Augst o el que era Augusta Raurica

Basilea és una ciutat preciosa però morta si és festiu. Així que després d'haver passejat pels carrers peatonals, que el Martí veiés com un pardal queia del seu niu sense paracaigudes i se'l volgués emportar a casa, tot i que ja estava a l'altre barri, i després de que hagués posat el peu dins d'una font modernista, ideal perquè tots els crius i caiguin de quatre potes; vam decidir recollir els trastos i deixar-nos guiar per la recepcionista española de l'hotel i anar a Augst un poble romà.

Desconeixíem que a 10 minuts de la gran ciutat es trobava un teatre, la cúria, temples, uns banys i fins i tot un amfiteatre!

Pel nen veure aquelles antigues edificacions només eren un munt de pedres. Si pels adults de vegades ja resulta difícil imaginar-se com quatre rocs escampats i una sola columna havia estat un temple, imagineu-vos per un nen de 5 anys. Es limitava a pujar per les grades reconstruïdes del teatre per anar saltant els immensos graons.

Només arribar es va posar a ploure i just quan ja teníem els paraigües, la maleïda llei de Murphy es va complir. Per escalfar-nos una mica vam anar al Museu, i els minuts de calor els vam pagar cars, tant pel preu de l'entrada com perquè el nen va estar insistint que li compréssim una espasa de fusta. Segur que els que s'ocupen del merchandising no tenen fills, perquè sinó sabrien que les seves andròmines provoquen moltes discusions, males cares, plors, rabietes i tensions entre els pares i els nens.

El millor del museu és la representació del que haguera pogut ser una casa d'una persona be estant, i la veritat és que no estava gens malament.

Diria que només vam veure la meitat de les ruïnes que tenen repartides per tota la ciutat, però és que de vegades sembla que tingui dos nens; quan no n'és un qui rondina és l'altre. Al gran li feia molta mandra caminar fins el teatre però per sort, el petit va veure una mena de joc de pistes amb gladiadors, i vam anar tirant. Però evidentment, l'emoció del moment va durar poc i vam acabar arrossegant-lo. I quina decepció quan per fi vam arribar a les arenes de l'amfiteatre; havíem de fer volar molt la imaginació per veure que aquelles quatre pedres mal repartides havien format part de combats sanguinaris. Gràcies als paraigües, el nens de casa van començar una lluita de gladiadors, mentre els pocs turistes de la zona se'ls miraven amb somriures els llavis.

Pel camí de tornada, entremig d'unes vaques distretes, hi havia un altre temple. En el Martí li van interessar més aquells mamífers remugadors que apropar-se a les pedres. Ja en tenia prou d'aquell improvisat curs d'història, era moment de tornar cap a casa.

Zoo de Basilea

Després de la fabulosa nit a la cabana i d'un dia molt intens veient dinosaures, petjades i coves, va ser d'allò més gratificant arribar a l'hotel.
Només havien passat 24h sense "comoditats", tot i que tenia l'estranya impressió que havien passat dies, i no sabeu com vam valorar l'escalfó d'aquella estança, els llençols calents, i el més important, el lavabo a dos passes sense la necessitat de posar-nos les xiruques per anar-hi.

Feia un dia magnífic i vam aprofitar per passejar per la ciutat. La llera del Rin era un bullider de gent aprofitant les últimes hores de sol, i el més sorprenent és que tothom es passejava amb una cervesa a la mà.
Apart d'anar a veure el famós colorejat ajuntament, la prioritat era trobar la mateixa bomboneria a on 20 anys endarrera, en el viatge de fi de curs, havia comprat un bombons per portar a casa. Però tot i ser el cap de setmana de Pàsqua, s'havien permès el luxe de tancar a les 16h30. Coses com aquestes encara em sorprenen, perquè a Suïssa tan és el calaix que puguin fer, es tanca quan és l'hora i no s'estan de romanços.

