NY amb un nen de 21 mesos: The end

Si no heu passat un cap d'any a la Gran Poma no us podeu ni imaginar l'embolic que es crea. A les 15h de la tarda tots els accessos a la 7th Ave i a Broadway Street estan tallats, sents volar els helicòpters, veus els SWAT equipats amb totes les armes inimaginables passejant pels carrers, centenars de cotxes de polícia, milers de polícies... i riuades i riuades de gent! 

Tot per veure com cau la bola! 

Nosaltres teníem l'hotel a la 7th Ave i ja ens havien dit que hauríem d'entrar per la porta lateral i que a més a més, hi hauria un control policial. I així va ser, a les 16h30 de la tarda la munió de gent era impressionant, i quan vam arribar a l'alçada del nostre hotel, una barricada ens barrava el pas. Hi havia cua per poder parlar amb el poli que vigilava que ningú es colés i en cap moment, vam tenir prioritat per anar amb un nen. El poli ens va demanar les cartes d'accés de l'habitació de l'hotel i ens va regirar les bosses i el cotxet, no fos cas que entre els bolquers hi portéssim material perillós. Si a aquella hora de la tarda ja era un caos entrar i sortir de la zona, no ens volíem ni imaginar qué pasaria més tard. Vam saber que l'hotel organitzava un sopar de cap d'any amb vistes a la riuda humana passant fred, i vam decidir que era la millor opció per despedir el 2012.

L'atracció del restaurant va ser el Martí i el Mic, amb el seu barret de festa i amb les ulleres 2013 que la taula del costat li va deixar. Abans de pujar a l'habitació vam sortir a veure l'ambient que es respirava al carrer a -1°C, la bogeria era total i malgrat que sempre havia dit que m'agradaria celebrar el cap d'any a Times Square, no hagués canviat el lloc a ningú.

Visitar el Memorial 9/11 amb un nen té el seu risc, és un lloc de silenci i per molt que li intentis explicar que no pot cridar no t'assegures que en aquell precís moment li agafi una rabieta i comenci a xisclar amb totes les seves forces. A més a més, ell veia el Memorial com un parc per córrer i ens va demanar sortir del cotxet, per sort vam aconseguir mantenir-lo "lligat" i controlat. Això si, apart d'haver de reservar la visita per dia i hora, et fan passar un control de seguretat pitjor que el de l'aeroport; però a diferència del dia de Cap d'Any, ningú es va mirar ni el nen ni el cotxet; bé si, ens van preguntar a on havíem comprat el sac del cotxet.

L'únic moment que ens va limitar anar amb un nen tan petit va ser per poder veure un espectacle a Broadway. Alguns dies hi han sessions a la tarda però el problema és que tant és quina edat tenen els nens, han de pagar l'entrada completa, i no són quatre duros. Us imagineu pagar tres entrades i que el nen no estigui quiet a la butaca, que un dels dos es passi més estona a fora amb ell que veient el show? Hi havien dues ocpions:
- Opció A: demanar a l'hotel si tenien servei de baby-sitting, deixar-lo amb una nany de parla anglesa, segurament plorant, i que el pobre es dirigís en francès i fos un caos total.
- Opció B: un dels dos es quedava amb el nen, i l'altre anava a veure un musical.

Em sembla que és evident per quina opció vam optar, no?!? Vaig ser jo qui va tenir l'honor d'anar a veure The Lion King, un altre somni fet realitat. La pitjor part va ser pel meu home, no perquè no podia veure el show sinó perquè va haver de consolar els plors del nen i respondre les preguntes d'on era la mama.

Fins i tot vam anar a fer un brunch en un penthouse. A l'anar-hi amb un menor no ens hi deixaven anar entre setmana a l'hora dels còctels, així que vam anar-hi el dissabte com a final de festa, per despedir-nos d'aquesta màgica ciutat. Evidentment les vistes eren impressionants i el Martí es va portar la mar de bé, sobretot perquè va trobar un altre nen amb el que jugar.

El vol de tornada era de nit i tot hi sortir 3h30 abans de l'hotel, una mica més i perdem l'avió. Vam trobar un tràfic de mil dimonis, i el taxista va fer tot el possible per arribar-hi a temps. Però us podeu imaginar el neguit que vam passar.

Quan ja estàvem situats a la porta d'embarcament, vam anar a treure'ns els "leotardos", vam gastar els últims dòlars i el nen no parava de dir-nos que tenia son. Dalt de l'avió li vam fer un llitet just als nostres peus, perquè si recordeu, havia reservat els seients per telèfons i estàvem junts darrera dels lavabos. El nen es va adormir, però una hostessa quan ho va veure ens va clavar una bronca impressionant. Per seguretat, els ningú es pot estirar a terra perquè si hi han turbulències pot acabar dalt del sostre. En fi, que després de barallar-nos'hi, quan vam veure que no hi havia res a fer, vaig agafar el nen i va seguir dormint sobre meu. Evidentment, jo no vaig dormir gens!

No ens en penedim gens d'haver viatjat amb ell, encara que no ho recordarà, però així tenim una bona excusa per tornar-hi!

Lucerne: 2n Dia

Els nostres amics ja havien marxat cap a un altre país, els hi tocava Itàlia i la primera parada era Venècia.
Nosaltres volíem aprofitar els 260km que havíem fet per fer una mica de turisme. Com sempre, la prioritat és que el nen disfruti i vam decidir anar al Mont Rigi agafant primer un vaixell, després un telefèric i finalment, un cremallera.

Tant transport va fer que la broma ens surtís per un ull de la cara! Només el vaixell i el telefèric eren 84CHF/persona, almenys el nen no va pagar res, però resulta caríssim això d'inovar.

Decidits, vam pujar al primer pis per poder gaudir millor de les vistes i tot i ser les 9h del matí el sol començava a apretar. No erem els únics que havíem tingut aquesta idea, i aviat tots els bancs van acabar plens. Però quan el revisor va començar a demanar els billets, molts turistes van començar a desaparèixer, i nosaltres vam ser un d'ells. El billet que teníem era de segona classe i estàvem a primera; si volíem podíem pagar 9CHF més per persona i ens quedàvem a primera, però aquell vaixell tampoc era el Titanic i vam decidir baixar a segona, amb la resta de mortals. Quan ho vam fer, al bell mig ens vam trobar amb les màquines i el Martí es va quedar fascinat amb el seu moviment. A ell tan li feia que les vistes des de fora fossin precioses, només tenia ulls per la sala de màquines.

Per agafar el telefèric vam baixar a Weggis, un poblet encantador i el problema era que ningú ens havia dit que havíem de caminar 15 minuts poble amunt tibant d'un cotxet. Vam arribar extenuats i a més a més, per acabar-ho d'adobar, els últims metres ens esperàvem unes escalinates.
Una vegada a dins de "l'ou", el nen va voler sortir del cotxet i de puntetes, mirava per la finestra; tenia més por jo que ell, sobretot cada vegada que sentia com aquella endromina ens gronxava a centenars de metres del terra.
El telefèric et deixa a Rigi Katbad, a 1453m, i si es vol seguir l'ascensió es pot fer o bé caminant, o bé amb el cremallera. Com que la motxilla del nen s'havia quedat al cotxe, vam decidir que continuaríem pel mètode més còmode però també el més car. Perquè malgrat que nosaltres pensàvem que amb els 84CHF que havíem pagat teníem accés a tots els transports, resulta que no en teníem prou per fer el cim. Així que vam tornar a treure la cartera per pagar 24CHF més per persona.

L'últim tram del trajecte no va durar ni 20 minuts però des de Lucerna fins al Rigi Kulm (1800m), vam necessitar quasi 2 hores. Si el dia és clar, es disfruta d'una meravellosa panoràmica de 360°. Diuen que arribes a veure Alemanya o França, la veritat és que em sembla que has d'anar ben equipat amb uns prismàtics i posar-hi molt de la teva part.
Des de l'estació del cremallera pots arribar a l'antena per dos camins; un és més curt però també més empinat i l'altre, una mica més llarg però ideal si l'has de pujar arrossegant cotxet i nen per separat.
Es poden fer un munt d'excursions si vas preparat per l'ocasió, però no érem els únics que anàvem de domingueros; com a mínim anàvem ben calçats.
No té preu seure en algún dels bancs o directament a terra per gaudir de les vistes. Miris allà a on miris són impressionants, i de la mateixa manera que des de Lucerna es veu l'antena del Mont Rigi; des del Mont Rigi es veu Lucerna tot i que a ull nu no s'arriba a distingir cap monument emblemàtic de la ciutat.

