Cap de setmana al Valais

Ultimament tenim molta vida social i els caps de setmana els tenim plens de compromisos; i fa cosa d'uns mesos el vam passar fora.

Vam sortir de casa el dissabte per anar a Blonay a veure la "désalpe" i vam acabar el dia als banys d'Ovronnaz, i el millor de tot és que no vaig organitzar res de res, perquè de vegades va bé deixar-te portar i dedicar-te a disfrutar.

Després de passejar-nos entremig de les vaques evitant les seves cues, mosques i possibles excrements vam encaminar-nos cap al Valais, i els 40 minuts de trajecte vam permetre que el Martí recobrés forces.
Per arribar als banys vam haver d'enfilar-nos muntanya amunt i estàvem ansiosos d'arribar-hi doncs allà ens esperaven els nostres amics. Malauradament no fan preus especials per arribar a mitja tarda i si vas amb nens, no et deixen entrar a l'espai relax a on hi han les saunes &co, així que ens vam haver de conformar en que el nen no pagués.

L'espai és idílic, amb piscines a l'exterior rodejades de muntanyes escarpades i a on segurament encara, estan plenes de neu.
Encara que em fes ràbia no poder entrar a l'espai zen, entenc el motiu, ja que els dos nens de 4 anys no paraven de saltar de bomba dins les piscines i ningú es podia relaxar. Tot i renyar-los un munt de vegades ens van acabar cridant l'alto i vam haver d'entrar a la piscina interior a on allà ningú ens mirava malament.

L'altre parella havia trobat un allotjament molt més econòmic que els apartaments que hi han als banys. Només a cinc minuts es trobava la casa de colònies, i després d'haver negociat l'hora de sopar, vam sortir corrents dels banys per arribar al menjador a l'hora acordada.

Tant per mi com pel meu home, vam fer un salt en el passat recordant aquelles setmanes, que una vegada a l'any, tot el cole marxava de "convivències". Per sort, tenien habitacions petites amb o sense lliteres, i cadascú va haver de aguantar els roncs dels seus respectius o els plors dels seus fills.

El sopar va ser quasi de restaurant, res a veure amb els grans menjadors a on tot arriba preparat i només s'ha d'escalfar. A més a més, una vegada l'home de la casa ens va deixar sols, teníem tota la cuina per nosaltres amb els cafès i tès gratis. Això si, al bon home li hauria convingut una bona dutxa perquè cada vegada que passava deixava un rastre de tigre imposant.

La casa semblava un laberint, escales infinites, sales i més sales, portes i més portes... i una sala enorme amb una taula de ping-pong, un futbolí, tele, jocs de taula, llibres... Els petits estaven excitadíssims "jugant" a ping pong i els més grans, al futbolí. Vaig recordar aquelles tardes de divendres al St. Pep, quan d'adolescent anàvem en aquell local no per jugar, sinó per estar amb els nois que ens agradaven.

La nit va ser moguda i llarga, el Martí va caure dues vegades del llit la mida del qual semblava fet pels nans de la Blancaneus. A més a més, parlar de que la casa no estava tancada i que podia entrar qualsevol, va afegir un neguit en la foscor del silenci.
Ara, no em queixo, perquè per 175CHF vam sopar, dormir i esmorzar els tres i això a Suïssa és quasi impossible.

Al matí, tots amb cara de son, ens vam trobar al menjador a on l'home que no utilitzava desodorants ens havia preparat l'esmorzar. Però gràcies a ell, vam saber què podíem fer aquell matí amb 3 nens i un bebé per explorar les muntanyes que ens envoltaven.

A només 5 minuts es troba el telecadires que et puja fins a la Jorasse i d'allà surten centenar de camins per excursions de tot tipus. Nosaltres n'havíem de fer una de senzilleta i curta, i tot i així no vam parar de sentir l'interminable:"-que no arribem?!?!" La primera sorpresa en arribar al capdamunt va ser veure els ponys i cavalls a disposició de tothom per fer una passejada; la segona sorpresa va ser que el recorregut era gratuït i com a bons catalans, ens va faltar temps.

