Viatge amb avió amb 3 anys

Una amiga em va dir que el temps passa més ràpid quan es tenen nens, i no sé per què és ben veritat. Sembla que fos ahir que feia el seu primer viatge en avió amb només tres mesos, i ara ja té tres anys. Ha agafat més avions que qualsevol nen de la seva edad que visqui a Catalunya, però és el que té viure fora de casa.

Els viatges han canviat moltíssim, no sé si és més fàcil o més difícil, senzillament és diferent. Vam tenir una època molt dolenta entre l'1 i els 2 anys; havia de viatjar sobre dels nostres genolls i ell només volia posar-se dret, picar el cap del senyor del davant, jugar amb la bandeja... en fi, un caos en aquell espai tan reduït, a on per recollir un xumet s'ha de ser un expert contorsionista.

Per sort, i de vegades per desgràcia, tot canvia i per nosaltres va ser evident quan per fi va tenir un seient per ell. El més curiós de tot, és que 2 dies abans del seu 2n aniversari, no podia viatjar assentat a la seva butaca i en canvi, quan ja havia bufat les espelmes ja era prou gran per fer-ho. Són aquelles grans incongruències de la vida.

Hem canviat el seu cotxet per la seva maleta, i tot i que resulta divertit veure'l córrer amb el Mic assentat a la seva maleta mentre la fa anar amunt i avall, al cap d'uns minuts hi perd l'interès i ets tu qui ha de carretejar la teva, la seva maleta, el Mic, i procurar que t'agafi un dels dits lliures de la teva mà per no perdre'l de vista. 

Abans, només les companyies lowcost et feien pagar per maleta facturada però es veu que s'ha posat de moda, i tothom vol arreplegar el màxim de calarons i ara, facturar la maleta s'ha convertit en un luxe. Així doncs, quan vam anar a Sabadell per un cap de setmana llarg, vam decidir que aniríem amb tres maletes de mà, una per cadascú i ja us dic, que no és una bona idea! El nen no es fa responsable de la seva maleta i l'acabes arrossegant tu, no pots portar bolso perquè es considera una altra maleta, i per tant, totes les coses de necessitat les has d'encabir però les has de tenir a mà i el pitjor de tot, és quan a les 19h del vespre i sense migdiada, el nen està mort i et demana que el portis a coll mentre arrossegues una maleta i el teu home s'ha convertit en xerpa.

Les noves tecnologies també ens han ajudat a fer els viatges més suportables, tot i que no entén perquè ha de parar la tauleta quan s'enlaira i aterra l'avió; i en aquests moments és quan aprofita per agafar la revista i fullejar-la o s'entreté mirant el fulletó explicatiu de com s'ha d'actuar en cas d'emergència, que amb aquells dibuixos li sembla que és un conte; o no para de preguntar-te perquè serveix la bosseta de paper...

Un altre tema important i que pot ser fatídic, és quan el nen té ganes d'anar al lavabo just quan no s'hi pot anar, és impossible que el nen aguanti 10 minuts sense fer-s'ho a sobre. De moment encara no ens hi hem trobat perquè intentem que vagi a fer pipi abans de pujar a l'avió, però les emergències no es poden controlar i encara menys amb el maleït senyal lluminós.

Crec que els nens s'acaben acostumant a tot, i ell ja sap que quan puja a l'avió s'haurà de quedar assentat i posar-se el cinturó, sap que li faran mal les orelles i no es posarà a cridar sinó que el veuràs obrint i tancant la boca... Per ell tots els avions que veu al cel van a Sabadell i només s'hi pot arribar amb avió, tot just ara comença a preguntar perquè els avis estan a Sabadell i associa l'aeroport amb l'arribada d'aquests.

Cada vegada els comiats són més i més amargs, quan és l'hora de dir adéu no entén per què hem de marxar. Per sort, tots aguantem estoïcament i intentem aguantar les llàgrimes veient la tristesa dels seus ulls, però aquest és un altre tema.