Tornant cap a l'hotel buscant un restaurant, just al carrer paral.lel, ens creuem amb una senyora calçada amb uns talons de vertigen, uns pantalons massa cenyits i una semarreta que semblava més aviat un cinturó. Em miro el Maurici i li dic: "-És el que em penso que és?" i em contesta: "-Si, tira i no et paris". Resulta que darrera del nostre hotel es concentraven totes les barjaules de Basilea, i tot i que abans de fer una reserva en qualsevol establiment em miro i em remiro totes les crítiques, aquest petit detall se'm va passar per alt. El nen ni es va immutar i feiem el que fos per evitar els 50 metres de "carrer vermell". 

Però no us volia parlar de tot això, sinó del fantàstic zoo, un zoo que no té res a envejar al de Barcelona sinó al contrari i que a més a més, és més barat.
Les infrastructures són explèndides, nèt, envoltat de natura tot i trobar-se dins de la ciutat i amb una vintena de cigonyes vigilant cada racó des dels seus alts nius.
Guardo un mal record de l'última visita al zoo de Barcelona; brut, els animals mal cuidats, fred, amb olors desagradables...,  i aquest és diatralment oposat, amb un restaurant que sembla que estiguis en un lodge en mig de la sabana africana.

Malgrat que el dia abans semblava que la primavera havia arribat, un dia gris, trist i plujós ens esperava quan vam entrar al parc i per escalfar-nos una mica, vam anar directes a l'aquari. I és que aquest zoo està preparat pels durs hiverns, tots els animals tenen l'habitat d'hivern, tancat, i el d'estiu a l'aire lliure. Així tant els visitants com els inquilins no passen fred.

Tot i que teníem el Martí girat per culpa de la falta de son i el cansament, vam disfrutar veient com
els lleons endrapaven amb impaciència els troços de carn que havien amagat dins del seu enclòs. Vam poder veure com el lleó feia gala de la seva ferocitat marcant el seu territori i no deixant que cap cria s'acostés al menjar que creia seu. Era un espectacle sentir-lo rugir i córrer darrera dels seus congèneres que quan el veien despistat, intentaven rapinyar un tall.

També va ser curiós veure com 5 elefants sortien per recuperar els platans i altres fruites que el seu cuidador havia repartit. L'expectació era màxima, la majoria dels visitants tenien els smartphones apunt per immortalitzar la passejada.

Ens vam enriolar a la zona dels primats; un orangutan amagat sota una caixa plena de palla, un goril.la mirant-nos de reüll, uns micos perseguint-se, i un caputxí observant atentament el Martí.

Com ja us he dit, el nen s'havia llevat amb el peu esquerra i ja l'havíem avisat que no li compraríem res a la botiga del zoo; i tot i que ho vam voler evitar, no sé com s'ho fan però no hi ha cap sortida sense passar per la tenda de regals i aquí va començar el show.
Abans de tenir fills, quan veia una criatura fent una marranada al mig del carrer, sempre deia que a mi allò no em passaria, però em va passar. Crits, plors, més crits, en definitiva una rebequeria en tota regla, xisclant entre sanglots que ell volia un conill de peluix mentre cada vegada que intentàvem parlar amb ell ens cridava que el deixéssim. Vaig passar a ser la mare observada, amb aquelles mirades d'incredulitat i de desaprovació. L'única solució va ser deixar-lo en la seva frustració, ràbia i impotència fins que les llàgrimes es van convertir en plors de tristesa mentre mirava per la finestra del tram.

Una de les altres atraccions que no us podeu perdre si aneu a Basilea és creuar la llera del Rin amb unes barquetes de fusta que es desplacen gràcies a la corrent del riu. La tonteria se la fan pagar i el preu no inclou la tornada, així que la caminda per tornar a creuar el riu ens va acabar de rematar; i el més trist de tot plegat és que no hi havia cap cafeteria oberta per poder recuperar forces.

Prehisto Parc

Per setmana santa, vam decidir fer alguna cosa diferent, i com que tenim el Martí fascinat pels dinosaures, vam anar al Jura a on hi ha un parc on "els hi podem trobar". I és que el nom de Juràssic, ve donat per aquestes muntanyes que estan plenes de fòssils.

