Cours Préparatoire o 1d'EGB

Al septembre el Martí va començar CP, el que seria 1r d'EGB a Catalunya, i la bona vida es va acabar.

D'entrada, quan tot just les vacances d'estiu començaven, vam rebre una llista amb tot el material que havíem de comprar, i amb un diccionari de francès-català m'en vaig anar a l'Abacus. Ens demanaven no sé quantes gomes d'esborrar i barres de cola, al principi pensava que havien d'empaperar l'escola o esborrar els llibres fins deixar-los ben blancs; ara que el curs està apunt d'acabar, he entès que amb aquests accessoris com els llapisos, passa el mateix que amb els mitjons dins de la rentadora, desapareixen en una dimensió paral.lela.

El xoc pel nano va ser brutal. Va passar de no fer absolutament res a tenir deures cada dia, haver-se de passar hores assentat en una cadira, a sentir a parlar de fonètica, de síl.labes, de sumes i restes amb un ninot blau anomenat Picbille, de decenes, de numeros estranys com "quatre-vingt-quinze"... un autèntic malson. No és d'estranyar que després de dos dies em digués que no li agradava gens l'escola... 

I és que el canvi és molt brusc, massa pel meu gust. Es passen tres anys jugant amb plastilina i fent dibuixos, sense ni tan sols preparar-los pel que els hi ve. Amb quasi 7 anys no sabia llegir i coneixia l'abecedari a través del métode alpha, és a dir, la "f" de "fusée", la "b" de "botte" i així successivament. Vaig haver d'assimilar aquest sistema i sentir com em renyava si deia "Monsieur e" i resultava que era una senyora!!! Per què no aprenen les coses pel seu nom?!?!? Ens va passar el mateix amb els dies de la setmana, cada dia era d'un color diferent i me'ls vaig haver d'aprendre perquè quan em deia que era el dia blanc no sabia de què em parlava.

Però tot s'ha de dir, el francès és dificilíssim, ple de regles i ple d'exepcions sense cap mena d'explicació ni lògica. Així doncs, un nen de 6 anys es troba amb una llibreta de sons, plena de vocals i consonants que no es pronuncien tal i com estan escrites; un veritable trencaclosques. Recordo com si fos ahir el dia que va arribar amb el so "oi", quanta desesperació i impotència. Va acabar amb la meva paciència i tots dos li vam agafar tirria a aquella maleïda llibreta. Sabia llegir perfectament les paraules que hi havien a sota dels dibuixos, però quan es tractava de llegir-me el llistat de mots... era per arrencar-se els ulls. Després d'una hora de desesperació vam seguir una tècnica d'allò més pedagògica; el so d'aquelles dues vocals l'havia de convertir en un dibuix. I això ens va portar a un fantasma que espantava a la gent fent "uaaaa"; i amb aquesta procediment vam començar a empaperar la seva habitació. Semblava que hi hauria un abans i un després però no va ser així, els sons s'han anat complicant i a més a més, s'hi han afegit els dictats. I què dir dels dictats... un altre malson.
Ho he probat tot; primer es llegeix les paraules, les copia, els hi dicto i cada paraula malament la copia bé; o cada paraula equivocada busca com s'escriu; o escric les paraules més difícils a la pizarra que tenim al menjador. Però no he trobat encara "EL MÈTODE", tot són probabilitats o més ben dit, pura xiripa de que l'escrigui correctament.
Tot s'ha de dir, fins i tot jo he après molt amb el "cahier des sons" tot i que encara em resulta impossible diferenciar el miler de possibilitats amb el que es pot fer el so "è".

I què dir de la lectura... el dia que havia de llegir "c'est" o "maintenant" em pensava que s'ofegaria o es faria un nus a la llengua. El més sorprenent va ser quan un dia em va venir amb un llibre de la col.lecció del Follet Oriol. Ja tenim prou feina en llegir en francès com per incorporar una altra llengua, però no hi va haver manera de fer-lo canviar d'opinió, ell volia llegir aquell llibre. I el que va succeir em va deixar de pasta de moniato, sabia llegir en català. I quan va veure escrita la paraula "bruixa", el seu reflexa va ser demanar-me quin so feia una "ui". I en aquell precís moment, em vaig adonar que aprèn una llengua super "xunga", a on res s'escriu com es pronuncia, a on cada grup de lletres fan un so específic que no hi ha més remei que aprendre.
I el mateix va passar quan va arribar amb els deures de castellà. No necessitava la meva ajuda i escribia perfectament, d'una senzillesa demolidora. Oblidava la "h" de "zanahoria" o va escriure "pes" enlloc de "pez". Però no era aquell galimaties de "e" mudes, de "ou" que fan "u", de "ai" que fan "è", de "in" que fan "an".... Fins i tot ell es va adonar de la complexitat de la llengua francesa, i amb ulls de desesperació em va preguntar per què no anava al col.le a Sabadell, a on malgrat la dificultat d'aprendre a llegir i a escriure, aquella llengua era més lògica.

I llavors venen els numeros, què és això de 4 vegades 20 per dir 80 quan saps que quan passes la frontera el 70, 80 i 90 tenen més lògica?!? Sembla que tot estigui fet perquè als nens i als pares els hi exploti el cap.

I per acabar, en el sistema francès no només els nens tenen deures sinó que els pares també. I si per ell és un xoc el canvi de maternal a l'escola elementaria, pels pares també. Revisar i firmar tots els llibres, repassar els exercicis que no ha entès, acabar els exercicis que no li ha donat temps de fer-los a classe, aprendre's poemes o cançons, els deures, preparar dictats de numeros, intentar pronunciar correctament aquell so que ni tu mateix saps fer, definir paraules que desconeixies, verificar que en el seu estoig tot el material estigui bé.... ahhhh!!! No seria més fàcil a ensenyar als nens a ser responsables?!? Però després d'autèntics drames, de mil crits i d'acabar sempre amb plors, he començat a responsabilitzar-lo, i quin canvi! A casa ha tornat la pau i fins i tot, les notes dels dictats han millorat, ara tots vivim amb més serenitat tot i que de vegades no se li pot fer massa confiança... et diu que no té deures pel dilluns i descobreixes que té l'agenda plena però espero que aviat escarmentarà i per l'any que ve, CE1, haurà après la lliçó.

Cavallet de mar

 

Podríem dir que el "post" d'avui és la continuació dels "miérdoles" perquè el tema dóna molt de si...
Es tracta dels cursos de piscina que fins les vacances d'abril el nen feia. La dinàmica era més o menys la mateixa que la dels famosos "miérdoles": corre a buscar-lo a la guarderia del cole, macarrons, barallat amb ell per sortir amb el banyador posat i arriba a temps. Després d'haver fet una proba de nivell, el seu grup era el "cavallet de mar" i per fi entrava ell sol i aprenia a nedar, mentre jo em desesperava mirant pel finestral. Els pares no podien entrar als vestuaris així que el nen havia de ser capàs de preparar-se, sortir a l'hora i ser responsable de les seves coses. Però ja sabem que els nens no tenen cap noció del temps ni cap mena de pressa. Quantes vegades he vist a tot el grup apunt amb la monitora i el meu fill desaparegut.... Si, si, vaig haver de demanar que me'l busquessin perquè ningú sabia a on era. I tot d'una, apareix tan tranquil, xim-pum xim-pum, sense la més mínima preocupació, mirant com els altres nens neden, distreient-se amb una gota d'aigua, amb tota la passivitat del món mentre la meva exasperació comença a créixer, i el festival només acaba de començar.

El veus a través del vidre amb un passotisme absolut, la monitora els hi diu que han de nedar esquena i ell fa crol, el altres nens fan dues piscines i si ell si n'arriba a fer mitja ja n'hi ha prou. Quan es tractava de capbussar-se era el primer, però quan s'havia de posar a nedar... Els altres anys li encantava anar a la piscina, allò era un "aquaparc" amb mil i un jocs, però aquest any de diversió poca.