A més a més, hi trobem un hotel i un restaurant, és ideal menjar a la terrassa gaudint de les vistes. Fins i tot, ens vam haver de posar els jerseis perquè tot i el bon temps, de vegades es girava un ventet.

Els trens de tornada surten a cada hora, per tant no s'hi ha d'anar amb presses però tot et lliga a la perfecció amb els altres transports. A més a més, hi surten dos cremalleres diferents: el blau que va fins a Arth-Goldau; i el vermell que va fins a Vitznau amb parada a Rigi Katbad per agafar el telefèric.

A mesura que anàvem baixant la temperatura s'anava fent més sofocant, fins arribar a Weggis on tothom va esperar el vaixell a l'ombra. Érem els primers que feiem cua per entrar a l'embarcació però fins i tot a Suïssa la gent no respecte res, i va ser només obrir la cadena que la gent es va convertir en una allau humana, i com la majoria de vegades, la gent més gran era la pitjor. Després diuen que el jovent que puja són maleducats. En fi, curiositats de la vida, la tornada la vam fer amb el mateix vaixell que ens havia portat al matí i com que ja sabien de la diferència de classes, ens vam amuntegar amb els de segona classe. El Martí estava exhaust i per tant, insuportable, i va acabar castigat al cotxet mentre feiem el viatge de tornada i anava tirant tot el que podia.

A part de les vistes del Mont Pilatus, un local ens va fer descobrir la petita Rio, amb el seu Crist i una mini platja a la qual només pots accedir per un camí.



Havíem dit de parar-nos al Museu Suís del Transport, que diuen que és ideal pels nens, però ja havíem gastat prou i a més a més, ens esperàvem tres hores de tornada a casa. Així que ho vam deixar per la propera vegada que els nostres amics de "down under" facin una parada en terres helvètiques.

No sabeu què fer els diumenges?

Els diumenges són eterns, ja comenceu a pensar en el dia de feina que us espera l'endemà, no sabeu què fer?

Doncs el Museu d'Història de Catalunya organitza un seguit d'activitats culturals tots els diumenges fins el 31 de desembre.

Per exemple, el primer diumenge de cada mes podeu anar al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. La vista dura 2h i són 5€ per persona (pels menors de 7 anys és gratuït)
El segon diumenge de cada mes és el torn del Conjunt Monumental de Sant Pere de Rodes. La durada de la visita és de 2h, el preu 4€ tot i que no inclou l'entrada al monument (pels menors de 7 anys és gratuït)
El tercer diumenge és una visita guiada al Parc Natural del Cap de Creus. La visita dura 3h i són 6€ per persona (pels menors de 7 anys és gratuït)
I l'últim diumenge és el torn d'Empúries, amb una visita guiada teatralitzada al jaciment. La visita dura 1h30  i són 4€ (pels menors de 7 anys és gratuït) 

Per qualsevol activitat s'ha de fer una reserva prèvia trucant al 972510347 o per email terramar@terramar.org  

Per més informació: http://www.mhcat.cat/serveis/activitats_culturals/activitats_culturals_actuals/no_saps_que_fer_els_diumenges

Ja no teniu excusa per passar els diumenges jaguts al sofà!

Passaport

El Martí va néixer a Suïssa i fer-li els papers va ser tota una odissea.

Per sort, el mateix hospital s'encarregava de recollir els papers per inscriure'l al registre civil de Meyrin. Abans de que neixés, ja ens havíem informat de tots els papers que necessitàvem al ser estrangers: llibre de família, passaport, certificar de matrimoni, certificat de residència i a més a més, les nostres partides de naixement, que es poden demanar per internet a través del Ministeri de Justícia.

El nen va estar més d'un mes sense cap mena de paper, i cada dia creuavem la frontera. Encara no entenc com no passen més desgràcies, si m'haguessin parat no hagués pogut demostrar que aquell era el meu fill.

Sense l'acte de naixement no es pot anar-lo a inscriure al registre civil espanyol, i sense estar inscrit a Espanya no es pot demanar el passaport.