Després de la caminada dalt de cavall, va resultar molt difícil motivar els nens per fer una excursió. Quan no n'era un que es queixava, era l'altre i durant una hora i mitja no van parar de somicar, sort que les vistes eren immillorables.

Sempre hi ha una recompensa després de l'esforç; pels petits van ser els castells inflables, i gratuïts, que hi han al restaurant. Pels grans, una bona cerveceta acompanyda d'un bon plat de caça.

Segona excursió

Sé que han passat molts mesos des de l'última vegada que vaig escriure, han passat moltes coses des del desembre del 2014, algunes de molt bones i d'altres de no gaire. Però el fet de trobar-me una noia que segueix mirant el meu blog buscant idees, m'ha fet animar-me per explicar-vos la nostra segona sortida a la muntanya.

Tot va començar el dissabte quan el meu home em ve i em diu: "- Demà el nen i jo anem d'excursió, tu fes el que vulguis". Tot i que tenim la muntanya al costat de casa, els camins no són els més adequats per un nen de 4 anys, de seguida es converteixen en camins de cabres. Ni tant sols sabien a on anar, però ell es limitaria a pujar al Tiocan i agafar algun dels camins. Per sort, em té a mi, i en poc menys de 10 minuts havia trobat l'excursió idònia que faríem l'endemà.

Així doncs a la tarda del diumenge, o al migdia pels lectors de Catalunya, vam anar fins a la "Ferme de Mont Mussy" des d'on començava el "bucle" entre dos turons que desconeixia de la seva existència. En el periple no podien fatar el lleó, un peluix que té des del néixer, i un mini-robot que vam haver de carregar al llarg dels 6km.

La caminada comença per camins frondosos, fins i tot de vegades fantasmagòrics. Segurament està ple de bolets, però com que no sabem diferenciar un rovelló d'un pinetell bord, ja en teníem prou recollint castanyes i un munt de branques que el Martí tan bon punt les feia servir com a bastons, o per fer llençaments de javelina. I agafar castanyes és el que feia gairebé tothom, doncs al preu que van al mercat i a l'època que som, surt més a compte donar una volta pel bosc.

Abans d'arribar al cap de munt del Mont Mourex, des d'on es pot disfrutar d'unes vistes meravelloses i d'un sol de tardor, vam haver de creuar una barrera doncs en aquell enclòs hi podem trobar les vaques pasturant.

Hi ha una bona panoràmica del "bassin lémanique" i segons la taula d'observació, en un dia assolellat s'hi pot veure la Jungrafau. En aquell turó ens vam divertir com nens baixant corrents, tot i que també hi van haver morros llargs, ja que tot ho havíem de fer com deia el Martí, i evidentment, ell volia guanyar.

I una vegada finalitzat el descens, vam començar la tornada al cotxe endinsant-nos una altra vegada al bosc. I mentre jo ja tenia ganes d'arribar doncs començava a estar cansada, el nen corria amunt i avall, imaginant-se que els troços de troncs eren canons dels quals ens disperaven.

I entremig de les seves històries, ens crida i ens diu, mireu aquestes plantes se les menjaven els dinosaures. El que deia era una barreja de la realitat, ja que un dia ja havíem vist falgueres i li havíem explicat que ja existien quan hi havien els dinosaures.

I mentre esquivàvem els trets dels canons i alguns escarabats piloters vam arribar al parking, uns plens d'energia i jo, morta. A la granja s'hi pot mejar per recuperar forces, tot i que tanquen a les 17h.

Us asseguro que hi tornarem, el camí és planer i en un parell d'hores ja està fet!

La visita del Monsieur Carotte

Aquest cap de setmana el Monsieur Carotte ens ha visitat. És la mascota de la classe, i ja ens van dir a principis de curs que cada cap de setmana aniria a casa d'un alumne amb el seu "Carnet de Voyage". Quan divendres vaig veure sortir el Martí amb el bon home em volia fondre, precisament aquest cap de setmana que el teníem super carregat, i havíem d'anar amunt i avall amb un ninot més gran que ell.