Per arribar-hi es necessiten unes 2h30 sempre i quan el gps no et fagi passar per carreteres estretes, creuar la frontera 2 vegades i trobis carreteres tallades, a on la desviació et fa donar una volta de 5km per camins agrícoles. Evidentment, la desesperació i l'avorriment d'un nen de 5 anys pot ser històrica; per sort, tenim el recurs d'un vell joc que que jo mateixa havia jugat anant de viatge amb els meus pares: pensar un animal i que els altres l'endevinint fent preguntes de sí o no. Jugar amb el nen pot resultar divertídissim; et pot demanar si l'animal en qüestió dóna de mamar a les seves "criades", triar un animal el qual ja no existeix (com els dinosaures) o de dir-te que no és hervívor perquè menja platans... A part de passar una bona estona, ell va acabar "aprenent" què vol dir carnívor, mamífer, rèptil,... No sé si us ho he dit mai, però el Martí té mal perdre i si li endevines massa ràpid s'enfada com una mula, i tot sigui dit, el joc és divertit els primers 20 minuts, després es fa pesadíssim. 

Per fer-ho tot més intéressant i divertit, la primera nit la vam passar en unes cabanes de fusta. Potser l'experiència hagués sigut més amena sinó hagués sigut per l'intens plugim, la fredor de la cabanya i la llunyania dels lavabos.

Per recuperar la clau del bungalow s'havia de tocar el timbre d'una caseta i la "mamma" italiana de la pel.lícula dels Goonies em va donar la benvinguda. Com és d'imaginar, el nen va al.lucinar quan vam entrar a la cabanya, i jo també però per altres motius. 

La nit va ser accidentada; quan ja anàvem tots amb pijama per anar a dormir, al Martí li van agafar unes ganes horroroses de fer pipi, i ja ens veus, vestint-nos i posant-nos les xiruques per recórrer 100m fins a uns lavabos fredosos. L'únic que ell volia era sortir a la negra nit amb la llanterna, i la millor excusa que va trobar va ser la necessitat d'anar al lavabo. 

En teoria, el nen havia de dormir a l'altell de la cabana, però a les 3h de la matinada el vam haver d'anar a buscar, per sort a la part baixa hi havia dos matalasos grans i fins les 4h30 vam estar de festa.

Al matí, una espesa boira baixa ens va donar la benvinguda al sortir del bungalow per anar als lavabos. Tot estava fangós i el Martí en va tenir prou amb dos minuts per acabar ple de fang. Malgrat el poc luxe de les infrastructures, vam poder anar a esmorzar al restaurant de l'hotel que es troba a uns 500m. 

Fins a les 10h no obren el parc així que vam aprofitar que el sol començava a deixar-se pas entre les boires per fer una mica de fotosíntesis. Vam ser els primers en entrar i el Martí en veure el primer dinosaure estava tot excitat i al mateix temps li feia molt respecte. Cada vegada que li deiem que s'acostés a ell per fer-li una foto, no gosava fer-ho per por que aquell rèptil de cartró-pedra cobrés vida. El joc d'endivinar els animals ens va ser de gran ajuda, doncs en veure el pictograma d'un tros de carn reconeixia que aquell dinosaure era carnívor.

Vam fer la visita combinada que inclou el parc i les coves, i per entrar a les coves només hi han dues visites al dia, a les 11h30 i a les 14h30. El Martí estava super emocionat per entrar a la cova perquè es pensava que hi havien viscut els dinosaures i va resultar impossible explicar-li que no era possible perquè l'única entrada, abans de que l'home en fes una de més accessible, era un esvoranc de 19m. Quan el guia ens va dir que hi havien ratpenats que estaven hivernant el nen es va encongir d'espatlles, de cop i volta, va desaparéixer la seva valentia i es va imaginar que uns enormes bitxos el sobrevolarien. Al veuren un de només de 8cm penjat a la roca, es va quedar més tranquil.

Com a curiositats, sempre hi ha la mateixa temperatura dins la cova, 7°C amb una humitat elevada. A part dels ratpenats, també hi viuen una espècie de gambes mínuscules en un llac petit. La sortida es fa per l'antiga entrada que es va realitzar a mà cap al 1890. Si hi aneu, tingueu els més petits ben controlats, el sistema de seguretat no és del tot idoni, a més a més, estigueu preparats per baixar i, després tornar a pujar, un centenar d'escales; el punt més profund és a uns 50m.

