Picnic a Nyon amb paparra

Amb aquests dies de tanta calor el que ve més de gust és anar a la platja, encara que no siguin de sorra fina i aigua salada, les platges que hi han a vora del llac fan el fet.

Un petit inconvenient és que quan fa bo i és cap de setmana, milers de suïssos tenen la mateixa idea, i qualsevol petit racó que dongui al llac s'omple fins a tal punt que no hi cap ni una puça.

La idea era parar a la platja de Versoix però no hi havia cap forat a on poder deixar el cotxe. Així que vam continuar per la Route du Lac, mirant al costat dret a veure si vèiem una petita entrada que no fos per anar al centenar de mansions que voregen el llac. Vam arribar a Nyon i ens vam quedar esparverats en veure la gentada que volia entrar a la piscina, així que vam continuar fins arribar al poble on hi ha una platja.

Mai m'ha agradat massa la platja de Nyon, per accedir a l'aigua hi han unes escales gegants de formigó però havíem sortit a l'hora dels senyors i la gana començava apretar. Però desconeixia que al final de tot hi havia una zona dedicada al nens, amb un tobógan, un accés més fàcil a l'aigua i sorra-pedres per poder jugar amb el cubell.

Com era d'esperar, va ser difícil que el Martí es quedés a la tovallola per dinar, però també va necessitar el seu temps per apropar-se al llac però quan ho va fer... entrava i sortia sense cap mena de por, i sense flotador. Sempre estàvem a la vora però el problema va venir quan es va endinsar per seguir al seu pare que havia començat a nedar. El vaig haver de treure d'una revolada, tinc els seus ulls oberts del pànic grabats en la meva ment.

Sabem que quan la temperatura del llac arriba a un cert punt (20°C), s'ha de vigilar amb les "puces dels ànecs" i per tant, dutxar-se bé després de sortir de l'aigua. I això és el que vam fer quan vam marxar. I ara ve el millor o pitjor de tot, l'endemà al matí, li vaig tocar el cabell mentre passava per davant meu i vaig notar una espècie de crosta. De seguida vaig mirar què tenia i per sort el meu home ho va relacionar de seguida. Just en el naixement del cuir cabellut hi havia una mena de saquet negre, una paparra! No n'havia vist mai cap, i quin fàstic. De seguida em va començar a picar tot mentre el nen em demanava veure el bitxo que tenia ben enganxat. Es ben veritat allò que diuen : "en casa del herrero cuchillo de palo". Per treure-la el Maurici va fer una cosa que no s'ha de fer, posar-hi qualsevol líquid per deixar-la tonta. 

Havia de dir a la guarderia que el nen havia alimentat a una paparra, i encara no estava familiaritzada amb el nom d'aquest fastigós bitxo en francès. I com de vegades em passa, primer vaig haver de buscar la paraula del català al castellà, i després del castellà al francès. Per desgràcia no oblidaré mai les diferents traduccions.

Encara no entenc com el paràsit va arribar fins al seu cap i imaginem que va ser un petit record del dia a la platja. 

Aquell mateix dia, vam inspeccionar tots els plecs i cada racó del seu cos per veure si hi tenia més habitants, i ahir quan vam arribar del camp, vam comprovar que no portés un altre inquilí. Puc dir que vaig esterilitzar els seus llençols rentant-los a 90 ° C, en tancar els ulls només veia aquella cosa negra enganxada al cap succionant-li la sang. Ens hem obsesionat amb el tema, però quan la pediatre em va dir que havia d'estar atenta les pròximes setmanes i el farmacèutic em va donar un fulletó informatiu, em vaig adonar que cal ser ben primmirat i que pot arribar a ser molt seriós.

Esperem que només quedi en una desafortunada anècdota i que no haguem de córrer a l'hospital, i també espero no agafar-li mania a les platges d'aquí, sobretot perquè és la primera vegada que ens passa una cosa així després de 10 anys.

Per infomació: s'han de treure amb unes pinces especials i vigilant que també es tregui el cap del bitxo; no s'hi ha de tirar cap producte, una vegada treta s'ha de desinfectar. Vigilar que no apareguin taques vermelles a la zona ni febre elevada. 

Castellers a Suïssa

Han passat més de dos mesos des de l'última entrada, un silenci massa llarg però justificat. Primer vam allargar la Setmana Santa a Sabadell i després, he estat liadíssima amb un munt de coses, una d'elles, els castells.


La majoria de vosaltres sabreu què va passar aquest diumenge i quin era el missatge que es volia donar al món, però deixant de banda tots aquests temes, veure i viure els castells a Suïssa és una experiència única.

A la festa major havia vist actuar als Saballuts davant de l'ajuntament però veure als Xiquets de Reus a la Place de la Riponne de Lausanne o a la Place des Nations de Ginebra, és màgic. Quan sento que fan castells de 3 de 7, o amb folres i manilles, tinc la sensació que parlen en xinès. Per mi, sigui quin sigui el castell que aixequen és tota una proesa i em genera una enorme admiració.

Pel Martí era la primera vegada, i mentre anàvem a Lausanne, no parava de dir que volia pujar-hi o preguntava si el castell cauria. S'enfadava quan li déiem que no podria fer d'anxeneta, però quan vam sortir a la plaça i va veure els més de 170 castellers amb la camisa avellana, es va quedar atònit i se'ls mirava de lluny, no gosant ni tant sols fer una sola passa per acostar-se a la pinya.

Quan un dels nens, uns cinc anys més gran que ell, li va proposar tocar el timbal mentre la colla feia un petit descans, va amagar les mans com si la baqueta hagués de cremar.
Hi va haver un moment que una de les castelleres, la Sandra, li va dir si volia fer un pilar però li va contestar que no, que era massa petit i que ja ho faria quan fos més gran.
Per sort, es va relaxar quan un cop acabada l'actuació, van fer el toc de vermut. Desconeixia en què consistia i veure les rialles dels més petits saltant sobre de les espatlles dels més grans amb el so de les gralles, era meravellós. El meu fill no hi podia faltar, i de seguida el seu pare es va unir als castellers.

L'endemà era el dia on una quarentena de castells s'aixecarien a la mateixa hora en diferents punts d'Europa, l'acte no era tan familiar com el del dia abans, però no va deixar indiferent a ningú.

La Place des Nations es va omplir, la majoria de catalans però algún turista es va quedar sorprès en veure com un pilar feia l'entrada a la plaça. Em costa trobar un adjectiu que descrigui el què vaig sentir en veure carregar diferents castells just davant del Palau de Nacions. No passa gaire sovint el fet de poder viure les nostres tradicions en els països d'acollida, i aixó fa que l'actuació dels castellers encara fos més especial.

Per sort, el Martí ja sabia de què anava el tema i el que va resultar més difícil va ser aguantar una hora sota un sol de justícia.
Ja havia tingut ocasió de sentir l'himne dels segadors i aquest cap de setmana, intentava cantar-lo, tot i que repetia una i una altra vegada "Bon cop de falç".
Quan va sentir que començava el toc de vermut, va córrer juntament amb el seu pare amb un somriure d'orella a orella, era el seu moment.

Ara a casa, va corrents al seu pare i li diu que vol fer d'anxeneta. Es posa dret sobre les seves espatlles i fins i tot, fa l'aleta. A veure si ens ha sortit un futur casteller?