Sé que han passat molts mesos des de l'última vegada que vaig escriure, han passat moltes coses des del desembre del 2014, algunes de molt bones i d'altres de no gaire. Però el fet de trobar-me una noia que segueix mirant el meu blog buscant idees, m'ha fet animar-me per explicar-vos la nostra segona sortida a la muntanya.Tot va començar el dissabte quan el meu home em ve i em diu: "- Demà el nen i jo anem d'excursió, tu fes el que vulguis". Tot i que tenim la muntanya al costat de casa, els camins no són els més adequats per un nen de 4 anys, de seguida es converteixen en camins de cabres. Ni tant sols sabien a on anar, però ell es limitaria a pujar al Tiocan i agafar algun dels camins. Per sort, em té a mi, i en poc menys de 10 minuts havia trobat l'excursió idònia que faríem l'endemà.
Així doncs a la tarda del diumenge, o al migdia pels lectors de Catalunya, vam anar fins a la "Ferme de Mont Mussy" des d'on començava el "bucle" entre dos turons que desconeixia de la seva existència. En el periple no podien fatar el lleó, un peluix que té des del néixer, i un mini-robot que vam haver de carregar al llarg dels 6km.
La caminada comença per camins frondosos, fins i tot de vegades fantasmagòrics. Segurament està ple de bolets, però com que no sabem diferenciar un rovelló d'un pinetell bord, ja en teníem prou recollint castanyes i un munt de branques que el Martí tan bon punt les feia servir com a bastons, o per fer llençaments de javelina. I agafar castanyes és el que feia gairebé tothom, doncs al preu que van al mercat i a l'època que som, surt més a compte donar una volta pel bosc.
Abans d'arribar al cap de munt del Mont Mourex, des d'on es pot disfrutar d'unes vistes meravelloses i d'un sol de tardor, vam haver de creuar una barrera doncs en aquell enclòs hi podem trobar les vaques pasturant.
Hi ha una bona panoràmica del "bassin lémanique" i segons la taula d'observació, en un dia assolellat s'hi pot veure la Jungrafau. En aquell turó ens vam divertir com nens baixant corrents, tot i que també hi van haver morros llargs, ja que tot ho havíem de fer com deia el Martí, i evidentment, ell volia guanyar.
I una vegada finalitzat el descens, vam començar la tornada al cotxe endinsant-nos una altra vegada al bosc. I mentre jo ja tenia ganes d'arribar doncs començava a estar cansada, el nen corria amunt i avall, imaginant-se que els troços de troncs eren canons dels quals ens disperaven.
I entremig de les seves històries, ens crida i ens diu, mireu aquestes plantes se les menjaven els dinosaures. El que deia era una barreja de la realitat, ja que un dia ja havíem vist falgueres i li havíem explicat que ja existien quan hi havien els dinosaures.
I mentre esquivàvem els trets dels canons i alguns escarabats piloters vam arribar al parking, uns plens d'energia i jo, morta. A la granja s'hi pot mejar per recuperar forces, tot i que tanquen a les 17h.
Us asseguro que hi tornarem, el camí és planer i en un parell d'hores ja està fet!