Per continuar la temàtica de dinosaures, en acabar la visita, vam anar cap a Porrentruy, però aquesta és una altra història.

Anem a caçar bolets!

Alguns de vosaltres sabreu que els catalans de la zona de Ginebra i País de Gex s'han unit per crear un Centre Català a Ginebra. Som uns quants que tenim ganes de que això funcioni i la primera activitat que vam organitzar va ser una cacera de bolets.

Tan el Maurici com jo recordàvem, amb nostàlgia, les sortides amb els nostres pares quan érem petits per anar a buscar bolets, perquè fa 20 anys enrere, s'anaven a buscar i no a caçar. Cada any, veient el programa de "Caçadors de Bolets" ens agafaven ganes de sortir a explorar els boscos de la zona però la nostra incultura boletaire ens ho impedia.

Doncs aquest dissabte, un jove català ens va fer descobrir que el Mont de Jura és terra de rovellons! Encara que uns quants catalans coneixen la zona exacte a on proliferen aquests fongs, tampoc no cal que l'indret es converteixi en les rambles per tant, només us diré que vam anar a la zona de Nyon.
De bolets en vam trobar molts, n'hi havien de molts tipus però com que no dúiem cap expert i tampoc no volíem que la primera activitat del centre es convertís en la portada dels diaris, ens vam limitar a agafar rovellons. Mai n'havia vist tants, ni els suïssos ni els francesos els consideren preuats i els pobres acaben podrint-se; vam fer una bona obra, perquè uns quants quilos van acabar a la brasa amb all i julivert.

Fins aquest dissabte, no parava de repetir-li al nen que els bolets no es tocaven i de sobte li diem que anem a buscar bolets. La veritat és que no sé com no para boig amb tantes contradiccions. En va agafar ben pocs perquè li feia fàstic el líquid sanguinolent que desprenen quan els talles, i no parava de dir-me que li netegés les mans. Quan n'hi donàvem un perquè el posés dins del cistell, tan era que li diguéssim que ho havia de fer a poc a poc, ell el tirava com si es tractés d'una pilota. Al final va acabar dins de la motxilla i nosaltres, vam acabar fent petar la xerrada perquè estàvem cansats de collir tants rovellons.

Llavors, mentre nosaltres preparàvem les brases i els nens jugaven, de vegades el Martí em portava bolets que trobava aprop del refugi perquè també els cuinéssim, i la meva màxima preocupació era que no se'ls posés a la boca. Com fer-li entendre a un nen de 2 anys i mig que no es poden agafar els bolets si feia unes hores els seus propis pares l'animaven a collir-los?

Feia anys que no menjava rovellons però tot sigui dit, els d'aquí són diferents, són més aigualits però no els hi faig cap lleig! Si teniu dubtes de si un bolet és comestible, a Suïssa heu d'anar a la policia i ells us el resoldran, a França heu d'anar a les farmàcies.

L'any que ve ens convertirem en autèntics caçadors, i ja tenim el més important: el cistell de vímet!

La Désalpe

L'estiu ja s'ha acabat o estar apunt d'acabar-se, i cada any entre finals de setembre i principis d'octubre, després de que les vaques hagin passat l'estiu a la pastura, és l'hora de que tornin als estables per passar-hi l'hivern, i aquesta "baixada" se'n diu "désalpe".

Es decoren els ramats i aquesta tornada festiva a la vall és l'ocasió per celebrar la fi de l'estiu; les vaques van decorades amb corones de flors i grans esquelles per allunyar els mals esperits, el pastor porta el bredzon, la roba típica de l'armilli (pastor) dels Alpes Suïssos, tot acompanyat per música i menjar típic. Avui en dia aquesta tradició ha acabat sent una atracció turística però manté la seva essència.

Després de 9 anys encara no havíem vist mai aquesta festa, i el passat dissabte vam anar a La Tour-de-Pielz, a una petita granja, per rebre el ramat. Es respirava un ambient festiu, tots els de la granja anaven amb vestits tradicionals, hi havia una petita orquestra i no hi podien faltar el Cor des Alpes, les típiques llargues trompetes de 3,60 metres d'alçada. Vam disfrutar d'un bon àpat, amb una escudella que no tenia res a envejar a la típica catalana, i a les 13h20 ens van avisar que el ramat arribava i tots, ens vam precipitar a rebre'l. Era impressionant el soroll que feia, semblava que estigués apunt d'arribar una desbandada d'un centenar de vaques i només n'eren una vintena! Al ser una granja petita la festa va ser molt familiar, no hi havia aglomeracions ni s'havia de demanar permís per fer fotografies.