Una amiga me dijo que el tiempo pasa más rápido cuando se tienen niños, y no sé por qué es verdad. Parece que fue ayer que hacía su primer viaje en avión con sólo tres meses, y ahora ya tiene tres añitos. Ha cogido más aviones que cualquier niño de su edad que viva en Cataluña, pero es lo que tiene vivir fuera de casa.

Los viajes han cambiado muchísimo, no sé si es más fácil o más difícil, simplemente es diferente. Tuvimos una época muy mala entre el 1 y los 2 años; tenía que viajar en nuestro regazo y él sólo quería ponerse de pie, picar la cabeza del señor de delante, jugar con la bandeja... en fin, un caos en ese espacio tan reducido, en donde para recoger un chupete se debe ser un experto contorsionista.

Por suerte, ya veces por desgracia, todo cambia y para nosotros fue evidente cuando por fin tuvo un asiento para él. Lo más curioso de todo, es que 2 días antes de su 2 º aniversario, no podía viajar sentado en su butaca y en cambio, cuando ya había soplado las velas ya era lo suficientemente mayor para hacerlo. Son aquellas grandes incongruencias de la vida.

Hemos cambiado su carrito por su maleta, y aunque resulta divertido verlo correr con el Mic sentado en su maleta mientras la hace ir de un lado a otro, al cabo de unos minutos pierde el interés y eres tú quien debe acarrear tu maleta, la suya, Mic, y procurar que coja uno de los dedos libres de tu mano para no perderlo de vista.
Antes, sólo las compañías lowcost te hacían pagar por maleta facturada pero se ve que se ha puesto de moda, y todo el mundo quiere recoger el máximo de dinero posible y ahora, facturar la maleta se ha convertido en un lujo. Así pues, cuando fuimos a Sabadell para un fin de semana largo, decidimos que iríamos con tres maletas de mano, una por cada uno y ya os digo, que no fue una buena idea! El niño no se hace responsable de su maleta y la acabas arrastrando tu, no puedes llevar bolso porque se considera otra maleta, y por lo tanto, todas las cosas de necesidad las tienes que guardar pero debes tenerlas a mano y lo peor de todo, es cuando a las 19h de la tarde y sin siesta, el niño está muerto y te pide que lo lleves en brazos mientras arrastras una maleta y tu marido se ha convertido en sherpa.

Las nuevas tecnologías también nos han ayudado a hacer los viajes más soportables, aunque no entiende porque tiene que parar la tableta cuando despega y aterriza el avión, y en estos momentos es cuando aprovecha para coger la revista y hojearla o se entretiene mirando el folleto explicativo de cómo actuar en caso de emergencia, que con esos dibujos le parece que es un cuento; o no para de preguntarte para qué sirve la bolsita de papel ...
Otro tema importante y que puede ser fatídico, es cuando el niño tiene ganas de ir al baño justo cuando no se puede ir, es imposible que el niño aguante 10 minutos sin hacérselo encima. De momento aún no nos hemos encontrado con este problema porque intentamos que vaya a hacer pipi antes de subir al avión, pero las emergencias no se pueden controlar y aún menos con la maldito señal luminosa.

Creo que los niños acaban acostumbrando a todo, y él ya sabe que cuando sube en el avión deberá quedarse sentado y ponerse el cinturón, sabe que le harán daño los oídos y no se pondrá a gritar sino que lo verás abriendo y cerrando la boca... Para él todos los aviones que ve en el cielo van a Sabadell y sólo se puede llegar en avión, ahora empieza a preguntar por qué los abuelos están en Sabadell y asocia el aeropuerto con la llegada de estos.
Cada vez las despedidas son más y más amargas, cuando es la hora de decir adiós no entiende por qué tenemos que irnos. Por suerte, todos aguantamos estoicamente e intentamos aguantar las lágrimas viendo la tristeza de sus ojos, pero este es otro tema.