Al septembre el Martí va començar CP, el que seria 1r d'EGB a Catalunya, i la bona vida es va acabar.
D'entrada, quan tot just les vacances d'estiu començaven, vam rebre una llista amb tot el material que havíem de comprar, i amb un diccionari de francès-català m'en vaig anar a l'Abacus. Ens demanaven no sé quantes gomes d'esborrar i barres de cola, al principi pensava que havien d'empaperar l'escola o esborrar els llibres fins deixar-los ben blancs; ara que el curs està apunt d'acabar, he entès que amb aquests accessoris com els llapisos, passa el mateix que amb els mitjons dins de la rentadora, desapareixen en una dimensió paral.lela.
El xoc pel nano va ser brutal. Va passar de no fer absolutament res a tenir deures cada dia, haver-se de passar hores assentat en una cadira, a sentir a parlar de fonètica, de síl.labes, de sumes i restes amb un ninot blau anomenat Picbille, de decenes, de numeros estranys com "quatre-vingt-quinze"... un autèntic malson. No és d'estranyar que després de dos dies em digués que no li agradava gens l'escola...
I és que el canvi és molt brusc, massa pel meu gust. Es passen tres anys jugant amb plastilina i fent dibuixos, sense ni tan sols preparar-los pel que els hi ve. Amb quasi 7 anys no sabia llegir i coneixia l'abecedari a través del métode alpha, és a dir, la "f" de "fusée", la "b" de "botte" i així successivament. Vaig haver d'assimilar aquest sistema i sentir com em renyava si deia "Monsieur e" i resultava que era una senyora!!! Per què no aprenen les coses pel seu nom?!?!? Ens va passar el mateix amb els dies de la setmana, cada dia era d'un color diferent i me'ls vaig haver d'aprendre perquè quan em deia que era el dia blanc no sabia de què em parlava.
Però tot s'ha de dir, el francès és dificilíssim, ple de regles i ple d'exepcions sense cap mena d'explicació ni lògica. Així doncs, un nen de 6 anys es troba amb una llibreta de sons, plena de vocals i consonants que no es pronuncien tal i com estan escrites; un veritable trencaclosques. Recordo com si fos ahir el dia que va arribar amb el so "oi", quanta desesperació i impotència. Va acabar amb la meva paciència i tots dos li vam agafar tirria a aquella maleïda llibreta. Sabia llegir perfectament les paraules que hi havien a sota dels dibuixos, però quan es tractava de llegir-me el llistat de mots... era per arrencar-se els ulls. Després d'una hora de desesperació vam seguir una tècnica d'allò més pedagògica; el so d'aquelles dues vocals l'havia de convertir en un dibuix. I això ens va portar a un fantasma que espantava a la gent fent "uaaaa"; i amb aquesta procediment vam començar a empaperar la seva habitació. Semblava que hi hauria un abans i un després però no va ser així, els sons s'han anat complicant i a més a més, s'hi han afegit els dictats. I què dir dels dictats... un altre malson.
Ho he probat tot; primer es llegeix les paraules, les copia, els hi dicto i cada paraula malament la copia bé; o cada paraula equivocada busca com s'escriu; o escric les paraules més difícils a la pizarra que tenim al menjador. Però no he trobat encara "EL MÈTODE", tot són probabilitats o més ben dit, pura xiripa de que l'escrigui correctament.
Tot s'ha de dir, fins i tot jo he après molt amb el "cahier des sons" tot i que encara em resulta impossible diferenciar el miler de possibilitats amb el que es pot fer el so "è".
I què dir de la lectura... el dia que havia de llegir "c'est" o "maintenant" em pensava que s'ofegaria o es faria un nus a la llengua. El més sorprenent va ser quan un dia em va venir amb un llibre de la col.lecció del Follet Oriol. Ja tenim prou feina en llegir en francès com per incorporar una altra llengua, però no hi va haver manera de fer-lo canviar d'opinió, ell volia llegir aquell llibre. I el que va succeir em va deixar de pasta de moniato, sabia llegir en català. I quan va veure escrita la paraula "bruixa", el seu reflexa va ser demanar-me quin so feia una "ui". I en aquell precís moment, em vaig adonar que aprèn una llengua super "xunga", a on res s'escriu com es pronuncia, a on cada grup de lletres fan un so específic que no hi ha més remei que aprendre.