Sembla senzill, només són tràmits però després de 3 setmanes vam decidir trucar a Meyrin per saber què passava amb els papers del nen. Tot estava bloquejat per culpa d'uns maleïts accents! Així són els suïssos, tot ha de ser clavat i a la partida de naixement del meu home no hi havien accents als seus cognoms però si en al certificat de matrimoni.

Vam enviar emails als consulats espanyols tant de França com de Suïssa, i després d'uns dies, el consulat espanyol de Ginebra ens va contestar que hi anéssim, que ens farien un paper. Es veu que ja estan acostumats, ja tenen un document tipus en el qual només van canviar els noms, i sense més ni més, van certificar que el meu home, amb o sense accents, és la mateixa persona, i així Suïssa ens va lliurar la ditxosa acte de naixement.

Semblava que el més complicat havia passat però heu intentat mai fer-li una foto de passaport a un bebé d'un mes?!? Perquè aquesta és la tonteria més grossa, necessites una foto per un passaport que tindrà una validesa de 2 anys, quan tothom sap que la cara d'un nadó no té res a veure amb la d'un nen de 2 anys; però així és l'administració.

Tornem al tema de la foto; per evitar més problemes dels necessaris vam anar-li a fer les fotos a un fotògraf. Conec algunes parelles que han optat per l'opció "fotomaton" i no em puc imaginar com s'ho han fet.
Els requisits de la fotografia són: fons blanc, ulls oberts, sense xumet i/o gorrito. Amb el primer que has de lluitar és en despertar el nen, sembla senzill, però no ho és, nosaltres vam necessitar 10 minuts perquè obria els ulls però els tornava a tancar al cap de dos segons. Llavors van venir els plors, però es veu que no importa si ploren mentre tinguin els ulls oberts.
El tema del fons blanc és fàcil, però com ho fas perquè un nen d'un mes estigui sentat, aguanti el cap i obri els ulls?!? Doncs el fotògraf em va fer posar una samarreta blanca i jo vaig ser el fons de la foto. Això de blanca és un dir, perquè aquella camiseta feia anys que no havia vist ni l'aigua ni el sabó.
Portàvem 15 minuts a cal fotògraf i encara no teníem cap foto, però ell ja es va dirigir al darrera de la càmara per fer l'instantània; tot és qüestió de mil.lèsimes de segon, s'ha d'estar atent per quan el nen tingui els ulls oberts, el cap dret, no es vegin les meves mans aguantant-li el cap i encaixi en el format demanat. Aquest procés ens va demanar 15 minuts més, i evidentment, al final el nen estava emprenyadíssim i no m'estranya. Us podeu posar a la seva pell? És pitjor que una tortura; i tot per una foto que al cap de dos mesos no tindrà res a veure amb la cara del nen.
Evidentment, el preu del retrat va ser conseqüent amb l'estona que vam passar dins la botiga! 

Per acabar, vam haver d'anar tots al Consulat Espanyol de Ginebra perquè la bona senyora que recollia els papers del passaport havia d'escriure darrera la foto del nen: "He visto al niño". Un nen que en aquell moment dormia, anava amb un xumet, un gorrito i tapat amb la manteta.

Lucerne: 1r Dia

Aquest cap de setmana el vam passar a Lucerna, no era la primera vegada que hi anàvem tot i que queda a quasi 3h de Ginebra. Però pel Martí era la primera visita a la ciutat, i no hi vam anar perquè sí, sinó per retrobar-nos amb uns amics de Sydney que estan fen un viatge per Europa.
Per nosaltres era més fácil i barat anar fins a Lucerna que no pas anar fins a Sydney, i la veritat és que la ciutat és preciosa.

Ens va sorprendre que la ciutat fos una parada en un tour per Europa, perquè no sé si recordeu la sèrie "Oh! Europa" de Dagoll Dagom, però el seu viatge és igual: una nit en un país i l'endemà en un altre, un autocar ple de turistes anglòfons amb un planning ben intens.

Lucerna està a la riba del Llac dels Quatre Cantons i aprop del Mont Piatus i Rigi. Es considera la ciutat més turística de Suïssa i la veritat, és que és magnífica.
La visita de la ciutat és fa ràpid, però es necessita més temps si es vol pujar al Mont Pilatus, al Rigi o agafar un vaixell.

