracta de fer una exposició sinó de passar una bona estona amb els nostres nens i tenir-los entretinguts ara que els dies comencen a ser més curts i ja no ve tan de gust estar al carrer. Heu sentit les notícies? Demà ja es preveu neu a partir de 1000 metres!!!!

No sé si recordeu les activitats que fèieu quan ereu petits a la guardaria o a l'escola. Jo en recordo algunes, sobretot la de les maleïdes boletes de paper que s'havien d'enganxar i o bé queien o bé es quedaven enganxades als dits. Us enrecordeu del dibuixos que fèiem amb el punxó? La teoria era fer la silueta en puntets però al final acabava sent un enorme forat.

Donar-li un punxó al Martí podria ser un suïcidi, a més a més, no sé si aquí en trobaria. Però l'altre dia vam fer una cosa la mar de divertida. La tardor ja s'ha instal.lat i les fulles han començat a caure, així que li vaig dir que faríem un dibuix de la tardor o com diu ell "tarrrdorrr". Vam agafar una bossa i vam anar a recollir fulles de tot tipus però ben seques, i una vegada a casa les "vam" enganxar en una cartolina. Això de la cola va ser un espectacle, ho volia fer ell sol i va acabar amb les mans ben enganxoses; a més a més, no entenia que havia de posar la cola en un costat, girar la fulla i apretar-la per enganxar-la a la cartolina, ell ho feia però sense girar la fulla, i evidentment la fulla li quedava enganxada a les mans. Em pensava que era una cosa senzilla per la seva edat i vaig veure que no, però ens ho vam passar molt bé recollint fulles.

Ahir vam agafar el cartró del rotllo de paper de wàter i vam fer un pop! Jo m'encarregava de les estisores i després de dibuixar uns ulls i una boca, ell es va dedicar a complementar-ho. Li va pintar unes ungles, unes orelles, cabell, peus... i va acabar sent un pop abstracte que volava per casa, perquè senyors, els pops, segons el Martí, volen!

El següent pas serà recollir fulles, pintar-les amb pintures i fer-les servir com a tampons. Pot passar de tot, potser m'acaba canviant la decoració de la seva habitació!

Aquí us deixo una web amb idees http://fiestasycumples.com/manualidades-otoales-creaciones-con-hojas/ , algunes són senzilles d'altres requereixen un nivell avançat i molta paciència.

El més complicat serà trobar el material, aquí no hi han Abacus i tot és caríssim! Però m'han dit que a la Coop Brico Loisirs hi podeu trobar moltes coses encara que el més econòmic és omplir la maleta quan baixeu a casa.

Per qualsevol manualitat us recomano màxima paciència, per vosaltres pot resultar molt senzill però per ells.... Deixeu-los que facin volar la imaginació!

Per cert, quin tipus de manualitats feu amb els vostres nens? Potser entre tots farem que les tardes d'hivern siguin menys llargues.

La Désalpe

L'estiu ja s'ha acabat o estar apunt d'acabar-se, i cada any entre finals de setembre i principis d'octubre, després de que les vaques hagin passat l'estiu a la pastura, és l'hora de que tornin als estables per passar-hi l'hivern, i aquesta "baixada" se'n diu "désalpe".

Es decoren els ramats i aquesta tornada festiva a la vall és l'ocasió per celebrar la fi de l'estiu; les vaques van decorades amb corones de flors i grans esquelles per allunyar els mals esperits, el pastor porta el bredzon, la roba típica de l'armilli (pastor) dels Alpes Suïssos, tot acompanyat per música i menjar típic. Avui en dia aquesta tradició ha acabat sent una atracció turística però manté la seva essència.

Després de 9 anys encara no havíem vist mai aquesta festa, i el passat dissabte vam anar a La Tour-de-Pielz, a una petita granja, per rebre el ramat. Es respirava un ambient festiu, tots els de la granja anaven amb vestits tradicionals, hi havia una petita orquestra i no hi podien faltar el Cor des Alpes, les típiques llargues trompetes de 3,60 metres d'alçada. Vam disfrutar d'un bon àpat, amb una escudella que no tenia res a envejar a la típica catalana, i a les 13h20 ens van avisar que el ramat arribava i tots, ens vam precipitar a rebre'l. Era impressionant el soroll que feia, semblava que estigués apunt d'arribar una desbandada d'un centenar de vaques i només n'eren una vintena! Al ser una granja petita la festa va ser molt familiar, no hi havia aglomeracions ni s'havia de demanar permís per fer fotografies.

Una vegada les vaques van entrar al seu prat la festa va continuar. El Cor des Alpes va seguir tocant i després va ser el torn dels "sonneurs de cloches" que es podria traduir com els que toquen les campanes. Podrieu pensar que són aquelles minis campanes amb les quals alguns experts poden tocar melodies, però aquestes són enormes, són igual d'altes que el Martí, uns 91cm i pesen quasi com ell, tot un espectacle i el repicar de les campanes és estrèpit. 

Per cert, per primera vegada des de que faig el blog i que aquest té una pàgina al facebook, ens vam trobar uns amics que havien vist la meva publicació i van decidir, igual que nosaltres, d'anar-hi. La veritat és que em va fer molta il.lusió, vaig veure que el meu blog és útil!

Encara teniu temps de veure altres "désalpes", aquí us deixo una llista dels més importants que tindran lloc els pròxims caps de setmana. Si podeu aneu-hi, tots ells són coneguts i hi haureu d'anar amb temps. 

Cantó de Fribourg:

Désalpe a Schwarzsee el dissabte 21 de setembre

Désalpe a Charmey el dissabte 28 de setembre 

Désalpe a Albeuve el dissabte 5 d'octubre

Désalpe a Semsales el dissabte 5 d'octubre

Cantó de Vaud:

Désalpe a Lignières el dissabte 21 de setembre

Désalpe a St-Cergue el dissabte 28 de setembre

Désalpe a Étivaz el dissabte 28 de setembre

Fête du Vacherin a Charbonnières el dissabte 21 de setembre 

A França:

Retour des Alpages a Annecy el dissabte 12 d'octubre

Si en voleu un de petit, aquest dissabte serà el torn de Blonay.

I fins la segona Pàsqua les vaques es quedaran a la granja, i quan serà l'hora d'anar a les pastures de les muntanyes es celebrarà la "poya".