Saltant bassals

Els nens no els calen ni grans viatges, ni sortides llunyanes, ni indrets màgics per passar-s'ho bé, amb un bassal i tirant pedres al riu, ja són contents.

Després de setmanes amb dies de quasi estiu, l'hivern va voler tornar a treure el nas aquest cap de setmana. Ja ens havíem acostumat al cel blau i no sabíem què fer, a on portar-lo perquè cremés tota l'energia que té.

Quan es va despertar de la migdiada semblava que la pluja ens hagués donat uns moments de treva i el seu pare va tenir la brillant idea d'anar a saltar bassals. Ell ho feia quan era petit i en guarda un bon record, i aquest dissabte era la primera vegada que els acompanyava en aquella petita sortida. Tendeixo a posar seny en les activitats esbojarrades dels meus homes, de vegades no sé qui és el nen, i fins i tot el propi Martí li diu al seu pare: "-la mama ens renyarà si arribem bruts i mullats a casa". 

Però el vaig deixar fer, ja tindrà temps d'haver d'anar net i primmirat, els nens han d'embrutar-se. 

La sort de viure en un poble a on hi han més vaques que persones és que el camp el tenim a tocar i a més a més, a dos passos de casa tenim un camí que creua un rierol. Així doncs es va equipar amb les botes d'aigua i el primer bassal que va veure, es va ajupir per tal d'agafar embranzida perquè el salt fos ben alt i pogués esquitxar al màxim. No feia ni 5 minuts que havíem sortit de casa i en el primer toll ja havia quedat xop com un poll, però res el va frenar per atacar el següent bassal i com que aquest era més gran, fins i tot es va dedicar a córrer. 

Ben mullat, ens vam acostar al riu que anava carregat d'aigua, era la primera vegada que el veia tan tèrbol perquè normalment l'aigua és tan transparent que dóna ganes de banyar-s'hi. Carregat amb pals, els tirava d'un cantó del pont i ràpid anava a l'altra banda per dir-els-hi adéu. Però aquell amunt i avall no era tan divertit com córrer pel mig dels bassals. Cada vegada el grau d'humitat anava en augment i els texans agafaven un color blau fosc. No crec que estiguéssim més de 20 minuts, a més a més, fins i tot la seva forma de caminar li va canviar, semblava que anés escaldat i l'únic que passava és que estava xop.

Tot i així no va deixar escapar cap bassal, ja no venia d'aquí perquè més xop ja no podia estar.
En arribar a casa no el vaig deixar entrar amb les botes, i el seu pare els hi va treure a fora. Al treure-li la bota va passar com als dibuixos animats, un raig d'aigua va caure, només faltava que hi trobéssim un peix. Aquell era el moment d'una bona banyera i una llet amb xocolata calenta.

De moment no ha agafat cap galipàndria, i encara que l'agafés va valdre la pena. Si tingués unes botes d'aigua faria el mateix, és divertidíssim deixar-se de perjudicis i disfrutar com un nen.

Ja tenim les botes seques per fer més salts, tot i que prefereixo que pari de ploure.

Annecy de Carnaval

D'Annecy n'hi diuen la Venècia dels Alps amb els seus canals i els seus carrerons, i fins i tot hi celebren un carnaval al més pur estil venecià.
No sé quantes vegades hi he anat, abans era la visita obligada quan algú ens visitava. Fins que un dia vaig dir prou; anar-hi una vegada a l'any encara es pot suportar, però 3 vegades en qüestió de 6 mesos, és una mica massa. Hi han indrets dels quals podria ser guia, com ara el Château de Chillon, Gruyères, Yvoire...
Aquest és el poble preferit del meu pare, sobretot a la primavera quan els canals s'omplen de flors i anar-hi un amant de la fotografia, us podeu imaginar com n'és de pesat.

Vagis a l'època que hi vagis, sempre hi ha gent, ja siguin turistes o famílies que senzillament surten a passejar. Però no us podeu imaginar la munió de gent que hi havia amb motiu del Carnaval. No era el millor lloc per anar-hi amb un cotxet però almenys el nen estava més segur que caminant agafat de la nostra mà, i així ens podíem obrir pas enmig d'aquelles riuades humanes.
No és la primera vegada que el nen visita Annecy, té tres anys i ja hi ha anat tres vegades! Per ell la ciutat en si no té cap mena d'interès, li agrada veure els cignes que hi ha al llac i als canals i córrer pel parc. El pitjor és que el parc acaba en el llac i hi ha zones que no hi ha cap mena de barrera, així que és un perill i una angoixa pels pares, doncs potser que hagis de pescar al nen.

Aquesta vegada era impossible acostar-se a la bora del llac i la veritat és que ho vaig agrair, però val la pena passejar-s'hi un dia de sol i fins i tot, s'hi poden llogar barques motores per fer un petit passeig pel llac. Ho vam fer fa molts anys, evidentment, sense el nen i amb uns amics, ens vam enriolar moltíssim i ho recordo com una gran experiència.

A més a més,  els diumenges al matí, entre els petits carrerons adoquinats, hi ha un mercat preciós. El preu dels productes no seria el més econòmic però recordo haver-hi comprat el millor formatge "Beaufort".

I apart de ser una ciutat preciosa, amb encant i d'allò més romàntica, està plena de botigues perquè al Pays de Gex és impossible anar de compres i a Ginebra, la majoria de vegades et claven més pels mateixos productes que pots trobar a França o a Espanya. Així noies, si trobeu a faltar els dissabtes de shopping, agafeu el cotxe i cap a Annecy, això si, deixeu els homes a casa perquè dubto que ho aguantin.

El carnaval ja ha passat però apunteu-vos-ho a l'agenda per l'any que ve perquè val la pena, no he vist mai el de Venècia però aquest em va semblar fantàstic tot i que el Martí estava una mica esporuguit amb tantes máscares.

El dia del pare

En els païssos catòlics es celebra el dia del pare el 19 de març, el dia de St. Josep pare de Jesús. A Suïssa es celebra el primer diumenge de juny i a França el tercer diumenge. Només al cantó del Tessin (de parla italiana) celebra el dia del pare el mateix dia que nosaltres.

Però a la República independent de casa meva (com diria el famós anunci de mobles suecs) per St. Josep el Martí té preparada una manualitat.
Com que encara no va al cole i no sé si aquí els nens els hi fan alguna cosa als pares, sóc jo la que una setmana abans em començo a trencar el cap. Ni ell ni jo som bons amb les manualitats, ell perquè és petit i jo perquè no sóc gens creativa.
El primer any li vaig enganxar un full a terra, li vaig donar un llapis i li vaig dir "express yourself", va acabar pintant el terra perquè era més divertit.
L'any passat li vam fer les mans en pintura, i quina feina que vaig tenir perquè posés la mà plana i no tanqués el puny.
I aquest any hem fet boletes amb paper de seda i hem omplert unes lletres. Tinc un mal record d'aquest tipus de manualitat, si tanco els ulls em veig assentada en una d'aquelles mini-cadires dels Escolapis intentant omplir una rosa fent boletes vermelles; quin drama, la meitat es quedaven enganxades als dits i el pitjor de tot és quan agafaves el dibuix i veies com la majoria de les boletes queien i decoraven el terra.

Li vaig dir al nen que era una sorpresa i un secret, que ho començàvem a fer però que no li podríem donar fins dimecres. De seguida va entendre el funcionament i jo vaig tenir controlada la cola en tot moment, tot i ser cola blanca per nens de 3 anys, ja ens veia enganxats a la taula. A part de ser una manualitat diferent també va aprendre alguna cosa, les lletres. Això si, encara no havia enganxat 15 boletes que ja estava cansat i volia passar a una altra cosa. Sort que jo també n'enganxava, sinó ens hagués sigut impossible tenir el regal apunt.
El pitjor de tot és que no té la noció del temps i tot hi haver-li dit que encara no li podíem donar al papa, es va posar com una mona perquè ell volia donar-li la cartolina inacabada i jo no el deixava. Ha semblat l'obra de la Seu, però enganxant 10 boletes per dia encara hem tingut sort que estigués acabat per St. Josep.

