Picnic a Nyon amb paparra

Amb aquests dies de tanta calor el que ve més de gust és anar a la platja, encara que no siguin de sorra fina i aigua salada, les platges que hi han a vora del llac fan el fet.

Un petit inconvenient és que quan fa bo i és cap de setmana, milers de suïssos tenen la mateixa idea, i qualsevol petit racó que dongui al llac s'omple fins a tal punt que no hi cap ni una puça.

La idea era parar a la platja de Versoix però no hi havia cap forat a on poder deixar el cotxe. Així que vam continuar per la Route du Lac, mirant al costat dret a veure si vèiem una petita entrada que no fos per anar al centenar de mansions que voregen el llac. Vam arribar a Nyon i ens vam quedar esparverats en veure la gentada que volia entrar a la piscina, així que vam continuar fins arribar al poble on hi ha una platja.

Mai m'ha agradat massa la platja de Nyon, per accedir a l'aigua hi han unes escales gegants de formigó però havíem sortit a l'hora dels senyors i la gana començava apretar. Però desconeixia que al final de tot hi havia una zona dedicada al nens, amb un tobógan, un accés més fàcil a l'aigua i sorra-pedres per poder jugar amb el cubell.

Com era d'esperar, va ser difícil que el Martí es quedés a la tovallola per dinar, però també va necessitar el seu temps per apropar-se al llac però quan ho va fer... entrava i sortia sense cap mena de por, i sense flotador. Sempre estàvem a la vora però el problema va venir quan es va endinsar per seguir al seu pare que havia començat a nedar. El vaig haver de treure d'una revolada, tinc els seus ulls oberts del pànic grabats en la meva ment.

Sabem que quan la temperatura del llac arriba a un cert punt (20°C), s'ha de vigilar amb les "puces dels ànecs" i per tant, dutxar-se bé després de sortir de l'aigua. I això és el que vam fer quan vam marxar. I ara ve el millor o pitjor de tot, l'endemà al matí, li vaig tocar el cabell mentre passava per davant meu i vaig notar una espècie de crosta. De seguida vaig mirar què tenia i per sort el meu home ho va relacionar de seguida. Just en el naixement del cuir cabellut hi havia una mena de saquet negre, una paparra! No n'havia vist mai cap, i quin fàstic. De seguida em va començar a picar tot mentre el nen em demanava veure el bitxo que tenia ben enganxat. Es ben veritat allò que diuen : "en casa del herrero cuchillo de palo". Per treure-la el Maurici va fer una cosa que no s'ha de fer, posar-hi qualsevol líquid per deixar-la tonta. 

Havia de dir a la guarderia que el nen havia alimentat a una paparra, i encara no estava familiaritzada amb el nom d'aquest fastigós bitxo en francès. I com de vegades em passa, primer vaig haver de buscar la paraula del català al castellà, i després del castellà al francès. Per desgràcia no oblidaré mai les diferents traduccions.

Encara no entenc com el paràsit va arribar fins al seu cap i imaginem que va ser un petit record del dia a la platja. 

Aquell mateix dia, vam inspeccionar tots els plecs i cada racó del seu cos per veure si hi tenia més habitants, i ahir quan vam arribar del camp, vam comprovar que no portés un altre inquilí. Puc dir que vaig esterilitzar els seus llençols rentant-los a 90 ° C, en tancar els ulls només veia aquella cosa negra enganxada al cap succionant-li la sang. Ens hem obsesionat amb el tema, però quan la pediatre em va dir que havia d'estar atenta les pròximes setmanes i el farmacèutic em va donar un fulletó informatiu, em vaig adonar que cal ser ben primmirat i que pot arribar a ser molt seriós.

Esperem que només quedi en una desafortunada anècdota i que no haguem de córrer a l'hospital, i també espero no agafar-li mania a les platges d'aquí, sobretot perquè és la primera vegada que ens passa una cosa així després de 10 anys.

Per infomació: s'han de treure amb unes pinces especials i vigilant que també es tregui el cap del bitxo; no s'hi ha de tirar cap producte, una vegada treta s'ha de desinfectar. Vigilar que no apareguin taques vermelles a la zona ni febre elevada. 

Zoo de Servion, un any més tard

És la tercera vegada que anem al Zoo de Servion i aquesta és la primera vegada que el Martí va disfrutar com un boig.

La primera vegada tenia 13 mesos i encara no caminava, va ser un pal perquè no volia estar-se al cotxet i només volia anar en braços. La segona vegada va ser l'abril de l'any passat i en arribar, ens vam trobar tot el zoo nevat i els animals encara amb el pelatge d'hivern.

Aquesta vegada vam aprofitar els primers dies de sol i temperatures càlides per anar-hi. Vam sortir de casa en horari català i quan vam arribar ja eren quasi les 12h, hora de dinar! Així que per evitar cues i trobar una taula lliure, només passar per la porta vam anar al restaurant, amb l'estòmac ple sempre es visita millor.

Ens vam posar ben aprop de les finestres per veure el tigre passejar-se, i com que estem en ple apogeu del "Libro de la Selva", el Martí no parava de dir que era el Shere Khan i que ell era el Mowgli. Aquella finestra amb vistes al felí va ser millor que qualsevol tauleta, smartphone o tele ja que obria la boca encantat.

Vam decidir que en comptes d'agafar el cotxet aniríem amb el tricicle i així intentaríem que aprengués d'una vegada per totes a pedalejar, però és més fàcil moures a l'estil "Pedro Picapiedra" i malgrat els nostres intents, la seva tossuderia va guanyar.

La part dels micos el va fascinar, sobretot perquè n'hi havia un, que emprenyat, es posava dret i picava contra el vidre. Ell es feia el valent acostant-se al vidre però quan veia que un dels simis s'apropava, un riure nerviós l'envaïa i fugia corrents. L'havíem d'empènyer a veure més animals sinó s'hagués quedat davant d'aquella gàbia.

Quan es va cansar d'avançar amb el tricicle, va començar a córrer pels camins de terra. I una senyora en sentir que el cridàvem en català ens va parar per preguntar d'on érem. És la segona vegada que ens trobem catalans en aquest zoo i quan ets lluny de casa, et fa il.lusió i de seguida preguntes d'on ets. Els llops blancs no li van fer ni fred ni calor, ell només volia córrer per la passarel.la de fusta i fer soroll. 

Tot d'una, va veure uns ànecs mig endormiscats i s'hi va voler apropar, va intentar anar tan a poc a poc i fer els menys soroll possible, però de seguida van escapar i ell els va perseguir fins que van entrar al tancat dels antílops. Va arribar un moment que ja tant l'hi era veure animals, ell només volia anar a l'enorme àrea de jocs que hi ha a l'entrada. Per sort, el "Libro de la Selva" va funcionar, ja que li vam dir que veuríem el Baloo. Però quan els va veure, de seguida ens va dir que aquells no eren el seu "compadre" ja que eren ossos bruns. Tot i així, es va quedar encuriosit veient com es posaven drets i es rascaven amb l'enorme tronc. Ni els lleons ni els tigres van fer que canviés d'idea, ell volia jugar. Va ser el moment que vam aprofitar per fer un cafè a les taules de fora mentre ell pujava i baixava el tobogan.

Abans d'anar a veure els rèptils, es va voler despedir del seu amic simi, va pujar al tricicle i tirat pel seu pare vam arribar al Tropicarium. 

Quan va veure els cocodrils dormint amb la boca oberta va ser quasi impossible moure'l d'aquell terrari. Vam arribar just a l'hora que donaven de menjar a tots els insectívors, quin espectacle. En funció de cada rèptil tiraven una quantitat important de grills, els pobres no paraven de carrisquejar davant l'imminent queixalada. En tot això el Martí va deixar el terrari dels cocodrils per quedar-se embadalit davant de les tortugues d'aigua; l'única cosa que el va moure va ser una enorme taràntula i el seu pare es va ocupar d'ensenyar-li com n'era de peluda mentres a mi em recorrien esgarrifances.

No li va fer cap mena de fàstic veure les serpotes com es menjaven els ratolins morts. A la meva àvia li hagués agafat un infart veient aquells tres animals de sang freda obrint la boca desmesuradament. La resta del zoo li va interessar ben poc, ni els pingüins van aconseguir cridar-li l'atenció, ja estava massa cansat i la son el començava a dominar.

La propera vegada que hi anem, que segurament serà l'any que ve, sortirem de casa després de dinar així podrem veure com alimenten a la majoria d'animals i ens estalviarem uns quants dinerons.

Aquest zoo no té res a veure amb el de Barcelona, no us hi espereu trobar elefants o dofins, però a mi m'agrada molt més que el de la ciutat comtal. Està al mig del bosc, els animals tenen lloc per córrer, està molt més ben cuidat i el preu, tot i sent Suïssa, és més correcta.

Festival de Ballons

Fa un any encara no havia començat a escriure el blog però ja érem inquiets, cada cap de setmana buscàvem llocs nous, descobríem paisatges i gaudíem de festivals.

Així doncs, fa un any, quan vam sortir de la piscina vam anar a la Maison Cailler per esmorzar i com que uns amics ens havien parlat del festival de globus de Château-d'Oex, vam decidir anar-hi ja que no l'havíem vist mai. I us parlo d'aquest festival perquè comença el 25 de gener fins el 2 de febrer 2014, cada any el fan a finals de gener.

Tant estiu com hivern, després de deixar Montreux endarrea i endinsar-se entre les muntanyes, el paisatge canvia brutalment i et sents dins del conte de Johanna Spyri, Heidi. Però quan les muntanyes estan ben blanques es respira quietud i pau, i potser encara s'incrementa més el sentiment d'estar "dépayser" (he intentat buscar la traducció, però en català no trobo el significat exacte, ho tradueixen per "canvi d'ambient", però és més que això). 

A mesura que t'acostes a Château-d'Oex s'incrementa la sensació de petitesa i encara més, quan arribes a la vall i et trobes decenes de globos amb formes originals.

Una qualitat dels suïssos que no deixa de meravellar-me, és com n'estan de ben organitzats quan fan festes i s'espera una gran afluència. És difícil trobar-se enmig d'un tap de cotxes i sempre trobareu lloc per aparcar, encara que sigui al mig de la neu. I això és el que va passar, van dirigir-nos cap a un improvisat parking enmig d'un camp de flocs blancs i la nostra angoixa va incrementar de manera exponencial. El motiu és perquè encara que el cotxe vagi equipat amb rodes de neu, no és el millor model per circular en aquest medi, i a la mínima cueteja o es queda travat.

Heu probat mai de portar un cotxet per la neu? No sé si és més difícil que fer-ho per la platja. En definitiva, no anàvem amb cap mètode de trasnport adecuat.

Per acostar-se a l'espai dels globos s'ha de pagar (15CHF), encara que ho feu entremig de la neu, sempre trobareu algú que vigila i ven els tíquets, no teniu escapatòria.

Just quan vam baixar del cotxe, uns quants globus de formes estranyes començaven el seu vol. Algunes només s'inflaven i es quedaven a terra, i d'altres s'enfilaven. El nen deia adèu amb la mà tot i que el que més l'interessava era tirar-se a la neu. Apart de veure globus, també es realitzen shows aeris i vols amb passatgers (programa). La idea de pujar en una cistella era molt temptadora però aviat se'ns van passar les ganes quan vam veure el preu. Per 45 minuts de vol has de pagar 350CHF per persona, si realment teniu ganes de viure aquesta experiència, feu-ho a Catalunya, us sortirà més econòmic tot i que el paisatge no serà el mateix.

Evidentment en qualsevol festival que es faci a Suïssa mai hi poden faltar els "cor des alpes" i els "sonneurs de cloches", i aquests últims, quan els veus amb la camisa arremangada passes fred per ells i les noies, només porten una rebequeta que els hi cobreix les espatlles. Potser és perquè ja estan curtits però en aquesta vall a les 16h el sol ja no brilla i encara que el dia fos de cel blau, anàvem ben abrigats perquè el termòmetre no va passar d'1°C.

L'únic punt negatiu és a on menjar, el poble és petit i a tots als restaurants t'esperen amb els braços ben oberts, fan l'agost. Potser nosaltres no vam estar de sort amb l'elecció que vam fer, us recomano que exploreu les possibilitats.

I quan vam dirigir-nos cap el cotxe se'ns va fer un nus a l'estòmac, ja ens veiem tibant-lo per poder sortir, demanant ajuda i en el pitjor dels casos, trucant a la grúa. Per sort, la gravetat va estar a favor nostre i quan vam arribar a la carretera esfaltada, vam respirar tranquils.

Musée Olympique de Lausanne

Aquest dissabte quan vam sortir de la piscina vam anar cap al Museu Olímpic de Lausanne, com a bons catalans, havíem de profitar que fins el 24 de gener l'entrada és gratuïta.

Durant dos anys el museu ha estat tancat per obres i va tornar a obrir les seves portes el passat desembre. A l'antic museu em sembla que hi havia anat un parell de vegades i què voleu que us digui, no el trobava gens interessant i per una "gran esportista" com sóc jo, el trobava fins i tot avorrit. A on si que hi havia anat forces vegades era a la cafeteria i al restaurant, doncs es trobava al terrat del museu i oferia unes vistes espectaculars.

Per sort, el nou museu no té res a veure amb l'antic, i ens va deixar embadalits a tots tres! Per començar la visita s'ha de pujar la rampa i en aquell pis hi trobarem: Le monde olympique. En una gran pantalla hi trobarem Zeus i la respresentació de l'antiga Olímpia. Només veient la reacció que va tenir el Martí en veure aquella sala, vaig saber que li agradaria el museu! Va agafar i es va assentar a primera línia per no perdres cap de les imatges. En aquesta sala i en la següent, se'ns explica que els primers jocs olímpics van tenir lloc al 776 a. C. i estaven dedicats als deus grecs. Aquests jocs van perdurar fins el 393d.C quan l'emperador Theodor els va abolir dient que incitaven al paganisme.

I mentre passem de sala a sala, anem descobrint com evolucionen els jocs, i com Pierre de Coubertin crea els jocs moderns al 1896; també hi veurem la primera bandera olímpica creada per un sastre parisí al 1914.

I llavors entrem en moments històrics que fan posar la pell de gallina per tots aquells que recordem i vam viure el JO de Barcelona.
A l'última sala d'aquest pis hi trobem una pantalla enorme amb cascs repartits per escoltar fragments de diferents cerimònies d'inaguració. El Martí de seguida es va posar el casc, i anava canviant de model per veure si es sentia alguna cosa diferent. La pel.lícula no crec que duri més de 5 minuts i és fantàstica. Sobretot el final, on el centre de la pantalla es veu el Rebollo apunt per encendre el pebeter, i la sala s'il.lumina amb la llum del foc olímpic, com deia aquell famós entrenador del Barça: "la gallina de piel". I quan veus un peluix del Cobi, sense saber com, et poses a rebuscar en la memòria la cançó dels dibuixos d'aquella mascota olímpica. Evidentment, el nen no entenia que
els seus pares estiguessin tan emocionats per veure l'antorxa de Barcelona, aquell gos cubista, les medalles del 92.... Només teníem 13 i 14 anys, però són records que han quedat grabats en la nostra memòria. Qui no recorda el ja desaparegut Constantino Romero demanant als atletes que baixessin de l'escenari? O parts de l'espectacle de la fura dels braus?

En el següent pis hi descobrirem material que ha estat utilitzat alguna vegada per algun esportista, es veuen autèntiques relíquies. Però el que no us podeu perdre és un altre video de només 6 minuts, a on amb imatges ràpides es veu la preparació dels esportistes, els nervis, la competició, la decepció, el podi... senzillament fantàstic!
Finalment, arribem a la planta baixa, i aquí és a on els nens s'ho passaran de conya. És un espai didàctic, on es pot viure el dia a dia dels atletes i a on tot es pot tocar, on tot és un joc, fins i tot podreu fer tir al blanc. La passió del nen va ser pujar i saltar al podi i també agafar una especie de telèfon que hi havia en algunes de les vitrines, que t'explica alguna cosa relacionada, i parlar en francès. Així que tot d'una el veies embrancat en una conversa imaginària plena de "bonjour, d'accord, oui,...." i com és d'imaginar, la gent se'l mirava encuriosits.
Que estiguéssim una hora i mitja en un museu i que a tots ens agradés és un èxit!
Per acabar vam anar a fer un cafè al nou restaurant i els preus són prohibitius, per dos cafès i un suc ens van clavar 18CHF, que és el preu d'una entrada. Però tot s'ha de dir, els plats tenien molt bona pinta.
Només vam trobar a faltar una cosa, el m²  d'acera de Barcelona! En els jardins del museu, just abans d'arribar a l'entrada, hi trobàvem un tros de carrer de la ciutat comtal i feia
gràcia veure una petita part de casa tan lluny.

Fitxa tècnica

Horari	1 de maig fins 19 octubre	Tots els dies de 9h a 18h
	20 octubre al 30 d’abril	De dimarts a diumenge de 10h a 18h
Preus	Famílies 2 adults i els fills de 6-16 anys	40CHF
	Adults	18CHF
	Nens 6-16 anys	10CHF
	Menors de 6 anys	Gratuït
Adreça		1, quai d’Ouchy 1006 Lausanne

Le Château de Nyon-Musée Historique et des porcelaines

En descobrir que l'entrada als museus, aquell segon dia de l'any, era gratuïta i que a més a més, només havíem estat mitja hora al Musée Romain, vam decidir que també visitaríem el Château de Nyon.

Tot sigui dit, no sabíem que hi havia un museu dins del castell i mira que hi havíem anat vegades. Nyon és la nostra ciutat preferida, potser perquè va ser el primer poblet que vam descobrir junts quan vaig venir a passar un estiu ja fa 11 anys. Té una màgia especial, amb el seu parc que domiana el llac Léman i coronat pel seu castell i les columnes romanes. Al castell s'hi pot entrar sense accedir al museu i disposa d'una terrassa amb unes vistes infinites. Assentat en els bancs de fusta et sents petitíssim per la magnitud del llac i els alps; fins i tot, es pot veure el jet d'eau, el castell d'Yvoire que està a l'atra bora del llac, o el Mont Blanc si el dia ho permet.

Per mi és una visita obligada pujar al castell cada vegada que anem a Nyon, i seure un moment i gaudir de l'immensitat de les vistes.

Després del poc èxit que va tenir la visita al museu romà, no sabíem si el castell captivaria l'atenció del nen, sobretot en llegir que dins del castell hi havia porcellana. Perquè no sé a vosaltres, però a mi veure plats i gots no em genera una gran motivació. Però quan la noia de la recepció ens va dir que hi havia una presó i que fa les delícies dels nens, de seguida vam agafar l'ascensor i vam deixar la porcellana pels que hi estiguessin més interessats.

Ara toca una mica d'història. El castell sembla que va ser construït al s. XII per les dinasties de Cossonay-Prangins. Al 1536, a l'època bernesa, va agafar la forma que té actualment, una silueta militar. Després de la revolució del cantó de vaud al 1798, la ciutat de Nyon compra el castell i al 1804 hi instal.la la sala del Consell Comunal i els tribunals (en activitat fins al 1999) i les presons (utilitzades fins al 1979). Des del 1999 fins el 2006 el castell és restaurat i esdevé accessible al públic.

El pis on hi ha la presó fa basarda, potser el dia també acompanyava a que tot fos més tètric, però veure aquelles instal.lacions, que fins fa quatre dies estaven en ús, feia posar la pell de gallina. La part del castell que dóna a la plaça és a on vivia el carceller amb la seva família, que també s'havia de tenir estòmac per veure-hi, encara que hi tinguessin totes les comoditats. I a la part que dóna al llac hi trobem les cel.les dels presoners. Podrieu pensar que tenien unes vistes magnífiques des de les petites finestres, però a l'època en que estava en ús, estaven mig tapades i l'únic que podien veure era el cel. El Martí corria per allà sense adonar-se del què era, fins i tot hi podeu trobar un llibre amb les entrades dels presoners i el motiu pel qual eren empresonats. Hi va haver un moment que va agafar la porta i ens va tancar al seu pare i a mi, dins d'una d'aquelles fredes garjoles. No us podeu ni imaginar la cara que se'm va posar quan vaig realitzar que no hi havia cap pom a la part de dins de la porta.

Després d'uns petits segons d'angoixa i de sentir-lo riure, vam decidir que era moment d'anar a veure plats i gots. El castell també diposa d'una sala on hi celebren casaments, i en aquell mateix pis hi tenen alguns jocs que han arribat fins als nostres dies, com el joc de l'oca o una taula que té un taulell d'escàcs. Vam intentar jugar a l'oca però com sempre passa, ell només volia tirar els daus i moure les fitxes a la seva manera.

Mentre un comença a fer una partida d'escàcs, els personatges de les parets t'observen amb uns ulls que fan por. Tot són fotografies d'antics habitants del poble i la veritat és que n'hi ha cada una...

Fins al 16 de febrer hi ha exposició temporal de Gozenbach, es tracte de busts d'antics ciutadans de Nyon amb reflexes metàl.lics, una cosa d'allò ben estranya i per mi, sense cap mena d'interès.

En el subsòl hi ha una bodega on s'hi poden fer degustacions de vins, però malauradement aquell dia estava tancada.

La veritat és que la visita ens va aportar uns coneixements que desconeixíem, de la mateixa manera que ho va fer el museu romà. Una tarda cultural, diferent, per un dia gris i fred.

Fitxa tècnica

Horari	Hivern (novembre-març)	De dimarts a diumenge de 14h a 17h
	Estiu (abril-octubre)	De dimarts a diumenge de 10h a 17h
Preus	Adults	8CHF
	Menors de 16 anys	Gratuït
Adreça		Place du Château, 1260 Nyon

Gratuït el primer diumenge de cada mes

Musée Romain

Primer de tot, desitjar a tots els lectors i seguidors del blog un feliç 2014!

Aquestes últimes setmanes no hem parat quiets, és el que passa quan els nens són a casa i els hem d'ocupar. A l'hivern no és gens fàcil tenir idees i trobar llocs nous, i el més còmode és acabar als grans centres comercials. La veritat és que et treuen un maldecap però un s'acaba arruinant per culpa del miler de viatges dalt dels cavallets.

L'altre problema és l'horari d'hivern d'alguns museus; en principi haurien d'obrir més hores perquè fa mal temps, fred i la gent prefereix resguardar-se, però és tot el contrari, obren un parell d'horetes per la tarda i cap a casa. Però heu de recordar que la tarda vostra no és la d'aquí, per vosaltres comença a les 18h però aquí és quan les gallines tornen al corral. Per tant, els museus a l'hivern fan el fantàstic horari de 14h a 17h.

En fi, no sé si recordareu que a l'agost vam anar al Musée du Léman i amb l'entrada teníem accés  gratuït als altres dos museus de Nyon, així que veient que el segon dia de l'any no acompanyava massa per fer passejades, vam decidir que després de dinar, sense fer la migdiada, aniríem al Musée Romain de Nyon.

No sé quantes vegades havíem passat per davant i havíem vist l'estàtua de Juli Cèsar, sabíem que els romans havien arribat fins a Suïssa tot i que quan vam veure per primera vegada les columnes romanes dalt del parc que domina el llac Léman, ens pensàvem que eren còpies ja que desconeixíem que l'Imperi Romà hagués arribat fins a terres helvètiques.

El més curiós del museu és que no està a peu de carrer, sinó al subsól, en els fonaments de la basílica del forum de Noviodunum, Nyon pels romans. Aquest edifici va ser construït al s. I d.C i no fou descobert fins el 1974, i adaptat per acullir-hi el museu. És petit però curiós, ja que vam apendre algunes coses, com ara que les columnes de les quals parlàvem abans, no van ser trobades a on estan, sinó al centre del poble i formaven part del forum. També vam descobrir que Nyon té un amfiteatre, i malgrat l'interés que pugui despertar la visita d'un edifici com aquest, està tancat al públic perquè les seves obres resulten massa cares.

En aquests moments hi ha una exposició temporal sobre el blat i va ser curiós trobar motlles de pastissos, i més originals dels que podem trobar avui en dia. La visita no va ser gens fàcil, va ser impossible llegir cada explicació amb un nen que no havia dormit i que ho volia tocar tot, per sort es va quedar bocabadat amb les maquetes o amb algunes de les eines exposades. Potser no seria el museu millor adaptat per anar-hi amb nens de menys de 5 anys, però alguna cosa va apendre ja que aquest matí em parlava dels romans.

Fitxa tècnica

Horari	Hivern (novembre-març)	De dimarts a diumenge de 14h a 17h
	Estiu (abril-octubre)	De dimarts a diumenge de 10h a 17h
Preus	Adults	8CHF
	Menors de 16 anys	Gratuït
Adreça		Rue Maupertuis 9, 1260 Nyon

La maison du Père Noël

Aquest diumenge vam voler repetir l'experiència d'anar a visitar el Père Noël a Rochers-de-Naye a 2042 metres d'alçada.

Per tots tres era com si fos la primera vegada que hi anàvem encara que pel meu home sí que va ser la primera vegada!

Just fa un any hi vam anar amb els meus pares un divendres que el Maurici estava de viatge. Els que em coneixeu, sabreu que sóc molt previsora i una setmana abans ja havia reservat els billets i li havia comprat al nen una combinació d'esquí. Les probabilitats de bon temps a l'hivern sempre són escases però mai m'hagués imaginat el què ens esperava aquell dia: una gran tempesta de neu d'aquelles que fan història!

Per tant, aquest any hi volia tornar anar i assegurar-me el "tanto"; em vaig esperar fins divendres per reservar el tren. Perquè per anar a la casa del Père Noël s'ha d'agafar un tren cremallera que surt a cada hora des de l'estació de Montreux. Al ser diumenge i haver-me esperat fins l'últim moment, ja no hi havia cap tren lliure al matí i vam reservar per les 13h45.

Però així vam poder arribar sense presses i aprofitar el matí per veure el "Marché de Noël". A la 13h ja estàvem al parking preparant-nos; com que l'any passat vaig quedar ben esquermentada, no ens havíem quedat curts amb roba: malles tèrmiques, pantalons, botes i guants d'esquí, gorros, bufandes... ni que anéssim a pujar a l'Everest!

Com que els nens menors de 6 anys no paguen billet has de viatjar amb ells sobre dels genolls, no hi hauria cap inconvenient si els seients fossin un pèl més amples, els trens no anéssin a tope i no anessis amb roba tan gruixuda. Per sort a l'estació de Caux, on hi ha el Village du Père Noël, molta gent va baixar i vam quedar-nos un pèl més amples. Com que recordava un viatge llarguíssim per culpa de la tempesta, em pensava que en 20 minuts s'arribava al cap d'amunt de la muntanya, però no és així perquè amb tempesta o sense, es necessita una hora. Això si, si esteu de sort amb el dia, les vistes són espectaculars i els nens sempre es poden distreure fent dibuixos als vidres que de seguida s'entelen.

Amb l'experiència de l'any passat, vam pujar al primer vagó i quan van anunciar que ja arribàvem, ens vam equipar i ens vam aixecar per ser dels primers en sortir. Una vegada a l'estació, un túnel llarg et porta fins el despatx del Pare Nadal, i amb el nen en braços ens hi vam dirigir sense dilacions per ser un dels primers en arribar-hi. Mentre anàvem caminant el nen no ens parava de dir que faria el tímid quan veiés el Père Noël, i va ser dit i fet. El seu pare el va haver d'acompanyar a la falda i va dedicar un somriure de murri al fotògraf. Com que vam ser els primers del nostre tren en arribar i no hi havia gens de cua, em vaig permetre el luxe de demanar si jo també podia fer-me una foto. I com una ganàpia em vaig posar el costat d'aquell senyor de vermell, és ben bé que els nens són l'excusa perfecte per deixar de ser adults per uns instants.
Llavors, si volies pintaven la cara als nens però de moment en el Martí no li interessa massa i es podia visitar el seu despatx on un patge li va donar una poma, una mandarina i també una bossa amb una xocolatina i una galeta d'espècies, i va segellar el certificat d'haver visitat el Père Noël.

No us podeu imaginar la cua que hi havia quan nosaltres vam sortir i nosaltres en dos minuts ho havíem fet tot. Ens vam dirigir una altra vegada cap a l'estació i vam visitar la seva habitació. Aquí el Martí ens va fer una bona marranada perquè ell hi volia entrar, i fes-li entendre que no podia ser.
No ens vam encantar massa amb la visita perquè per culpa de l'alçada i l'encostipat, en el Maurici li feien mal els sinus.
Sortint a fora vaig descobrir un món que feia un any m'havia sigut impossible de veure, un paisatge meravellós sobre del llac i de Montreux. Pel Martí el millor d'aquell dia no va ser seure al costat del Pare Nadal sinó rebolcar-se a la neu, tirar-me boles de neu i evidentment, estirar-se bocaterrosa per poder-la llepar!

El més horrorós de tot és que per agafar el tren de tornada has de fer cua a fora, enmig de la neu i evidentment, quan arriba el tren tothom s'hi abraona per no quedar-se sense lloc, i allò és un caos de gent amb mal calçat que rellisca a la neu, de cotxets que hi queden

travats, de nens que corren per ser els primers... Però és que entenc molt bé el motiu de les presses, perquè si et quedes l'últim i el tren ja està ple, t'has d'esperar una hora abans no arribi el pròxim.

De tornada no vam tenir tanta sort, i vam anar ben apretadets tot el viatge i encara es va omplir més quan vam arribar a Caux. L'idea era que hi paréssim doncs amb el billet de la visita a la Maison du Père Noël tens un descompte de 9CHF al Village du Pèere Noël però el sol s'estava ponent i encara ens quedava més d'una hora per arribar a casa. A més a més, sempre s'han de deixar coses per fer!

Els meus consells per aquesta visita són: no hi aneu sense haver reservat per telèfon 0041 21 989 81 90 o per email info@goldenpass.ch; aneu-hi ben equipats i amb calçat adequat perquè pujareu a 2000 metres; deixeu el cotxe al parking de l'estació perquè té preus raonables i és molt pràctic; i si no voleu fer cua per fer-vos la foto amb el Père Noël, no us encanteu quan sortiu del tren, llavors ja tindreu temps de passejar.

Fitxa tècnica

Horari	Del 20 de novembre fins el 24 de desembre	Tancat dilluns i dimarts. Primer tren des de Montreux 9h45, últim tren 15h45. Últim tren des de Rochers-de-Naye 17h45
	23 i 24 de desembre	Obert. Primer tren des de Montreux 9h45, últim tren 15h45. Últim tren des de Rochers-de-Naye 17h45
Preus	Adults	32CHF
	Nens 6-16 anys	19CHF
	Menors de 6 anys	Gratuït
Adreça		La Gare, Avenue des Alpes, 1820 Montreux