I el mateix va passar quan va arribar amb els deures de castellà. No necessitava la meva ajuda i escribia perfectament, d'una senzillesa demolidora. Oblidava la "h" de "zanahoria" o va escriure "pes" enlloc de "pez". Però no era aquell galimaties de "e" mudes, de "ou" que fan "u", de "ai" que fan "è", de "in" que fan "an".... Fins i tot ell es va adonar de la complexitat de la llengua francesa, i amb ulls de desesperació em va preguntar per què no anava al col.le a Sabadell, a on malgrat la dificultat d'aprendre a llegir i a escriure, aquella llengua era més lògica.
I llavors venen els numeros, què és això de 4 vegades 20 per dir 80 quan saps que quan passes la frontera el 70, 80 i 90 tenen més lògica?!? Sembla que tot estigui fet perquè als nens i als pares els hi exploti el cap.
I per acabar, en el sistema francès no només els nens tenen deures sinó que els pares també. I si per ell és un xoc el canvi de maternal a l'escola elementaria, pels pares també. Revisar i firmar tots els llibres, repassar els exercicis que no ha entès, acabar els exercicis que no li ha donat temps de fer-los a classe, aprendre's poemes o cançons, els deures, preparar dictats de numeros, intentar pronunciar correctament aquell so que ni tu mateix saps fer, definir paraules que desconeixies, verificar que en el seu estoig tot el material estigui bé.... ahhhh!!! No seria més fàcil a ensenyar als nens a ser responsables?!? Però després d'autèntics drames, de mil crits i d'acabar sempre amb plors, he començat a responsabilitzar-lo, i quin canvi! A casa ha tornat la pau i fins i tot, les notes dels dictats han millorat, ara tots vivim amb més serenitat tot i que de vegades no se li pot fer massa confiança... et diu que no té deures pel dilluns i descobreixes que té l'agenda plena però espero que aviat escarmentarà i per l'any que ve, CE1, haurà après la lliçó.
Però tot s'ha de dir, el francès és dificilíssim, ple de regles i ple d'exepcions sense cap mena d'explicació ni lògica. Així doncs, un nen de 6 anys es troba amb una llibreta de sons, plena de vocals i consonants que no es pronuncien tal i com estan escrites; un veritable trencaclosques. Recordo com si fos ahir el dia que va arribar amb el so "oi", quanta desesperació i impotència. Va acabar amb la meva paciència i tots dos li vam agafar tirria a aquella maleïda llibreta. Sabia llegir perfectament les paraules que hi havien a sota dels dibuixos, però quan es tractava de llegir-me el llistat de mots... era per arrencar-se els ulls. Després d'una hora de desesperació vam seguir una tècnica d'allò més pedagògica; el so d'aquelles dues vocals l'havia de convertir en un dibuix. I això ens va portar a un fantasma que espantava a la gent fent "uaaaa"; i amb aquesta procediment vam començar a empaperar la seva habitació. Semblava que hi hauria un abans i un després però no va ser així, els sons s'han anat complicant i a més a més, s'hi han afegit els dictats. I què dir dels dictats... un altre malson.
Ho he probat tot; primer es llegeix les paraules, les copia, els hi dicto i cada paraula malament la copia bé; o cada paraula equivocada busca com s'escriu; o escric les paraules més difícils a la pizarra que tenim al menjador. Però no he trobat encara "EL MÈTODE", tot són probabilitats o més ben dit, pura xiripa de que l'escrigui correctament.
Tot s'ha de dir, fins i tot jo he après molt amb el "cahier des sons" tot i que encara em resulta impossible diferenciar el miler de possibilitats amb el que es pot fer el so "è".
I què dir de la lectura... el dia que havia de llegir "c'est" o "maintenant" em pensava que s'ofegaria o es faria un nus a la llengua. El més sorprenent va ser quan un dia em va venir amb un llibre de la col.lecció del Follet Oriol. Ja tenim prou feina en llegir en francès com per incorporar una altra llengua, però no hi va haver manera de fer-lo canviar d'opinió, ell volia llegir aquell llibre. I el que va succeir em va deixar de pasta de moniato, sabia llegir en català. I quan va veure escrita la paraula "bruixa", el seu reflexa va ser demanar-me quin so feia una "ui". I en aquell precís moment, em vaig adonar que aprèn una llengua super "xunga", a on res s'escriu com es pronuncia, a on cada grup de lletres fan un so específic que no hi ha més remei que aprendre.