Una vegada les vaques van entrar al seu prat la festa va continuar. El Cor des Alpes va seguir tocant i després va ser el torn dels "sonneurs de cloches" que es podria traduir com els que toquen les campanes. Podrieu pensar que són aquelles minis campanes amb les quals alguns experts poden tocar melodies, però aquestes són enormes, són igual d'altes que el Martí, uns 91cm i pesen quasi com ell, tot un espectacle i el repicar de les campanes és estrèpit. 

Per cert, per primera vegada des de que faig el blog i que aquest té una pàgina al facebook, ens vam trobar uns amics que havien vist la meva publicació i van decidir, igual que nosaltres, d'anar-hi. La veritat és que em va fer molta il.lusió, vaig veure que el meu blog és útil!

Encara teniu temps de veure altres "désalpes", aquí us deixo una llista dels més importants que tindran lloc els pròxims caps de setmana. Si podeu aneu-hi, tots ells són coneguts i hi haureu d'anar amb temps. 

Cantó de Fribourg:

Désalpe a Schwarzsee el dissabte 21 de setembre

Désalpe a Charmey el dissabte 28 de setembre 

Désalpe a Albeuve el dissabte 5 d'octubre

Désalpe a Semsales el dissabte 5 d'octubre

Cantó de Vaud:

Désalpe a Lignières el dissabte 21 de setembre

Désalpe a St-Cergue el dissabte 28 de setembre

Désalpe a Étivaz el dissabte 28 de setembre

Fête du Vacherin a Charbonnières el dissabte 21 de setembre 

A França:

Retour des Alpages a Annecy el dissabte 12 d'octubre

Si en voleu un de petit, aquest dissabte serà el torn de Blonay.

I fins la segona Pàsqua les vaques es quedaran a la granja, i quan serà l'hora d'anar a les pastures de les muntanyes es celebrarà la "poya".

Platges del cantó de Ginebra i Vaud

En Marc, un amic de Sabadell, sempre em deia que les platges d'aquí no són platges. Teníem una gran controvèrsia i fins i tot, una vegada em va enviar una carta amb sorra de veritat, amb sorra de la platja.
No us podeu ni imaginar el merder que em va fer a casa, a més a més, era arena d'aquella tan fina, ara somric quan hi penso però fa 9 anys li vaig maleir els ossos. Vam arribar a la conclusió que l'única diferència entre les platges que tots coneixem, i les d'aquí, només és l'aigua. Però em sembla que ell segueix sense acceptar que aprop dels alps també n'hi hagin.

Això si, les aigües del llac Léman i les seves platges, s'han de compartir amb altres bestioles, els cignes i els ànecs! I el fet de compartir-les amb aquestes aus, fa que quan l'aigua està a 20°C hi hagin les anomenades popularment "puces dels ànecs". És una larva que pot provocar erupcions cutànies que semblen picades de mosquit, però tranquils que quan surtim de l'aigua es mort ràpidament. Ara que no us agafi el cangueli, es pot prevenir dutxant-se després de sortir del llac, aixugant-se enèrgicament amb la tovallola o evitant de quedar-se a les zones poc profundes i a on l'aigua és més calenta.

Ja sé que sempre hi ha una primera vegada, però en 9 anys mai m'ha passat res ni sé de ningú que s'hagi vist afectat; i l'estiu passat, vam banyar el nen sense cap mena de por, que l'aigua arribi a 20°C és que fa molta calor i això aquí no passa cada dia.