A més a més, com que són èpoques Nadalenques, cada dia el calendari d'advent li porta una peça de roba. Així que s'afegia una dificultat, no perdre cap mitjó ni l'armilla.

Només sortir de la classe, amb el Sr. Pastanaga dins d'una motxilla, em va dir a mi i als seus amiguets, tots gesticulant amb les mans:"- Je vais faire tout avec Monsieur Carotte". Déu meu senyor, ja em veia barallant-me per disuadir-lo en cada idea boja que tindria.

En arribar a casa, li va ensenyar la seva habitació corrents. I era curiós veure'l parlant en francès amb aquell peluix, perquè es clar, no entèn el català. La feina que tenia per fer-lo seure en una de les cadires i que no rellisqués, o que el cap no li penjés. Tot d'una me'ls vaig trobar dins del llit perquè es veu que tenia son, i no podia deixar de pensar per on havia passat i si estava nèt o ple de polls.
Les primeres hores anava amb ell per tot arreu, fins i tot volia que es banyessin junts, però aviat l'interès del primer moment va començar a desaparèixer.

Se'l volia emportar a la piscina i per no iniciar una discusió, li vam dir que no hi podia anar perquè no tenia banyador, i ens va dir que n'hi compraria un.

El pitjor de tot era sortir al carrer amb tots dos! El pobre Martí el portava de qualsevol manera i resultava complicadíssim que no toqués al terra. Hagueren pogut triar una mascota més petita i transportable per unes petites mans i nens de menys d'1metre, perquè per anar a la Fête de l'Escalade, vam haver d'agafar al cotxet. Passejant per la vieille ville, tothom es mirava incrèdul el ninot vestit de Père Noël que portàvem al carro.
Quan el Martí va veure les primeres persones vestides del 1602, el primer que va dir va ser: "-Els mosqueperros!!" Vam trencar a riure; per youtube vam trobar els famosos dibuixos dels anys 80 i li encanten.

Després d'haver menjat una bona fondue i haver vist i sentit els trabucàires a la Plaça de la Catedral, la pluja ens va fer marxar. Vam enteforar nen i ninot dins del carro i els hi vam posar el plàstic, la meva gran preocupació era que no es mullés. I mentre baixàvem pels carrers empinats, uns homes ens  van començar a cridar, i quan ens vam girar, vam veure amb estupor el Sr. Pastànaga estirat al bell mig del carrer mullat! El seu estat era lamentable, xop i brut. La pressió d'haver-lo de tornar l'endemà a l'escola en bon estat no parava d'augmentar. Per sort, aquells senyors ens havien avisat, ja que el Martí no va dir res, perquè si no hagués estat així, haguerem estat els primers pares de l'història en perdre la mascota d'una classe de maternal i ocasionar un trauma a 24 nens.

Així que ja em veus arribant a casa i despullant al "bitxo", fins i tot porta calçotets, per posar la roba a la rentadora. El pitjor de tot és que és blanc, i per molt que fregués les seves mans i el seu cap, no va quedar nèt. I la meva pregunta és: qui va tenir la brillant idea de que la mascota de la classe fos un peluix de color blanc de més d'un metre?!?!? Segurament no deu tenir nens...

La precupació del Martí era si li diria a la Marina que li havia caigut a terra, i vam decidir que seria el nostre secret, tampoc no calia que el nen passés un mal moment, ves a saber com l'han tornat els altres pares. I quan el dilluns el deixar al cole, em vaig treure un enorme pes de sobre!

I aquí no acaba la història, perquè com ja us he dit, el "bitxo" venia amb un "carnet de voyage", i ja em veus fent els deures; omplint dues fulles de fotos i explicacions en francès del gran cap de setmana amb el Sr. Pastanaga. Per sort, ja s'ha acabat; la idea és molt bona però els pares tenim una pressió enorme, perquè de cop i volta has de fer coses super interessants i divertides, per sort no ens va enganxar en un cap de setmana avorrit dins de casa.

