La tête d'or

Després de la magnífica i inoblidable hora al consulat espanyol, vam decidir anar-nos a relaxar a la Tête d'Or. Diria que és el millor que un pot fer per aprofitar la 1h45 de trajecte.

Pels que no hi hagueu estat mai, us diré que és un parc enorme amb jardí botanic, zoo, llac... i tot gratuït! Ho té tot per passar-hi un dia en família.

Tenim l'horari europeu molt arrelat i tot i que només eren les 11h30, el meu home ja tenia gana. Així que només entrar al parc, ja havíem de buscar un lloc per anar a menjar i cap dels que véiem eren del seu agrat. I mentre ens feiem un tip de caminar intentant evitar totes les àrees de joc i els animals, no aconseguíem que el nen ens seguís; ell estava emocionadíssim, enmig d'aquell passeig ple de castanyers, recollin totes les castanyes que podia. I es clar, en les seves petites mans només n'hi cabien un parell i ens havíem de parar cada vegada que en perdia una perquè feia un drama.
Per complicar-ho tot una mica més, en el parc només hi ha panells a les entrades, així que una vegada descartats els tres primers restaurants, no sabíem a on quedava el quart. Quan vam arribar a una de les entrades, vam veure que havíem de desfer tot el camí i anar cap a la zona dels animals, just davant de les girafes.

La propera vegada ja us dic jo que farem picnic perquè mare de déu senyor, aquell xiringuito es feia pagar a preu d'or totes les begudes i postres. Si, el menjar era bo però deixar-se la setmanada en un parell d'amanides és un robo.
En el menú del nen hi anava inclòs un regal i en el seu cas va ser una avió de cartró. No parava de fer-lo volar i jo ja em veia que aniria a parar a l'úll d'una girafa i després, començarien els plors perquè l'hauria perdut. Amb el seu avió ja en tenia prou i només es va quedar embadalit quan les cinc girafes que hi havien al tancat van començar a córrer. Desconeixia la velocitat que podien agafar aquells animals de coll tan llarg i la veritat, i és que tot i tenir aquestes mides tan desproporcionades, tenien estil.

Feia 10 des de la primera vegada al parc, va ser el dia que vam anar a donar-nos d'alta al consulat, i la part del zoo ha patit un canvi brutal i necessari. Alguns dels animals no els has de veure entre les reixes sinó que els hi han intentat recrear el seu habitat natural. Per tant, pots veure zebres, vaques watusi, girafes i antílops en una sabana artificial.

L'interés pels animals es va acabar ben aviat, llavors només volia recollir branquillons i fer focs. Inútil d'ensenyar-li les tortugues o els micos, tossut com és, anava a la seva buscant el millor lloc per fer un foc imaginari.

L'indret és enorme i vam decidir anar a la zona de gespa per relaxar-nos una mica. Mentre el seu pare estava estirat a l'ombra d'un plataner, es van canviar els rols i li va començar a explicar contes perquè s'adormís. I mentre gaudiem d'aquells moments en família una bestiola de vuit potes va començar a pujar per la meva sandàlia. Els que em coneixeu sabreu que tinc fòbia a les aranyes, així que em vaig treure la sabata d'una revolada, vaig fer un bot i vaig cridar. Sort en vaig tenir del Martí, que amb un dels seus pals es va dirigir a la meva sandàlia i em una veu tranquil.litzadora em va dir: "- Tranquil.la mama, jo la mato". I així ho va fer, com si es tractés del Tió li va fúmer un parell de cops i em va salvar. Els protectors dels animals potser em titllareu d'assassina i mala mare, el Martí sap que no s'ha de fer mal a cap bestiola i ha anat castigat per trepitjar un llimac, però és que amb les aranyes no puc.
Amb esgarrifances vaig sortir de la gespa per anar a veure els cèrvols, i llavors els pals que duia el Martí es van convertir en baquetes i tot eren tambors. Impossible de fer un metre sense que es parés a qualsevol lloc per "tocar" l'instrument imaginari.

I mentre ens dirigíem a veure els osos i els tigres, ens va fer una marranada de les que fan història, d'aquelles en les que tothom et mira com si fossin la santa inquisició. No em pregunteu què li passava per què no ho sé, tot eren crits i plors. Vam acabar marxant sense veure els tigres i els osos, no per culpa del seu drama, sinó perquè no hi eren.

En fi, si mai heu d'anar al consulat o decidiu passar el dia a Lyon, no us deixeu de visitar la Tête d'Or.