Canviem de tema abans de que mai més us torneu acostar al llac! Si mai veniu a Suïssa o hi esteu vivint, allà on hi hagi un llac hi hauran platges, i a tots els rètols les anomenen així o hi ha aquest símbol

Totes tenen una zona de gespa a on els caps de setmana s'omple de famílies o amics per fer-hi picnics, també hi han lavabos, dutxes, una zona amb sorra, i si és prou gran jocs pels nens i un xiringuito. Fins i tot, en algunes platges hi pots llogar patinets o barques, com he dit abans, l'única diferència és que l'aigua és dolça.

La platja de Paquis a Ginebra és l'única que s'ha de pagar per entrar-hi però la resta són públiques.

Quan no necessitàvem masses instal.lacions, és a dir, abans de ser pares, agafavem la "route du lac" i investigàvem. Vam arribar a trobar autèntiques meravelles, sobretot entre Gland i Rolle, per nosaltres era com descobrir una platja secreta, em sembla que moltes d'elles em costaria tornar-les a situar en el mapa.

Les nostres preferides són la platja de Versoix i la de Rolle, tot i que últimament ens hem tornat uns adictes a la de Rolle. 
A aquesta última s'hi pot arribar caminant des del poble passant pel camí que voreja el camping, hi tens una àrea de jocs pels nens, un xiringuito, zones per fer barbacoes, lavabos, dutxes, hi pots llogar patinets i barques... A més a més, també hi trobes zones ombrejades pels arbres, un lloc idílic si s'hi arriba d'hora i no és cap de setmana!
Si no necessiteu res per gaudir del llac, exploreu, qualsevol camí que es dirigeix cap el llac pot convertir-se en una platja; però vigileu en no entrar en propietats privades perquè tota aquesta zona està plena de grans mansions.

En el següent link trobareu les platges del cantó de Ginebra, amb un breu descriptiu del què podeu trobar en cada una d'elles. http://etat.geneve.ch/dt/eau/acces_publics_lac-878-5105.html. I en aquest altre link algunes de les platges del cantó de vaud http://www.swissroommate.com/plages%5B1%5D.pdf, en aquest hi trobareu la qualitat de l'aigua en totes les platges del cantó de vaud http://www.vd.ch/themes/environnement/eaux/eau-de-baignade/lac-leman/ i per finalitzar, totes les platges que hi han al llac Léman http://leman-plages.ch/liste-des-plages-par-cantons.php

No tingueu por dels ànecs i "al agua patos"!

Sortida a la neu, Salida a la nieve, On va à la neige

 Aquest cap de setmana l'hem passat a la neu, primer a Champèry i el diumenge al Col du Marchairuz, a la Vallée de Joux.

Mentre el Bassin Lemanique romania sota l'espesa boira, a mesura que ens allunyàvem, el sol començava a fer acte de presència. 

Havíem preparat un picnic, la idea era gaudir del sol, fer una excursió en raquetes, caminar sobre del llac gelat..., però ja es sap que quan es va amb nens no tot és factible perquè ja no ets tu sol el que decideix, i ells tenen idees molt diferents a la teva.

Què fer amb un nen que quan veu la neu es torna boig com els animals? És molt trist que compari el meu fill amb un gos, però quan entra en contacte amb la neu alguna cosa passa pel seu cap i els seus instints més primaris es revelen. La seva passió és revolcar-s'hi, menjar-se-la, fer la croqueta, estirar-s'hi i assaborir la neu, que segons ell està molt bona.

Així doncs, tu pots haver previst fer una caminada per la neu, però ell ha decidit quedar-se al bell mig del camí, llepant la neu. I rondinant, només et queda agafar-lo i posar-te'l dins la motxilla per poder avançar i gaudir de l'excursió. 

Però la relació amb la neu ha canviat al llarg dels seus dos anys de vida. Amb 9 mesos se la mirava curiós de que estigues fred, amb 14 no la volia ni tocar ni caminar-hi i amb 20 mesos, va començar la seva devoció.

El Col du Marchairuz proposa un gran número d'activitats i sense masses aglomeracions. L'únic problema és que hi has d'anar amb l'equipament doncs no hi ha res per llogar skis, raquetes o trineus. L'avantatge és que et pares allà a on vols, hi ha una gran quantitat de parkings al voltant de la carretera, amb camins ben senyalats per tal de diferenciar els que són per ski nòrdic, exursions amb raquetes o a peu, i zones per fer trineu. 