Père Noël i els Reis Mags

Com cada any, Nadal s'acosta a passos de gegant, d'aquí quatre dies estarem entaulats durant hores menjant com toixons. Però aquest any, el viurem d'una manera diferent, a través dels ulls plens de màgia i innocència d'un nen de tres anys i mig. Quan li preguntes si vol anar a Sabadell per veure als avis, et contesta que no, que ell vol anar a Sabadell per veure als Reis Mags. Té clar qui són aquests tres senyors però el seu cap és un garbuix de tradicions francòfones i catalanes.

La veritat és que no sé què li expliquen al cole sobre el Nadal, no crec que el nen Jesús i el pessebre estiguin en el pla d'estudis. Totes les nadales que aprèn a l'escola van sobre el rabassut barbut i evidentment, el famós vers de Nadal que nosaltres apreníem quan érem petits, ens encarreguem d'ensenyar-li a casa.

La setmana passada, quan va sortir del cole, em diu que vol fer el "sapin de Noël" li explico com es diu en català, però ell vinga a dir "sapin de Noël". Evidentment, passant totes les festes a casa, li dic que ja el farem a casa dels avis, i ja veus als meus pares treient la pols al vell arbre de Nadal artificial. 

I fa uns dies m'arriba amb el Père Noël al cap, cantant cançons d'aquest vell rodanxó vestit de vermell i preguntant quan vindrà. A la meva època, aquest bon home només sortia als anuncis de la Coca-cola i seguíem esperant amb ànsies la nit del 5 de gener. 

Així que ja em veus explicant-li que el Père Noël porta regals als nens francesos i suïssos, però com que ell és català, són els Reis Mags qui li portaran les joguines.  I llavors resulta que li diu a la seva professora que els Reis Mags aniran a Sabadell, i com que aquí no saben en què consisteix el tema, li contesta que no, que és el Père Noël. Quan m'ho va explicar, hagués estrangulat a la profe! Però el seu comentari desafortunat no va tenir cap efecte, ja que uns dies més tard va anar cap al seu pare dient-li que el Père Noël parla francès i els Reis Mags, català. Santa innocència! 

Sabem que mantenir les tradicions catalanes en el país d'acollida és difícil i la majoria de vegades, impossible, però els Reis Mags són molt especials, i estiguem a Sabadell o aquí, seguirant passant.

Amb quasi quatre anys encara és fàcil enredar-lo, però sé que cada any que passi serà més complicat trobar resposta en les seves rebuscades preguntes.

La tête d'or

Després de la magnífica i inoblidable hora al consulat espanyol, vam decidir anar-nos a relaxar a la Tête d'Or. Diria que és el millor que un pot fer per aprofitar la 1h45 de trajecte.

Pels que no hi hagueu estat mai, us diré que és un parc enorme amb jardí botanic, zoo, llac... i tot gratuït! Ho té tot per passar-hi un dia en família.

Tenim l'horari europeu molt arrelat i tot i que només eren les 11h30, el meu home ja tenia gana. Així que només entrar al parc, ja havíem de buscar un lloc per anar a menjar i cap dels que véiem eren del seu agrat. I mentre ens feiem un tip de caminar intentant evitar totes les àrees de joc i els animals, no aconseguíem que el nen ens seguís; ell estava emocionadíssim, enmig d'aquell passeig ple de castanyers, recollin totes les castanyes que podia. I es clar, en les seves petites mans només n'hi cabien un parell i ens havíem de parar cada vegada que en perdia una perquè feia un drama.
Per complicar-ho tot una mica més, en el parc només hi ha panells a les entrades, així que una vegada descartats els tres primers restaurants, no sabíem a on quedava el quart. Quan vam arribar a una de les entrades, vam veure que havíem de desfer tot el camí i anar cap a la zona dels animals, just davant de les girafes.

La propera vegada ja us dic jo que farem picnic perquè mare de déu senyor, aquell xiringuito es feia pagar a preu d'or totes les begudes i postres. Si, el menjar era bo però deixar-se la setmanada en un parell d'amanides és un robo.
En el menú del nen hi anava inclòs un regal i en el seu cas va ser una avió de cartró. No parava de fer-lo volar i jo ja em veia que aniria a parar a l'úll d'una girafa i després, començarien els plors perquè l'hauria perdut. Amb el seu avió ja en tenia prou i només es va quedar embadalit quan les cinc girafes que hi havien al tancat van començar a córrer. Desconeixia la velocitat que podien agafar aquells animals de coll tan llarg i la veritat, i és que tot i tenir aquestes mides tan desproporcionades, tenien estil.

Feia 10 des de la primera vegada al parc, va ser el dia que vam anar a donar-nos d'alta al consulat, i la part del zoo ha patit un canvi brutal i necessari. Alguns dels animals no els has de veure entre les reixes sinó que els hi han intentat recrear el seu habitat natural. Per tant, pots veure zebres, vaques watusi, girafes i antílops en una sabana artificial.

L'interés pels animals es va acabar ben aviat, llavors només volia recollir branquillons i fer focs. Inútil d'ensenyar-li les tortugues o els micos, tossut com és, anava a la seva buscant el millor lloc per fer un foc imaginari.

L'indret és enorme i vam decidir anar a la zona de gespa per relaxar-nos una mica. Mentre el seu pare estava estirat a l'ombra d'un plataner, es van canviar els rols i li va començar a explicar contes perquè s'adormís. I mentre gaudiem d'aquells moments en família una bestiola de vuit potes va començar a pujar per la meva sandàlia. Els que em coneixeu sabreu que tinc fòbia a les aranyes, així que em vaig treure la sabata d'una revolada, vaig fer un bot i vaig cridar. Sort en vaig tenir del Martí, que amb un dels seus pals es va dirigir a la meva sandàlia i em una veu tranquil.litzadora em va dir: "- Tranquil.la mama, jo la mato". I així ho va fer, com si es tractés del Tió li va fúmer un parell de cops i em va salvar. Els protectors dels animals potser em titllareu d'assassina i mala mare, el Martí sap que no s'ha de fer mal a cap bestiola i ha anat castigat per trepitjar un llimac, però és que amb les aranyes no puc.
Amb esgarrifances vaig sortir de la gespa per anar a veure els cèrvols, i llavors els pals que duia el Martí es van convertir en baquetes i tot eren tambors. Impossible de fer un metre sense que es parés a qualsevol lloc per "tocar" l'instrument imaginari.

I mentre ens dirigíem a veure els osos i els tigres, ens va fer una marranada de les que fan història, d'aquelles en les que tothom et mira com si fossin la santa inquisició. No em pregunteu què li passava per què no ho sé, tot eren crits i plors. Vam acabar marxant sense veure els tigres i els osos, no per culpa del seu drama, sinó perquè no hi eren.

En fi, si mai heu d'anar al consulat o decidiu passar el dia a Lyon, no us deixeu de visitar la Tête d'Or.

Renovació del passaport

Si fer-li el passaport per primera vegada al nen ja va ser una odissea, renovar-lo per segona vegada va ser tot un mal de cap.

Tot comença amb una trucada, una trucada que tems perquè no sé per quin motiu, els consulats espanyols desprenen simpatia a dojo. Molt educada, perquè saps que tenen la paella pel mànec, preguntes si hi ha hagut algún canvi en la renovació del passaport d'un menor o si es pot seguir enviant la documentació per correu sense desplaçar-se; i una dolça veu et contesta: "ha cambiado todo, señora".

Només sentir aquesta frase ja t'encomanes a tots als déus, ves a saber si ara també et fan passar un exàmen. Mentre intentes calmar-te preguntes què es necessita i la dona, et deixa anar una llista de coses sense ni tan sols respirar. Evidentment, mentre ella recita intentes escriure amb la mala sort que el boli que tens entre els dits ha decidit fer vaga. Desesperada, li demanes si ho pot tonar a repetir, i notes en la veu que a la bona dona li suposa un problema. La llista és llarga: 2 fotos del nen, l'antic passaport, el llibre de família, un certificat de domicili, fotocòpia del passaport dels pares, un sobre de 16x22 franquejat a 6,17euros, 25,76euros que és el que val el passaport, i que hi anem tots tres. "Cómo?!? Los tres?" I ella em respon: "los dos padres i el niño". Desesperada li pregunto si el pare no pot fer un certificat i amb la mateixa mala gana em contesta: "tienen que venir el padre, la madre y el niño".

Només penjar el telèfon cridaria per alliberar la ira que he hagut de reprimir, i és que tot i tenir el consulat de Ginebra a 15 minuts de casa, al viure a França hem d'anar al que hi ha a Lyon, a 1h45!!!!! I amb els horaris tan flexibles que fan, de dilluns a divendres de 9h a 13h, tothom ha de fer festa, uns del cole i els altres de la feina.

Aprofitem la festa ginebrina de la Jeûne genevoise (el dejuni ginebrí) i sortim a primeríssima hora amb més papers dels demanats: actes de naixement, certificat de matrimoni, cartes de sejour, més fotos per si les mosques... 

Pels que no hagueu tingut l'honor de visitar aquest consulat, us diré que només entrar per la porta tens la sensació de retrocedir 50 anys. És tètric, sinistre, caspós, rònec, anclat en un període de l'història que per sort, es va acabar.

En un post-it et donen un numéro i quan entres a la sala d'espera pitjor decorada i antiquada del món, no saps si l'espera serà eterna o tindràs sort, i només serà llarga. Després de només mitja hora una dona de mitjana edat diu el teu número i et reb amb un: "antes de dejarles pasar quiero confirmar que no les falta ningún papel". Compto fins a tres per no dir-li el nom del porc però no em tallo i li contesto: "no creo, ya que llamé para preguntar qué hacia falta", mentre li començo a treure papers i més papers. Aclaparada, ens deixa entrar en una oficina atapeïda i mal endreçada, que ha intentat modernitzar-se posant-hi un parell d'ordinadors. 

Quan tota la paperasa està feta, és a dir, que el Maurici i jo firmem un document amb les dades del nen, goso preguntar-li si cada dos anys haurem d'anar-hi els tres, i que falti a l'escola, per renovar el seu passaport. I mentre ella em contesta, veig com una altra Anna s'abraona a la bona dona escanyant-la amb totes les seves forces. Amb un to impertèrrit em diu: "hasta los 12 años el niño no hace falta que venga" Com?!?! I afegeix "además, viviendo tan cerca de Ginebra, la próxima vez que su marido vaya al consulado de allí y le hagan un certificado para que luego pueda venir usted sola" Què?!?!? Sense perdre les bones maneres li dic que no és el que em van dir per telèfon, i juraria que vaig parlar amb ella perquè gasta la mateixa amabilitat. I impassible em respon: "pues no se lo dijeron bien o usted lo entendió mal". Ahhhhhh!!!! Val més marxar abans de que perdi el control definitivament però encara em queden forces per preguntar si li podem fer el DNI, i em diu que això s'ha de fer a Espanya i que no sap els anys de validesa d'aquest document ni què es necessita a part del certificat de no resident que ella em farà arribar. Déu meu senyor, no em vull ni imaginar el què pot ser anar a fer aquests tràmits a la comisaria de Sabadell! Si trobo l'esma necessària potser m'embarco en l'aventura de fer-nos el DNI, i dic fer-nos perquè abans no es podia tenir DNI si no residies a Espanya, i el vam deixar morir, no sé ni a on el tinc.

En fi, vam sortir d'allà alleugerats, però sense el nou passaport, perquè no saps mai què pot passar quan vas al consulat. Per aprofitar el viatge, vam decidir acabar de passar el dia a la Tête d'Or, però aquesta ja és una altra història.

Per cert, vaig trobar a faltar la fotografia del nou monarca, potser encara no han tingut temps d'emmarcar-la.