I el mateix va passar quan va arribar amb els deures de castellà. No necessitava la meva ajuda i escribia perfectament, d'una senzillesa demolidora. Oblidava la "h" de "zanahoria" o va escriure "pes" enlloc de "pez". Però no era aquell galimaties de "e" mudes, de "ou" que fan "u", de "ai" que fan "è", de "in" que fan "an".... Fins i tot ell es va adonar de la complexitat de la llengua francesa, i amb ulls de desesperació em va preguntar per què no anava al col.le a Sabadell, a on malgrat la dificultat d'aprendre a llegir i a escriure, aquella llengua era més lògica.
I llavors venen els numeros, què és això de 4 vegades 20 per dir 80 quan saps que quan passes la frontera el 70, 80 i 90 tenen més lògica?!? Sembla que tot estigui fet perquè als nens i als pares els hi exploti el cap.
I per acabar, en el sistema francès no només els nens tenen deures sinó que els pares també. I si per ell és un xoc el canvi de maternal a l'escola elementaria, pels pares també. Revisar i firmar tots els llibres, repassar els exercicis que no ha entès, acabar els exercicis que no li ha donat temps de fer-los a classe, aprendre's poemes o cançons, els deures, preparar dictats de numeros, intentar pronunciar correctament aquell so que ni tu mateix saps fer, definir paraules que desconeixies, verificar que en el seu estoig tot el material estigui bé.... ahhhh!!! No seria més fàcil a ensenyar als nens a ser responsables?!? Però després d'autèntics drames, de mil crits i d'acabar sempre amb plors, he començat a responsabilitzar-lo, i quin canvi! A casa ha tornat la pau i fins i tot, les notes dels dictats han millorat, ara tots vivim amb més serenitat tot i que de vegades no se li pot fer massa confiança... et diu que no té deures pel dilluns i descobreixes que té l'agenda plena però espero que aviat escarmentarà i per l'any que ve, CE1, haurà après la lliçó.
De entrada, cuando apenas las vacaciones de verano empezaban, recibimos una lista con todo el material que teníamos que comprar, y con un diccionario de francés-catalán me fui al "Abacus". Nos pedían no sé cuantas gomas de borrar y barras de pegamento, al principio pensaba que tenían que empapelar la escuela o borrar los libros hasta dejarlos bien blancos; ahora que el curso está a punto de terminarse, he entendido que con estos accesorios igual que con los lápices, pasa lo mismo que con los calcetines dentro de la lavadora, desaparecen en una dimensión paralela.
El choque para el enano fue brutal. Pasó de no hacer absolutamente nada a tener deberes cada día, tener que pasar horas sentado en una silla, a oír hablar de fonética, de sílabas, de sumas y restas con un muñeco azul llamado Picbille, de decenas, de numeros extraños como "quatre-vingt-quince" ... una auténtica pesadilla. No es de extrañar que después de dos días me dijera que no le gustaba nada la escuela ...
Y es que el cambio es muy brusco, demasiado para mi gusto. Se pasan tres años jugando con plastilina y haciendo dibujos, sin ni siquiera prepararlos para lo que les viene. Con casi 7 años no sabía leer y conocía el abecedario a través del método alpha, es decir, la "f" de "fusée", la "b" de "Botte" y así sucesivamente. Tuve que asimilar este sistema y sentir como me regañaba si decía "Monsieur e" y resultaba que era una señora !!! ¿Por qué no aprenden las cosas por su nombre?!?!? Nos pasó lo mismo con los días de la semana, cada día era de un color diferente y me los tuve que aprender porque cuando me decía que era el día blanco no sabía de lo que me hablaba.