Sense anar més lluny, en aquest coll hi trobareu una pista d'1km per baixar-la amb trineu, ja us avanço que pujar-la tirant de trineu i nen no és tan divertit com baixar-la.

Després de 9 anys en aquest territori, aquest cap de setmana hem explorat dues zones totalment desconegudes, i per descompat hi tornarem perquè el millor de tot és que és gratuit! Només t'has de treure un abonament per fer ski nòrdic i són 10chf diaris, la resta és FREE!

Això si, si hi tornem vigilarem a on deixem el cotxe perquè després de la caminada ens pensàvem que hauríem de passar la nit allà. El cotxe l'havíem deixat en una zona on feia una mica de pendent, hi havia una fina capa de neu dura i quan intentàvem fer marxar endarrera, les rodes patinaven.

N'hi ha per riure, el nen dins del cotxe dient:"Va, anem!" mentre nosaltres recollíem branques per posar-les sota les rodes; per sort, va passar una parella i els hi vam demanar que ens ajudessin a empenyer el cotxe. El malson només va durar 15 minuts! 

Llac gelat, lago helado, lac gelé

Qui diu que només als països nòrdics es gelen els llacs? Doncs ben aprop del Pays de Gex en tenim 2: Le Lac de Rousses a França i le Lac de Joux a Suissa

Amb aquests dies de fred, el Lac de Joux ha consolidat una capa de gel i s'ha pogut obrir els 9km2 en tota seguretat. Per què no anar-hi a patinar, caminar o passejar amb trineu abans de que el sol del mes de març el torni en el seu estat natural?

A més a més, l'àrea al voltant del llac està plena de pistes d'esquí, tan nòrdic com alpí, camins per excursions amb raquetes, i fins i tot, àrees per fer baixades amb trineu. 

Sense cap mena de dubte un bon indret per passar el cap de setmana nens i gaudir de noves experiències!

En el Lac des Rousses, també gelat, hi trobareu molta gent practicant el Kite skiing, que és el mateix que el kite surf però en comptes de tenir una taula de surf als peus, tens un parell d'esquís. 

En aquesta zona també es poden gaudir les activitats típiques i d'altres ben estranyes com l'esquí Joëring, on un mateix és tirat per un gos o un cavall.

A vosaltres de triar l'indret que més us convingui! Esperem el vostre feedback!

Visitem un igloo? Visitamos un igloo? Visitons un igloo?

Fins el 17 de març, a 2km de Champéry (Suissa) podeu visitar l'igloo du Grand Paradis.

Són dos igloos units per un túnel, i en ells si poden admirar escultures realitzades amb gel, la representació del campanar de Champéry i fins i tot un bar de glaç.

L'entrada és gratuita i està obert els divendres, dissabtes i diumenges de 15h a 18h.

Si ho voleu, també podeu llogar un dels igloos pel mòdic preu de 190CHF, 155€

Si el temps ho permet, nosaltres hi anirem aquest cap de setmana, ja us explicaré com ha anat!
Igloo du Grand Paradis

Hasta el 17 de marzo, a 2km de Champéry (Suiza) se puede visitar el igloo du Grand Paradis.

Son dos igloos unidos por un túnel, y en ellos se pueden admirar esculturas realizadas con hielo, la representación del campanario de Champéry e incluso un bar de hielo.

La entrada es gratuita y está abierto los viernes, sábados y domingos de 15h a 18h.

Si lo deseáis, también podéis alquilar uno de los igloos por el módico precio de 190CHF, 155€

Si el tiempo lo permite, nosotros iremos este fin de semana, ya os contaré cómo ha ido!



Jusqu'au 17 Mars, à 2 km de Champéry (Suisse) on peut visiter l'igloo du Grand Paradis.

Ce sont deux igloos reliés par un tunnel, et on y peut admirer des sculptures de glace, la représentation du clocher de Champéry cloche et même, un bar de glace!

L'entrée est gratuite et il est ouvert les vendredis, samedis et dimanches de 15h à 18h.

Si vous le souhaitez, vous pouvez également louer l'un des igloos à 190CHF, 155€

Si le temps le permet, nous y irons ce weekend, je vous raconterai l'expérience!