Si aneu amb un cotxet us fareu un tip de pujar i baixar escales, ja sigui per arribar a la ciutat vella, per creuar algún dels famosos ponts o per pujar l'escalinata d'alguna església. A més a més, la vora del llac no està protegida amb cap barana, per tant hi ha el risc que el nen vagi a fer companyia als ànecs i als cignes.

No podeu marxar de Lucerna sense veure:
- El Kapellbrücke, el pont de la capella, el pont de fusta més vell d'Europa que creua el riu Reuss. En el centre del pont trobem el Wassertum (Torre de l'Aigua), que és un dels símbols de la ciutat. És una torre octogonal de pedra d'uns 30 metres d'alçada.
- Altes Rathaus (l'antic Ajuntament) amb la seva torre quadrada.
- Mussegmauer (la muralla) recorre tot el casc històric de Lucerna i encara es conserven les nou torres de defensa.
- Löwendenkmall (el monument al lleó) és una escultura tallada sobre una paret de roca de la ciutat, per commemorar la mort de 700 mercenaris de la Guardia Suïssa al 1792, durant la Revolució Francesa quan defensaven el Palau de les Tulleries de Paris.
- Les places del casc antic de la ciutat hi trobareu les cases històriques i adornades amb frescs.

Devant del centre de cultura i congresos hi ha una font, amb sortidors, seria com la font de Muntjuïc però en mida petita; i quan el nen va veure els xorros d'aigua no parava de dir que era el Jet d'Eau.

Com us podeu imaginar, menjar o prendre alguna cosa al costat del riu o del llac et deixa sec. Poques vegades la qualitat dels plats concorda amb els preus. Les vistes són precioses, sí, però os recomano que us informeu via "tripadvisor" o altres.

Passar una nit en aquesta ciutat també et treu el singlot, però pels nostres amics de "down under" valia la pena quedar-se a l'hotel.

Continuarà....

NY amb un nen de 21 mesos: 2a part/ NY con un niño de 21 meses: 2a parte

El que em feia més por és que degut el canvi d'horari, el nen es despertés a les 5h de la matinada i em digués que ja en tenia prou de dormir. Perquè per molt que NY és la ciutat que mai dorm, no era plan llevar-se tan d'hora. Per sort, va aguantar fins les 6h i a les 8h ja sortíem a descobrir el que ens oferia la ciutat.

La primera parada va ser pujar al Top of the Rock, i el nen va al.lucinar amb la velocitat de l'ascensor. Estava molt ploramiques, no s'havia acostumat al canvi d'horari i la proba va ser que va caure de morros a terra, i durant tot el viatge un bon blau va adornar el seu front.

Feia tant fred que quan érem al carrer el nen no demanava ni sortir del cotxet ni caminar, entre el gorro, la bufanda i el sac, només se li veien els ullets. Adaptar-se al nou horari li va costar un dia i mig, fet pel qual estava una mica pesadet.

Nosaltres no som massa de museus i viatjant amb un nen encara menys, per tant, no era plan de passar tot un matí al MoMA però si que vam anar al Museu d'Història Natural.

Quan va veure tots aquells dinosaures el primer que va dir va ser: "Cavalls!" Quin tip de riure ens vam fer; anava com boig admirant aquells esquelets i reconeixia els elefants, les tortuges o els peixos prehistòrics com a tals.

Els diorames on es troben les representacions d'alguns animals en el seu estat natural, ell corria i cada vegada que veia un mico es posava les mans sota les aixelles i començava a fer el soroll d'aquests animals.

Va acabar rebentat, i evidentment, quan vam sortir per passejar per Central Park, ell es va adormir.

Vam visitar tot el que volíem veure i també vam fer coses per ell, però algunes vegades amb la mala sort que dormia, com quan vam entrar a la botiga de joguines Fao Schwarz, on fins i tot un treballador miran com dormia el nen ens va dir que no havíem triat el bon moment per anar-hi, o potser si! Perquè coneixent-lo només en entrar tothom hagués sabut que es diu Martí.

Quan vam agafar el ferry a Staten Island es va despertar quan ja arribàvem al port, i només obrir els ulls i veure el Hudson, ell va dir, : llac!!! Pensant-se que era el Llac Léman.

A on el vam despertar va ser quan vam anar al Museu dels Bombers, on de seguida un bomber jubilat li va posar un casc i el jaquetó que arrossegava per terra. El casc va caure a terra un centenar de vegades i la feina que vam tenir perquè el deixés, doncs ell se'l volia emportar. Després dels atemptats del 11-S, dins del museu hi ha un memorial amb una espelma, ja us podeu imaginar què volia fer? Era un indret de silenci i recolliment, molt emotiu, i nosaltres intentant que el casc no caigués a terra i que el nen no bufés l'espelma.

El va impressionar el soroll del metro; se'ns va quedar mirant per saber si havia de plorar o riure i encara ara em diu que el metro de NY fa soroll, tutum, tutum.

Imagino que pocs de vosaltres heu anat al zoo de Central Park i encara menys, al Children Zoo, però per nosaltres era visita obligada. I tret del rellotge Delacorte no hi ha res que recordi a la peli Madagascar, no us hi espereu trobar ni lleons, ni girafes, ni zebres; però si lleons marins, micos, ossos polars, pingüins, pandes...
En el Children Zoo per un "quarter" podreu obtenir menjar per alimentar a les cabres i a les ovelles; imprescindible pel nostre fan dels animals.

Fins i tot vam celebrar el cap d'any, encara que no a Times Square ja que a les 9h del matí la gent ja esperava per veure caure la bola a mitjanit. El pitjor no era esperar més de 12h sinó els zero graus i el vent gèlid.

Continuarà....

Parc de la Grange

No gaire lluny del Jet d'Eau trobem el Parc de la Grange, al quedar una mica lluny del centre i del parking del Mont Blanc, no hi anem massa sovint; em sembla que en 9 anys hi he anat 5 vegades, però hem descobert que és ideal pels nens.

La part que queda més a tocar del llac està plena de zones amb gespa on quan fa sol sempre s'hi veu gent amb banyador fent la sargantana, famílies que organitzen un picnic i nens jugant a pilota.

A la dreta de l'entrada i trobem la zona dels rosers, és preciós i perillós anar-hi amb nens! 

Mentre passeges entre els diferents tipus de rosers la flaire d'aquestes flors t'acompanya. Nosaltres hi vam anar aquest diumenge i les roses estaven en el seu màxim esplendor.
Per tal d'evitar problemes, duiem el nen lligat al tricicle però aviat va voler baixar i aquí van començar les nostres preocupacions. La poca gent que passejava, agafava la tija de la flor per acostar-la al nas i quedar impregnat de la seva olor. El Martí, però, allargava la mà i alguns pètals quedaven entre els seus ditets. Tan debó s'hagués punxat amb alguna de les seves espines perquè hagués entès, "a les males", que no s'havien de tocar.

Per evitar més maldecaps, crits i rabietes, vam allunyar-lo del perill i vam anar cap a la part alta del parc, on es concentren els jocs infantils i la "pataugeoire"(bassa). 
Hi trobem jocs per totes les edats, encara que no sé per què, els petits sempre volen anar al lloc dels grans. Just al costat de la bassa, hi ha el tobogan en forma d'elefant i els gronxadors pels més menuts.

No gaire lluny hi han les restes romanes d'una vila, heu de tenir molta imaginació per veure el què representen aquelles pedres.

Ben aprop hi ha el Teatre de l'Orangerie, on només hi ha representacions l'estiu i n'hi ha per tots els gustos i públics. S'hi fan funcions de teatre, de dansa contemporània, titelles, música, contes...
Escribint jo també descobreixo activitats que desconeixia.

El parc també té un xiringuito, on cada dia fan un "plat du jour" (plat del dia) i hi podreu anar a fer un gelat.

Sense haver de sortir al carrer, el parc queda unit al Parc des Eaux Vives amb poc interés pels nens, davant de l'hotel hi ha un enorme espai verd però a diferència de l'altre parc, aquí no hi ha ni tobogans ni gronxadors.

Com sempre, el més difícil serà trobar un lloc per aparcar. Davant dels dos parcs hi han zones d'aparcament però els caps de setmana estan molt sol.licitades.

Gaudiu del passeig!

NY amb un nen de 21 mesos: 1a part/ NY con un niño de 21 meses: 1a parte

Imagino que només veien el títol de l'entrada molts de vosaltres haureu pensat que estem bojos, potser si però no me'n penedeixo gens d'haver fet aquest viatge amb el "bitxo" de casa.

Feia anys que volia anar a NY però anar-hi al Nadal, per veure la pista de patinatge del Rockefeller Center, el gran arbre de Nadal, la decoració.... Així que aprofitant que el nen encara no pagava billet d'avió, ens vam animar a anar-hi per Cap d'Any.

No feia ni dos minuts que havíem comprat els billets d'avió que ja em deia que estàvem grillats per voler fer un viatge tan llarg amb un nen de 21 mesos a sobre dels genolls!

No havien ni passat 24h de la compra que trucava a la pediatre perquè em digués si hi havia algún medicament per deixar el nen KO i que dormís durant les 8h30 de vol. Perquè el que més em preocupava era que estigués donant guerra en aquell espai tan reduït. Em va dir que no li podia res, que només podia recórrer a l'homeopatia, i encara que no hi creiem massa, qui volia córrer el risc?!?
Per tal de fer el vol el més agradable possible, vaig contectar la companyia àrea, i us aconsello que feu el mateix si feu un viatge llarg. Evidentment, per edat ja no podia anar al llitet que tenen, però ens van reservar els seients en la part més ampla de l'avió i així ell podia jugar per terra.

Finalment, el dia esperat va arribar i anàvem preparats per entretenir el nen durant 8h30. Recordo que abans, quan feiem un viatge tan llarg de seguida miràvem quines pel.lícules ens podien agradar per ocupar el vol. Aquesta vegada, el Martí es va apropiar del comandament-telèfon i anava apretant botons; i malgrat que vam intentar posar-li dibuixos, continuava sent més divertit aixecar el reposabraços.
La companyia li va donar un parell de joguines, les quals van ser interessants uns minuts i llavors van acabar tirades per terra. Mentrestant, nosaltres li anàvem donant les "boletes" d'homopetia perquè es relaxés i dormís, i al final va fer una llarga migdiada i vam poder respirar unes horetes.

Quan esperàvem passar el control d'immigració, una parella de gent gran que viatjava al costat nostra,  ens va felicitar, doncs el Martí s'havia portat molt bé encara que nosaltres no ens ho creguéssim. El control el vam passar en un tres i no res, ni es van mirar que la foto del passaport del nen coincidís amb la cara del nen que portàvem dins del cotxet.

El moment més dur pel Martí va arribar en aquell moment, a NY eren les 15h30 però a Ginebra les 21h30 i no parava de dir-me: "Martí vol dormir"; i esparverats vam veure que hi havia una cua mortal per agafar un taxi. I mentre nosaltres esperàvem intentant que el nen s'adormís, va passar l'exentrenador del Barça, Van Gaal, i evidentment, a ell el venien a buscar.

Per donar-nos la benvinguda, la neu ens esperava i quan finalment vam sortir al carrer un vent gèlid ens va treure la son de cop. I nosaltres anàvem treient roba per tapar el Martí, només durant uns segons fins arribar dins del taxi. I només entrar-hi, a ell se li van passar tots els mals; ja no tenia son i no parava de dir: "Nova York taxi groc"

Durant cinc minuts va estar quiet assentat als meus genolls, fins que tots vam descobrir que la tele que teníem just davant nostre, la pantalla era tàctil i evidentment, ell també volia tocar-la.

Baixar d'un taxi mentre neva, amb un nen als braços, carregat amb bosses i abrics, mentre el taxista et va treient maletes és una odisea, i el que més t'angoixa és deixar-te alguna cosa o que en perdis una.

En fi, que vam arribar a l'hotel sans i estalvis; vam buscar un restaurant per anar a sopar encara que només eren les 18h i a fer nones, perquè no sé qui estava més cansat dels tres.

Continuarà....

Chemin de Fer-Musée Blonay-Chamby

Aquest dissabte vam descobrir un indret ideal pels nens que els hi agradan els trens i els fanàtics de les locomotores! No entenc per què no té més concurrència perquè l'experiència s'ho val.

No hi ha massa publicitat ni cartells on indiquin com arribar al Chemin de Fer-Musée Blonay-Chamby, però preguntant s'hi arriba.

No és el típic museu avorrit, amb trens en miniatura, sense gaire interès si no ets un entès del tema; és un indret per reviure el passat, quan les locomotores eren el transport més utilitzat, quan van revolucionar el món amb les seves màquines de vapor.