Pero es que el francés es dificilísimo, lleno de reglas y lleno de excepciones sin ningún tipo de explicación ni lógica. Así pues, un niño de 6 años se encuentra con una libreta de sonidos, llena de vocales y consonantes que no se pronuncian tal como están escritas; un verdadero rompecabezas. Recuerdo como si fuera ayer el día que llegó con el sonido "oi", cuánta desesperación e impotencia. Acabó con mi paciencia y ambos le cogimos tirria a aquella maldita libreta. Sabía leer perfectamente las palabras que habían debajo de los dibujos, pero cuando se trataba de leerme el listado de palabras ... era para arrancarse los ojos. Después de una hora de desesperación seguimos una técnica de lo más pedagógica; el sonido de aquellas dos vocales debía convertirlo en un dibujo. Y eso nos llevó a un fantasma que asustaba a la gente haciendo "uaaaa"; y con este procedimiento empezamos a empapelar su habitación. Parecía que habría un antes y un después pero no fue así, los sonidos se han ido complicando y además, se han añadido los dictados. Y qué decir de los dictados... otra pesadilla.
Lo he probado todo; primero se lee las palabras, las copia, las dicto y cada palabra mal la copia bien; o cada palabra equivocada busca como se escribe; o escribo las palabras más difíciles en la pizarra que tenemos en el comedor. Pero no he encontrado todavía "EL MÉTODO", todo son probabilidades o mejor dicho, pura xiripa de que escriba la palabra correctamente.
Pero hasta incluso yo he aprendido mucho con el "cahier des sons" aunque todavía me resulta imposible diferenciar el millar de posibilidades con el que se puede hacer el sonido "è".
Y qué decir de la lectura ... el día que tenía que leer "c'est" o "maintenant" pensaba que se ahogaría o se haría un nudo en la lengua. Lo más sorprendente fue cuando un día me vino con un libro de la colección "El follet Oriol". Ya tenemos bastante trabajo en aprender a leer en francés como para incorporar otra lengua, pero no hubo manera de hacerle cambiar de opinión, él quería leer ese libro. Y lo que sucedió me dejó patidifusa, sabía leer en catalán. Y cuando vio escrita la palabra "bruixa", su reflejo fue pedirme qué sonido hacía una "ui". Y en ese preciso momento, me di cuenta que aprende una lengua super "chunga", donde nada se escribe como se pronuncia, en donde cada grupo de letras hacen un sonido específico que no hay más remedio que aprender.
Y lo mismo sucedió cuando llegó con los deberes de castellano. No necesitaba mi ayuda y escribía perfectamente, de una sencillez demoledora. Olvidaba la "h" de "zanahoria" o escribió "pes" en lugar de "pez". Pero no era ese galimatías de "e" mudas, de "ou" que hacen "u", de "ai" que hacen "è", de "in" que hacen "an".... Incluso él se dio cuenta de la complejidad de la lengua francesa, y con ojos de desesperación me preguntó por qué no iba al cole en Sabadell, donde a pesar de la dificultad de aprender a leer y escribir, aquella lengua era más lógica.
Y entonces vienen los numeros, ¿qué es esto de 4 veces 20 para decir 80 cuando sabes que cuando pasas la frontera el 70, 80 y 90 tienen más lógica?!? Parece que todo esté hecho para que a los niños y a los padres les explote la cabeza.
Y por último, en el sistema francés no sólo los niños tienen deberes sino que los padres también. Y si para él es un choque el cambio de maternal a la escuela elementaria, para los padres también. Revisar y firmar todos los libros, repasar los ejercicios que no ha entendido, terminar los ejercicios que no le ha dado tiempo de hacerlos en clase, aprenderse poemas o canciones, los deberes, preparar dictados de numeros, intentar pronunciar correctamente aquel sonido que ni tú mismo sabes hacer, definir palabras que desconocías, verificar que en su estuche todo el material esté bien.... ah !!! No sería más fácil enseñar a los niños a ser responsables?!? Pero después de auténticos dramas, de mil gritos y terminar siempre con llantos, he empezado a responsabilizarlo, y qué cambio! En casa ha vuelto la paz e incluso las notas de los dictados han mejorado, ahora todos vivimos con más serenidad aunque a veces no se le puede hacer demasiado confianza ... te dice que no tiene deberes para el lunes y descubres que tiene la agenda llena pero espero que pronto va a escarmentar y para el próximo año, CE1, habrá aprendido la lección.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada