dijous, 3 de maig del 2018

Cavallet de mar



Podríem dir que el "post" d'avui és la continuació dels "miérdoles" perquè el tema dóna molt de si...
Es tracta dels cursos de piscina que fins les vacances d'abril el nen feia. La dinàmica era més o menys la mateixa que la dels famosos "miérdoles": corre a buscar-lo a la guarderia del cole, macarrons, barallat amb ell per sortir amb el banyador posat i arriba a temps. Després d'haver fet una proba de nivell, el seu grup era el "cavallet de mar" i per fi entrava ell sol i aprenia a nedar, mentre jo em desesperava mirant pel finestral. Els pares no podien entrar als vestuaris així que el nen havia de ser capàs de preparar-se, sortir a l'hora i ser responsable de les seves coses. Però ja sabem que els nens no tenen cap noció del temps ni cap mena de pressa. Quantes vegades he vist a tot el grup apunt amb la monitora i el meu fill desaparegut.... Si, si, vaig haver de demanar que me'l busquessin perquè ningú sabia a on era. I tot d'una, apareix tan tranquil, xim-pum xim-pum, sense la més mínima preocupació, mirant com els altres nens neden, distreient-se amb una gota d'aigua, amb tota la passivitat del món mentre la meva exasperació comença a créixer, i el festival només acaba de començar.

El veus a través del vidre amb un passotisme absolut, la monitora els hi diu que han de nedar esquena i ell fa crol, el altres nens fan dues piscines i si ell si n'arriba a fer mitja ja n'hi ha prou. Quan es tractava de capbussar-se era el primer, però quan s'havia de posar a nedar... Els altres anys li encantava anar a la piscina, allò era un "aquaparc" amb mil i un jocs, però aquest any de diversió poca.

Per la meva pau interior, vaig decidir marxar durant els 50 minuts o si més no, no mirar-lo perquè no m'agafés un atac. Però malgrat tots els meus esforços per mantenir la calma, ell sempre aconseguia treure'm de pollaguera.
El primer dia em va demanar que li posés sabó per dutxar-se, però no ho vaig trobar una bona idea i sort, perquè ha arribat a fer-me esperar 35 minuts per esbandir-se i vestir-se! Quan les altres mares anaven marxant, les pobres em miraven amb ulls de desconsol però amb alegria de que no fos el seu fill.  Es va guanyar una bronca històrica i durant unes setmanes hi va haver certa millora, imagino que era la por de que un dia sortís i jo no hi fos, però quan la pressió disminueix... sant torne-m'hi, sessió de spa sota la dutxa. I et demanes què està fent i la desesperació creix quan la secretària et mira i en seus llavis es dibuixa la paraula "encore?!?" Si, si, encara espero!  Mig amagada el veus aparéixer mig vestit, amb la bossa arrossegant-la com si hagués anat volant i hagués batut el récord olímpic de rapidesa. Em pregunto que haguera passat si li hagués donat sabó per dutxar-se... m'haurien hagut d'ingressar un parell de vegades.
Per sort, per unes obres improvisades, els "miérdoles" a la piscina s'han acabat, ell està feliç perquè pot fer futbol, i jo encara més perquè aquelles tardes em deprimien.



Podríamos decir que el "post" de hoy es la continuación de los "miérdoles"  porque el tema da mucho de sí ...
Se trata de los cursos de piscina que hasta las vacaciones de abril el niño hacía. La dinámica era más o menos la misma que la de los famosos "miérdoles": corre a buscarlo a la guardería del cole, macarrones, peleate con él para salir con el bañador puesto y llega a tiempo. Después de haber hecho una prueba de nivel, su grupo era el "caballito de mar" y por fin entraba él solo y aprendía a nadar, mientras yo me desesperaba mirando por el ventanal. Los padres no podían entrar en los vestuarios así que el niño debía ser capaz de prepararse, salir a la hora y ser responsable de sus cosas. Pero ya sabemos que los niños no tienen ninguna noción del tiempo ni ningún tipo de prisa. Cuántas veces he visto a todo el grupo apunto con la monitora y mi hijo desaparecido... Si, si, tuve que pedir que me lo buscaran porque nadie sabía dónde estaba. Y de repente, aparece tan tranquilo, sin la más mínima preocupación, mirando cómo los otros niños nadan, distrayéndose con una gota de agua, con toda la pasividad del mundo mientras mi exasperación empieza a crecer, y el festival sólo acaba de empezar.

Lo ves a través del cristal con un pasotismo absoluto, la monitora les dice que tienen que nadar espalda y él hace crol, los otros niños hacen dos piscinas y si él si llega a hacer media ya es bastante. Cuando se trataba de zambullirse era el primero, pero cuando debía ponerse a nadar...  Los otros años le encantaba ir a la piscina, aquello era un "aquaparc" con mil y un juegos, pero este año de diversión poca.

Para mi paz interior, decidí marcharme durante los 50 minutos o al menos no mirarlo para que no me diera un ataque. Pero a pesar de todos mis esfuerzos para mantener la calma, él siempre conseguía sacarme de quicio.
El primer día me pidió que le pusiera jabón para ducharse, pero no lo encontré una buena idea y suerte, porque ha llegado a hacerme esperar 35 minutos para enjuagarse y vestirse! Cuando las otras madres iban marchándose  las pobres me miraban con ojos de desconsuelo pero con alegría de que no fuera su hijo. Se ganó una bronca histórica y durante unas semanas hubo cierta mejora, imagino que era el miedo de que un día saliera y yo no estuviera, pero cuando la presión disminuye... volvió a sus viejas habitudes, sesión de spa debajo de la ducha. Y te preguntas qué está haciendo y la desesperación crece cuando la secretaria te mira y en sus labios se dibuja la palabra "encore?!?" Si, si, aún espero! Medio escondida lo ves aparecer medio vestido, con la bolsa arrastrándola como si hubiera ido a la velocidad de la luz y hubiera batido el récord olímpico de rapidez. Me pregunto que hubiera pasado si le hubiese dado jabón para ducharse... me habrían tenido que ingresar un par de veces.
Por suerte, por unas obras improvisadas  los "miérdoles" en la piscina se han terminado, él está feliz porque puede hacer fútbol, ​​y yo aún más porque aquellas tardes me deprimían.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada