Al septembre el Martí va començar CP, el que seria 1r d'EGB a Catalunya, i la bona vida es va acabar.
D'entrada, quan tot just les vacances d'estiu començaven, vam rebre una llista amb tot el material que havíem de comprar, i amb un diccionari de francès-català m'en vaig anar a l'Abacus. Ens demanaven no sé quantes gomes d'esborrar i barres de cola, al principi pensava que havien d'empaperar l'escola o esborrar els llibres fins deixar-los ben blancs; ara que el curs està apunt d'acabar, he entès que amb aquests accessoris com els llapisos, passa el mateix que amb els mitjons dins de la rentadora, desapareixen en una dimensió paral.lela.
El xoc pel nano va ser brutal. Va passar de no fer absolutament res a tenir deures cada dia, haver-se de passar hores assentat en una cadira, a sentir a parlar de fonètica, de síl.labes, de sumes i restes amb un ninot blau anomenat Picbille, de decenes, de numeros estranys com "quatre-vingt-quinze"... un autèntic malson. No és d'estranyar que després de dos dies em digués que no li agradava gens l'escola...
I és que el canvi és molt brusc, massa pel meu gust. Es passen tres anys jugant amb plastilina i fent dibuixos, sense ni tan sols preparar-los pel que els hi ve. Amb quasi 7 anys no sabia llegir i coneixia l'abecedari a través del métode alpha, és a dir, la "f" de "fusée", la "b" de "botte" i així successivament. Vaig haver d'assimilar aquest sistema i sentir com em renyava si deia "Monsieur e" i resultava que era una senyora!!! Per què no aprenen les coses pel seu nom?!?!? Ens va passar el mateix amb els dies de la setmana, cada dia era d'un color diferent i me'ls vaig haver d'aprendre perquè quan em deia que era el dia blanc no sabia de què em parlava.
Però tot s'ha de dir, el francès és dificilíssim, ple de regles i ple d'exepcions sense cap mena d'explicació ni lògica. Així doncs, un nen de 6 anys es troba amb una llibreta de sons, plena de vocals i consonants que no es pronuncien tal i com estan escrites; un veritable trencaclosques. Recordo com si fos ahir el dia que va arribar amb el so "oi", quanta desesperació i impotència. Va acabar amb la meva paciència i tots dos li vam agafar tirria a aquella maleïda llibreta. Sabia llegir perfectament les paraules que hi havien a sota dels dibuixos, però quan es tractava de llegir-me el llistat de mots... era per arrencar-se els ulls. Després d'una hora de desesperació vam seguir una tècnica d'allò més pedagògica; el so d'aquelles dues vocals l'havia de convertir en un dibuix. I això ens va portar a un fantasma que espantava a la gent fent "uaaaa"; i amb aquesta procediment vam començar a empaperar la seva habitació. Semblava que hi hauria un abans i un després però no va ser així, els sons s'han anat complicant i a més a més, s'hi han afegit els dictats. I què dir dels dictats... un altre malson.Ho he probat tot; primer es llegeix les paraules, les copia, els hi dicto i cada paraula malament la copia bé; o cada paraula equivocada busca com s'escriu; o escric les paraules més difícils a la pizarra que tenim al menjador. Però no he trobat encara "EL MÈTODE", tot són probabilitats o més ben dit, pura xiripa de que l'escrigui correctament.
Tot s'ha de dir, fins i tot jo he après molt amb el "cahier des sons" tot i que encara em resulta impossible diferenciar el miler de possibilitats amb el que es pot fer el so "è".
I què dir de la lectura... el dia que havia de llegir "c'est" o "maintenant" em pensava que s'ofegaria o es faria un nus a la llengua. El més sorprenent va ser quan un dia em va venir amb un llibre de la col.lecció del Follet Oriol. Ja tenim prou feina en llegir en francès com per incorporar una altra llengua, però no hi va haver manera de fer-lo canviar d'opinió, ell volia llegir aquell llibre. I el que va succeir em va deixar de pasta de moniato, sabia llegir en català. I quan va veure escrita la paraula "bruixa", el seu reflexa va ser demanar-me quin so feia una "ui". I en aquell precís moment, em vaig adonar que aprèn una llengua super "xunga", a on res s'escriu com es pronuncia, a on cada grup de lletres fan un so específic que no hi ha més remei que aprendre.
I el mateix va passar quan va arribar amb els deures de castellà. No necessitava la meva ajuda i escribia perfectament, d'una senzillesa demolidora. Oblidava la "h" de "zanahoria" o va escriure "pes" enlloc de "pez". Però no era aquell galimaties de "e" mudes, de "ou" que fan "u", de "ai" que fan "è", de "in" que fan "an".... Fins i tot ell es va adonar de la complexitat de la llengua francesa, i amb ulls de desesperació em va preguntar per què no anava al col.le a Sabadell, a on malgrat la dificultat d'aprendre a llegir i a escriure, aquella llengua era més lògica.
I llavors venen els numeros, què és això de 4 vegades 20 per dir 80 quan saps que quan passes la frontera el 70, 80 i 90 tenen més lògica?!? Sembla que tot estigui fet perquè als nens i als pares els hi exploti el cap.
I per acabar, en el sistema francès no només els nens tenen deures sinó que els pares també. I si per ell és un xoc el canvi de maternal a l'escola elementaria, pels pares també. Revisar i firmar tots els llibres, repassar els exercicis que no ha entès, acabar els exercicis que no li ha donat temps de fer-los a classe, aprendre's poemes o cançons, els deures, preparar dictats de numeros, intentar pronunciar correctament aquell so que ni tu mateix saps fer, definir paraules que desconeixies, verificar que en el seu estoig tot el material estigui bé.... ahhhh!!! No seria més fàcil a ensenyar als nens a ser responsables?!? Però després d'autèntics drames, de mil crits i d'acabar sempre amb plors, he començat a responsabilitzar-lo, i quin canvi! A casa ha tornat la pau i fins i tot, les notes dels dictats han millorat, ara tots vivim amb més serenitat tot i que de vegades no se li pot fer massa confiança... et diu que no té deures pel dilluns i descobreixes que té l'agenda plena però espero que aviat escarmentarà i per l'any que ve, CE1, haurà après la lliçó.