Només arribar a l'estació de Blonay et sents transportat a principis del s. XX; al costat de l'estació actual, a on les màquines han substituït les taquilles per comprar els billets; hi trobem una "caseta", petita, amb dos caps d'estació vestits amb les típiques gorres i els xiulets penjats del coll.

La visita al museu comença aquí, perquè no s'hi pot arribar en cotxe, només en tren i no en qualsevol tren, sinó en vehicles històrics. Els billets són de cartró, com els d'abans i el revisor (pica-totxos) te'l demana i t'hi fa el foradet, com fa no gaires anys. Abans de pujar al tren, contemplem com el maquinista fa tot de maniobres i canvis de via per col.locar la locomotora en el sentit de la marxa.

El recorregut dura 20 minuts entremig d'arbres, vaques i les vistes del llac. I com a banda sonora el xiulet del tren.

Una vegada al museu, entremig de moltes vies, hi ha dues naus on s'hi acumulen locomotores i vagons d'èpoques molt diferents (1840-1970); tots ells en el passat havien fet algun recorregut per Suïssa i ara fan les delícies dels petits i de molts adults.

Podreu pujar en un tren de vapor i veure com hi tenen la pala amb una galleda de carbó; veure un vagó jardinera; descobrir un vagó restaurant, els vagons dividits per classes o el vagó on el treballador de correus distribuia les cartes en petites estanteries de fusta.
Els nostres avis van viure en primera persona totes aquelles màquines i com es van anar modernitzant amb els anys, però per nosaltres és història.

Una vegada hagueu pujat a tots els vagons podeu fer un mos al café-restaurant. Hi tenen un menú correctíssim i a un preu més que raonable.

Val la pena baixar amb el tren de vapor; el maquinista porta unes ulleres com el "Doc" de la pel.lícula "Regreso al futuro". Tot és d'època perquè fins i tot els treballadors van vestits com abans, i s'hi pot veure com el carboner, amb la cara ben negre, posa el carbó dins de la màquina, que sembla una sauna. Una experiència única, un viatge al passat, on el soroll de la màquina et transporta en altres temps.

El billet és vàlid tot el dia, si voleu podeu fer viatges amunt i avall i en cap moment viatjareu en el mateix tipus de vagó.

No sé qui va disfrutar més de tots, però la cara d'al.lucinat del Martí valia tot l'or del món.

Fitxa tècnica

	Adults	Nens 6-16 anys
Museu i viatge en tren  sense límits	20CHF	10CHF

Per cert, els dissabtes a les 11h35 només hi ha viatge en tren de vapor si és l'últim dissabte de mes.

Zoo de la Garenne

Al mig de les muntanyes del Jura trobem el zoo de la Garenne, la seva gran particularitat és que tenen un munt d'aus rapaces: mússols, òlibes, falcons, tòtils, voltors...

Si heu estat al Zoo de Servion, aquest és molt més petit i familiar; amb mig dia es pot visitar, tot i que té àrea de picnic i xiringuito per si us hi voleu quedar a dinar.

El més curiós és el gat salvatge, que recorre la seva gàbia amb cara de pocs amics i els nens no veuen cap mena de diferència amb el gat domèstic; sí, és més gran però els sents dient que el volen tocar. El que si que poden tocar són les cabres que hi han a l'àrea de picnic i fins i tot la closca d'alguna tortuga.

El mes de juny van batejar 2 llops nascuts al parc, Tima i Tilas; i cada any el zoo recull animals ferits per tal d'una vegada recuperats tornar-los alliberar a la natura.
Per tant, és més que un simple zoo on tenen els animals en captivitat, sinó que procura criar les espècies amenaçades, cuidar els animals salvatges ferits, i educar sobre la fauna i la natura.

Una bona manera de passar un diumenge a la tarda i us ben asseguro, que els camins i pobles que passareu són sortits dels dibuixos de la Heidi.

Per cert, a pocs mètres del zoo, el trencall fa una corba molt tancada, aneu en compte!

Fitxa tècnica

Horari	Estiu	9h a 18h
	Hivern	9h a 17h30
Preus	Adults	10CHF
	Nens 2-15 anys	5CHF
	Menors de 2 anys	Gratuït
Adreça		1261 Le Vaud