Renovació del passaport

Si fer-li el passaport per primera vegada al nen ja va ser una odissea, renovar-lo per segona vegada va ser tot un mal de cap.

Tot comença amb una trucada, una trucada que tems perquè no sé per quin motiu, els consulats espanyols desprenen simpatia a dojo. Molt educada, perquè saps que tenen la paella pel mànec, preguntes si hi ha hagut algún canvi en la renovació del passaport d'un menor o si es pot seguir enviant la documentació per correu sense desplaçar-se; i una dolça veu et contesta: "ha cambiado todo, señora".

Només sentir aquesta frase ja t'encomanes a tots als déus, ves a saber si ara també et fan passar un exàmen. Mentre intentes calmar-te preguntes què es necessita i la dona, et deixa anar una llista de coses sense ni tan sols respirar. Evidentment, mentre ella recita intentes escriure amb la mala sort que el boli que tens entre els dits ha decidit fer vaga. Desesperada, li demanes si ho pot tonar a repetir, i notes en la veu que a la bona dona li suposa un problema. La llista és llarga: 2 fotos del nen, l'antic passaport, el llibre de família, un certificat de domicili, fotocòpia del passaport dels pares, un sobre de 16x22 franquejat a 6,17euros, 25,76euros que és el que val el passaport, i que hi anem tots tres. "Cómo?!? Los tres?" I ella em respon: "los dos padres i el niño". Desesperada li pregunto si el pare no pot fer un certificat i amb la mateixa mala gana em contesta: "tienen que venir el padre, la madre y el niño".

Només penjar el telèfon cridaria per alliberar la ira que he hagut de reprimir, i és que tot i tenir el consulat de Ginebra a 15 minuts de casa, al viure a França hem d'anar al que hi ha a Lyon, a 1h45!!!!! I amb els horaris tan flexibles que fan, de dilluns a divendres de 9h a 13h, tothom ha de fer festa, uns del cole i els altres de la feina.

Aprofitem la festa ginebrina de la Jeûne genevoise (el dejuni ginebrí) i sortim a primeríssima hora amb més papers dels demanats: actes de naixement, certificat de matrimoni, cartes de sejour, més fotos per si les mosques... 

Pels que no hagueu tingut l'honor de visitar aquest consulat, us diré que només entrar per la porta tens la sensació de retrocedir 50 anys. És tètric, sinistre, caspós, rònec, anclat en un període de l'història que per sort, es va acabar.

En un post-it et donen un numéro i quan entres a la sala d'espera pitjor decorada i antiquada del món, no saps si l'espera serà eterna o tindràs sort, i només serà llarga. Després de només mitja hora una dona de mitjana edat diu el teu número i et reb amb un: "antes de dejarles pasar quiero confirmar que no les falta ningún papel". Compto fins a tres per no dir-li el nom del porc però no em tallo i li contesto: "no creo, ya que llamé para preguntar qué hacia falta", mentre li començo a treure papers i més papers. Aclaparada, ens deixa entrar en una oficina atapeïda i mal endreçada, que ha intentat modernitzar-se posant-hi un parell d'ordinadors. 

Quan tota la paperasa està feta, és a dir, que el Maurici i jo firmem un document amb les dades del nen, goso preguntar-li si cada dos anys haurem d'anar-hi els tres, i que falti a l'escola, per renovar el seu passaport. I mentre ella em contesta, veig com una altra Anna s'abraona a la bona dona escanyant-la amb totes les seves forces. Amb un to impertèrrit em diu: "hasta los 12 años el niño no hace falta que venga" Com?!?! I afegeix "además, viviendo tan cerca de Ginebra, la próxima vez que su marido vaya al consulado de allí y le hagan un certificado para que luego pueda venir usted sola" Què?!?!? Sense perdre les bones maneres li dic que no és el que em van dir per telèfon, i juraria que vaig parlar amb ella perquè gasta la mateixa amabilitat. I impassible em respon: "pues no se lo dijeron bien o usted lo entendió mal". Ahhhhhh!!!! Val més marxar abans de que perdi el control definitivament però encara em queden forces per preguntar si li podem fer el DNI, i em diu que això s'ha de fer a Espanya i que no sap els anys de validesa d'aquest document ni què es necessita a part del certificat de no resident que ella em farà arribar. Déu meu senyor, no em vull ni imaginar el què pot ser anar a fer aquests tràmits a la comisaria de Sabadell! Si trobo l'esma necessària potser m'embarco en l'aventura de fer-nos el DNI, i dic fer-nos perquè abans no es podia tenir DNI si no residies a Espanya, i el vam deixar morir, no sé ni a on el tinc.

En fi, vam sortir d'allà alleugerats, però sense el nou passaport, perquè no saps mai què pot passar quan vas al consulat. Per aprofitar el viatge, vam decidir acabar de passar el dia a la Tête d'Or, però aquesta ja és una altra història.

Per cert, vaig trobar a faltar la fotografia del nou monarca, potser encara no han tingut temps d'emmarcar-la.

Comença el cole

Us presento la classe del Martí; mentre els nens catalans encara disfruten de les últimes hores de vacances, a França ja fa quasi 15 dies que els nens van tornar a la rutina escolar i per alguns d'ells, com pel meu fill, començaven per primera vegada el cole.

Per primera vegada ho vaig viure des de l'altre banda, ja no era l'alumne que carregava una tona de llibres nerviosa i contenta per retrobar els amics, sinó que em vaig convertir en la mare que deixa per primera vegada al seu fill a l'escola amb un nus a l'estòmac. El primer dia no va caure ni una llàgrima i el Martí es mirava estranyat els nens que ploraven agafats als pantalons dels seus pares però el segon dia...., buf quins plors. Ja sabia de què anava la cosa i em deia que no hi volia anar, que el cole és tòxic, que tenia por perquè hi ha molta gent i mentre m'agafava la mà, sense ni tan sols moure's, dels seus ulls queien les llàgrimes com un riu desbocat. I evidentment, com a mare fas el cor fort en veure aquella mirada plena de tristesa, i mentre intentes que no et tremoli massa la veu, li dius que s'ho passarà la mar de bé i que d'aquí una estona l'aniràs a buscar. I és que l'estona que passa al cole és ben curta, una cosa realment sorprenent del sistema francès com d'altres coses que em desconcerten en comparació al sistema educatiu que vaig rebre.

L'hora d'entrada al cole és de 8h20 a 8h45, i no es limita a deixar al nen al cole com nosaltres hem fet tota la vida, sinó que se l'ha d'acompanyar al seu penjador, treure-li la jaqueta i les sabates, posar-li les sabatilles, acompanyar-lo a fer pipi, rentar-se les mans i després de quasi 10 minuts, pots deixar el teu fill dins de la seva classe. I encara no han passat tres hores que ja has de sortir corrents de casa per anar-lo a buscar, no fos cas que et tanquin la porta a les 11h30 i encara no l'hagis recollit. Evidentment, has de tenir el dinar mig enllestit perquè a la 13h30 tornen a tancar la porta i tu ja has d'haver acompanyat al teu nen als dormitoris perquè és l'hora de la migdiada. I és que no tens temps ni de prendre't el cafè tranquil.la, només fas que mirar l'hora perquè un cop la porta està tancada no hi ha excusa que valgui.
I sinó l'has inscrit a les activitats exraescolars, els dilluns i dijous l'has d'anar a buscar a les 15h. Així doncs, encara no has acabat d'estendre la roba i ja has de córrer; et poses a planxar i només et dóna temps de fer una camisa i uns pantalons; vas al super amb el fuet al cul i et desesperes quan hi ha cua a la caixa.... Et passes el dia corrent amunt i avall, estressada mirant el rellotge perquè evidentment, no vols que el teu fill sigui l'últim al que van a buscar.

Però per acabar-ho d'adobar, els dimecres a la tarda no hi ha escola i per si això no fos suficient, cada 6 setmanes tenen 15 dies de vacances! Perquè no sé qui diu que els nens sinó van molt cansats i no rendeixen. I llavors et preguntes, com t'ho has fet per acabar l'escola viva anant-hi cada dia, fins les 17h30 i sense vacances cada dos per tres?!?!

I el que em sobta més de tot plegat, és que encara que paguis no pots deixar el nen al menjador perquè no hi han suficients places i tenen prioritat els pares que treballen els dos a jornada completa. I a més a més, si algún dia necessites que es quedi, has de portar un justificant, ni que el dinar fos gratuït!

Us enrecordeu de compartir un entrepà o un bollycao a l'hora del pati; doncs és una cosa que mai farà el Martí perquè està absolutament prohibit que els nens portin menjar o begudes a la motxilla. Per tant, a les 16h30 surten famèlics i ja veus a tots els pares carregats amb berenars.

El dijous passat, a l'hora de sopar, el Martí em pregunta: "quan acabi de menjar anirem al cole a dormir?" Encara estem tots mig trasbalsats i intentant agafar el ritme, espero que no triguem massa a trobar-lo.

Primera vegada al cine

Aquest estiu vam aprofitar la nostra estada a Sabadell per portar per primera vegada al Martí al cine.
Jo havia estat una gran cinèfila, no hi havia mes que amb els meus amics no anéssim al cinema, i no es limitava en anar a veure la pel.lícula, sino que era un pack de peli, crispetes i sopar.

Però quan vam arribar a Ginebra vaig veure que era quasi impossible seguir aquell ritme, només amb el cine, les crispetes i la beguda ja has de desembutxacar uns 27CHF per persona (22€). D'acord que a la França veïna (Pays de Gex) és més econòmic però les sales són de l'època de la post-guerra, és a dir, seients de fusta encoixinats, a on et queda el cap penjant, i si tens la mala sort que algú s'assenta a la butaca del davant, ja has begut oli.

En fi, veient els preus de la zona, era una mica arriscat per la butxaca, portar-hi el Martí i que a la meitat de la pel.lícula haguéssim de marxar. Així que vam decidir d'anar-hi a casa el dia de l'espectador, a on per menys del preu d'una entrada a Ginebra en vam comprar tres. La pel.lícula escollida va ser "Aviones, Equipo de Rescate" i no haguerem pogut triar millor perquè reunia tot allò que li agrada al nen: avions, helicòpters, incendis i bombers!!

Quasi ni se'l veia en aquella enorme butaca davant d'un pot gegantí de crispetes, només es va moure per acostar-se a la pantalla per estar més aprop de l'acció. Fins i tot, em preguntava per què els altres nens parlaven o s'aixecaven. Ens vam haver d'empassar tots els crèdits perquè el senyor no volia marxar fins que les lletres deixessin de desfilar, no fos cas que tornessin a sortir els protagonistes i ell s'ho perdés.

Quan al vam aconseguir arrencar de la sala em va dir que li havia agradat moltíssim anar al cine i que hi volia tornar anar. A mi se'm va omplir el cor d'alegria perquè per fi podia compartir amb el meu fill dues de les meves passions: cine i disney, perquè pels que no em conegeu, segeuixo sent una nena.

Per acabar de fer més rodona la tarda, vam anar a fer un viena, una altra cosa típica de la nostra cultura sabadellenca que el nen desconeixia. I el que per la majoria de clients del local era la cosa més banal, per nosaltres era un gran aconteixement, perquè quan ets lluny de casa aquestes petites coses es transformen en importants moments i t'apropen a les teves arrels.