Carnestoltes al Bois de la Bâtie

Una cosa molt curiosa a Suïssa és que depèn de la regió es celebra carnestoltes o no, tot depèn de si és un cantó protestant o catòlic. Per tant, a la ciutat de Calvi no han sigut dies de disbauxa però tot i així, vam decidir que s'havia de celebrar si o si.

Dijous gras vaig fer 20 minuts de cotxe per aconseguir llardons, em vaig posar el delantal i em van sortir dues coques de "landrrons" amb "xampinyons", segons el Martí, i les va devorar. Gràcies a una bona amiga, que és una artista amb temes de costura, vaig posar-me fil a l'agulla per fer-li una cua de lleó ja que amb el Centre Català de Lausanne li faríem la màscara el mateix dissabte de carnaval. I tot i haver fet cursos de costura quan era petita, vaig descobrir que no en tinc ni idea.

Feia anys que no menjava botifarra d'ou, aquí no se'n troba, però una senyora del centre de Lausanne va fer el viatge de Barcelona a Ginebra amb la maleta ben carregada  d'aquest embotit tan emblamàtic. El Martí no l'havia probat mai, i en comptes d'agafar el pa amb tomàquet i la botifarra, ell es va dedicar a deixar el pa ben pelat, imagino que li va agradar.

No en teníem prou i vam decidir que amb el centre català de Ginebra organitzaríem un berenar de carnestoltes. Com que no tenim local es va dir de fer-ho en un parc, i vaig donar l'idea de fer-ho al Bois de la Bâtie. El més curiós de tot és que ningú el conexia, i vaig fer descobrir aquest fantàstic indret a 6 famílies. 

Veient que anunciaven un cap de setmana de primavera, vaig témer que el parc no fos un formiguer de nens, i les meves pors es van fer realitat. Trobar aparcament es va convertir en una missió quasi impossible i havíem de vigilar en no esclafar cap gos i no emportar-nos cap cotxet, mai havia vist tanta munió de gent en un parc.

El millor de tot és que en mig d'aquella multitud era fàcil trobar els nostres nens, perquè eren els únics que anaven disfressats. Em va resultar curiós veure com la vergonya s'instal.la cap als 7 anys; els més petits anaven tot cofois amb la seva disfressa i es feien el sord amb els comentaris de la gent, però els que ja tenien quasi set anys, en veure que el miler de nens que jugaven anaven vestits de carrer (encara que de vegades alguns conjunts semblin disfresses), es volien treure la roba de princesa o de bruixa. Us asseguro que el meu no va deixar anar la destral ni un sol moment, anava tot orgullós vestit de bomber amb la cara bruta perquè havia apagat un foc.

No cal dir que no van parar quiets, tots van trobar l'àrea de joc més indicada per la seva edat i fins i tot, es van posar a jugar a cuit i amagar entre mig dels arbres. Quan ja estaven ben cansats vam anar a descobrir els animals que allotja el parc; no tenien por en posar les mans entre les reixes per tocar les ovelles peludes, córrer darrera dels galls d'indis i d'unes altres aus que campaven en llibertat.

Em temo que algunes d'aquelles bestioles van acabar probant les xuxes, doncs cada nen anava amb una bosseta i com que tenen aquelles ànsies d'alimentar els animals... Espero que la propera vegada que hi anem, no hi trobem a faltar alguna de les bèsties perquè no sé fins a quin punt el seu estòmac pot tolerar les llaminadures.

Si no coneixeu aquest parc és un lloc ideal per descobrir-lo aquests dies que la primavera comença a treure el cap.

Viatge amb avió amb 3 anys

Una amiga em va dir que el temps passa més ràpid quan es tenen nens, i no sé per què és ben veritat. Sembla que fos ahir que feia el seu primer viatge en avió amb només tres mesos, i ara ja té tres anys. Ha agafat més avions que qualsevol nen de la seva edad que visqui a Catalunya, però és el que té viure fora de casa.

Els viatges han canviat moltíssim, no sé si és més fàcil o més difícil, senzillament és diferent. Vam tenir una època molt dolenta entre l'1 i els 2 anys; havia de viatjar sobre dels nostres genolls i ell només volia posar-se dret, picar el cap del senyor del davant, jugar amb la bandeja... en fi, un caos en aquell espai tan reduït, a on per recollir un xumet s'ha de ser un expert contorsionista.

Per sort, i de vegades per desgràcia, tot canvia i per nosaltres va ser evident quan per fi va tenir un seient per ell. El més curiós de tot, és que 2 dies abans del seu 2n aniversari, no podia viatjar assentat a la seva butaca i en canvi, quan ja havia bufat les espelmes ja era prou gran per fer-ho. Són aquelles grans incongruències de la vida.

Hem canviat el seu cotxet per la seva maleta, i tot i que resulta divertit veure'l córrer amb el Mic assentat a la seva maleta mentre la fa anar amunt i avall, al cap d'uns minuts hi perd l'interès i ets tu qui ha de carretejar la teva, la seva maleta, el Mic, i procurar que t'agafi un dels dits lliures de la teva mà per no perdre'l de vista. 

Abans, només les companyies lowcost et feien pagar per maleta facturada però es veu que s'ha posat de moda, i tothom vol arreplegar el màxim de calarons i ara, facturar la maleta s'ha convertit en un luxe. Així doncs, quan vam anar a Sabadell per un cap de setmana llarg, vam decidir que aniríem amb tres maletes de mà, una per cadascú i ja us dic, que no és una bona idea! El nen no es fa responsable de la seva maleta i l'acabes arrossegant tu, no pots portar bolso perquè es considera una altra maleta, i per tant, totes les coses de necessitat les has d'encabir però les has de tenir a mà i el pitjor de tot, és quan a les 19h del vespre i sense migdiada, el nen està mort i et demana que el portis a coll mentre arrossegues una maleta i el teu home s'ha convertit en xerpa.

Les noves tecnologies també ens han ajudat a fer els viatges més suportables, tot i que no entén perquè ha de parar la tauleta quan s'enlaira i aterra l'avió; i en aquests moments és quan aprofita per agafar la revista i fullejar-la o s'entreté mirant el fulletó explicatiu de com s'ha d'actuar en cas d'emergència, que amb aquells dibuixos li sembla que és un conte; o no para de preguntar-te perquè serveix la bosseta de paper...

Un altre tema important i que pot ser fatídic, és quan el nen té ganes d'anar al lavabo just quan no s'hi pot anar, és impossible que el nen aguanti 10 minuts sense fer-s'ho a sobre. De moment encara no ens hi hem trobat perquè intentem que vagi a fer pipi abans de pujar a l'avió, però les emergències no es poden controlar i encara menys amb el maleït senyal lluminós.

Crec que els nens s'acaben acostumant a tot, i ell ja sap que quan puja a l'avió s'haurà de quedar assentat i posar-se el cinturó, sap que li faran mal les orelles i no es posarà a cridar sinó que el veuràs obrint i tancant la boca... Per ell tots els avions que veu al cel van a Sabadell i només s'hi pot arribar amb avió, tot just ara comença a preguntar perquè els avis estan a Sabadell i associa l'aeroport amb l'arribada d'aquests.

Cada vegada els comiats són més i més amargs, quan és l'hora de dir adéu no entén per què hem de marxar. Per sort, tots aguantem estoïcament i intentem aguantar les llàgrimes veient la tristesa dels seus ulls, però aquest és un altre tema.