Per la meva pau interior, vaig decidir marxar durant els 50 minuts o si més no, no mirar-lo perquè no m'agafés un atac. Però malgrat tots els meus esforços per mantenir la calma, ell sempre aconseguia treure'm de pollaguera.
El primer dia em va demanar que li posés sabó per dutxar-se, però no ho vaig trobar una bona idea i sort, perquè ha arribat a fer-me esperar 35 minuts per esbandir-se i vestir-se! Quan les altres mares anaven marxant, les pobres em miraven amb ulls de desconsol però amb alegria de que no fos el seu fill.  Es va guanyar una bronca històrica i durant unes setmanes hi va haver certa millora, imagino que era la por de que un dia sortís i jo no hi fos, però quan la pressió disminueix... sant torne-m'hi, sessió de spa sota la dutxa. I et demanes què està fent i la desesperació creix quan la secretària et mira i en seus llavis es dibuixa la paraula "encore?!?" Si, si, encara espero!  Mig amagada el veus aparéixer mig vestit, amb la bossa arrossegant-la com si hagués anat volant i hagués batut el récord olímpic de rapidesa. Em pregunto que haguera passat si li hagués donat sabó per dutxar-se... m'haurien hagut d'ingressar un parell de vegades.
Per sort, per unes obres improvisades, els "miérdoles" a la piscina s'han acabat, ell està feliç perquè pot fer futbol, i jo encara més perquè aquelles tardes em deprimien.

"Miérdoles"

"Miérdoles", quina bonica paraula per definir el dia que es troba al bell mig de la setmana.

No sé com, parlant amb una bona amiga de Sabadell, em va descriure aquest dia d'aquesta manera; per ella, és el dia que arriba més tard a casa per mi, és el dia que vaig amunt i avall a toc de pitu. Segurament estaria més tranquil.la i amb menys estrés a la feina...

Els dimecres a la majoria d'escoles franceses, els nens només van al col.le al matí; un matí minúscul perquè a les 11h30 s'acaba la jornada escolar i comença el malson de les mares.

Malgrat que des de que va començar al col.le sempre el 3r dia de la setmana ha estar un infern, abans m'ho muntava millor.
Després d'haver-lo recollit a les 12h15 a la guarderia de l'escola, escalfat els macarrons que havia deixat apunt el dia abans, i haver-me cremat la llegua amb el café, a les 13h30 el deixava a "Encuentros" per les classes de castellà. I llavors començava el meu moment; em trovaba amb una Canària i una Asturiana per desconectar del rol de mare i fer-la petar una bona estona. Recordo amb nostàlgia aquelles tardes assolellades en una terrasseta... mira que n'haviem dit de bestieses.

L'any passat els dimecres eren els "MIERDOLES" amb majúscules! Quin infern! Vam canviar les classes de llengua per les de piscina, i en el canvi, hi vaig sortir perdent. La cursa era la mateixa però sense la recompensa de les 2h entre amigues, sinó amb un dels pitjors càstigs, haver-me de posar dins de l'aigua. Ja us avanço que va faltar uns quants dies... quan l'hivern s'acostava, buscava mil excuses per no anar-hi malgrat la insistència del nano. Eren 45 minuts fent xup-xup dins d'una bassa d'1 metre de profunditat, on l'aigua estava gelada i només rebia puntades de peu cada vegada que el nen es capbussava. L'aigua de les dutxes, a on pel meu gust faltaven alguns graus, empitjorava la situació; i vestir-nos fent contorsionisme en un petit cubicle per no mullar-nos els mitjons era digne de les pelis de Tom Cruise.

I aquest any quasi tots els dies són "miérdoles". M'està agafant complexa de "correcaminos"; totes les tardes amb el fuet al cul i matant el temps mentre ell fa castellà, piscina, anglès o futbol. No recordo que jo a la seva edat tingués tantes ocupacions però és que tret del futbol, no ens en podem passar de cap.
En teoria els dimecres són perquè els nens tinguin una petita treva, un dia de repós a la setmana. Però ens el passem fent malabars intentant que tots els plannings quadrin amb les mil i una activitats.

Comença el cole

Us presento la classe del Martí; mentre els nens catalans encara disfruten de les últimes hores de vacances, a França ja fa quasi 15 dies que els nens van tornar a la rutina escolar i per alguns d'ells, com pel meu fill, començaven per primera vegada el cole.

Per primera vegada ho vaig viure des de l'altre banda, ja no era l'alumne que carregava una tona de llibres nerviosa i contenta per retrobar els amics, sinó que em vaig convertir en la mare que deixa per primera vegada al seu fill a l'escola amb un nus a l'estòmac. El primer dia no va caure ni una llàgrima i el Martí es mirava estranyat els nens que ploraven agafats als pantalons dels seus pares però el segon dia...., buf quins plors. Ja sabia de què anava la cosa i em deia que no hi volia anar, que el cole és tòxic, que tenia por perquè hi ha molta gent i mentre m'agafava la mà, sense ni tan sols moure's, dels seus ulls queien les llàgrimes com un riu desbocat. I evidentment, com a mare fas el cor fort en veure aquella mirada plena de tristesa, i mentre intentes que no et tremoli massa la veu, li dius que s'ho passarà la mar de bé i que d'aquí una estona l'aniràs a buscar. I és que l'estona que passa al cole és ben curta, una cosa realment sorprenent del sistema francès com d'altres coses que em desconcerten en comparació al sistema educatiu que vaig rebre.

L'hora d'entrada al cole és de 8h20 a 8h45, i no es limita a deixar al nen al cole com nosaltres hem fet tota la vida, sinó que se l'ha d'acompanyar al seu penjador, treure-li la jaqueta i les sabates, posar-li les sabatilles, acompanyar-lo a fer pipi, rentar-se les mans i després de quasi 10 minuts, pots deixar el teu fill dins de la seva classe. I encara no han passat tres hores que ja has de sortir corrents de casa per anar-lo a buscar, no fos cas que et tanquin la porta a les 11h30 i encara no l'hagis recollit. Evidentment, has de tenir el dinar mig enllestit perquè a la 13h30 tornen a tancar la porta i tu ja has d'haver acompanyat al teu nen als dormitoris perquè és l'hora de la migdiada. I és que no tens temps ni de prendre't el cafè tranquil.la, només fas que mirar l'hora perquè un cop la porta està tancada no hi ha excusa que valgui.
I sinó l'has inscrit a les activitats exraescolars, els dilluns i dijous l'has d'anar a buscar a les 15h. Així doncs, encara no has acabat d'estendre la roba i ja has de córrer; et poses a planxar i només et dóna temps de fer una camisa i uns pantalons; vas al super amb el fuet al cul i et desesperes quan hi ha cua a la caixa.... Et passes el dia corrent amunt i avall, estressada mirant el rellotge perquè evidentment, no vols que el teu fill sigui l'últim al que van a buscar.

Però per acabar-ho d'adobar, els dimecres a la tarda no hi ha escola i per si això no fos suficient, cada 6 setmanes tenen 15 dies de vacances! Perquè no sé qui diu que els nens sinó van molt cansats i no rendeixen. I llavors et preguntes, com t'ho has fet per acabar l'escola viva anant-hi cada dia, fins les 17h30 i sense vacances cada dos per tres?!?!

I el que em sobta més de tot plegat, és que encara que paguis no pots deixar el nen al menjador perquè no hi han suficients places i tenen prioritat els pares que treballen els dos a jornada completa. I a més a més, si algún dia necessites que es quedi, has de portar un justificant, ni que el dinar fos gratuït!

Us enrecordeu de compartir un entrepà o un bollycao a l'hora del pati; doncs és una cosa que mai farà el Martí perquè està absolutament prohibit que els nens portin menjar o begudes a la motxilla. Per tant, a les 16h30 surten famèlics i ja veus a tots els pares carregats amb berenars.

El dijous passat, a l'hora de sopar, el Martí em pregunta: "quan acabi de menjar anirem al cole a dormir?" Encara estem tots mig trasbalsats i intentant agafar el ritme, espero que no triguem massa a trobar-lo.