Comença el cole

Us presento la classe del Martí; mentre els nens catalans encara disfruten de les últimes hores de vacances, a França ja fa quasi 15 dies que els nens van tornar a la rutina escolar i per alguns d'ells, com pel meu fill, començaven per primera vegada el cole.

Per primera vegada ho vaig viure des de l'altre banda, ja no era l'alumne que carregava una tona de llibres nerviosa i contenta per retrobar els amics, sinó que em vaig convertir en la mare que deixa per primera vegada al seu fill a l'escola amb un nus a l'estòmac. El primer dia no va caure ni una llàgrima i el Martí es mirava estranyat els nens que ploraven agafats als pantalons dels seus pares però el segon dia...., buf quins plors. Ja sabia de què anava la cosa i em deia que no hi volia anar, que el cole és tòxic, que tenia por perquè hi ha molta gent i mentre m'agafava la mà, sense ni tan sols moure's, dels seus ulls queien les llàgrimes com un riu desbocat. I evidentment, com a mare fas el cor fort en veure aquella mirada plena de tristesa, i mentre intentes que no et tremoli massa la veu, li dius que s'ho passarà la mar de bé i que d'aquí una estona l'aniràs a buscar. I és que l'estona que passa al cole és ben curta, una cosa realment sorprenent del sistema francès com d'altres coses que em desconcerten en comparació al sistema educatiu que vaig rebre.

L'hora d'entrada al cole és de 8h20 a 8h45, i no es limita a deixar al nen al cole com nosaltres hem fet tota la vida, sinó que se l'ha d'acompanyar al seu penjador, treure-li la jaqueta i les sabates, posar-li les sabatilles, acompanyar-lo a fer pipi, rentar-se les mans i després de quasi 10 minuts, pots deixar el teu fill dins de la seva classe. I encara no han passat tres hores que ja has de sortir corrents de casa per anar-lo a buscar, no fos cas que et tanquin la porta a les 11h30 i encara no l'hagis recollit. Evidentment, has de tenir el dinar mig enllestit perquè a la 13h30 tornen a tancar la porta i tu ja has d'haver acompanyat al teu nen als dormitoris perquè és l'hora de la migdiada. I és que no tens temps ni de prendre't el cafè tranquil.la, només fas que mirar l'hora perquè un cop la porta està tancada no hi ha excusa que valgui.
I sinó l'has inscrit a les activitats exraescolars, els dilluns i dijous l'has d'anar a buscar a les 15h. Així doncs, encara no has acabat d'estendre la roba i ja has de córrer; et poses a planxar i només et dóna temps de fer una camisa i uns pantalons; vas al super amb el fuet al cul i et desesperes quan hi ha cua a la caixa.... Et passes el dia corrent amunt i avall, estressada mirant el rellotge perquè evidentment, no vols que el teu fill sigui l'últim al que van a buscar.

Però per acabar-ho d'adobar, els dimecres a la tarda no hi ha escola i per si això no fos suficient, cada 6 setmanes tenen 15 dies de vacances! Perquè no sé qui diu que els nens sinó van molt cansats i no rendeixen. I llavors et preguntes, com t'ho has fet per acabar l'escola viva anant-hi cada dia, fins les 17h30 i sense vacances cada dos per tres?!?!

I el que em sobta més de tot plegat, és que encara que paguis no pots deixar el nen al menjador perquè no hi han suficients places i tenen prioritat els pares que treballen els dos a jornada completa. I a més a més, si algún dia necessites que es quedi, has de portar un justificant, ni que el dinar fos gratuït!

Us enrecordeu de compartir un entrepà o un bollycao a l'hora del pati; doncs és una cosa que mai farà el Martí perquè està absolutament prohibit que els nens portin menjar o begudes a la motxilla. Per tant, a les 16h30 surten famèlics i ja veus a tots els pares carregats amb berenars.

El dijous passat, a l'hora de sopar, el Martí em pregunta: "quan acabi de menjar anirem al cole a dormir?" Encara estem tots mig trasbalsats i intentant agafar el ritme, espero que no triguem massa a trobar-lo.